dissabte, 30 d’abril de 2011

God save the Queen - Sex Pistols

Continuant amb una mica més de punk, i ja que parlem de familia reals ... els Sex Pistols deien que no hi havia futur per ells, però veig que es van equivocar, ja que la Familia Real ha durat molt més que els punks!!
...
A bit more punk. Even though the Sex Pistols sang there'd be no future for the Royal Family but it looks like they were wrong as, for better or for worse, the Queen and co. have outlasted punk and many other "revolutionari" fashions.

divendres, 29 d’abril de 2011

Oh Bondage! Up Yours!

Aquesta setmana ha mort la Poly Styrene, a l'edat dels 53 anys. Poly Styrene (nom "real" Marionne Elliott Said) és de l'epoca d'or del punk, cantant als finals entre els anys 1975-79 amb el grup X-Ray Spex que va formar. Quan li van diagnosticar problemes mentals, ho va deixar i només ha tornat a la música esporadicament, l'ultim LP d'aquest any mateix, el 2011, Generation Indigo.

Aqui, però, tornem al principi amb probablement la cançó més coneguda dels X-Ray Spex, Oh Bondage, Up Yours!

.....

Poly Styrene, punk singer with X-Ray Spex in the 70s, before living a mixed life afterwards, with health problems, and solo music work, has died this week at the age of 53.

Here, perhaps her most famous hit, Oh Bondage, Up Yours!



dijous, 28 d’abril de 2011

Why?



Why? O, com pregunten alguns, Por que??????? La resposta, és més que evident. Si et dediques a repartir llenya durant 90 minuts, el normal és que toca alguna tarjeta vermella, i si a més davant tens el millor jugador i, sobretot, el millor entrenador del món, pos, ja pots plorar ... Por que????


So, after Barça have beaten arch-rivals Real Madrid, the pleasant and polite Madrid manager, Jose Mourinho, asks WHY? Is he asking why Barça had the ball 75% of the time, why Madrid play with 11 defenders with the sole tactic of kicking the opposition while they wait for the referee to count down the 90 minutes,all this in their own stadium! Why does he have his own marvellous attackers back in his own half playing dirty defensive football? Does he ask why Barça are 8 points ahead in the league, scoring hat-fulls of goals and playing glorious footie week in week out, or why Barça have one foot in the Champions League Final?
No, it turns out he's asking why the "system" has it in for him, why his teams always lose for dodgy (in his opinion) refereeing decisions (never for his own tactical decisions), why Barça are in control of a conspiracy which makes sure Mourinho can never win anything ? Sob, sob.

dissabte, 23 d’abril de 2011

2 anys a Tannu Tuva, el conte del Mussol i La Cançó de l'Alba



El 23 d’abril és un dia molt important, per molta gent, i no sempre pels motius evidents ... A petita escala també avui celebro dos anys des de que vaig començar aquest bloc. Els numeros em diuen que he rebut uns 20.000 visites en aquell temps, de una varietat de llocs que fa esgarrifar, i he penjat uns 520 apunts, amb més de 500 cançons. Fins a quan durarà? No sé, anem pas a pas, ja que cada dia hi ha més feina, més “jocs” per perdre el temps amb la xarxa, i més temps necessari pel família.




Per celebrar-ho, una petita joia de musica en català. La Cançó de l’Alba dels Bedroom – i un video molt bonic.


I un altre conte típic d’un país petit i llunya, anomenat Tannu Tuva

Per que el mussol no va acabar mai de fer el seu niu.

Hi havia una vegada que un Mussol gris vivia en un bosc frondós i verdós. Aquest Mussol era tan dropo que ni volava d’arbre en arbre. Es quedava sempre al mateix.
Un dia, estava dormint damunt d’una branca quan un Picapins ve arribar i va començar a picar a l’arbre. El Mussol es va despertar, emprenyat, i va cridar:
- Per que fas tant de soroll? M’has despertat!
- No veus – li va contestar el Picapins, sorprès – estic menjant.
- No pots buscar-te un altre lloc? – crida el Mussol.
- Tots tenim tantes coses que fer, només ets tu que no vols fer res – li diu el Picapins, i marxa volant.


El Mussol no va tardar gaire en tornar a adormir-se, però de sobte va sentir el soroll d’una Garsa.
El Mussol li maldava, però la Garsa no tenia por, i li va contestar :
- Per que sempre estàs dormint? Mira! Els ocells tenen massa feina per a dormir, tots busquen menja o fan els nius.
Abans de que el Mussol li puguis dir res més, la Garsa va marxar per a xafardejar en els companys.



Com podeu imaginar, just al moment que el Mussol tornava a estar còmode, va arribar un altre ocell, una Mallerenga. Buscava cosetes per construir el seu niu.
El Mussol va quedar quiet una estona, mirant com els altres ocells i els insectes treballaven, i pensava – un dia em posaré a treballar també, que he de fer el niu.
Va caure la nit, feia fresca. El Mussol tremolava i per molt que intentava, no podia escalfar-se. Només pensava en el calents i acollidors que deuen ser els nius que havien fet els altres ocells.



Aquella nit semblava eterna. Llarga i gelada, i el Mussol, plantat allí a la branca pensava que moriria. Però per fi, el sol va sortir i va començar a repartir calor. El Mussol, per fi, es sentia calentet i bé, i es va adormir.
I, així, un dia seguia un altre, una nit rere una altra, i el Mussol no es va arribar mai a fer un niu.



divendres, 22 d’abril de 2011

Two years celebrated with a Tale and a Magical Song

(En dos parts, avuí en anglès, demà en català) Tomorrow, 23rd April is Saint George’s Day – known in Catalan as Sant Jordi (their patron saint). The legend has it that here in Catalonia he also killed a dragon to save a princess. And where the dragon’s blood soaked into the ground, a rose grew. This day is very significant for Catalans and enjoys a wonderful celebration which has to be the envy of other nations – people buy books!


Tradition has it that boys and men buy roses for girls and women, while they offer a book in return. But obviously books and roses abound, be what may the people’s sex. Book stores are open all day with outdoor stands showing an infinite choice of wonders. People flood the streets, up and down all day, stopping off for a coffee, or beer, before continuing their family strolls in this magnificent peaceful cultural celebration – all topped off with public poetry readings or book presentations. A “festa” worth exporting.


So there I was setting this blog up on the 22nd April 2009, after a few dry runs in previous days, but things got more complicated than expected, time flies, and by pure chance it was the early hours of the 23rd when the blog was born! Two years can be summarised in numbers, about 20,000 visits, from far too many nations to mention, 520 entries, with over 500 songs.


Getting back to the origins, here’s another Tale from a far-off country called Tannu Tuva (with home-baked Catalan translation tomorrow).


Once upon a time there lived a grey Owl in a thick green forest. The Owl was so lazy that she even didn't bother to fly from one tree to another.
One warm day she was fast asleep in a larch-tree when a Woodpecker flew up quite near and began pecking this very tree. The Owl woke up, shook her crumpled wings and asked in a sleepy voice: ``Why are you so noisy? You awoke me, wicked Woodpecker!''
``Can't you see?'' answered the Woodpecker, looking at her in amazement with his eyes, as small as millet grains, ``I am feeding myself.''
``Can't you find another place? Get lost!'' cried the Owl.
``Everybody has so much to do, only you are idle all the time,'' said the Woodpecker and flew away.


The Owl had settled comfortably on her branch and almost fell asleep again when she heard the dreadful noise the Magpie made, chattering just near her.
The Owl scolded the Magpie but in vain. The Magpie was not afraid and answered arrogantly: ``Why are you always sleeping? Look around! All the bird are far too busy to sleep. Some are feeding their nestlings, others collecting bedding for their nests.''
Before the Owl had time to answer her, the Magpie flew away to the forest to listen to local gossip which she loved dearly.


The Owl was at the point of falling asleep once again when she heard somebody flying just over her head. It turned out to be the small Tomtit who was busy collecting poplar down for her nest.
The Owl watched for some time the birds flying, grasshoppers chirping, swarms of midges buzzing, She felt somewhat ashamed and thought: ``I'll get around to building my nest one day.''
Night fell. There was quite a nip in the air. The Owl shivered and tried to get warm pressing her wings tight to her body. She remembered the Tomtit's warm nest. She wished she could sleep in such a nest.


The night seemed very long and cold. Even the eyes of hundreds of stars in the sky looked frozen and dim. The Owl felt she would die of cold while waiting for the crack of dawn. The sun rose at last and everything got warm. The Owl felt snug and warm and fell asleep.
That is how one day followed the other but the lazy Owl never built her nest.




A song, a classic, words cannot do it justice, Stevie Nicks with Beauty and the Beast.



dijous, 21 d’abril de 2011

10 anys de la PDE i la música de la lluita




Tal com ens expliquen al bloc de la Plataforma en Defensa de l'Ebre:




El proper 23 d’abril, Sant Jordi, surt a la venda un nou llibre-CD de la Plataforma.
10 ANYS DE LLUITES I CANÇONS PER L’AIGUA I LA TERRA és un treball de la PDE en commemoració del desè aniversari de la PDE. Aquest ha sigut força feixuc agraint a Josep Sabaté, a la coordinació, i a tots els que hi han aportat els seus esforços i cançons a la lluita per l’Ebre.



Una lluita que va aconseguir aturar la gran obra del PHN, el gran transvasament al Nord i al Sud. Moltes de les obres que permetien aquell, com els embassaments de la part alta del riu, o els que semblen futurs transvasaments associats als regadius Segarra-Garrigues, Xerta-Sénia i Aldea-Camarles continuen, pese a la crisi econòmica i la minsa quantitat de regants que hi confien, com també ha denunciat la Unió de Pagesos.


Si més no, aquest és un moment de cel·lebració i testimoniatge de la història dels moviments socials ebrencs i del gaudir de les animacions que els nostres artistes han fet per la lluita per l’Ebre i el territori. Una festa social orgull dels ebrencs tots i la humanitat en general.



Al Llibre CD hi ha cançons de “Quico el Célio, el Noi i el Mut de les Ferreries”, “Pepet i Marieta”, “Obrint Pas”, “La Carrau”, “Vitrubi “, “Terrer Roig”, Josep Bo, “Ronda de Boltaña”, Andreu Rifé, David Monllau, “Riu en So”, “Xeic!”, Ràbia positiva”, “Los draps”, “Grafort”, “El Arcabau”, Joan Josep Vilaubí i Lua Català.


També hi han col·laborat: Pau Llop amb el disseny i maquetació, Cinta Segarra, Joan Panisello, i Teresa Pararera amb les imatges i la discogràfica “Propaganda Pel Fet!” amb la producció.
També aviat posarem la llista de establiments de les Terres de l’Ebre on el podrem adquirir (de moment, el dia 23 a la Plaça d'Angel, Tortosa, hi haura paradeta amb venta del CD i altre material).
Un homenatge a la gent que ha donat suport a la PDE i a totes les lluites per la millora de les nostres terres i rius davant l’espoli que ens sotmeten i volen continuar exercint.



Esperem de tot cor que us agradi i que us animeu a regalar-vos, i regalar als vostres aquest testimoni musical, fotogràfic i històric de les lluites per un riu plé de vida i unes terres que hem de protegir.


...


The Ebre Defence Platform, a social campaign group of volunteers, working to protect the river Ebre, its environment, and people, is merely the latest reincarnation of a struggle which is now 40 years old. Over the last 10 years, though, this more formal organisation known as the PDE has had to fight against ever greater threats to the river, and this has also led to an ever-widening awareness of our problems and campaigns. We have received the support of numerous artists over the years, and we are now publishing a CD with a collection of some of the songs written about, and sung for, our cause, by many popular Catalan, and Spanish, groups.


Available at all good record shops! Here's a taster from Obrint Pas.




dimecres, 20 d’abril de 2011

Humor (3)

Una altra seria d’humor anglès que ha tingut molt d’èxit des dels anys 90 fins avui, es The Royle Family (La família Royle). Una família asseguda davant de la tele dia i nit, ens fan petar de riure, només comportant-se com una família que se fica davant de la tele dia i nit. Una altra sèrie per veure en VO (però amb subtítols ja que els accents són molt complicats – de Manchester), per captar millor els petits girs i comentaris del llenguatge. Davant de la tele, parlen de tot, mentre el home es passa el dia rascant, i la dona a buscar-li una cervesa. No té perdua, però és molt millor si ja heu viscut una temporada a Anglaterra per a reconéixer que els personatges són reals com la vida mateixa. Si The Royle Family retrata una família més bé de nivell social baix, hi ha una altra sèrie que toca a una família de classe mitja, més diners, problemes diferents, però igualment divertidissima! Outnumbered (superat, en numeros – es refereix a que són tres xiquets, i només 2 pares) també té un guió senzill, passen coses típiques en una família amb tres fills petits, i sobretot els productors deixen que els tres jovens meravelles improvisen les seves converses amb uns resultats molt bons! Potser aquesta sèrie tindria més bon acollida a fora d’Anglaterra ja que les situacions són universals, mentre The Royle Family és un estil de vida molt anglès! En el primer clip, el pare de la família Royle està enfadat perquè la seva dona li ha tret les piles del mando de la TV. En el clip de Outnumbered la xiqueta explica com una professora li ha explicat que el demoni està a tot arreu!

......

Two more great UK comedy series. The Royle Family, a so-called working class family sit around the telly all day every day and comment on mundane things – but it is hilarious, and true to life as most good comedies are. In Outnumbered the family is better off, a so-called middle-class one, with professional parents and other worries than the Royle Family. But the idea is the same – set up their typical everyday problems an see what happens. Here two over-worked stressed-up parents find it hard when trying to cope with three young kids. Three brilliant actors with an apparent permit to improvise the script.






dimarts, 19 d’abril de 2011

Humor (2)

Continuant amb l’apunt d’ahir, i intentant actualitzar el coneixement d’algunes comèdies anglesos que, o no han passat per la televisió catalana, o no les han donat importància. Si mirem els anys 90, hi havia dos series molt bones, que barrejaven, com gairebé sempre, situacions surrealistes, amb personatges molt bons.


The Vicar of Dibley (la vicaria de Dibley) va ser una invenció del guionista Richard Curtis (Blackadder, 4 Bodes i Un Funeral etc), sinònim de bona comèdia. Tracta d’un poble molt petit amb un bon grapat de personatges molt exagerats, i la seva vicaria, l’actriu Dawn French. Va començar als principis dels 90, i va durar fins el 2007. No ho he vist aquí, però avui en dia, amb les possibilitats de les (ja no tant) noves tecnologies, segur que es pot veure.


Una altra sèrie bona, que per casualitat també tenia una figura de l’església al mig, va ser Father Ted (El Pare Ted), basat en les aventures d’un capella irlandès i els seus amics. També he de dir, que cap dels dos series són una burla de l’església, senzillament agafen aquests rols perquè el tema religió dona per molts de situacions irreals. Però, la majoria dels gags, també haguessin funcionat amb un carter o un policia. A la sèrie Father Ted sortien molts de comediants irlandesos, que després han continuat amb altres programes i espectacles. Els productors d’aquesta sèrie tenien clar que només feien 3 temporades, però l’anecdot més trist de les gravacions és que l’actor principal va morir el dia després d’acabar la gravació de la tercera temporada, en el seu millor moment de gloria quan tenien molts de plans per davant.


Bé, primer, una escena del reunió consell del poble de Dibley, i després (com que el bloc va de música) Father Ted i el seu amic intenten composar una cançó per competir al Eurovision!


........ Two more hot tips for any non-UK readers who may not have seen these two comedies. The Vicar of Dibley, and Father Ted. Both started in the 90s, Father Ted only running for three series (a pre-determined decision), and the Vicar going on till 2007. Both programmes share a religious person as their main character, but the humour is far from being anti-religious, the script-writers rather use the surreal (a great English comedy style) situations that the characters fall into. In fact many of the jokes could just as easily be played off any profession. Great scripts, wonderful acting, and very human humour, led to these two shows going down in comedy history.






dilluns, 18 d’abril de 2011

Humor

Arriba un moment en la vida d’un professor quan dius, “Si, com ho diuen en aquella cançó dels Guns & Roses”. I l’alumne et pregunta, “Dels qui? De quin any estàs parlant?”. “Pos, 91, 92 ...”. “Ho sento, jo no havia nascut”. Uf, moments així et fan adonar que el temps corre, i no li podem fer res. Moments que t’han quedat a la memòria com si fos ahir, el concert en homenatge a Freddy Mercury, el Live Aid, de sobte han quedat a la pre-historia. He après que encara que hi ha alguna excepció, la majoria de joves només coneix la música d’ara, i potser això és el més natural.

Però canviant d’art, si que he tingut una sorpresa aquesta setmana quan un alumne, d’uns 15 anys, m’ha començat a parlar dels programes de comèdia Blackadder (escurço negre) i The Young Ones (Els jovens). Aquests programes es van fer i emetre als principis dels 80 – ara fa 30 anys! No és el primer cop. De fet, sovint la primera pregunta que em fa alguna gent quan em presenten i s’assabenten que ets “el anglès” de la festa, també és “T’agrada el Blackadder/Monty Python/Fawlty Towers ...?”. Una persona, una vegada, va venir directe cap a mi per a dir-me que La Vida de Brian era la seva pel·lícula preferida. I tant que m’agraden. M’agrada molt l’humor, i no sabia abans que es defineix com “humor anglès”. Pensava que senzillament era “humor”, però potser si que tenen rao, que l’humor anglès té alguna cosa especial .... El cert és que hi ha molta gent amb un record simpàtic per aquells anys dorats de la comèdia anglesa, dels anys 70 i 80. I, per fi, d’aquí ve l’idea per l’apunt d’avui. Comentar que no es va acabar l’humor als 80, i que avui en dia es poden trobar molt bones series anglesos. Avui i demà farem una mini-llista (ja que tampoc les coneix totes, vivint a uns 1500km de distancia i una conexió d’internet que si que és dels 80!). Una de les millors series del mon mundial i de tota l’historia de l’univers és The Office (La oficina). És com si fos un documental de la vida avorrida i burocratica en una oficina avorrida, amb treballadors sense motivació ni interès pel que fan, i un jefe super-enrotllat amb totes les noves tècniques de man-management. No hi ha acudits ni humor directe. És molt sutil, i l’humor surt per natural, i a vegades moments tristos també. S’ha de veure en versió original ja que el llenguatge és clau – i si has viscut en una oficina d’aquests tipus, millor. Una de les coses millors que van fer, els creadors, és limitar-ho a 14 episodis, i acabar-ho. Després es va fer una versió americana que no està mal, però no arriba al nivell que l’original. En aquesta escena, Dave, el jefe, fa entrevistes amb els treballadors per evaluar els seus punts debils i forts ...
......
... Makes you realise how time flies when it suddenly hits you that Live Aid happened over 25 years ago, that Freddy Mercury died 20 years ago, that most of your students hadn’t been born when Nirvana brought out Smells Like Teen Spirit .... Just as surprising as mentioning an “old” song to a teenager who has never heard of it, this week a teen came up to me raving about Blackadder and The Young Ones – two classic comedies from the 80s. I don’t really know why, but it is quite common actually – many Catalans, young and old, have English comedy up on a pinnacle. Many a time has the ice been broken with me, the Englishman, with a question about Monty Python and Fawlty Towers.

However, it seems to stop there, in the 70s and 80s. So over the next couple of days I present my thesis that English comedy has continued and is alive and well, and I’ll recommend a few shows for any of my Catalan buddies to check out. Today, The Best Comedy of All Time! The Office. No more explanation needed I hope for any English bloggers – merely to point out that the US version is good, but the original UK one is streets ahead.




dijous, 14 d’abril de 2011

Power To The People

Tres dates importants i ja famoses en l’historia recent de Catalunya. La primera consulta a Arenys de Munt el 13-09-2009, el milió de persones als carrers de Barcelona el 10-07-2010, i ara la consulta més gran dels més de 500 municipis on s’han celebrat. A Barcelona han participat 257,645 persones el 10-04_2011! Un 20% de la població, en una consulta no-vinculant, no-legal, en un diumenge de sol i platja, organitzat per voluntaris i amb els diners que han rebut dels ciutadans. Impressionant!!

El poder de decidir, ho tenim la gent. Fins a on arribarem? Quin és el proxim pas? Podem fer-ho sense caure en el "joc" de baralles politiques? Podem fer-ho sense els politics?

...............

The history of Catalonia’s struggle for independence is a long and complicated tale. So, let’s fast forward and look at three recent steps.

On 13th September, 2009, the independent mayor of a small town called Arenys de Munt decided to hold its own referendum on independence. This was a non-legally-binding act, a mere symbolic gesture according to its detractors. There was an overwhelming turnout. This led to a chain reaction where volunteers got together in other towns around Catalonia to organise their own. A citizens’ group was set up to validate them and check they were being held correctly and strictly, so no one could question the results. Over the last 18 months over 500 towns (of the 1000 in Catalonia) have voted, with a total of over 600, 000 votes in favour of independence. Until last weekend.

The final stage in this chapter was the breath-taking organisation of a referendum in Barcelona, the capital city, on 10th April 2011. Breath-taking as these activities receive no public or institutional help or money. Over 5000 volunteers took part at make-shift polling booths on street corners, all funded by private donations. All this in a cosmopolitan mixing-pot of a city like Barcelona where the organisers had serious concerns regarding the interest for this issue. They took as their reference, last years referendum on city planning decisions organised by and supported by the chief political parties. This had achived 11% participation, over 3 days of voting. Well, last Sunday, a day of sun and beach, for a non-legal symbolic gesture, over 20% of Barcelona’s inhabitants turned out to vote!! 257,645 people. Bringing the grand total to almost 900,000 Catalans of voting age (from an overall population of 6-7 million), and many towns still not having voted. The conclusion is that the people’s will is clear. What will the people do next?

We must remember also the million who demonstrated in Barcelona on 10th July 2010 to say Enough is Enough.

Will we be let down once more by our political representatives, more interested in in-fighting for their share of the cake?

How far can the strength and stamina of the people take us?


Can we take on the role our politicians have deserted?





dilluns, 11 d’abril de 2011

Exposicíó a Roquetes i Debat a Tortosa

Hi havia una vegada un dictador ... però ara no hi és, o si. L'entitat Memorial Democratic de la Generalitat de Catalunya, entre altres tasques, ha montat aquesta exposició, que no té perdua. Maluradament, amb 3 mesos d'esforços, no s'ha pogut portar a Tortosa, "capital" de les Terres de l'Ebre, però en un no res s'ha pogut trobar lloc al poble veï, Roquetes. Val la pena visitar-la! Només queden 3 dies, ja que el dimecres s'acaba i no sabem quan tornarà a passar per terres ebrencs ... i ara l'explicació oficial:


La simbologia franquista va ocupar hegemònicament l’espai públic durant gairebé quaranta anys. Els símbols emprats pel franquisme s'utilitzaven per vehicular la seva ideologia i exaltar el sentiment d'unitat del poble espanyol, així com mitificar conceptes com "Espanya" o "Caudillo". Amb tot, avui en dia molts d'aquests símbols continuen presents a carrers, places, edificis, etc., de tota la geografia catalana. Davant d'aquesta situació, l'exposició Símbols de Franco té com a objectiu donar a conèixer la seva existència, reflexionar sobre el paper social que van jugar aquests símbols i encetar un debat sobre la seva destinació: el museu, la interpretació in situ, etc. La mostra també té la voluntat d'oferir a la ciutadania els resultats d'una llarga i intensa recerca sobre els vestigis del franquisme al nostre país: el Cens de Simbologia Franquista de Catalunya, accessible des d'aquest web a través d'un mapa visual que permet realitzar cerques per tipologia, població o comarca.

Es tracta d'un projecte elaborat des de la Direcció General de Memòria Democràtica i el Memorial Democràtic per tal de localitzar, identificar i catalogar els vestigis del franquisme que encara es conserven a l’espai públic català. En concret, i juntament amb el cens de simbologia franquista de Barcelona elaborat per l'Ajuntament, l'estudi identifica prop de 7.700 símbols a tot el país.


A la Biblioteca de Roquetes fins el dia 13 abril. De dilluns a divendres, 16-20.30I dimecres i dissabte de 10-13.15.


I, després, el dia 15 abril (20.00h) hi haurà una taula redona a l'auditori de Tortosa sobre el tema de la simbologia franquista amb: Arcadi Oliveres (president de Justícia i Pau) , Miquel Caminal (ex-director del Memorial Democràtic), Ramon Miravall (historiador).


Per compensar tantes vibracions dolentes, una cançó alegre - del 1975, el mateix any de la mort de Franco. Aixi, només mirant els pantalons ja podem apreciar quants anys han passat ... massa!

Bay City Rollers - Money Honey. ....

When Franco died, everyone "in the know" decided it best to move on, don't speak about the past - a quiet and calm transition to democracy. Unfortunately this left many many people suffering in silence, many facts which should be made public, many injustices needing rectification, or at least acknowledgement, and repentance. The Catalan government has finally decided to take some weak steps down this road, and one of the things it has done is to prepare a list of exactly how many symbols, statues, street names, monuments etc relating to Franco are still in public places. This exhibition talks about this and invites the public to reflect on what should be done next with these non-democractic symbols.


For obvious reasons (I think), given Tortosa's resistance to debate the huge Franco monument in the river Ebro, it has been impossible to organise a showing of this exhibition here. However, we have managed to get it on display in the neighbouring town of Roquetes, and it has been very well-received.


So did Franco die a long time ago? Just check out this fashion from the same year , 1975 ...


diumenge, 10 d’abril de 2011

Time after time

Als anys 80, quan anava a l'universitat, entre mig de tantes hores de estudiar, vaig tenir temps de jugar a tenis i golf i squash, 4 o 5 cops per setmana, anar als clubs de jazz cada dijous, als discos en divendres i dissabtes, al cine almenys 4 cops per setmana, al pub de la cantonada quan no estava al bar del sindicat d'estudiants, i assistir degudament al festival annual de cervesa alemana, i inclos vaig trobar algun moment per anar de concert ... entre els quals vaig vore molts dels grups tipicament 80s. Ahir Katerina (where are you now?), avui Cyndi Lauper!

....

Between drinking, jazz clubs, cinema, sports, nights out, student bars and student discos, I was lucky to find time at university to be able to see some very 80s artists in concert. Here's one:



dissabte, 9 d’abril de 2011

Walking on Sunshine


Diumenge dia 9, i els ciutadans faran un altre pas endavant per Catalunya. Espero que el referendum de Barcelona tingui éxit amb una bona participació, un éxit que ja està mig fet només per haver aconseguit que la gent reflexiona ... no sé com anirà tot plegat, però el que és evident és que al carrer la gent en parla molt més de la independencia que fa 5 anys, per exemple.

La cançó no te gaire a vore - o si - però mira, és una que he tornat a sentir aquesta setmana gràcies al nou web amb activitats culturals de les TTE, Surtdecasa. I, un altre grup que vaig vore en concert en la meva primer joventut!

Walking on Sunshine.

....

At present it is illegal to hold a referendum on the independence of Catalonia, but for the last year volunteers have been organising non-legally-binding votes (i.e. referendums) in many Catalan towns. Obviously this has been a great effort of time and money by private individuals with no official help. Over half a million people have participated so far, and this weekend it's Barcelona's turn. A huge turnout is not expected, for a non-legal symbolic gesture on a sunny Sunday beach morning, but however many actually do vote, it's still a step forward. The issue of independence is on everybody's agenda - sooner or later ....


Walking on Sunshine, by Katerina and the Waves, another of my concert-groups from the 80s.



dimecres, 6 d’abril de 2011

Hustle - Tunng

No tinc massa temps per escriure aquests dies, però alguna cançó encara trobarem .... ... Not much time for writing, but always time for a nice tune ...

diumenge, 3 d’abril de 2011

Fields of Fire - Big Country

Tornant al tema dels meus primers concerts (veure l'entrada del dijous)... la segona experiencia de musica en directe, va ser un concert de Big Country a Manchester, a l'any 1983. En aquella epoca hi havia grups pareguts com U2 o Simple Minds, però jo apostava per Big Country - un altre aposta poc cool, ja que al 3er LP es convertirien en uns estereotips, anirien perdent imagen i public, any rere any, i més tard canviarien d'estil per intentar tornar a ser Grans, pero sense exit. Un final trist pel grup que va anar de més a menys. El cantant es va suicidar l'any 2001 per problemes personals.


Però si tornem als principis, l'any 1983 i el seu primer LP The Crossing va ser, i és, una obra maestra. D'aqui, la canço d'avui, Fields of Fire.

L'anecdota del concert, va ser la tornada, que vist des de l'actualitat, fa esgarrifar. Un temps quan no hi havia de mobils, ni diners per taxis, ni pares sobre-protectionistes ... l'autocar de tornada ens va deixar a Barnsley, a mitjanit, i vam fer un hora caminant a la vora d'una autovia per arribar a casa - aixo si, amb una bossa de llaunes de cervesa i un kebab!! Avui en dia, algu deixaria el seu fill fer aixo?!

...

Second big concert I went to as a teen, Big Country in 1983. At a time when peers were choosing their favourite band and many went for U2 or Simple Minds, I made my usual un-cool bet for Big Country. However, despite their great first album, The Crossing, they went from great to good, to average, to poor, almost disappearing completely in the 90s. To top it all the lead singer committed suicide in 2001 for personal problems. A tragic end for a great group.

Fields of Fire from The Crossing.


dissabte, 2 d’abril de 2011

Jesús Fusté a Barcelona

Barcelona, 3 d'abril, concert de Jesús Fusté, amb el seu espectacle Lletres d'aigua, un dels cantautors amb més projecció d'aquest país. Ho farà dins del BarnaSans, a l'Espai Harlem Jazz Club de Barcelona, c/ Comtessa de Sobradiel, 8, a les 18 hores.





divendres, 1 d’abril de 2011

Wooden Heart

50 years ago today, 1st April 1961, Elvis was at number one in the UK with Wooden Heart (from the 1960 film).