Flying Purple People Eater - Sheb Wooley

Alguna cosa de temor avui? Un bitxo amb un ull, una banya, de color lila, que vola i que menja a la gent!!
A One Eyed One Horned Flying Purple People Eater del Sheb Wooley, any 1957. Aquí el video amb Sheb, però per millor qualitat del so, clikeja aqui.

Scary ?

Sweet Potato Pie - James Taylor

Per aquests dies, castanyes i boniatos ... en anglès, sweet potatoes, com en la cançó de James Taylor, Sweet Potato Pie.

While Halloween may be the order of the day in English speaking countries, Catalans also have a special celebration on the night of the 31st, the eve of All Saints' Day. Families get together and eat special cakes, chestnuts, sweet potatoes ... here's James Taylor.

Escultura es cultura, del Màrius Serra

Article de Màrius Serra a La Vanguardia

Escultura es cultura

El próximo ocho de noviembre se vivirá de un modo distinto en Barcelona y en Tortosa. Barcelona estará sumida en la visita del Papa, que el día antes habrá consagrado el templo de la Sagrada Familia. Tortosa, por su parte, asistirá expectante al pleno municipal en el que se votará la moción popular presentada por la "Comissió per la retirada de la simbologia franquista de Tortosa" del Casal Popular Panxampla, avalada por 2000 firmas. En ambos casos, la escultura tendrá un papel primordial. En la Sagrada Familia, porque la bendición papal incluirá los horripilantes robocops de piedra con los que Josep Maria Subirachs ha ido poblando la fachada de la Pasión del Templo Expiatorio desde 1987. En Tortosa, porque votarán retirar la escultura de Lluís Maria Saumells que preside el Ebro desde mediados de los sesenta. Un monumento de bronce que podría figurar en el libro Moritz de récords como el símbolo franquista más gordo que queda en la Catalunya del siglo XXI.

Son dos casos distintos, pero presentan concomitancias. Las esculturas de Subirachs provocaron en 1990 una repulsa pública convocada por un colectivo de artistas a la que se adhirieron nombres como Tàpies, Bohigas, Brossa, Perejaume, Barnils, Monzó o La Fura dels Baus. Se celebró una manifestación frente a la Sagrada Familia en la que los participantes podían subir a un pedestal y soltar su opinión sobre la obra. Recuerdo que participé leyendo anagramas compuestos con las 19 letras del nombre del artista, como por ejemplo "Ja ho escups amb ira, sir" o "Boc, ja hissa més púrria!". De nada sirvió el jolgorio. Dos décadas después, los inquietantes robocops de Subirachs siguen ahí, a la espera que el Papa los bendiga.

La verdad es que el aguilucho imperial está muy bien conseguido, por no hablar de las estilizadas flechas sobre las que se sustenta la obra, que piden a gritos la compañía de un yugo.En Tortosa son más sagaces. La moción llega a la instancia de poder que puede decidir la retirada de la obra: el consistorio. Prosperará si CiU, que ostenta la alcaldía, vota a favor. Pero el alcalde Ferran Bel no lo considera una prioridad, apelando al valor artístico de la obra y al hecho que ya se retiraron los símbolos franquistas que contenía. El alcalde Bel se refiere al víctor de Franco, las letras en las que se leía "Al Caudillo de la Cruzada y de los veinticinco años de paz" y las placas que conmemoraban la inauguración del monumento en 1966. Bel tiene razón en lo del valor artístico de la obra. La verdad es que el aguilucho imperial está muy bien conseguido, por no hablar de las estilizadas flechas sobre las que se sustenta la obra, que piden a gritos la compañía de un yugo.

Es tanto el interés artístico que sucita que el señor alcalde pecaría de egoista si, como parece insinuar, votara en contra de retirarla de su emplazamiento actual. Una obra de un artista tan ilustre como Lluís Maria Saumells merecería sin duda ser degustada por otros públicos. Está muy bien que ahora la fotografíen los turistas, pero ¿por qué no cederla solidariamente en exposición itinerante? Sin más dilación, podrían mostrarla en la Sagrada Familia, cerca de la fachada de la Pasión, con motivo de la inminente visita papal. Luego, a finales de noviembre, tras el Barça-Madrid, tal vez merecería plantarse en la barcelonesa plaza de Sant Jaume y, según fuera recibida por la ciudadanía, ir itinerando de plaza mayor en plaza mayor, incluso fuera de Catalunya. Seguro que al alcalde de Valladolid le gustaría. Eso sí, con la debida reposición de todos los elementos que le fueron sustraídos por razones ajenas al mérito artístico, vulnerando así el derecho moral que el escultor Saumells, como cualquier artista, tiene sobre la integridad de cualquier obra de su autoría.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 26 d'octubre de 2010

Girls On Film - Duran Duran

Simon Le Bon, cantant dels Duran Duran, va neixer el 27 d'octubre, any 1958. Aqui el tenim amb Girls On Film, hit de l'any 1981. Per cert, el video no-censurat, i bastant més picant està aqui.

Simon Le Bon is 53 years old today. Here are Duran Duran with their 1981 hit Girls On Film, or here you can find the uncensored version!

Catalunya sota Espanya (2) - The Future's So Bright ...

Més frases i opinions de Catalunya sota Espanya:

(Sobre la Constitució) Una de les formes més senzilles de no complir una obligació és definir-la de la manera més amplia i vaga possible, de manera que el destinatari entendrà allò que vol entendre, però que no serà més que una de les possibles interpretacions d’un text ambigu, i quan se’n vulgui adonar, es trobarà que els òrgans encarregats d’aplicar i executar l’obligació estan formats i nomenats justament per qui no vol complir-la, que la interpretaran de la manera que permeti incomplir l’obligació amb plena comoditat ...

Article 3 de la Constitució: La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección. Ha passat més d’un quart de segle i ja s’ha vist prou què signifiquen aquestes paraules. En cap moment cap organisme de l’Estat no ha fet res en aplicació del “especial respeto y protección”.

(Mirant dades des de 1800 fins ara) Sembla una llei inexorable de la natura: canvien els reis i els governs, cauen monarquies, governen repúbliques, acabdillen generals, i el dèficit català sura amb plena salut a través de totes les convulsions del segle ...

La diferència essencial i de més importants potencialitats entre el segle XX i el que ara comença és que ... els aranzels que mantenien un mercat espanyol captiu per als productes catalans ha desaparegut. La competència ara és global ... i l’Estat espanyol ja no té cap mena de capacitat de decisió en la matèria, sinó a través de les institucions europees... L’espoli fiscal dels catalans no pot obviar que allò que donava l’Estat suposadament a canvi del dèficit fiscal ja no ho pot donar, ni mai més ho podrà fer.

No és d’estranyar, doncs, que la manca de substrat econòmic de la conveniència del domini espanyol, la revelació d’Espanya com un mal negoci, hagi dut a l’aparició en els últims anys de plantejaments nacionals catalans no basats en qüestions identitàries, i, per tant, la integració en el projecte nacional català de gent que ideològicament, simbòlicament i nacionalment no se sent en principi catalana, però ha vist i comprovat que, per molt que no es consideri catalana, és tractada com a catalana per l’Estat espanyol; és a dir, espoliada i sense poder.

La identitat nacional és objecte d’elecció, no d’atribució natural... És imprescindible un projecte nacional que sigui atractiu no ja per als qui són nacionalment catalans o tenen els trets per ser nacionalment catalans, sinó als qui els interessa formar part d’aquell projecte ...

Una de les causes d’aquest fracàs històric (el projecte nacional espanyol) és el caràcter ètnic del projecte, i la seva correlativa manca d’atractiu per als qui no comparteixen els seus trets. L’imaginari espanyol no inclou elements catalans, ni històrics, ni culturals, ni identitaris: a diferència de la invenció de la britishness ... Si el procés històric hagués dut a un Estat diguem-ne “estimulant”, una mica com el que es va produir a França, on el projecte nacional francès era un projecte engrescador, la nostra desaparició per assimilació ja s’hauria esdevingut.

No cal referir-se als preceptes constitucionals espanyols en la matèria: contra la voluntat pacífica i democràtica del poble català, l’exèrcit espanyol és un tigre de paper.

Que el poder passi de ser espanyol a ser europeu, que no va en contra nostra sinó al marge nostre, assegura que les decisions no es prendran en contra nostra però tampoc es prendran a favor nostre si no hi som, només podem esperar decisions neutrals que ens sigui favorables ...

Carles Boix – En un món de lliure comerç, és a dir, en un món globalitzat, desapareixen els avantatges econòmics dels grans mercats ... la independència política afavoreix els països petits ...

Assolits els objectius comuns (democràcia i pau) que ens unien, ara no som, catalans i espanyols, altra cosa que projectes nacionals contradictoris i interessos contraposats, i bastir un projecte nacional català va en contra del projecte nacional espanyol... Allò que fa uns anys era cert, que el que és bo per a Espanya és bo per a Catalunya, i el que és bo per a Catalunya és bo per a Espanya, ara ja no és cert, entre altres coses perquè aquest plantejament ha estat només català, mai els espanyols ho han dit ni han actuat així.

La Unió Europea és una unió d’Estats al servei dels Estats ... que efectivament assegura cada Estat que els seus interessos seran escoltats i respectats, que no hi haurà imposicions contra la seva voluntat ... la Unió és allò que el projecte nacional català ha volgut i vol fer de l’Estat espanyol...(però) a Europa per ser-hi, cal ser Estat.

L’ampliació (de la UE) del 2004 ... contemplar com nacions que fa quinze anys eren part d’Estats aliens, i en pitjor situació nacional que Catalunya, o fa cinquanta anys eren colònies britàniques, formen part plenament de les institucions de la UE ... perquè són Estats; si n’ets, com Letònia o Malta, ho tens tot a Europa; si no n’ets, com Catalunya o Escòcia, no tens res.

Són llavors dues les opcions de supervivència de la nació catalana: la conversió de l’Estat espanyol en Estat plurinacional, o la creació d’un Estat propi. En el primer cas, l’Estat espanyol seria l’Estat de la nació catalana ... hi seriem amb Espanya, no sota Espanya; en el segon cas, l’Estat seria l’Estat català. (per la primera opció) caldria un canvi tan radical del projecte espanyol que esdevindrien una nació totalment diferent de la que han somniat i treballat per ser. Els espanyols mai ho han volgut, no ho volen, i és improbable que mai ho vulguin.

La independència és més fàcil que convertir l’Estat espanyol en plurinacional, perquè no necessita l’acord dels espanyols sinó només la decisió majoritària dels mateixos catalans.

Cançó: El futur pinta tan brillant que he de portar ulleres de sol, dels Timbuk 3 (1986)

.......

And to accompany more quotes from the book we mentioned yesterday, here are Timbuk 3 with their 1986 hit - The Future (of Catalonia!) Is So Bright, I Gotta Wear Shades.

Cataluna sota Espanya - I want to break free

Acabo de llegir el llibre Catalunya sota Espanya del Alfons López Tena. És molt interessant però en comptes de fer un resumen (millor comprar el llibre - us ho recomano), pos, he copiat 4 frases:

Els catalans som un dels pocs pobles del món que conscientment renunciem al que és millor per a la nostra comunitat.

La llista de nacions que han esdevingut independents a l’Europa dels segles XIX i XX mostra com, dels actuals 27 Estats de la UE, quatre ho són des del segle XIX (Grècia, Bèlgica, Romania, Bulgària) i dotze des del segle XX (Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Hongria, Eslovènia, Irlanda, Malta, Xipre), en un procés que deixa cada cop més aïllades i marginals les nacions europees sense Estat, a contracorrent de la dinàmica continental que identifica Estat i nació pel doble efecte de la desaparició de nacions minoritàries assimilades per l’Estat al servei de la nació dominant, i de la creació d’Estats independents per nacions fins llavors minoritàries.
Ser un poble derrotat, però no desfet, com és el cas de la nació catalana, no és a Europa gaire comú ...

No és difícil entendre la raó de la multiplicació dels Estats a Europa i al món, malgrat les dificultats de tota mena que s’oposen a tot projecte independentista per l’Estat afectat ... la gent, podent escollir, s’estima més tenir un Estat que s’identifiqui amb la seva nació i la protegeixi, en lloc de pertànyer a un Estat d’una altra nació, que en el millor dels casos discriminarà les minories nacionals i intentarà assimilar-los...
Cap nació que s’ha independitzat i que ha constituït un Estat propi no ha volgut després perdre’l i integrar-se en un altre Estat ...

Per als espanyols, llur identitat nacional no és composta sinó unitària; i el que és bo per a Espanya és bo per a Espanya i punt.

L’error català de la transició va ser confiar en l’entesa, confiar que els espanyols havien canviat també en les qüestions nacionals, i que poc a poc la plurinacionalitat de l’Estat seria assumida cordialment com un actiu per promoure, i no com una molèstia per eliminar; i sobre la base d’aquesta confiança acceptar un disseny institucional que manté tots els poders en una de les parts, l’espanyola, i no estableix garanties de cap mena que protegeixi l’altra part, la catalana, en el cas de mala actuació i incompliment de l’acord.

Encara humida la tinta de la Constitució, amb les seves paraules generoses (pueblos de España, nacionalidades, especial respeto y protección), la mateixa discussió de l’Estatut ja va evidenciar que eren només flatus vocis, paraules destinades a entabanar i sense cap transcendència, i començà la contínua i esgotadora guerrilla que encara continua; els catalans demanen quelcom, els espanyols s’hi neguen, i si no hi tenen més remei, ho concedeixen a contracor, amb la voluntat de rependre-ho a la primera ocasió favorable.

Tot l’edifici institucional depèn d’un sol acte, les eleccions generals, i de les decisions que prenguin per majoria unes Corts on els espanyols són majoria. Catalunya no té cap presència a cap òrgan de poder, car tots tenen la composició que resulta de les Corts: el govern, el Tribunal Constitucional, el Consell General del Poder Judicial, i, nomenat per aquest, el Tribunal Suprem ... No és, doncs, d’estranyar que, de cada deu sentències sobre conflictes competencials, nou es dicten a favor de l’Estat central.

Continuarà ...

I la canço? Vull ser lliure - I want to break free, dels Queen.

.......

The possible independence of Catalonia is a long-standing debate but following recent decisions from Madrid, huge protests in Catalonia, and with Catalan elections next month the debate is “hotter”than ever. Over two posts I’ve added a few quotes from a book I’ve just read arguing in favour of independence. I do not have the time or energy to translate it all but a short English summary would read like this:

Spain is a State composed of (at least) three nations, Castilla (or Spain), Catalonia, and the Basques. In an ideal world all three nations would be happy with this situation as the State would treat them all equally and it would be beneficial for all to form a part of this union. However, Spain acts as though Catalonia and the Basques form part of the Spanish nation under them (as opposed to with them) , and over the years has tried to unify all cultural features, and/or annihilate differences, as well as treating them unfairly both economically and politically.

This set-up no longer (if it ever did) has any advantages for Catalonia. Why pay a huge tax bill to Madrid with nothing in return when the market for Catalonia is now the world and not Spain? Why not become an independent State such as Malta, Latvia, or the UK, and enjoy the full benefits of the European Union? Why not be able to enjoy and legislate regarding Catalan culture and language?

The author believes that independence does not have to be requested in Madrid (the answer would be no). If a majority of the Catalan Parliament is in favour, a unilateral declaration of independence should be made and negotiations started with Brussels so as to join the EU.

A brief and too simple explanation, but I’m sure I’ll have more to say over the next few weeks ... today's song needs no explaining!

Ni Una Sola Paraula - Roger Mas

Roger Mas amb la seva versió del hit de Paulina Rubio.

Catalan singer Roger Mas' version of Paulina Rubio's worldwide hit (Ni una sola palabra).

Tortosa a TV3

Mira que Tortosa té coses boniques per a sortir a la tele, però només sortim a les noticies per una cosa de la qual hauriem de haver perdut el temor fa 35 anys.

La noticia de TV3.

Dissabte, Plataforma ...

Watching the wheels go round - John Lennon

Per oblidar les vibracions dolentes de haver de parlar de Franco dos dies seguits, ningú millor que John Lennon. Aqui amb Watching The Wheels Go Round, del LP Double Fantasy, any 1980. Aquest mes John hauria complit 70 anys ...

To get rid of the bad vibes of having Franco on the blog two days running, what about Lennon. Here he is with Watching The Wheels Go Round.
John would have been 70 this month ...

Caurà el monument de Franco?

Continuant amb el tema monument de Franco al mig del riu Ebre – ja és prou gros que 35 anys després encara estem parlant-ne – fa 2 anys va haver una campanya bastant important per treure-lo del riu. Van haver mocions a l’ajuntament de Tortosa i l’oferiment de la Generalitat de costejar-ho. Es va obrir un Facebook que encara està actiu. La meva petita gra de sorra va ser aquesta carta enviada a la premsa local. I, després, la cançó Walls Come Tumbling Down, del Style Council que ens diuen que la força de la gent si que pot canviar el status quo.

La carta:

EL MONUMENT DE FRANCO
Treure o no treure el monument del riu de Tortosa, aquesta és la qüestió.
Tot i que no sóc de Tortosa ja fa 20 anys que visc aquí i, els primers anys, residia en un habitatge de cara al riu i el monument. A pesar de “l’estima” que li vaig arribar a tenir, no dubtaria ni un segon en treure’l del riu. I menys ara, que la Generalitat s’ha ofert a costejar les despeses.

Monument: “Obra d’escultura o d’arquitectura erigida per perpetuar el record d’una persona o un fet memorable.”
Diuen que ja no és “de Franco”, que li han tret els símbols franquistes, i ara és de tothom i ens serveix per no oblidar el que va passar. Però el quid de la qüestió és que el va fer construir Franco i, per a mi, representa ara exactament el mateix que representava llavors – una llosa sobre Tortosa i els seus ciutadans.

Hi ha mil maneres de “perpetuar el record” de la Batalla de l’Ebre i les fites de Franco, sense haver de recórrer precisament a una obra del mateix dictador! Només cal aixecar la vista i deixar anar la imaginació per trobar propostes totes molt més dignes i educatives que el tros de ferralla que ens va deixar Franco per a que “no l’oblidem”.

Diuen que hi ha altres prioritats, però jo no ho veig com una despesa per a superar el passat sinó com a una inversió per al futur. Ara, quan Tortosa està buscant el seu paper per al segle XXI, per què no aprofitem el moment i fem un pas endavant? Tortosa, que vol ser capital, un contrapès a les grans aglomeracions del nord; per què no pot ser capital d’unes terres que intenten no només que no s’oblidi la guerra sinó que no s’oblidi la pau? Tortosa necessita la seva Silicon Valley, la seva marca de distinció que ens porti cap a un futur propi. No cal que això depengui de petroquímiques, o nuclears. Podem buscar un model de futur digne que Tortosa, i les TTE, es mereixen.

Podria aquest model ser un Centre per a la Pau? Comencem amb l’enderrocament del monument, a curt termini construïm un museu i centre d’estudis, que ens porti cap a la realització de congressos i convencions a nivell nacional i internacional. Tot és possible - jugant un paper no només pacífic sinó també actiu en aconseguir la pau. Calen unes decisions valentes i fermes. Val la pena provar-ho tant pel que pot representar com per al futur de Tortosa?

Altres ciutats han trobat fórmules diferents per no perdre la memòria del passat. A Sheffield han convertit el centre de la ciutat en un Jardí per la Pau on hi ha recordatoris diversos, tots ells extraordinaris, pedagògics i emotius al voltant de les diferents guerres d’arreu del món. Fem un cop d’ull a la placa dedicada als Brigadistes que van perdre la vida a la Batalla de l’Ebre i veurem que hi ha altres maneres de no oblidar.

......

Still on with Franco´s monument, today I have posted a letter I sent to the local press 2 years ago when there was a popular campaign to have it removed. This failed to get a majority backing in Tortosa’s town hall and failed. However, as we said yesterday, the fight is not over and another attempt is taking place as we speak! In my letter I suggested they look at Sheffield’s Peace Gardens if they want ideas on how to commemorate and promote peace rather than remembering war by outdated fascist monuments.

Today’s song, Walls Come Tumbling Down (1985) by the Style Council tells us how people’s power can achieve whatever we want.

Franco and the river Ebro

Si tolerem això ....
El Casal Panxampla ha tornat a donar una bona espenta a la campanya per eliminar la vergonya més gran de Tortosa. O sigui, treure el monument franquista del riu. Potser si algú de fora de Tortosa està llegint aquest apunt no s’acabarà de creure el que dic, però la foto ho demostra – 35 anys desprès encara tenim la “gloria” de Franco damunt de natros a Tortosa. Una vergonya per Tortosa i tot el territori ebrenc ja que el riu ens representa i ens dona la nostra forma de viure i no mereix tenir aquest tros de ferro feixista plantat al mig.
En propers apunts penjarem els motius (obvis) per treure el monument.
Per avui, però, començarem amb una explicació en anglès amb més detalls ja que si algú d’Anglaterra visita el bloc hauré de començar l’explicació al 1936! Estalvio la lliçó per a vatros en català perquè estic segur que, malauradament, la coneixem, però si voleu llegir el breu historia en anglès podeu afegir alguna correcció si cal.

Tot seguit per un video amb imatgens de Franco i la guerra amb la cançó Si Toleres Això, Els Teus Fills Seran Els Proxims, que els Manic Street Preachers van gravar a l’any 1998.

A brief history of Franco and the river Ebro. General Franco led a military uprising against a democratically elected government in Spain in 1936. This led to a civil war which lasted until 1939. Franco, leading a union of fascists, pseudo-fascists, right-wing extremists, catholic extremists, and others of that ilk, received the backing of other fascist powers such as Germany and Italy who provided man-power, weaponry, technology, and money. The democratic government, on the other hand, received very little aid or support from other democratic governments (obviously here we must remember the heroic volunteers of the International Brigades who went where their governments refused to go). England, for example, carried out a dry-run of its non-intervention appeasement policy which would later turn out to be so “successful” regarding Hitler!

Communist Russia did offer some help as the elected government was a left-wing amalgam of various tendencies. I say “help” as this later became more of a hindrance when Russia tried to take control of the situation, facing off stalinists against marxists, or was that leninists against anarchists, or was that trade-unionists against socialists! To cut a long story short, this eventually led to in-fighting and repression amongst the same side!

As with all civil wars, some people took up arms willingly but many were simply recruited depending on which side of the battle line you lived. Most people were more worried about finding money or food to get by, I suppose, than dying for their ideals. Anyway, death, misery, and destruction followed, more so on one side than the other as, while the “lefties” fought with old-fashioned Russian rifles, Franco was trying out Hitler’s new war planes.

The decisive battle for Franco’s victory and entry into Catalonia was the Battle of the Ebro. Thousands of people were killed in mass air-borne bombing raids as a futile resistance effort was crushed by Franco. The war in Spain was already virtually won, and only time and patience would have been necessary to overrun Catalonia but some historians believe that Franco deliberately sought and prolonged this battle so as to serve a lesson no one would forget. Many of the people who died were young men of no more than 16 or 17 years of age, as the recruiting age had become lower and lower for obvious reasons.
Eventually Franco won which led to 40 years of dictatorship and hardship – let’s not forget that Europe and the USA tolerated this and eventually became “buddies” with him.

The objective behind this lecture is to give a little background to the present polemical situation in Tortosa.
In the 1960s to remember the Battle of the Ebro and offer “glory” to the fallen (on Franco’s side), a fascist monument was erected in the river Ebro as it flows through the capital city of this region, Tortosa. Thirty-five years after his death and the introduction of democracy, membership of the EU and NATO, and a change of millennium, the monument still stands!
Admittedly the first years after Franco’s death was maybe not the best moment to upset nostalgic extremists or the army (as seen in the attempted coup in 1982), but I think no one now can have any doubts about Spain’s acceptance of democracy. Governments have come, governments have gone, but no one has had the political will to carry out the people’s will.

While there have been various social-citizen campaigns to have this monstrosity removed, obviously there are arguments in favour of maintaining it: some say it helps us remember how bad the Civil War and Franco were; others claim, if we remove its fascist symbols it could commemorate the fallen on both sides; or, suitably explained, it could be a monument for peace; it’s a touristic photo of Tortosa; it symbolises Tortosa for many people; its removal would be an unnecessary waste of time and money, and so on ....

Personally I am not convinced by any of these. Nor are the 2000 people who have signed a petition asking Tortosa’s council to take steps to get rid of this horror. Apparently the council will debate this next month – watch this space!

The Manic Street Preachers sang about the Spanish Civil War with If You Tolerate This, Your Children Will Be Next on 1998’s album This Is My Truth, Tell Me Yours. Here's a video with images of Franco and the Civil War.

foto de La Marfanta

My Sweet Lord

Sempre hi ha alguna peça de música que no coneixem. Coneixia My Sweet Lord de George Harrison (any 1970), i la polemica de si havia sigut una copia del hit He's So Fine (els jutges van decidir que si, aqui pots decidir tu), però no havia sentit mai aquesta versió fins que un company blocaire m'ho va passar.

És del Concert for George, un concert de l'any 2002 per recordar a George un any després del seu mort, on participaven gent com Eric Clapton, Billy Preston, Jeff Lynne, i molts més.

The beauty of music is that there is always something else to discover. I only knew George Harrison's original version of My Sweet Lord (orginal may not be true given that it is claimed to be a rip-off of He's So Fine - judge for yourselves) until last week when a fellow blogger passed me this clip. This version is from 2002's Concert For George, featuring Billy Preston, Eric Clapton, Jeff Lynne among many other famous musicians and singers.

Blog Action Day - Have you ever seen the rain?

Avui és el Dia d’Acció Blocaire, aquest any relacionat amb el tema aigua.
M’aixeco i vaig al lavabo. Tiro la cadena, aigua. Em dutxo, aigua. Esmorzem, tassa de te, aigua. Rento les dents, més aigua.
Pujem al cotxe, que necessita aigua per funcionar. A treballar, potser farem un cafe – aigua. A dinar, verdures regades amb aigua, rentades amb aigua, alguna cosa per a beure – aigua ... i així podríem continuar. Tal com diuen, l’aigua és vida, i la vida és aigua. És molt fàcil parlar des d’Europa, tenint tot el que tenim, i si volem més només és qüestió de ficar-ne diners. És molt fàcil pensar per un dia en la immensa quantitat de gent al mon que no tenen aigua en bon estat, o simplement no tenen aigua. Demà serà un altre dia, el Dia Internacional del tema XXX i passarem pagina. Aixó natros – però, maluradament hi ha gent que no podran passar pagina, que ni tenen blocs ni tenen les nostres condicions de vida. Demà continuaran patint. Algun dia sortirem del cicle? Les coses estan millorant?

La cançó de Creedence Clearwater Revival, Have You Ever Seen The Rain (has vist mai la pluja?), ens parla dels cicles de l’aigua, de la vida.

Bloggers’ Action Day 2010 is about Water.
Get up, go to the toilet, water. Shower, water. Breakfast, cup of tea anyone? Water. Teeth, wtaer.
In the car and off to work, the car needs water. At work maybe a coffee or two, more water. Lunch, vegetables irrigated with water and washed in water. And so on ... As they say, water is life, life is water. It’s very easy to write this sittting here in Europe with all the water we need, and if we want more, just open your wallet. It’s easy to spare a moment to think about the millions of people who do not have access to water in good conditions, or who simply do not have water. Tomorrow will be another day, International Day of Bla Bla Bla and our thoughts will move on. However, there are many people out there who cannot move on, who have neither our state of well-being nor blogs to preach from. Tomorrow they still suffer. Will this cycle ever be broken? Are things getting better?

The song Have You Ever Seen The Rain, by Creedence, talks about the cycles of water, of life ...

T'estimo molt - Maite zaitut

Com sabem que Maite Zaitut aparantment significa T'estimo molt?
Perquè Lax'n'Busto han fet una versió de la cançó amb aquest titol. Aixó si, és una versió de la cançó i no una traducció literal de la lletra. I força bona! Aqui els tenim cantant-la amb un video clip que algú ha preparat al Youtube, i desprès una versió bi-lingüe juntament amb els Pirritx eta Porrotx, català - basc, que no té perdua!

The Catalan group Lax'n'busto recorded a version of Pirritx eta Porrotx's Maite Zaitut a couple of years ago, called T'estimo molt - I love you. Here they are, first alone, and then together with the clowns themselves for a bi-lingual (Catalan/Basque) version.

Maite Zaitut - Pirritx eta Porrotx

De vegades intento penjar alguna cançó en una llengua que no sigui l'anglèsa, i avui és un d'aquests dies. Escolatarem Maite Zaitut dels payasos bascs, Pirritx eta Porrotx. No els coneixia fa una setmana però veig que causen furor entre els jovens (i no tan jovens) bascs, i alguns catalans. Abans de que el PP em bloqueja, si que he de dir que la lletra és inocenta i infantil.

El titul sembla que significa T'estimo molt.

Continurà ...

......

Not all of my favourite songs are in English! Here's one in Basque, Maite Zaitut by the Basque clowns Pirritx eta Porrotx. Although the Basque language has nothing in common with Latin-based languages like Catalan, with a little help from the internet we can see that the title means I love you.

Love Song For A Vampire

El 12 d'octubre és un dia marcat en el calendari, ja que es celebra el sant de Hilda, qui seria la abadessa de Whitby al segle 7. És precisament al cementari de l'abadia de Whitby on fa cap Dracula quan arriba a Anglaterra per primer cop. El qual ens porta fins la cançó d'avui - Love Song For A Vampire, de l'Annie Lennox, usada en la banda sonora de la pel·lícula Dracula a l'any 1992.

The 12th of October is, of course, Saint Hilda's Day, well known as the Abbess of Whitby in the 7th century. It was in this Abbey where Dracula would spend his first night in the UK. Which neatly brings us to today's song.
Love Song For A Vampire, by Annie Lennox from 1992's film, Dracula.

Somebody To Love - Jefferson Airplane

Pels catalans, amb aquesta foto no cal dir res més!

Crec que no són els mateixos rovellons que menjaven Jefferson Airplane, però. Aquí estan cantant Somebody To Love.

Lactarius Deliciosus. The name says it all! In case any doubts remain, the English name of this little wonder is also very evocative. Saffron Milk Cap conjures up images of a magical culinary experience - which is fine as that what’s you get! A pleasant day mushrooming followed by an exquisite meal. For recipes and other info, our old friend Wikipedia.

Jefferson Airplane were also keen mushroomers, apparently ...

10000 Maniacs

El dilluns passat el bloc va passar la suma de 10.000 pagines visitades, en un any i mig. Que vol dir aixó? Que a Catalunya hi ha molt d'atur?

Vinga, pos, els 10.000 Maniacs, amb These are the days de l'any 1992.

Wow, last Monday saw the 10,000th visit to this blog in one and a half years. What does that show? That there are a lot of unemployed folk out there?
10000 Maniacs with These are days, 1992.

Blog Action Day 2010

Encara no us heu registrat per participar en el Dia de l'Acció Blocaire, el dia 15 d'octubre? Aquest any parlarem sobre AIGUA. Clik aquí si us interessa.

Still not registered for Blog Action day 2010? On the 15th October bloggers of the world unite to blog about Water. Interested? Click here!

A Bridge Over Troubled Water

Després de molts d’anys d’esperar per fi s’ha fet un pont al Delta conectant Deltebre i Sant Jaume. Em sap mal no haver portat els xiquets encara amb un dels transbordadors tradicionals, però pel que entenc encara funcionar un pels turistes (com jo). I si no, sempre ens quedarà Miravet!

L’Ebre ens ha portat molts de malsdecaps en el passat. Més ben dit, no l’Ebre sino la gent que ho voldria saquejar. Bé, un pont sobre aigues trasbalsats, de Simon i Garfunkel – any 1970.


To travel between the two main towns of the Ebro Delta, Deltebre and Sant Jaume, you had two options. Although the towns directly face each other over the water, you either had to take a 40 km round trip to find the nearest bridge or use the “ferry” shown in the photo. After a long wait, a bridge has finally been built this year to connect the two towns. Luckily one of the traditional ferries will keep working, for tourists, so we’ll still be able to show the kids how we used to meander across the Ebro’s waters.
Given the Ebro’s recent history, here’s Simon and Garfunkel with A Bridge Over Troubled Water from 1970.

A Miner's Life

Encara que no he baixat a cap mina, tinc interès i angoixa pel tema dels miners atrapats a Xile. Sóc de South Yorkshire, un dels centres tradicionals de les mines de carbó a Anglaterra, abans que Thatcher va decidir acabar amb elles i la vida dels pobles en aquella zona. Tinc molts de coneguts i familiars que si que hi treballaven – i conec alguns que han patit accidents. Per bé o per mal, ara gairebé no queden de mines ni miners, tots estan al paro i hi ha una societat que ja no s’ha de jugar la pell baix terra, sinó passar els dies asseguts esperant que el govern els passi una mica de caritat.
En fí, una abraçada per la gent que ho estan passant malament a Xile. Espero que la tornada a l’aire lliure els arribi aviat.
Tornem a un cantant classic del bloc, Billy Bragg amd La Vida d’Un Miner.


Never been down a coal mine luckily, but being from South Yorkshire I know plenty who have and plenty who have suffered underground. For better or for worse, Mrs Thatcher put a stop to that and now we have no miners, no reason to suffer, just people on the dole waiting for the state to dish out their “daily bread”.
Mining may not be in my blood, but it is on my mind, so I’m sending out my best wishes and hopes for a swift rescue for those poor guys trapped underground in Chile.
Here’s Billy Bragg, of course, with A Miner’s Life.

Down In The Tube Station - The Jam

Bé, ha passat la Vaga General i la crisi continua. Avui potser que la meva reflexió és una mica d’advocat del diable, o simplement potser no té res a vore amb el tema ..... sembla que passem la vida fotent la culpa als bancs, als governs, fins i tot als sindicats, però també potser hem de mirar a natros mateixos. Qui ens ha obligat a agafar els diners facíls que oferien els bancs? Qui ens ha obligat a votar cada 4 anys per “més del mateix”? Aquesta setmana una de les noticies que més m’ha xocat és la de la cantitat de gent que es cola cada dia pel metro de Barcelona sense pagar. Tots hem vist aquelles pel·lícules americanes on la gent agafa el diari i deixa els diners sense cap “control”. Tant de bo no hi hagin portes a les entrades del metro i la gent compris l’entrada igual – és un somni? Mentre no som responsables i honrats natros mateixos, no cal que ho demanem als demés – trobo jo!
Mmm, el metro ...? Que tal, Down in a Tube station at Midnight del The Jam del LP All Mod Cons (1978).

One General Strike later and we’re still struggling to reach the end of the month here, both individually and as a country. Thinking out of the box (as the experts say), though, maybe we’ve blamed the government, banks, and unions enough, and it’s time to accept our share of the blame for this crisis. Who makes us borrow the easy money banks offer? Who makes us vote for “more of the same” every 4 years? This week Catalan news explained that thousands of Metro (the underground/subway) users sneak through the gates without paying every day. Whatever happened to those people we see in American films getting their newspapers and leaving the money with no one watching over them? Who are we to be blaming everyone else for this mess when honesty and responsibility starts with ourselves. So endeth the sermon!
Underground? What about Down in a Tube station at midnight, by The Jam from 1978’s All Mod Cons.

James Bond Theme

El 5 d’octubre 1962, es va estrenar la primera pel·lícula de James Bond, Doctor No. Llarga vida a Bond, James Bond!

48 years ago today, the first Bond film hit the screens. Here’s to many more!!

Piece of my heart - Janis Joplin

Massa musics i cantants ens han deixat massa aviat, Jimmy Hendrix, Jim Morrison, Kurt Cobain, Ian Curtis ... la llista és llarga i trista. Avuí fa 40 anys que va morir la Janis Joplin d'un sobredosi, a l'edat de 27 anys.

Piece of My Heart.

Too many great musicians and singers have left the stage too young. The list goes on and on. Janis Joplin died from an overdose 40 years ago today, at the age of 27.

Bonnie & Clyde

La setmana passada també va morir el director de cine, Arthur Penn. Entre moltes pel·lícules potser el més famosa va ser Bonnie & Clyde, de l'any 1967. Tornem a escoltar Foggy Mountain Breakdown amb una escena de la pel·lí.

Arthur Penn, director of Bonnie & Clyde, died last week at the age of 88. Here's Foggy Mountain Breakdown again with a scene from the film.

The Bird Song - Florence and the Machine

Aquest cap de setmana hi ha moltes activitats al Delta per a celebrar el Dia dels Aus. Clik aquí, mentre escoltem a Florence and the Machine amb The Bird Song.

This weekend the Ebro Delta will be bustling with activities as part of the International Day of Birds. Here's the info. Meanwhile, here's The Bird Song by Florence and the Machine.

Running Wild - BSO de Some Like It Hot

Ahir Tony Curtis va morir, a l'edat dels 85 anys. Una de les moltes pel·lícules per les quals el recordarem és Some Like It Hot, de l'any 1959. Aquí el tenim amb Jack Lemmon i Marilyn Monroe amb la cançó Running Wild.

Tony Curtis died yesterday at the age of 85. Among the amazing list of films he acted in, perhaps one of the most well-known is Some Like It Hot (1959). Here he is together with Jack Lemmon and Marilyn Monroe performing Running Wild.