dimarts, 30 de novembre de 2010

5-0, 29 de novembre 2010

Cinc a zero, un altre cop.
Not even in our wildest dreams ...

Let Me Entertain You - Robbie Williams

diumenge, 28 de novembre de 2010

dissabte, 27 de novembre de 2010


Cada any el partit del Barça vs Real Madrid és un "classic", però aquest any amb, per una banda, el millor equip de l'historia i un entrenador amb educació, visió, estil, i filosofia, com pocs - i per l'altre banda els xulos de sempre ara amb els ingredients del Cristiano Ronaldo i el personatge de Mourinho ....! Wow, molt prometador!

Barcelona FC have won every trophy under the sun in recent years, breaking world records, with a breath-taking style of fast-flowing technical football. If we add to this a certain level of fair-play, and 7 or 8 first team players being "home-grown", we have something special.

Real Madrid have a certain reputation for being a good, but arrogant team. And Barça's greatest rivals - for obvious reasons. For years and years their matches have represented the long-term "match" between Catalonia and Spain. Last season was especially exciting with each team pushing each other to the limit, breaking point-winning and goal-scoring records as they went. It went down to the wire, with Barça taking the League eventually - not surprising if we see Messi in action.

This year Mourinho and Cristiano Ronaldo (two "special" ones) have been added to the mix.

Fireworks are promised!

Check this year's match out, Monday at 21.00, just 24 hours after the Catalan elections.

So, let's re-live a few great moments as we wait for Monday to come. As the song says, Ja Som Campions (we are the champions)

divendres, 26 de novembre de 2010

Votar a Catalunya o Anglaterra, amb una mica de Billy Bragg

Sense voler ser un expert en els sistemes de votacions, si que he notat algunes diferencies entre Anglaterra i Catalunya que podria comentar...

A Catalunya es necessita carnet d’identitat per poder votar. A Anglaterra no. Bàsicament no en tenim de carnets. Quan vas a votar, dius el teu nom (i domicili si cal), et ratllen d’una llista, i a votar.

A Catalunya és obligat treballar en una taula electoral si et criden (i no ets bisbe). A Anglaterra son voluntaris que cobren. Pots arribar a cobrar entre 150 i 250€ per un dia de feina, i així sempre hi ha gent disposada a fer-ho. I els que no ho volem fer, pos, cap obligació. També hi ha un funcionari de l’ajuntament que vigila que tot funciona bé i és el últim responsable si hi ha algun problema.

Aquí es vota per sistema de representació proporcional. A Anglaterra per majoria simple. Per exemple, per cada ciutat o zona de xx habitants, hi ha un diputat. Agafem per exemple, un diputat per Tortosa, un per Amposta, un per Reus-Nort, un per Reus-Sur etc. De tots els candidats, és el que treu més vots qui guanya la plaça. Això és el que ens porta a tenir un sistema on gairebé sempre tenim majories fortes al Parlament.

El 4t punt és més un “feeling” personal. Em dona l’impressió que la gent catalana (en general) pren la política amb més seriositat que els anglesos (en general). Potser perquè la democràcia aquí encara és “jove”? Jo des de que tinc coneixement, fa uns 40 anys, que mons pares m’explicaven que votar no servia per a res i que “tots són iguals”! A Anglaterra (en general) trobo que la política no és un tema de debat diari com aquí. En cap de setmana els politics no van de paella en paella, de calçotada en calçotada, per sortir a la tele - no es tornen a veure fins el dilluns. Potser la política influeix en el dia a dia, però no de manera tan evident com aquí. Per exemple, aquí jo sé de quina tendència són els directors d’escoles i instituts, de quin partit són els inspectors d’educació, els directors d’hospitals, els funcionaris de l’ajuntament etc. Potser si que hi ha “enxufes” a Anglaterra però no de manera tan descarat com alguns casos que hem conegut aquí.

I finalment, a Catalunya es vota en diumenge. A Anglaterra en dijous. La llegenda diu és perquè els dijous és l’últim dia abans de que la gent cobrava, en divendres tradicionalment – o sigui, l’últim dia abans de la borratxera de tres dies que la gent agafaven ... i agafen.

Parlant de política, sempre em fa pensar en Billy Bragg. Aquí amb To Have and Have Not.

A few lines on differences I have noticed between voting in Catalonia and voting in England.
In Catalonia you have to show your identity card to do almost everything, which obviously includes voting. In England, you state your name, they cross you off the list, and you vote.

In England the poll clerks are paid volunteers. In Catalonia there is a draw made and if your name comes out, you have no option but to take part at a polling station, rather like being chosen for a jury. Having said that, the Bishop of Tortosa has got out of it on the grounds that he has a lot of work on a Sunday.

England chooses its MPs by a simple majority system in each constituency. Catalonia has a rather complicated proportional system in place. Catalonia is divided into 4 provinces with xx MPs per province. The votes in each province are shared out proportionally and allocated to xx names on each party’s list of candidates. All very fair, but you may not know whoever has got in for your party of choice.

The next point is more subjective. Maybe I am wrong but I think Catalans take politics more seriously than many Brits (myself included). Maybe it’s because democracy is still relatively new here (35 years)? People talk about politics daily, people have no qualms about stating their allegiance to a party. People still (in general) believe voting is a right which should be exercised as many lost their lives for this right. Politics also seems to have an “influence” in everyday matters. School inspectors, headmasters, hospital directors, council workers, etc – it is often known to which party they belong, and to whom they owe favours.

Finally, Catalans vote on a Sunday. The English on a Thursday. Legend has it that, being the last day before pay-day, it was the best chance of getting people to vote while still sober ...

Politics always brings me back to Billy Bragg. Here he is with To Have and Have Not.

dijous, 25 de novembre de 2010

A brief biased guide to Catalan elections

Més sobre les eleccions en anglès. Si algú vol afegir, corregir alguna cosa, ja m’ho direu. Amb la mateixa conclusió d’ahir... després de molts d’anys de cinisme i pasotisme, per una altra vegada vull confiar en algú...

I have now lived in Catalonia for 21 years, 21 law-abiding tax-paying European-citizen years, but still am not allowed a vote. Snif! This year, however, I have decided to put aside my habitual cynicism and choose who I would vote for if I could. However, I do not consider it to be choosing a party, but, instead, choosing an objective ... Maybe they will deceive me too, but, as they say, a change is as good as a rest.

So here goes for a brief introduction to Catalan politics:

Although Catalonia is kept on a tight chain by the State of Spain, it does have its own Parliament which has certain autonomic powers. As with most countries elections are held every 4 years, and time is up on Sunday. The Parliament has 135 MPs and is currently made up of the following parties, with a PSC-ERC-ICV coalition in power:

CiU (with 48 seats). A so-called nationalist party which, despite being in power since the 1980s, to 2003, only managed to get Madrid to offer Catalonia the scraps from the dining table but with no real progress being made from a nationalist point of view. They seem – to me- to be a political party with the sole objective of staying in power and obtaining more power for themselves, rather than thinking of long term visions for Catalonia. They are a centre-right party with conservative Christian roots. They consider themselves to be liberal (though not like the Liberals we know in the UK).

PSC (Catalan Socialist Party) (37 seats) is basically the Catalan arm of the Spanish socialist party and, hence, after 7 years in power seem to have achieved very little in the way of Catalan autonomy. In fact, things seem to have gone backwards after seeing the consequences of the problems with the new Statute.

ERC (Left-wing Republican Catalans) (21 seats) – firm believers in Catalan independence. However, 7 years of government have brought little or no progress.

ICV (Left-wing Green Catalans) (12) – believe it is time to re-write the Spanish constitution (unfortunately an impossible task if they cannot convince the Madrid Parliament first) so as to accept a federal vision of Spain, where Catalonia achieves much more autonomy. Personally, I think 30 years of democracy have shown that this is a road the Spanish state does not wish to take. Although they are ecologists, there have been a few too many “dodgy” decisions taken by them. Here’s hoping that the new generation coming in now, will put them back where they should be.

PP – Popular Party (14). right-wing conservatives. Think Aznar. Think Iraq. Spanish nationalists with no desire for loosening Catalonia’s ties with the state. Often fight in law courts to reduce some of the (limited) powers Catalonia actually has.

Ciutadans (3) – more or less the same but just in Catalonia. Claim to be in favour of freedom, which actually means more freedom for Spain, less for Catalonia.

These are the parties who currently have seats in the Parliament. Over 100 other parties will also stand in Sunday’s elections, with the usual bunch of Pensioners United, Free Cannabis, Happy Christians, Anti-Bull Fighting and so on, adding colour to the proceedings.

This time, however, two new Catalan parties (Reagrupament and SI) have emerged with definite possibilities of gaining parliamentary representation. Both have the independence of Catalonia high on their agenda. And the fact of the matter is, after the protest march in July, it is surprising how little attention the “traditional” parties have paid to this issue. Perhaps it is true that the people often lead politicians, rather than the other way round.

Of these two options, the one which has attracted my attention is Solidaritat Catalana (SI). This is a coalition of many smaller parties who have one thing in common. Independence. They are a mixed bag of lefties and right-wingers, but I believe their proposal is logical. First, let’s forget our policies, get together and aim only for independence. Afterwards, each can go their own way and the future of Catalonia will go to the left or right depending on the voters’ will. The point being, Catalonia can do very little to improve its economic, social, or cultural problems until it achieves the right to decide on these things (and act). Without independence, all we can do is moan to Madrid.

This coalition is led by Joan Laporta, ex-chairman of Barcelona Football Club – who won every title under the sun while he was in charge, and beat Real Madrid 2-6 at their ground!

SI firmly believe the time is over for begging and negotiating with Madrid. The only possible route is for 68 Catalan MPs (parliamentary majority) to decide to declare Catalan independence in the Parliament, a decision which would then need to be negotiated with Brussels, and the UN. Apparently this is the way taken by many other nations in recent years, and international and European legislation would throw up no barriers.

So what’s going to happen?

The Catalan elections are strangely biased in favour of the 6 parties already in Parliament as the others are not allowed a presence in the media. So, although SI could gain a lot of support in theory, it will be a struggle to reach the “masses” who get most of their information from the TV. Personally, I hope they manage to get into the Parliament. If they cannot get 68 MPs (between SI, ERC, CiU) this time, once this party is publicly established, maybe 2014 will be the year ....

Hope by Jack Johnson

dimecres, 24 de novembre de 2010

Jo votaria a independència, amb la rauxa de Madness

El diumenge, toca eleccions i avui continuo xerrant. Un petit resumen del que penso de cada partit que m’interessa, amb una explicació bastant més llarga i/o simple demà (per no fer-ho massa llarg avui) en anglès.

No puc votar en aquestes eleccions. Fa 21 anys que visc aquí en situació legal, i a més a més com a ciutadà de l’Unió Europea. Pago impostos, respecto les lleis, però no puc votar – ni aquí, ni a Anglaterra. No obstant això, quan penso en votar, sovint no penso en els objectius globals de cada opció (ja que al final potser si que és veritat que no són ells qui manen ...), sinó en anècdotes o sobre politiques concretes que m’interessen (com l’Ebre). Evidentment vull hospitals i escoles com tothom, però trobo que d’això s’encarreguen tots. En fi,

CiU – no els votaré en un futur imaginable si no canvien, i molt, la seva política i moltes de les cares conegudes. Que vinguen ara amb Felip Puig i Francesc Sancho a prometre el Canvi és bastant surreal! Encara me’n recordo de l’època PHN, que ja estàvem al segle 21. Si fossen eleccions locals, encara podria dir que els de Tortosa semblen molt treballadors, amb aparcaments i neteja a dojo, però el tema del monument de Franco m’ha deixat veure com són de veritat.

PSC – encara que penso que tinc idees socialistes, això no vol dir que em puc sentir identificat amb aquest partit. Trobo que el primer pas que han de fer és fer-se un partit català i no un partit a les ordenes de Madrid. En el tema de l’aigua ens han decebut molt els tres partits del tripartit. Si, van derogar parts del PHN. Si, diuen que volen defensar el caudal ambiental de l’Ebre. Però si manen “els seus” a Madrid, i tots plegats, entre Madrid i Barcelona, estan al poder des del 2004, ja no em serveixen bones paraules, sinó fets. Ara ens diran que els dolents són CiU i PP, però la veritat és que estant ells al poder no han fet res en concret sobre aquest tema.

ERC – els tinc carinyo pel fet català, però tres quarts del mateix. Si han estat 8 anys al govern, perquè esperen fins ara per exigir el referèndum? Per que no s’han pres una postura radical desprès de la mani del juliol, agafant la guant del mil·lió de persones? En aigua, el mateix. Els d’ERC de les Terres de l’Ebre, i a Brussel·les, molt bons, però els que manen a Barcelona no van trigar gaire a proposar el transvasament a Barcelona durant la sequera (d’idees) al 2008. També sovint em donen l’impressió d’un partit massa obsessionat per lluites internes i el joc polític, que per mirar el que vol la gent. Ara no els votaria, però en el futur potser si.

ICV – el mateix. Ara no, però un altre cop si. Si renoven de veritat el que tenen. Igual que amb ERC, donaria un 10 pels de les Terres de l’Ebre, o el diputat a Brussel·les, o fins i tot Herrera (que no conec tant), però els de Barcelona (Saura, Baltasar) van ser els que van proposar el transvasament del 2008 – 4 anys desprès de la firma del “Mai més un govern transvasista”. Això fa mal. Tampoc és que han lluït els de Barcelona en el tema dels correbous o el tema de la caça en barraca a les TTE. I si parlem del macro-abocador de Tivissa, acabaríem malament! En fi, espero que el relleu de Herrera i cia els porta per bon camí.
Sobre Catalunya, sembla que encara aposten per re-escriure la Constitució espanyola amb l’esperança de un estatus federal per Catalunya. Trobo que l’historia demostra de que per aquí no aniran els tirs i caldrà un pas més ferm. Crec que ells també ho saben ...

PP – no.

Ciutadans – menys.

Reagrupament – bon idea, però ...

Solidaritat Catalana (SI) – els votaria. Potser em decebran al futur com molts partits, però de moment els donaria un marge de confiança. La proposta, crec que és la correcta. Són una coalició de forces que s’han ajuntat amb un únic objectiu – l’independència. No importa que pensem de Laporta ja que el que proposen és només fer aquest pas primer. Després de consolidar-ho, ja cada u pot anar pel seu compte amb les ganes de ser d’esquerres o de dretes com vulgui la gent. Laporta només intenta glutinar gent de tots els colors que tinguen aquest somni en comú. Crec que la seva proposta és la més factible. Que el Parlament de Catalunya declara l’independencia sense demanar res a Madrid, i després vindran les negociacions amb la UE, els UN, Madrid etc tal com s’ha fet en altres casos coneguts i reconeguts per els Tribunals de dret internacional.

Que pot passar realment? Si SI en té molta força, i ERC i CiU (i ICV) son valents, aquest somni podria succeir.
Si no hi ha prou per formar aquesta coal·lició, almenys que entren al Parlament. Amb 4 anys de paciència i treball serio – i amb "l’ajut" de sempre des de Madrid ja que no ens deixaran treure el cap, cosa que farà vore la realitat encara més clar a més gent – a les properes eleccions, SI tindria dret a sortir a les mitjans tradicionals. Cosa que, volem o no, és molt, però molt important. Amb aquesta situació no hi hauria límits – els límits serien els que posen els ciutadans catalans.
Espero que , surti l’opció que surti, els resultats de les eleccions demostren la realitat d’aquest dia de juliol quan vam somniar ...
Bé, crec que amb aquesta reflexió no m'estic casant amb cap partit, cosa que he intentat evitar al llarg dels anys; més que a un partit, estaria votant a un objectiu.

English version coming tomorrow ...

Madness amb House of Fun

dimarts, 23 de novembre de 2010

Catalonia, amb una mica de Mishima

Resulta que me n’he assabentat que hi ha eleccions a Catalunya aquesta setmana i voldria fer un parell d’apunts sobre el tema. Això si, sempre en la meva mateixa línea irreverent i no-objectiu com sempre. Primer, però, haurem de fer 4 ratlles en anglès sobre Catalunya pels no-catalans. Si dic alguna cosa no correcte, ja m’avisareu ...

Elections for the Catalan Parliament will be held next Sunday. Tomorrow I will write a post summarising my views on the different parties who hope to gain seats in these elections, but first the recent history of Catalonia in 3 seconds ...

Catalonia is a nation, one of the three or four which make up the Spanish State (known to us as Spain). With the re-introduction of democracy after Franco in the late 1970s, Spain drew up a new Constitution and new Statutes defining the powers and rights of Catalonia within the Spanish State. Many of the rights “awarded” to Catalonia have never been fully developed and the last 30 years have seen a constant tug-of-war between Madrid and Catalonia, with Madrid holding all the aces, such as the Constitutional High Courts. Catalonia has traditionally always been, together with the Basque country, the economic power house of the state. As such, it is a net loser economically when we see the money going to Madrid (in taxes), compared to that coming back (in investments). A loser to the tune of 20,000 million Euros per year. I am all for socialism and solidarity but there has to be a rational limit to this. Nowadays, other regions in the Spanish state have much better social services and/or public infrastructures, yet still this huge amount of money is siphoned out of Catalonia to subsidise them.
To top it all, how we invest the money which does come back to Catalonia is restricted as Madrid retains control of many of the important aspects of political life.

On a cultural, national, level, the Catalans are a nation, taking in anyone who lives here irrespective of their birthplace. The Catalan nationality – it seems to me – is more of a thing you can choose to accept and be a part of for its positive outlook, than only being limited to genetic factors. Hard work, progressive, serious, but fun-loving, the Catalans are – in general – more modern thinking than other areas in the Spanish state. One of the main features of Catalonia, the Catalan language, the most important cultural connection we share, is also under threat from Madrid and the Spanish government.

Madrid promised to let the Catalans draw up a new Statute, with more powers and rights, in 2004. This was then passed in the Catalan Parliament, and in a public referendum. It was then drastically cut back in the Spanish Parliament, before seeing some of the most significant parts being wiped out by the Constitutional Courts. This led to a protest of over one million Catalans on the streets of Barcelona back in July. And this is the situation we are in, coming up to elections ...

Googling I am sure more info can be found, or if anyone has any specific questions I’ll take them after a short break for music.... Something Catalan, I like these:

Mishima, amb Miquel a l’acces 14

diumenge, 21 de novembre de 2010


Al novembre del 1938 va acabar la Batalla de l'Ebre, una altra gran perdua de vides humanes. Aquesta setmana mateixa he tingut la sort de sentir un dels pocs supervivents d'aquest disastre.
Dins del caos que hi havia a la banda dels republicans, hi havia de tot i no és feina facíl esbrinar qui tenia rao ni saber si les coses els podrien haver anat millor, però, bé, sense ser anarquista (crec), he trobat aquesta cançó pel Youtube.
1936 dels Sin Dios.

The Battle of the Ebro ended 72 years ago this week. And just this week I have had the fortune and honour to hear one of the few survivors from that battle, the final grand battle of the Spanish Civil War. Thousands of lives were lost on both sides - for what?
The democratically elected republicans who stood up against Franco's coup d'etat were a mixed bunch, and I am not going to be the one who says who was right, the marxists, stalinists, anarchists, republicans .... However, I like this anarchist song I found on Youtube - with English subtitles. 1936 by Sin Dios.

dissabte, 20 de novembre de 2010


Han passat uns dies de reflexió i ja ha tornat a caure una capa de pols damunt del monument franquista que tenim al mig del riu Ebre. Prometo que l’apunt d’avui serà l’últim sobre el tema – aquest mes!

Tal com es preveia, el 8 de novembre al plenari de l’ajuntament de Tortosa els 10 regidors de CiU i el regidor del PP van votar en contra de la moció de retirar aquest símbol franquista del riu. A favor de la moció, els 10 vots de PSC, ERC, i ICV.

Els arguments donats no m’han acabat de convençer.
Que si ja ha estat 40 anys aquí, ara forma part del nostre paisatge. També hi formava part un abocador incontrolat o edificis en desús. No pel simple fet de estar present molt de temps, ens obliga a mantenir-ho per a sempre.

Que si ja no té simbologia franquista. Això bàsicament no és un argument, sino una mentida. Que pensen, que l’aguila aquest és l’aguila de la pau? Que pensen, que aquell soldat falangiste és dels cascos blaus? I no ho dic només jo, sino els historiadors.

Que a Tortosa no hi ha debat i que l’immensa majoria de gent vol mantenir el monument. Precisament aquesta campanya, recollida de signatures, el 45 % dels regidors, tema de conversa a diari entre la joventut, demostren que si que hi ha debat.
No m’atreveria a dir que són majoria els tortosins que hi volen retirar, però puc afirmar que no són el “ningú” com ens diuen. De totes formes, el monument s’ha de retirar per llei – una llei aprovat amb els vots de CiU!

I s’ha de retirar per seny. Els tortosins no han de pensar cada u només en ell mateix o en Tortosa, sino en el que representa aquest monument per a la gent que va patir a la guerra, o en la dictadura de Franco. No és qüestió només del que voldria jo o tu o l’altre persona, sinó fer-ho per la gent que van sofrir, i sofren.

Musicalment, anem a Embarrassment (Una Vergonya) dels Madness.

Following on from the Franco monument issue of recent posts, believe it or not, but Tortosa’s council have voted to keep it just where it is!

The arguments offered to support this incredible decision include the following – and my opinions.
That the monument has been here for 40 years and forms part of Tortosa. In much the same way a derelict house or rubbish tip might form part, I’d say, but this is no argument for keeping it forever.
That all Franco-ist symbols have been removed from the monument. This is not an argument, this is a lie. It has, very visibly, a gigantic eagle, typical symbol of fascists (and very easily distinguished from a dove of peace), and a Falange soldier. We could go on to discuss that every last rusty screw of the monument has, and can only have, the meaning that the artist gave it – an eulogy of Franco.
That the immense majority of citizens of Tortosa wish for the monument to remain, and that there is no local interest in this question. Excuse me – the petitions, 45 % of councillors, different well-known local personalities, and the fact that young people discuss it on a daily basis seem to give the lie to that one.

Having said that, this is not the main question. Tha facte is that the local council are obliged to remove all Franco-ist symbology by law, a law passed by their very own political party in the Catalan Parliament.

I would also add as the most crucial point that it is not a question of what I, you, or the next person wants, but rather what should be done. We should think not of ourselves but of the thousands who really suffered in the Civil War or under Franco’s dictatorship. In 2010 we can do little else for the victims of Franco but this small step.

And a song, as this is a song blog, Madness with Embarrassment.

dimecres, 17 de novembre de 2010

O Superman - Laurie Anderson

Aquesta setmana és la Setmana de la Ciencia. Per anar fent camí, ajunto el següent article de El Pais 13.11.2010.
Recordando a Feynman (del Jose Manuel Sanchez Ron)
Según se va leyendo El gran diseño, se hace evidente la importancia que para las ideas que se presentan en él tienen las contribuciones de un físico: Richard Feynman (1918-1988). En particular, Hawking y Mlodinow dependen de una versión de la mecánica cuántica que Feynman introdujo: la de las integrales de camino. "Las teorías cuánticas", se lee en las primeras páginas de El gran diseño, "pueden ser formuladas de muchas maneras diferentes, pero la descripción probablemente más intuitiva fue elaborada por Richard (Dick) Feynman, todo un personaje, que trabajó en el Instituto Tecnológico de California y que tocaba los bongos en una sala de fiestas de carretera. Según Feynman, un sistema no tiene una sola historia, sino todas las historias posibles".

Puedo comprender muy bien estos sentimientos: como cualquier estudiante de Físicas, al cursar las asignaturas de mecánica cuántica me encontré con un mundo de probabilidades que parecía violar el sentido común: partículas que se comportan como ondas y ondas que se comportan como partículas; realidades que contienen todas las realidades posibles y que únicamente se concretan en una cuando se observa el sistema en cuestión. Finalmente, aprendí a calcular, a resolver problemas, pero las ecuaciones que utilizaba para resolverlos me parecían brotar del sombrero de un mago inescrutable. Y entonces, unos pocos años después de terminar la carrera, Feynman vino a mi rescate con un libro que me libró de aquel desasosiego y del que nunca me he separado: Quantum Mechanics and Path Integrals (1965). Todavía recuerdo el placer intelectual que me proporcionó la manera en que Feynman generalizaba el principio clásico de mínima acción, introduciendo todas las trayectorias posibles, y cómo deducía así la ecuación de Schrödinger, la base de la mecánica cuántica ondulatoria.

Es esta manera de entender los fenómenos cuánticos la que sirve a Hawking y Mlodinow para explorar la idea de que el propio universo no tiene una sola historia, ni tan siquiera una existencia independiente, o, en otras palabras, que nuestro universo no es único, propuesta sin la cual El gran diseño seguramente se quedaría en nada.

Por todo esto es razonable recordar a Feynman ahora que se publica este nuevo libro de Hawking. Recordar a uno de los científicos más originales del siglo XX, a un científico que realizó contribuciones centrales a la física (fue uno de los creadores de la electrodinámica cuántica, contribución por la que recibió en 1965, junto a Tomonaga y Schwinger, el premio Nobel de Física) mostrando una originalidad y claridad poco frecuentes. Una originalidad y sencillez que se pueden encontrar también en libros de carácter general que escribió, de los cuales existen traducciones al castellano (en Alianza, Crítica y Tusquets). Libros como ¿Está Ud. de broma, Sr. Feynman?, su maravillosa autobiografía, El carácter de la ley física, El placer de descubrir, ¿Qué significa todo eso?, ¡Ojalá lo supiera! o Seis piezas fáciles (también existen traducciones de obras más exigentes, como Conferencias sobre computación, Electrodinámica cuántica y La conferencia perdida, además de su mítico curso de física).

Para los físicos, Feynman es una leyenda. La clase de científico que todos querrían ser: profundo y original a la vez que desenfadado y jovial. Aún no se ha desvanecido el recuerdo de su intervención en la comisión que se formó para encontrar las causas del desastre del transbordador espacial Challenger, que él desentrañó con una demostración memorable (utilizando un vaso de agua muy fría). Pero, aunque la admiración que siento por sus integrales de camino o por los diagramas que llevan su nombre es inmensa, prefiero recordarlo por la idea que tenía de la ciencia, una idea que se muestra de forma conmovedora en una carta (reproducida en ¡Ojalá lo supiera!) que escribió a un antiguo alumno suyo en respuesta a una que éste le había escrito felicitándole por la obtención del Premio Nobel y mostrando al mismo tiempo tristeza por lo que él consideraba muy humildes trabajos suyos. "Usted me conoció en la cima de mi carrera", escribió entonces Feynman, "cuando según usted yo estaba interesado en problemas próximos a los dioses; no obstante, he trabajado en innumerables problemas que usted calificaría de humildes, pero con los que disfruté y me sentí muy bien porque a veces podía obtener un éxito parcial. Ningún problema es demasiado pequeño o demasiado trivial si realmente podemos hacer algo con él".

Fue un buen consejo. Uno que no conviene olvidar al leer sobre las cuestiones fundamentales que Hawking y Penrose tratan en El gran diseño y en Los ciclos del tiempo.
Science Week here in Catalonia, and above is a fascinating article about Richard Feynman - which I will not be translating for now.
To be accompanied by O Superman by Laurie Anderson back in the 1980s.

dimarts, 16 de novembre de 2010

So long, Benet Espuny

La Marfanta ens diu que ha mort el gran pintor, Josep Benet Espuny, a l'edat dels 90 anys. Una gran perdua com a artista i com a persona.
One of the great Catalan artists Josep Benet Espuny passed away at the weekend. We lose a wonderful artist and person.
Simon and Garfunkel amb So Long, Frank Lloyd Wright.

diumenge, 14 de novembre de 2010

dissabte, 13 de novembre de 2010

Hole In My Shoe - Neil

Traffic va gravar Hole In My Shoe a l'any 1967, i Neil dels The Young Ones (Els Joves), programa de comedia del BBC, va fer una versió als anys 80.

Neil with his version of Traffic's 1967 hit, Hole In My Shoe.

dijous, 11 de novembre de 2010

Eva Cassidy (6) - Somewhere over the Rainbow

I per acabar, no podem marxar sense escoltar Somewhere Over The Rainbow. I "escoltar" vol dir escoltar, deixa de fer allò que estem fent, deixar de mirar els missatges i mails, i escoltem aquesta cançó de principi a fi. No us n’apenedireu.

Couldn’t finish without listening to this. And remember, "listening" means forgetting the other multi-tasks you are attempting to do, and sit back and listen to this from start to finish. You will not regret it.

dimecres, 10 de novembre de 2010

Eva Cassidy (5) - Kathy's Song

Des de Songbird, han sortit més LPs de Eva recollint totes les gravacions que va fer - Time after Time (2000), Imagine (2002), American Tune (2003) i Somewhere (2008). Hi ha gent que pot pensar cínicament que, clar, amb una mort tan tràgica la gent li compra la música per morbositat o pena, però crec que si la escoltem, ens adonem que no és així.
Jo, per un, puc afirmar que quan vaig sentir-la per primer cop (LP Songbird, concretament la peça Fields of Gold), no en tenia ni idea d’ella ni que li havia passat però de seguida em vaig adonar que aquí tenia alguna cosa especial.

More collections of the recordings Eva left us have come out since Songbird. Time after Time (2000), Imagine (2002), American Tune (2003), and Somewhere (2008). Is she only famous because of her tragic death? Judge for yourselves. I for one had no idea of her life story when I first heard Fields of Gold, and I immediately realised that I was hearing something special ....

Kathy’s Song (Simon), del Time after Time.

dimarts, 9 de novembre de 2010

Eva Cassidy (4) - Fields of Gold

En vida Eva mai havia arribat a ser molt coneguda fora dels cercles locals de Washington, però desprès de la seva mort una altra cantant local va fer una recopilació d’algunes de les seves millors gravacions en el LP Songbird, any 1998. Dos o tres anys desprès, aquesta obra va començar a sonar molt a la radio anglesa gràcies al interès d’un dels DJs. Des de llavors, poc a poc, la música d’Eva ha guanyat el reconeixement que mereix.

During her lifetime Eva had never hit the big time outside of Washington or specialist music circles, but after her death another local artist and friend decided to put together an LP collecting some of her best work. Songbird came out in 1998. Two or three years later, Terry Wogan started to give this album a lot of airplay on BBC Radio Two and it started to take off. Ever since then, more and more people have come to recognise Eva’s voice and music for the treasure it is.

Fields of Gold (Sting).

dilluns, 8 de novembre de 2010


Des de la Comissió per la retirada de la simbologia franquista de Tortosa del Casal Popular Panxampla us volem comunicar els darrers suports rebuts, que s’afegeixen a la trentena de persones públiques i entitats socials que les darreres setmanes han demanat la retirada de la simbologia franquista de Tortosa.

La Federació d’Associacions de Veïnes i Veïns de Tortosa. Amb aquest posicionament es demostra que la ciutadania de Tortosa vol una ciutat moderna que mire al futur.

Josep Maria Sànchez Cervelló (historiador i professor de la URV).“La cultura democràtica no ha de ser incompatible amb la conservació dels monuments franquistes, sempre que es treguin de la via pública de les ciutats i poblacions".

Aurora Bau. Historiadora i presidenta de l'Associació pel Dret a Morir Dignament a Catalunya, neboda de Joaquin Bau.

Muriel Casals. Presidenta d’Òmnium Cultural i professora del Departament d’Economia i d'Història Econòmica de la UAB.

Estrella Ramon. Professora i escriptora.

Des de la Comissió valorem molt positivament la decisió de l’alcalde de Tortosa, Ferran Bel, de canviar el nom del barri 13 de Gener, tot i que haguérem preferit que l’alcalde hagués canviat el nom del barri per dignitat democràtica i no justificant la decisió per una qüestió administrativa. Entenem que aquesta decisió és conseqüència de la pressió popular exercida per la ciutadania, i pel posicionament de destacades personalitats del territori i dels Països Catalans, que continuen i continuaran posicionant-se favorablement a la moció popular. És per això que considerem més que oportuna i necessària la inclusió d’aquesta demanda en la moció popular presentada, per tal de reclamar un acord que durant tres dècades s’ha incomplit.

Finalment volem invitar la ciutadania a participar del ple de dilluns 8 de novembre, a les 19:30h, a l’Ajuntament de Tortosa. D’altra banda, animem a l’alcalde Ferran Bel i a les regidores i regidors de Tortosa, a ser valents, i per dignitat democràtica, votar favorablement la moció popular.
Tortosa, 7 de novembre de 2010. Comissió per la retirada de la simbologia franquista de TortosaCasal Popular Panxampla
I per acabar, una nova carta personal, publicada a El Pais.
El monumento de Franco

BRIAN CUTTS - Tortosa, Tarragona - 07/11/2010
En Tortosa tenemos el monumento franquista más grande de Cataluña. En medio del río Ebro, que tanto representa para la gente de estas tierras. Treinta y cinco años después de la muerte del dictador, todavía toleramos su monumento dedicado "A los combatientes que hallaron gloria en la batalla del Ebro". Algunos nos dicen que si le quitamos algunos símbolos fascistas, lo podemos convertir en un monumento para todos, ¡incluso para la paz! La verdad es que toda la obra en sí es franquista de pies a cabeza. Otros nos dicen que hay otras prioridades en Tortosa antes de gastar dinero deshaciéndonos de esta monstruosidad. Tienen razón, pero tampoco podemos olvidar que una prioridad para la gente del Ebro es la de enterrar de una vez por todas el símbolo de un régimen ilegal y cruel.
El Parlament de Cataluña aprobó la ley de la Memoria Histórica con los votos de PSC, ERC, ICV y CiU. Esta ley nos ha llevado a tener el censo presentado por el Memorial Democràtic de la Generalitat, sobre simbología franquista, donde se explica que el monumento no puede quedarse en el río y tendríamos que pasar a su museización, todo esto subvencionado con dinero de la Generalitat.También se ha presentado una campaña popular con más de 2.000 firmas pidiendo que el Ayuntamiento de Tortosa retire el monumento. Pero, de momento, parece que el alcalde y su partido no quieren tomar esta medida. ¿Cómo es que el alcalde de Tortosa, de CiU, hace oídos sordos al reclamo popular de la gente, y a la ley que su propio partido aprobó?

Eva Cassidy (3) - Songbird

Al juliol del 1996, Eva va notar molèsties i els metges van veure que sofria d’una melona maligna, probablement la continuació dels efectes d’una piga maligna que li havien tret 3 anys abans. La van diagnosticar un cancer i li donava poc temps de vida però Eva continuava actuant i gravant quan el dolor li permitia. Va morir el 2 de novembre del 1996, a l’edad dels 33 anys.
El LP que havia estat gravant, Eva By Heart, va sortir l’any 1997. La cançó, Songbird (McVie).

July 1996 and Eva starts to notice pain. The doctors soon realise she has a malignant melanoma, probably related to the malignant mole she had had removed 3 years previously. The cancer is so wide-spread that she is given months to live. Eva continues performing and recording when the pain allows it. She passes away on 2nd November 1996. At the age of 33.

The album she had been working on, Eva By Heart, comes out in 1997.
From this LP, Songbird (McVie).

diumenge, 7 de novembre de 2010

Eva Cassidy (2) - People Get Ready

Desprès del LP The Other Side – ben rebut per la critica però que no va fer el salt al mass media - Eva va continuar actuant en directe a la zona de Washington, guanyant diversos premis com a vocalista de jazz. A l’any 1996 va gravar el seu segon LP, Live at Blues Alley, un LP en directe on podem apreciar més bé que mai la seva veu. Una veu que no m'atreveixo de descriure.

The Other Side received good reviews but didn’t hit the big time. Eva continued singing in the clubs of Washington, winning several vocalist awards. In 1996 she recorded her second LP, Live at Blues Alley. Sit back, listen, and enjoy ...

La cançó: People Get Ready (Mayfield)

dissabte, 6 de novembre de 2010

Eva Cassidy (1) - Dark End of the Street

Eva Cassidy va néixer el 3 de febrer de l’any 1963. Des de ben petita tenia clar que volia estar dins del món de la música i als anys 80 ja treballava en nombroses projectes, mentre anava desenvolupant altres tasques no-músicales, però més ben remunerades, per arribar al final del mes. Als anys 90 ja cantava blues, jazz, soul, gospel amb un petit grup a la ciutat de Washington. L’historia diu que quan Chuck Brown li va sentir la veu, la va proposar de gravar un LP conjuntament. El resultat, The Other Side, seria publicat a l’any 1992. D’aquest LP hem de destacar la gravació de Somewhere Over the Rainbow, però la sentirem aquí un altre dia. Avui comencem amb la Dark End of the Street.

Eva Cassidy was born on 3rd February 1963. From a very young age she knew full well that her future would be linked to the stage and music. In the 80s she was involved in various musical projects, while keeping a day job to get to the end of the month. By the early 90s she was performing live in and around Washington DC – jazz, soul, blues, gospel ... The story goes that Chuck Brown heard a cassette recording of her and suggested they make an LP of duets, which led to the LP The Other Side – 1992. The most memorable and awe-inspiring track is perhaps Eva’s version of Somewhere Over The Rainbow, but we’ll leave this for later ... today we start with Dark End of the Street.

dimecres, 3 de novembre de 2010

Video impactant sobre el monument de Franco, i Viva la XV Brigada

Un video molt interessant sobre els motius per retirar el monument de Franco, que encara està clavat al mig del cor de les Terres de l'Ebre.
Pels motius en contra de retirar-ho, tot sembla que, si no hi ha canvis, haurem d'escoltar les opinions de l'alcalde de Tortosa quan l'ajuntament debat el tema ...
I de regal, una altra carta que he fet sobre el tema, que ha sortit publicada a la premsa local aquesta setmana:
El riu Ebre uneix a les Terres de l’Ebre i a la seva gent. Tothom se sent identificat amb el riu; per a molta gent representa una manera de viure, per a altres és un símbol de la nostra identitat col·lectiva. Sigui com sigui, l’Ebre és part de la nostra vida. Una vida que, al seu pas per la ciutat “capital”, té una ferida oberta. Que allò tan important per als ebrencs com el riu tingui encara el monument feixista de Franco clavat al mig és d’una vergonya impressionat.
Ja han passat trenta-cinc anys des de la mort del dictador, han nascut una o dues generacions d’ebrencs que només han viscut en pau i democràcia, i no té cap sentit que el lloc més emblemàtic del nostre territori hagi d’aguantar encara la petjada de Franco. Aquesta monstruositat no té cap sentit d’existir. Bé, no l’ha tinguda mai, però ara encara menys. Vivim a la Unió Europea del segle XXI! Repeteixo, som al segle XXI.
S’han donat molts arguments pobres sobre els motius per mantenir el monument però els fets són més forts. Va ser erigit per glorificar els morts del bàndol franquista que va tombar un govern democràtic, per reemplaçar-lo amb quaranta anys de dictadura, misèria i repressió. A pesar d’alguns canvis, avui dia encara manté símbols franquistes com l’àguila, o la creu de la Cruzada nacional-catòlica. El fet més rellevant és que el monument en si mateix és franquista de cap a peus i amb això al riu ja n’hi ha prou per a que els ebrencs no puguem gaudir plenament de la democràcia i la pau.
La campanya per treure el monument del riu ja fa anys que va. Han passat ajuntaments i governs de tots colors però el monument, i la glorificació del feixisme, s’han aguantat. Suposo que ni Franco mateix s’imaginava que toleraríem el seu llegat tant de temps. Però sembla que amb el pas dels anys hi ha cada cop més gent que ho té clar i que ja no té por de dir les coses com són. Aquest mes el Casal Panxampla ha presentat 2000 signatures per a demanar que l’ajuntament de Tortosa presenti una moció per desfer-nos del monument. Tortosa ha de pensar no en ella mateixa en aquesta qüestió sinó en les Terres de l’Ebre perquè tot allò que afecta al riu ens afecta a tots els ebrencs. Al mateix temps, la Generalitat també s’ha pronunciat a favor de treure’l i en pagarien les despeses. Crec que no s’ha de demorar més, ni intentar explicar el monument ni tolerar-lo un dia més. Què farem després amb aquest tros de ferro, i que hi podríem construir en el seu lloc? Són preguntes secundàries. Per a caminar, s’ha de començar fent el primer pas. I va sent hora que Tortosa camine cap al futur sense por.

La cançó d'avui, Viva la XV Brigada del Christy Moore, sobre les Brigades Internacionals que van lluitar per la democracia a Espanya mentre els governs britanics, entre altres, rentaven les mans.

In this emotive video, Catalan writers, teachers, professors, historians, philosophers, artists express their desire that Franco's monuments should be removed from the river Ebro.

Among the reasons given are: what it represents (still today) for the victims of Franco's repression; how can we tolerate a monument celebrating Franco's illegal and cruel coup d'etat; would Germany and Italy have monuments referring to Hitler or Mussolini; although some Franco-ist symbols were removed, the monument itself represents what the sculptor wanted it to when he designed it; why should Franco and his works be considered a legitimate government of Spain; we are in the 21st century and Tortosa and the Ebre do not deserve this image; we do not necessarily need to destroy it as it could be stored in a museum for historical and educational reasons, or for anyone who still looks back on Franco with fond regards; we should forget Franco and build something in its place for the people, a new pedestrians' bridge or a monument for freedom ...

Arguments for maintaining the monument in place? I'll wait for the political debate in Tortosa's next council meeting to hear what our Mayor has to say ...
I also include above a copy of my letter published in the local press this week. In one line, how can the capital of these lands, suffer this scar on the river Ebro with everything it means for us, as we move into the Europe of the 21st century. By the way, any monuments to Hitler or Mussoloine left?

Today's song - Viva la XV Brigade by Christy Moore about the International Brigades who fought for democracy while the English government washed their hands.

dimarts, 2 de novembre de 2010


Lamentable l'actitud del PP envers la situació lingüistica a Catalunya. Que volen? Que marxem? Al final els del PP seran els que ens obliguen a agafar el guant de l'independència?
Tot això coinicidint amb el mort de Joan Solà i les paraules contundents del seu nebot sobre la falta de valor politic que tenim davant nostra.

La Flama del Obrint Pas, ha servit per fer el lip-dub més gran de l'historia. És impressionant!!

The right-wing political party in Catalonia and Spain has managed to get the use of Catalan, in Catalonia, to take a step back. The Constitutional Court has backed the PP in their insistence on restricting the use of Catalan. After 35 years of democracy and a constant struggle to protect the situation of the Catalan language, we have now gone backwards!
Coinciding with this decision, the sad news as one of Catalonia's most important linguists, Joan Solà passed away last week.

Catalan believers in independence have made this lip-dub (mime) version of La Flama by Obrint Pas, with over 5,000 participants!! It's incredible, from start to finish.