Humor (3)

Una altra seria d’humor anglès que ha tingut molt d’èxit des dels anys 90 fins avui, es The Royle Family (La família Royle). Una família asseguda davant de la tele dia i nit, ens fan petar de riure, només comportant-se com una família que se fica davant de la tele dia i nit. Una altra sèrie per veure en VO (però amb subtítols ja que els accents són molt complicats – de Manchester), per captar millor els petits girs i comentaris del llenguatge. Davant de la tele, parlen de tot, mentre el home es passa el dia rascant, i la dona a buscar-li una cervesa. No té perdua, però és molt millor si ja heu viscut una temporada a Anglaterra per a reconéixer que els personatges són reals com la vida mateixa. Si The Royle Family retrata una família més bé de nivell social baix, hi ha una altra sèrie que toca a una família de classe mitja, més diners, problemes diferents, però igualment divertidissima! Outnumbered (superat, en numeros – es refereix a que són tres xiquets, i només 2 pares) també té un guió senzill, passen coses típiques en una família amb tres fills petits, i sobretot els productors deixen que els tres jovens meravelles improvisen les seves converses amb uns resultats molt bons! Potser aquesta sèrie tindria més bon acollida a fora d’Anglaterra ja que les situacions són universals, mentre The Royle Family és un estil de vida molt anglès! En el primer clip, el pare de la família Royle està enfadat perquè la seva dona li ha tret les piles del mando de la TV. En el clip de Outnumbered la xiqueta explica com una professora li ha explicat que el demoni està a tot arreu!

......

Two more great UK comedy series. The Royle Family, a so-called working class family sit around the telly all day every day and comment on mundane things – but it is hilarious, and true to life as most good comedies are. In Outnumbered the family is better off, a so-called middle-class one, with professional parents and other worries than the Royle Family. But the idea is the same – set up their typical everyday problems an see what happens. Here two over-worked stressed-up parents find it hard when trying to cope with three young kids. Three brilliant actors with an apparent permit to improvise the script.

Humor (2)

Continuant amb l’apunt d’ahir, i intentant actualitzar el coneixement d’algunes comèdies anglesos que, o no han passat per la televisió catalana, o no les han donat importància. Si mirem els anys 90, hi havia dos series molt bones, que barrejaven, com gairebé sempre, situacions surrealistes, amb personatges molt bons.

The Vicar of Dibley (la vicaria de Dibley) va ser una invenció del guionista Richard Curtis (Blackadder, 4 Bodes i Un Funeral etc), sinònim de bona comèdia. Tracta d’un poble molt petit amb un bon grapat de personatges molt exagerats, i la seva vicaria, l’actriu Dawn French. Va començar als principis dels 90, i va durar fins el 2007. No ho he vist aquí, però avui en dia, amb les possibilitats de les (ja no tant) noves tecnologies, segur que es pot veure.

Una altra sèrie bona, que per casualitat també tenia una figura de l’església al mig, va ser Father Ted (El Pare Ted), basat en les aventures d’un capella irlandès i els seus amics. També he de dir, que cap dels dos series són una burla de l’església, senzillament agafen aquests rols perquè el tema religió dona per molts de situacions irreals. Però, la majoria dels gags, també haguessin funcionat amb un carter o un policia. A la sèrie Father Ted sortien molts de comediants irlandesos, que després han continuat amb altres programes i espectacles. Els productors d’aquesta sèrie tenien clar que només feien 3 temporades, però l’anecdot més trist de les gravacions és que l’actor principal va morir el dia després d’acabar la gravació de la tercera temporada, en el seu millor moment de gloria quan tenien molts de plans per davant.

Bé, primer, una escena del reunió consell del poble de Dibley, i després (com que el bloc va de música) Father Ted i el seu amic intenten composar una cançó per competir al Eurovision!

........ Two more hot tips for any non-UK readers who may not have seen these two comedies. The Vicar of Dibley, and Father Ted. Both started in the 90s, Father Ted only running for three series (a pre-determined decision), and the Vicar going on till 2007. Both programmes share a religious person as their main character, but the humour is far from being anti-religious, the script-writers rather use the surreal (a great English comedy style) situations that the characters fall into. In fact many of the jokes could just as easily be played off any profession. Great scripts, wonderful acting, and very human humour, led to these two shows going down in comedy history.

Humor

Arriba un moment en la vida d’un professor quan dius, “Si, com ho diuen en aquella cançó dels Guns & Roses”. I l’alumne et pregunta, “Dels qui? De quin any estàs parlant?”. “Pos, 91, 92 ...”. “Ho sento, jo no havia nascut”. Uf, moments així et fan adonar que el temps corre, i no li podem fer res. Moments que t’han quedat a la memòria com si fos ahir, el concert en homenatge a Freddy Mercury, el Live Aid, de sobte han quedat a la pre-historia. He après que encara que hi ha alguna excepció, la majoria de joves només coneix la música d’ara, i potser això és el més natural.

Però canviant d’art, si que he tingut una sorpresa aquesta setmana quan un alumne, d’uns 15 anys, m’ha començat a parlar dels programes de comèdia Blackadder (escurço negre) i The Young Ones (Els jovens). Aquests programes es van fer i emetre als principis dels 80 – ara fa 30 anys! No és el primer cop. De fet, sovint la primera pregunta que em fa alguna gent quan em presenten i s’assabenten que ets “el anglès” de la festa, també és “T’agrada el Blackadder/Monty Python/Fawlty Towers ...?”. Una persona, una vegada, va venir directe cap a mi per a dir-me que La Vida de Brian era la seva pel·lícula preferida. I tant que m’agraden. M’agrada molt l’humor, i no sabia abans que es defineix com “humor anglès”. Pensava que senzillament era “humor”, però potser si que tenen rao, que l’humor anglès té alguna cosa especial .... El cert és que hi ha molta gent amb un record simpàtic per aquells anys dorats de la comèdia anglesa, dels anys 70 i 80. I, per fi, d’aquí ve l’idea per l’apunt d’avui. Comentar que no es va acabar l’humor als 80, i que avui en dia es poden trobar molt bones series anglesos. Avui i demà farem una mini-llista (ja que tampoc les coneix totes, vivint a uns 1500km de distancia i una conexió d’internet que si que és dels 80!). Una de les millors series del mon mundial i de tota l’historia de l’univers és The Office (La oficina). És com si fos un documental de la vida avorrida i burocratica en una oficina avorrida, amb treballadors sense motivació ni interès pel que fan, i un jefe super-enrotllat amb totes les noves tècniques de man-management. No hi ha acudits ni humor directe. És molt sutil, i l’humor surt per natural, i a vegades moments tristos també. S’ha de veure en versió original ja que el llenguatge és clau – i si has viscut en una oficina d’aquests tipus, millor. Una de les coses millors que van fer, els creadors, és limitar-ho a 14 episodis, i acabar-ho. Després es va fer una versió americana que no està mal, però no arriba al nivell que l’original. En aquesta escena, Dave, el jefe, fa entrevistes amb els treballadors per evaluar els seus punts debils i forts ...
......
... Makes you realise how time flies when it suddenly hits you that Live Aid happened over 25 years ago, that Freddy Mercury died 20 years ago, that most of your students hadn’t been born when Nirvana brought out Smells Like Teen Spirit .... Just as surprising as mentioning an “old” song to a teenager who has never heard of it, this week a teen came up to me raving about Blackadder and The Young Ones – two classic comedies from the 80s. I don’t really know why, but it is quite common actually – many Catalans, young and old, have English comedy up on a pinnacle. Many a time has the ice been broken with me, the Englishman, with a question about Monty Python and Fawlty Towers.

However, it seems to stop there, in the 70s and 80s. So over the next couple of days I present my thesis that English comedy has continued and is alive and well, and I’ll recommend a few shows for any of my Catalan buddies to check out. Today, The Best Comedy of All Time! The Office. No more explanation needed I hope for any English bloggers – merely to point out that the US version is good, but the original UK one is streets ahead.

Hill Street Blues BSO - Mike Post

La banda sonora del programa dels 80, Hill Street Blues (crec que aquí és deia Cançó Trista del Hill Street). El compositor és Mike Post

From time to time, Fridays are kept clear for soundtracks and theme music - today's is the theme from Hill Street Blues, written by Mike Post.