dissabte, 29 de desembre de 2018

Disco 2000

[Català/English] Ja s’han acabat les festes de nadal amb la melancolia que també queda reflectit en les millors cançons de nadal; aquella sensació agri-dolç de que, sí, és una festa, però també vol dir que ha volat un altre any i cada any falta gent (o en sobre segons com...), que els xiquets es fan gran, que les possibilitats de complir els somnis es van reduint etc. Llavors ve tot seguit la festa de l’any nou, que ve a ser el mateix sentiment. A més és un moment de mirar de cara al futur. Aquesta cançó – perquè el blog, en teoria, se basa en cançons – es dels 90, quan l’any 2000 era al futur però el significat és el mateix independentment de quan ho escoltem. Una lletra amb la qual molts es podem sentir identificats. Mentre passen els anys, creixem, les amistats van i venen, aquella noia/noi, pos, ja no tens possibilitats amb ell/a... però tots acabarem d’una forma o d’una altra vivint una vida simple i mundana, una vida que normalment no ens conten a les cançons.
Looks like Christmas is over. That sweet yet melancholic time of year, a time to enjoy life but also a time to remember those who aren’t here, and those dreams whose odds of happening are getting longer and longer. Feelings expressed so well in so many of the great Christmas songs. Then it’s New Year around the corner and the same story again – another year over, just what have you done? Also a time to look the future in the face, for better or for worse. Today’s song – because, as long-time readers may recall, the blog is supposed to be song-themed – sums up these feelings for me in a certain context. When it was written, by that great Sheffield poet Jarvis Cocker in the 90s, the year 2000 sounded a far-off exotic future, but the feelings the song offers are just the same whenever you hear it. We all grow up, friends change, that girl/boy you fancied has got married to someone else, your dreams have come partly true or landed in a drawer, but more often than not the future offers you a simple mundane life – unlike the futures most Hollywood-esque songs suggest.
Oh we were born within one hour of each other
Our mothers said we could be sister and brother
Your name is Deborah, Deborah
It never suited ya
And they said that when we grew up
We'd get married, and never split up
Oh, we never did it, although I often thought of it
Oh Deborah, do you recall?
Your house was very small
With wood chip on the wall
When I came around to call
You didn't notice me at all
And I said let's all meet up in the year 2000
Won't it be strange when we're all fully grown
Be there 2 o'clock by the fountain down the road
I never knew that you'd get married
I would be living down here on my own
On that damp and lonely Thursday years ago
You were the first girl at school to get breasts
And Martyn said that you were the best
Oh the boys all loved you, but I was a mess
I had to watch them trying to get you undressed
We were friends, that was as far as it went
I used to walk you home sometimes but it meant
Oh, it meant nothing to you
'Cause you were so popular
Deborah do you recall?
Your house was very small
With woodchip on the wall
When I came around to call
You didn't notice me at all
And I said let's all meet up in the year 2000
Won't it be strange when we're all fully grown
Be there 2 o'clock by the fountain down the road
I never knew that you'd get married
I would be living down here on my own
On that damp and lonely Thursday years ago
Do it
Oh yeah
Oh yeah
Ah Deborah do you recall?
Oh, your house was very small
With wood chip on the wall
When I came around to call
You didn't notice me at all
And I said let's all meet up in the year 2000
Won't it be strange when we're all fully grown
Be there 2 o'clock by the fountain down the road
I never knew that you'd get married
I would be living down here on my own
On that damp and lonely Thursday years ago
Oh what are you doing Sunday baby
Would you like to come and meet me maybe?
You can even bring your baby
Oh ooh ooh ooh ooh ooh ooh
What are you doing Sunday baby
Would you like to come and meet me maybe?
You can even bring your baby
Ooh ooh oh oh ooh ooh ooh

dissabte, 22 de desembre de 2018

Poetry in Sitges

[Català/English] L’altra bogeria poètica que hem fet aquest any va ser allargar-nos a Sitges pel Festival de Poetes. Fa un parell d’anys que un molt bon amic que hi viu allí ens ho recomana i aquest any vam poder anar el dissabte. El festival dura des de divendres tarde fins diumenge a migdia. Bàsicament és un homenatge a set poetes diferents cada any. Son rebudes a l’estació de trens amb una banda de música i desfilada per la ciutat, i desprès ve 3 dies d’actes variats i divertits; obres d’art locals inspirats en les seves poesies, dinars, actes poètics, música, regals pels poetes, etc. El millor que podeu fer és mirar el programaaquí. Nosaltres vam poder assistir als actes del dissabte, incluyent el dinar plena de diversió i recitals on vam compartir taula amb una de les poetes, la Samantha Barendson. Els altres poetes aquest any van ser: Quico Pi de la Serra, Maria Cabrera (qui no va poder venir al final), Josep-Ramon Bach, Josep Porcar, Isabel Ortega, i Ricard Garcia.
Un cap de setmana intens i interessant, us ho puc recomanar.
The other poetry adventure we went on this year was a trip to Sitges for the Poets’ Festival. An annual homage to seven poets. The poets are met at the station with a brass band and then there is a parade through town, followed by 2 days of fun and excitement; music, gifts, theatre, art, dinners, and of course poetry. We only managed to go on the Saturday but enjoyed a full day of activities. The lunch was amazing, sat at the same table as one of the poets exchanging thoughts and experiences, and then the whole room erupted into songs, jokes, recitals, speeches, a full-blown homage! The programme of events from this year, and list of poets is here – in Catalan.

divendres, 14 de desembre de 2018

An appointment with the Emergency Poet

[Català/English] No sóc de grans aventures o tirar el carro pel pedregal, però aquest estiu passat vam fer una cosa que, per mi, seria una (petita) bogeria. Travessar Anglaterra fent més de tres hores en cotxe (i tres de tornada) per tenir una trobada amb l’Emergency Poet!
Fa un parell d’anys vam descobrir qui era la Emergency Poet (Deborah Alma) quan mon germà ens va regalar un recopilació de poemes que ella havia preparat. Poemes que poden ajudar-te davant dels problemes de la vida. Vam investigar i vam descobrir que té una ambulància antiga, adaptada, i va a fires literàries i altres esdeveniments on la gent pot tenir una consultació amb ella. A traves d’una petita conversa, que pot ser més lleugera o més profunda, ella et recepta certes poemes que et poden ajudar amb el que li has explicat. Tant poden ser casos de problemes de solitud, el típic ‘la vida em passa i em faig gran’, tristesa, canvis, falta de canvis, el que sigui... o també pot fer consultes més divertides i fins i tot per xiquets ja que també visita escoles.
En fi, vam fer hores i hores d’autopista per acabar en un poble de conte, amb l’ambulància de la Emergency Poet aparcat amb saviesa al parking d’un pub. Ens vam presentar (bé, ja havíem parlat per email per concretar l’hora de la consulta), i després la Silvia i jo vam entrar individualment per la nostra visita. Va ser molt, però molt, interessant, i ens van receptar 3 poemes cada u. Al final del post, posaré un dels que em va donar. Després, com que ens intriga l’idea del que fa i en volíem saber més, vam passar al pub i amb una pinta de cervesa vam parlar amb la poeta per una hora llarga més, de poemes, literatura, la vida... un dia esplèndid!
Aquí teniu el web de la Emergency Poet, Deborah Alma, i també la podeu trobar a Twitter o Facebook.
Actualització: Deborah ara vol obrir una Farmacia Poetica! Ho explica tot aquí. 
Not one for mad adventures, especially if it involves driving for miles and miles, but last summer I made an exception and ended up driving three hours from one side of England to the other (and three hours back) for an appointment with the Emergency Poet (Deborah Alma)!
We first found out about Deborah through one of the poetry compilations she has put together; a selection of poems grouped into sections for different problems or issues you may be facing in life. On further investigation, we discovered this is actually what she does – holds appointments in the back of her old converted ambulance with ‘patients’ to see what poems may be suitable to help out. People take their serious life problems – sadness, loneliness, missing something etc. – and she listens and chats with you until she decides which poems to prescribe. Or you can go in for an appointment on a lighter note, not everything has to be ground-shattering; or she even holds sessions with school pupils coming up with funny poems they might like. After following her on social media and requesting an appointment in the fairytale town of Bishop’s Castle where she currently lives (we have never managed to coincide at any of the book fairs or literature events she is at, so we eventually decided to drive three hours and go there), last August we stocked the car with sandwiches, tea, and a desire to enjoy the experience and off we went.
After presenting ourselves, we went to the ambulance, usefully parked in a pub car park, and both Silvia and myself had our appointments. It was great fun and highly recommendable. You should definitely check her out if she comes to an event near you. Afterwards, we went into the pub and continued chatting about how and why she’d had this idea, how it works, poetry, literature, life...
All in all, a grand day out. You can read more at her website or check her out on Twitter and Facebook. Finally, here are some photos and one of the poems I was prescribed.

UPDATE April 2019: Deborah is now setting up a Poetry Pharmacy in Bishop's Castle. It sounds wonderful and is explained here at the Kickstarter link where you can actually help bring this project to life!
The Word – Tony Hoagland
Down near the bottom
of the crossed-out list
of things you have to do today,
between “green thread”
and “broccoli” you find
that you have penciled “sunlight.”
Resting on the page, the word
is beautiful, it touches you
as if you had a friend
and sunlight were a present
he had sent you from some place distant
as this morning—to cheer you up,
and to remind you that,
among your duties, pleasure
is a thing
that also needs accomplishing.
Do you remember?
that time and light are kinds
of love, and love
is no less practical
than a coffee grinder
or a safe spare tire?
Tomorrow you may be utterly
without a clue
but today you get a telegram,
from the heart in exile
proclaiming that the kingdom
still exists,
the king and queen alive,
still speaking to their children,
—to any one among them
who can find the time,
to sit out in the sun and listen.

dissabte, 1 de desembre de 2018

La vida impossible d'un vegetarià a les Terres de l'Ebre

[Català] L’historia de la meva vida com a vegetarià (veggie) a les Terres de l’Ebre comença fa una pila d’anys... quan jo vivia a Anglaterra i encara anava a l’escola/institut, pos, no donava gaire importància al menjar (no era el que ara diriem un ‘foodie’) ni m’agradava especialment la carn. Quan vaig anar a l’universitat i tocava cuinar i fer la compra (un dia en parlarem dels estudiants ebrencs que tornen a casa cada setmana per buscar menjar i que els hi renten la roba!), en seguida vaig veure que evitant comprar carn, estalviava un munt de diners. Un plat de pasta bullida sense res, unes pataques amb col, arròs tot sol, coses fetes de soja que substitueixen la carn ..., de sobte vaig trobar una manera de poder sobreviure amb els pocs diners que tenia, i així els podia invertir en els estudis o altres coses (o sigui, en llibres, cinema 3 cops per setmana, un concert setmanal, cervesa...). Per tant, passava dies sense tocar la carn, però tampoc era vegetarià ja que de vegades em permetia el luxe de menjar el Maxi-Grill al bar de l’universitat. Costava una lliure per un ou fregit, cansalada fregida, salsitxa fregida, xampis fregits, i una llesca de pa fregit. Boníssim! O algun fish 'n' chips!

 En acabar l’universitat, a l'estiu 1988, em vaig preparar pel famós ‘any sabàtic’ que passaria a les Terres de l’Ebre ensenyant anglès i al setembre 1988 ja hi era aquí. Els primers dos anys, vaig menjar ‘normal’ – o sigui, menjava de tot; paelles, ternasco, plats de carn i de peix, marisc, de tot el que hi havia. Però era una mena de traca final, perquè la veritat és que els anys menjant poca carn m’havien sentit millor, a més a més del tema diners (ser veggie és un ‘xollo’ si cuines tu), i que a l’universitat havia començat a conscienciar-me sobre la crueltat que patien els animals a les granjes-fàbriques degut a tenir molts amics veggies i haver-ne parlat i llegit tant. I és que a Anglaterra el tema és molt fàcil, des de fa molts anys. Cada bar, restaurant (KFC i MacDonald's tambe), cada botiga, casa d'algú, a tot arreu hi ha opcions per a vegetarians sense haver de lluitar amb ningú ni donar explicacions. Per tant, encara que sabia que Catalunya no tenia res a veure amb el UK amb aquest tema, a l’estiu 1990 vaig decidir dir prou i em vaig convertir en veggie (no en vegà). I llavors comença el calvari.

Cuinar per un mateix, cap problema. Però, anar a casa d’algú (amics, estudiants) o viure en gent, o sortir a menjar fora, pos, de sobte tot es convertia en un malson. En aquella època els restaurants i bars ebrencs no en tenia ni idea de la cuina vegetarià. Fins i tot, molts no sabien ni lo que era, perquè sovint m’oferien plats de peix o marisc. I evidentment als seus menús i cartes, res de res. Cada cop que surts a menjar fora, és un rotllo d’haver d’anar a parlar en el cambrer o fins i tot amb el cuiner per veure que poden cuinar – si és que volen fer alguna cosa. De vegades, els amics menjaven un plat exquisit, i jo un entrepà de formatge. Quan no, el plat més típic que et poden oferir és una amanida. Però una amanida tant grossa i amb tant de verd com si fos un plat per a alimentar una família de conills. Suposo que pensen “Hmm, aquesta amanida i truita d’un ou, li cobrarem al mateix preu que els entrants i ternasco que estan menjant els companys. Per tant, posem-li 4 kilos d’enciam”. I llavors quan t’arriba aquell plat gegant ple d’enciam, tomates, panís de llauna, ceba, olives, i els companys diuen “Oh, quina enveja tenim” mentre ells ataquen un plat d’arròs negre.... quina gràcia! Si surts en un o dos amics, pos, mira, no sap tant de greu haver de debatre amb el cambrer per aconseguir alguna cosa (habitualment la famosa amanida, seguit per l'opció d'una truita), però quan surts en un grup o vas a una celebració i és un menú fixat, llavors has d’anar al restaurant dies abans per a parlar-los i acordar alguna cosa.

 Un dels pitjors moments és quan toca la Gran Boda Catalana. Aquelles bodes que es feien fa uns anys quan la gent (l’altra gent, jo no) anaven sobrats de diners. Primer has d’anar una setmana abans a explicar al cuiner que ets vegetarià i ell, després de bufar molt, et pregunta que vols. Li podria demanar uns canalons d’espinacs, o un pastis de nous i fruits secs, o uns rovellons plenes de salsa d'espàrrecs, però, al final veus que ell està pensant en la línia amanida + truita + 4 verdures i au. El dia de la boda, tot està calculat, aconsegueixen servir 199 plats de marisc en 3 minuts, però encara tardaran 15 minuts en portar el meu plat d’enciam. Els 10 persones a la taula que no conec, m’expliquen l’enveja que senten i em pregunten per què soc veggie. Jo encara estic menjant el primer kilo de panís i ceba quan ells ja no tenen res al plat i estan cantant. Quan jo acabo, ells ja van pel plat 2, i  així continuem tot el dinar, barrejant la falta d’imaginació del cuiner i la falta de ‘timing’ i de vergonya del restaurant fins que arribem als postres. Llavors el cambrer, “No t’he portat cap perquè ets vegetaria”... i au, a tornar a donar explicacions.... En fi.

Quan els cuiners d’aquí (que han passat 2 o 3 anys estudiant però sembla que no els han ensenyat mai que existeixen veggies o gent de certes religions o intoleràncies que tenen necessitats de dieta diferents) pensen que saben molt, fan un plat de verdures a la graella, o uns ous remenats en comptes d’una truita. I quan no saben tant, pos, el plat d’enciam i a pasturar. De vegades, tal com he dit, encara estàs intentant fer camí entre tant de verd quan els companys ja van pels postres.

M’he adonat que he començat parlant dels anys 90 usant el temps verbal del passat però he escrit gairebé tot el text fins ara en present. Això és perquè realment no he notat cap avanç en el tema en tots aquests anys. Fins l’any passat quan vaig deixar el tema per perdut, l’historia continuava igual. Vols sortir amb una classe d’alumnes per sopar? Primer, trobem un restaurant que pot fer un plat vegetaria. Una ronda de trucades i a generar embolics per a tothom. Ara que no ho sóc, igualment em fixo en els menús i l’historia continua igual. Pel que sento dir, hi ha hagut un ‘boom’ de vegàns a Catalunya però a Tortosa i voltants deuen morir de gana si surten a sopar. Potser ara els cuiners tenen algun idea si els hi demanes, però ho dubto. Sovint et pregunten, ‘Que vols que intentem fer-te?” Però el problema és que precisament un dels motius per sortir fora és el de relaxar-te, que t’ho facen uns altres, que t'ofereixen bons plats, i no haver de pensar o debatre en el cuiner sobre el que poden fer. Si no posen unes opcions a la carta, malament.

Quan era vegetarià, al principi encara sortia a menjar fora, perquè la joventut i ganes de passar-ho bé guanyaven la batalla, però poc a poc et vas rendint. Desprès d’uns anys, vas deixant-ho córrer, cansat d’explicar a tothom perquè ets vegetarià, i de les bromes fàcils ('Hmm, que bona aquesta paella, segur que no en vols?'), de voltar mitja Tortosa per acabar menjant un entrepa o no res mateix. També, tot s’ha de dir, el fet que deixaven fumar als bars i restaurants en el passat també em va superar. A més dels danys per la salut, haver de tornar a classe o casa fent pudor a tabac, pos, fatal. Per tant, vaig entrar el nou mil·leni menjant ‘verd’ a casa però gairebé sense sortir mai de casa si no fos per una obligació de la família. I tot això pesa al final, els anys sacrificant una vida ‘normal’, la vida de la cultura gastronòmica i de sortir de tapes o de vermut, com la que està portant tothom, pos, al final et pot fer mal a tu i als de teu voltant.

 Vivia (i visc) amb la meva parella i vam tenir el primer fill al 2003. Per tant, a casa vam acabar fent diferents plats també, uns de carn/peix pels xiquets, i alguna cosa a banda per a mi, i això també començava a ser pesat. Però que hi farem, si és una decisió meva. És pesat però es pot fer. El problema gros continuava/continua sent quan vols sortir de casa en família o en parella, ara que no fumen als restaurants, i, anys després, veig que el problema és el mateix. No pots gaudir del fet cultural de compartir un menjar i parlar-ne, o tots dos triar dos plats diferents per comparar ('Mmm, que bona aquesta enciam – n’hi vols provar?' Pos, no). Perds una part molt important de la vida i cultura catalana, de la qual la gastronomia i sobretot poder parlar-ne forma una part important. 

Per exemple, ara fa uns anys que a Tortosa fan l’elogiada Ruta de les Tapes. Uns 30 restaurants, però cap opció veggie [a la Ruta 2019: una opció entre totes]. Els primers anys vaig prendre la molèstia d’escriure’ls als organitzadors proposant que almenys 2 o 3 bars/restaurants ofereixen una opció, però res. Em van contestar que això depenia dels restaurants – cosa que dubto ja que l’organització els posa un munt de normes per poder participar-hi, i no els costaria res introduir aquesta norma. I no només per els 4 veggies que vivim a Tortosa; hi ha gent que triaria aquesta opció per gust, per salut, o per religió. Dubto molt, per exemple, que un musulmà puguis fer la Ruta de Tapes a Tortosa, i després tots ens omplim la boca amb la ‘integració’. I els Tasts de Vins; a quants tasts de vins pots anar, quants ofereixen un maridatge per a veggies? L’any passat vaig portar dos vegans, i jo, un vegetarià, a la fira de cervesa de Tortosa després d’haver confirmat en l’organització de que “Sí, segur, segur que hi haurà alguna cosa per menjar”. Pos, res, no vam trobar res. I això cansa. 

D’anècdotes dels 27 anys de ser veggie, en tinc moltes; aquella amanida veggie ple de tires de cansalada que, quan demanes si t’ho poden canviar, s’ho enduen, treuen la carn i et tornen a portar el mateix. El cambrer que et discuteix a tu sobre si pots menjar tonyina. Les típiques olives que et posen a l’amanida vegetaria, plens d’anxoves. Aquelles discussions eternes amb els companys de taula pesats sobre diferents bitxos de mar, si realment són animals o no. Escoltar els mateixos arguments cada any; ‘Mentre maten a xiquets en les guerres, no m’amoïnaré pels animals’, ‘Les plantes també tenen sentiments`, ‘Jo també soc vegetaria, però menjo carn en cap de setmana’, ‘No hauries de menjar ous, doncs’, o el clàssic ‘Hitler també n’era’ ....  També recordo que al principi, principi, potser al 90-91 hi havia un restaurant vegetarià a Tortosa, al barri d’El Temple. Es va tancar gairebé en seguida, i des de llavors res de res. I el 90% dels restaurants actuals, estic segur que continuen sense una opció bona a la seva carta. 

Així que, principalment per motius de cansament, ho vaig deixar córrer a l’any 2017. He guanyat una mena de alleujament, que per fi puc tornar a formar part de la societat, i gaudir de la vida cultural-gastronómica en família. Pots participar en la vida social-cultural dels catalans, i facilites la vida a tu mateix i als del teu voltant. Que he perdut? Salut. Estic més que convençut que l’opció veggie és molt més sana. Diners. Menjar carn i peix, sobretot si busques opcions de qualitat, criats amb uns mínimes condicions de salut/llibertat, i/o produïts localment, és molt car. Medi-ambient. Crec que està prou demostrat que menjar carn no és una opció sostenible per a la població. Malestar intern. La crueltat i patiment dels animals va ser la raó principal per a convertir-me en veggie fa una pila d’anys, i això no ha acabat. L’únic que puc fer per a dormir tranquil·lament ara és pensar que ja he fet el meu gra de sorra durant 27 anys, i a més continuo explicant a tothom el que penso, i si puc (i en trobo - a Tortosa!), comprem carn 'ecològic i lliure'. Per cert, aquí a Terres de l’Ebre, em donen l’argument de la caça. Gent que em diu que si no t’agrada veure animals maltractats en granjes, doncs, que la solució és la caça perquè aquells animals caçats han viscut contents i lliures fins que algú els ha pegat un tir. Pos, no em serveix. Primer, no tots els caçadors mostren aquesta actitud tan simpàtica i afectuós per evitar que els animals pateixen. I segon, promoure el fet que la gent pugui gaudir matant, per mi, és un tema que no entenc.

Així que, la conclusió: recomanaria als restaurants i bars i cuiners ebrencs d’anar a estudiar i voltar uns mesos a Anglaterra on des de fa dècades el tema està tant normalitzat que la gent ja no hi pensa. Simplement no cal donar-ho importància a està qüestió allí; és com si una persona menja pa blanc o pa integral, la seva vida no es quedi gens afectat per aquesta decisió. Mentre els restaurants no ho fan igual aquí, jo no em faria vegetaria de nou perquè és patir per patir. Recomanaria a un amic que em demanes consell, "sí, fes-te 'veggie' però sol a casa, tot sol, on cuines tu, però la vida és molt més que això. Quan surts, fes allò que ara diuen fleixitaria - menja el que hi ha". Però clar, si ho has triat ser veggie per ideals, quins ideals es poden deixar a casa en dissabtes a la nit? A Barcelona i altres ciutats hipster no ho sé, però aquí baix encara falten molts canvis en aquest aspecte. La solució podria ser això, ser veggie a casa però sense fer dos plats diferents per tu i la família; i quan surts o estas a casa d'algú, acceptar i gaudir de la cultura gastronomic local. Nobody is perfect!

PD: he volgut  posar sobre paper (virtual) tots els entrebancs que he patit; em venia a gust 'vomitar' els 27 anys de problemes i anècdotes, però evidentment estic molt content d'haver viscut com a veggie uns anys i m'ha anat molt bé. He passat bones estones i bones menjades en família i amb alguns amics que ho entenen i ens cuidem mutualment. També reconec que sí, que per fi ara hi ha algun restaurant/cuiner/cambrer que intenta fer alguna cosa avui en dia, o almenys t'escolten quan els ho intentes explicar. Fins i tot a Tortosa capital! Tenen tot el meu respecte!

dijous, 29 de novembre de 2018

The revenge of the DVT

[Català/English post]

Let’s start at the beginning. Summer 2013 I was diagnosed with a Deep Vein Thrombosis (DVT). I wrote about the 6-month experience here (link). Two years later, summer 2015, I suffered a thrombophlebitis or superficial vein thrombosis, which I also blogged about (link). After that the doctors ran a test on me to see if I had a genetic disposition (a mutation of the Factor V Leiden) to thrombosis problems. The results said I had inherited this problem but only from one parent, which isn't so bad. Not good, but not bad. After seeing various experts, the conclusion was the same as back in 2013 – just bad luck, and advice to keep wearing the compression stockings, every day, summer and winter. Which I have done. 

But, a month ago, October 2018, I was diagnosed with another DVT in the same leg! A similar process, extreme pain in my lower leg, swelling, a bit redder and warmer than the other leg... when the GP saw it (30 October), he recommended going to the hospital Emergency department straight away for tests to rule out (or not) the possibility of it being a new DVT. Six hours later, blood tests and an ultrasound scan done on my leg, it turned out I’d got a DVT again (and in more than one vein from what I understand). So we then relived the 2013 moment – serious doctors telling me seriously not to worry, they’d get me through this etc, but for God’s sake, don’t move around! Go straight home, bed rest and don’t move for several days. Plus those anti-coagulant injections and some Sintrom pills (the equivalent of Warfarin in the UK I think). So I spent a couple of panic-stricken weeks at home, lying still except for the need to carry out specific bodily functions or eat something, and just getting up to go back to the hospital to have my blood tested and Sintrom dosage adapted accordingly. I won’t be seeing the ‘expert’ until December when I have an appointment with either the hematologist (blood consultant) or vascular doctor (vein consultant), so until then I don’t really know what’s next. Keep taking the pills of course. 
As to what I should do now, 4 weeks into the problem, I’m combining intuition, experience from 5 years ago, and Google research (I know, I know!). Because one of the main problems or worries now is, what should I be doing. The Emergency Ward doctor told me the first day to stay still, at least a week, maybe two.... but now four weeks have gone by and I still won’t be seeing the specialist until week seven. So, following my research, I think (but I’d love to ask a doctor!) I should be trying for a balance of rest, and not doing anything daft, but gradually moving about a bit as probably the worst moment has passed. As I said in a previous post, the worst moment actually lasts a few weeks and it’s when the blood clot can break free and travel around your veins and block your lungs and cause serious damage or, speaking clearly, kill you. I think/pray that risk is now reduced substantially after 4 weeks on the pills, which is more or less what Google’s telling me. But still, those nights when you lay awake paying attention to every single twinge, ache, pain, even trapped wind, thinking ‘Is this it? Do I need to get off to the hospital NOW? What about the kids? Where are my shoes? etc’ until you eventually drop off to sleep and wake up the next morning realizing you’re fine....
So, I’ve been off work for a month and will probably be off till Christmas I imagine. I can, and have decided it’s best to, move around the house and garden now, going out from time to time (for example, round the supermarket), and just lie down for an hour at a time to ease the pain. When I get up, I do light things around the house, but can only sit down for short periods as that’s the most painful moment. In a couple of weeks I’ll see the consultant and hopefully get a clearer picture of where I am and what I should be doing, and, more importantly, find out if they have any idea why this “one-off” problem has happened again despite my precautions (not sitting down for long periods, feet exercises, liquids galore, expensive stockings, reasonable fit and healthy, anti-coagulant injections before flights).

Començarem al principi. A l’estiu del 2013 em van diagnosticar un trombosi de vena profunda (TVP), el qual em va tenir patint fins gener 2014, i de la qual vaig escriure aquí (link). Dos anys després, a l’estiu 2015 vaig patir un tromboflebitis a la mateixa cama, probablement a causa de la TVP anterior (link). Vaig tornar a fer la ronda de metges. Em van fer una prova per assegurar que no tenia cap problema genètic (com una mutació del Factor V Leiden). Vaig rebre el OK i un ‘No pateixes’, i em van recomanar portar mitjons de compressió tot l’any, estiu i hivern, dia sí, dia també. Amb això pensava que ja estava tot arreglat...
 però... sorpresa, ara a l’octubre 2018 han tornat a trobar un TVP a la mateixa cama. 
Vaig començar a notar un dolor agut, vaig anar al metge de capçalera, i em va dir que donat els precedents, millor anar a urgències a fer les proves per descartar que fos un TVP. Sis hores d’urgències desprès, i, sorpresa, les proves (una de sang, i l’ecografia de la cama) donaven positiu. Llavors va passar el mateix que el 2013, cares serioses dels metges, paraules recomfortants, i consells de sobretot no moure’s en absolut durant uns dies o setmanes, donat que (com vaig explicar el primer cop) el coàgul que està tapant la vena pot començar a ‘flotar’ dins de la vena fins arribar a tapar l’entrada al pulmó i l’historia acabaria molt malament. Et donen les típiques injeccions per fer la sang menys coaguladora (¿), i les pastilles famoses Sintrom. Llavors, quieto a casa, menys els dies que has d’anar a l’hospital per fer el control del Sintrom – que és el dia quan decideixen si tenen la dosi ben calculada o no, i t’ho van ajustant. De moment fa 4 setmanes que estic de baixa i crec que arribarà fins nadal. D’aquí uns dies toca visita amb l’especialista, o l’hematòleg o el vascular.
Crec que ja ho he explicat en posts anteriors, per mi el pitjor d’això és no saber que passa, no saber fins a quan hi ha perill, fins a quin punt no t’has de moure, o sí que has de moure. Surts de l’hospital amb instruccions de no moure’s en absolut. Però llavors no veuré el metge fins que hagin passat 6 setmanes. Mentrestant, que? He d’estar 6 setmanes enganxat al llit tremolant de temor? O pots fer alguna cosa? I aquest perill de tapar-te un pulmó, com ho notaria, que passarà? Si em moc la cama és possible que jo mateix posi en moviment el coàgul?
Amb una mica d’intuició, i els records de fa 5 anys, i una buscada per Google, he deduït que a partir d’un parell de setmanes has de buscar un equilibri i començar a moure una mica però evitar segons quines accions o postures... diuen que hi ha perill de que el coàgul es mou durant unes 4 setmanes. Faig molt de llit/sofa encara, però ara, a 4 setmanes, m’aixeco cada horeta, em moc dins de casa o al jardí, i minimitzo les estones de cadira que és quan em fa més mal. Però clar, això que diuen de que tens aquesta cosa a dins i es pot moure i et pot matar, pos, cada nit quan no pots dormir (o sigui, cada nit!) comences a analitzar cada sensació, cada petita molèstia o punxada... he estat molt a prop de sortir corrents cap a urgències diverses nits, però al final he esperat i ha passat, ja que evidentment són les petites sensacions ‘normals’ d’un cos. Però com que no sé com se sent tenir un coàgul tapant-me el pulmó fins que passi, pos, jo, a la deriva. En fi, ja tinc moltes ganes de parlar en l’expert per fer-li mil preguntes, saber que puc (no) fer ara, i sobretot si tenen alguna explicació del perquè m’ha tornat a passar.