Un bloc de Brian Cutts amb música, llibres i algun que altre comentari sobre les Terres de l’Ebre o l’actualitat ..... music, books and the odd comment on current affairs, or local news and events in southern Catalonia.
Avui per a acabar la setmana de Motown, un hit històric. La primera gravació de Motown va ser Come To Me de Marv Johnson, i el primer èxit notable, Money (That’s What I Want) de Barret Strong, arribant al numero dos de la llista d’èxits especialitzada en Rhythm & Blues.
Però el privilegi de tenir el primer numero u a la llista principal, a l’any 1961, és per als The Marvelletes.
Please Mr. Postman (Dobbins, Garret, Holland, Bateman, Gorman) - si us plau, senyor carter - ens conta el desig d’una noia de rebre una carta del seu xicot que està a la guerra. Com moltes cançons populars, hi ha hagut més versions – les dels The Beatles o The Carpenters sent dos exemples notables.
El vídeo també és històric, amb el grup actuant fa 48 anys, però si trobeu que la qualitat del so no és prou bona, també podeu provar aquí.
La cançó de Smokey Robinson and the Miracles, The Tears of a Clown (Wonder, Cosby, Robinson) del LP Make It Happen és de l’any 1967 però Motown no la va llançar com a un single fins l’any 1970. Va arribar a dalt de tot de les llistes d’èxits americanes i britàniques.
Stevie Wonder i el seu productor, Hank Cosby, van escriure la música i la van regalar a Smokey Robinson pel Nadal de l’any 66. Ell va afegir la lletra, comparant un home abandonat per la seva amant amb el pallasso que s’amaga darrera un somriure fals. Una altra gran producció de l’equip de Motown ...
La casa discogràfica Motown celebra els seus 50 anys aquest any. Durant aquest mig segle han registrat 57 numero uns al Billboard Hot 100 (les llistes d’èxits americanes), dels quals els primers 18 es van gravar aquí. Hitsville és l’estudi original on van treballar des del 1959 fins al 1968. Avui en dia és un museu i si no podeu viatjar fins allí físicament, podeu clikejar aquí per a entrar-hi dos minutets i veure el lloc on tants dels nostres records es van fabricar.
Si aquest bloc sobreviu l’estiu, més endavant farem una altra setmana de Motown amb hits d’altres dècades però aquesta setmana m’estic dedicant a l’època de la música que més m’agrada - els 60. El grup de Motown que va tenir més èxit comercial en aquells anys és The Supremes. Del 1964 al 1969, dotze numero uns entre tota la màgia que van gravar Diana Ross, Mary Wilson i Florence Ballard – la primera alineació abans dels canvis que vindrien després. Per cert, per a veure més o menys com era la vida en un girl group com aquest i el perquè dels canvis, la pel·lícula Dream Girls és un bon exemple.
Where Did Our Love Go? (Holland-Dozier-Holland) dels The Supremes, de l’any 1964. Com a tota cançó bona, conté un bon ritme picant de mans, instruments de vent, i una temptació irresistible de fer petar els dits! No obstant això, en mirar el vídeo pensava que havien llogat el públic al Madame Tussaud’s però cap a la meitat del clip crec que algú respira!
The Four Tops van tenir diversos hits a la dècada dels 60 amb la veu inconfusible del seu cantant i líder, Levi Stubbs. Reach Out, I’ll Be There; It’s The Same Old Song; Walk Away Renee; Bernadette … i podriem continuar.
Si enteneu de tecnicismes de la música (jo no), es veu que un dels factors interessants de The Four Tops era que, encara que el cantant era un baríton natural, els compositors/productors el feien cantar en un registre per a tenors donant, així, un to més urgent a la seva veu.
Un dels meus temes favorits d’ells és Standing In The Shadows Of Love (Holland, Dozier, Holland) de l’any 1966.
Un hit de la casa Motown de l’any 1962. The Contours cantant Do You Love Me (Gordy). Va arribar al número 3 a les llistes d'èxits americanes.
Com a moltes cançons clàssiques, sovint les coneixem a traves d’altres referències culturals com, per exemple, els anuncis, les pel·lícules. Aquesta en concret, potser la recordareu de la pel·lícula Dirty Dancing.
El vídeo-clip no és de l’any 1962 sinó quan ja tenien uns quants anys més, però Déu n’hi do ... !
Ain’t too proud to beg (Whitfield-Holland) és un altre èxit de la maquina del Motown. Cantada per The Temptations, va arribar al numero 13 a les llistes americanes a l’any 1966. Diuen que aquest single va fracassar dos cops en les reunions setmanals de “quality control” quan votaven quin seria el pròxim single. Ho van millorar fins que a la tercera, va arribar el vist-i-plau per llançar-la al mercat.
The Temptations, The Vandellas, The Supremes, ... tots son molt bons grups però la clau és en els compositors i productors. Motown, a la decada dels 60, tenia gent treballant com a Berry Gordy, Smokey Robinson, Norman Whitfield,Brian Holland, el germà Edward Holland , i Lamont Dozier – aquest últims tres sovint treballant junts.
Records a quan la música era tan difícil de aconseguir o car per a comprar que cada disc era un tresor que miraves i miraves fins que coneixies l’any, productor, compositor, el track listing, la cara B si era single, el imatge de la funda, l’artista ... coses que anem perdent ara que tenim el sobre-dosis de poder tenir vint CDs nous cada nit mentre dormim.
La discogràfica Motown celebra els seus 50 anys i he decidit apuntar-me a les celebracions penjant alguns dels seus èxits aquesta setmana. Berry Gordy la va fundar a Detroit a l’any 1959 i d’aquí ve el nom - motor + town, ciutat del cotxe – ja que l’industria de l’automòbil estava centrada en aquesta ciutat.
Gran part de la música gravada per Motown és un pop-soul amb un so molt característic ja que, especialment als anys 60, era una “fabrica” de crear cançons amb compositors de categoria escrivint de 9 a 5 dia rere dia per uns cantants i grups amb les millors veus del moment, tot revisat per un “control de qualitat” molt estricte.
Bé, diuen que una cançó val més que mil paraules i crec que sabrem el que és el Motown Sound als dos segons d’escoltar aquest tema. (Love is like a) Heatwave (Holland,Dozier, Holland) de Martha Reeves and the Vandellas és de l’any 1963.
