divendres, 28 de gener de 2022

Pain and suffering transformed into music and hope - Allison Russell

[a rough English translation of an article I have had published on a local Catalan news and culture website - link]

We were fortunate enough to hear the wonderful voice of Allison Russell singing live a few years ago in Elsecar, a small South Yorkshire village immersed in an economic and social crisis ever since the coal mining industry was closed down back in the 1980s. A village abandoned to its fate by the authorities in power and suffering from many social problems, dysfunctional situations, and a high rate of unemployment … but also a community of people who are fighting to get things back on track. Some years ago they converted many of the old mine buildings into sites for local shops, craft workshops, and tea rooms as well as using one for concerts. It was there that we attended a small folk festival in 2013 and by chance chose to see the (then relatively unknown to most of us) Birds of Chicago. We were, as they say, gobsmacked! The magical combination of the voices of the group’s leaders, Allison Russell and her partner (on and off stage) JT Nero, led us through a treasure trove of country, soul and folk music. As soon as the concert had finished, we dashed over to congratulate the singers, buy the CD and, of course, ask for their autographs!

Ever since then we have tried to keep a track on their work. Last year they announced that the group would be left on standby so they could concentrate on a solo project that Allison was working on, with the collaboration of JT Nero and a host of great musicians.

The resulting album Allison has created, Outside Child, is one of the best LPs we have heard in a very long time. Part of the inspiration behind the songs lies in the horrendous years of abuse Allison suffered as a child and teenager. But somehow, she has managed to transform this pain and suffering into a magical piece of art, a cry to resist and overcome. As we listened to the album, and read a few interviews with her, a variety of mixed feelings took over – impotence and helplessness, sadness and anger, but also surprise and hope in seeing how Allison has the strength to not just survive and overcome events which virtually destroyed her life, but to lay out a path of resistance in life, an example to give power and hope to other people trying to survive difficult situations.

Allison was born to a single mother with mental health issues. She spent her first years in foster care, I think, before returning to live with her mother at the age of 5 when the mother found a new partner. The “person” filling this role which should have provided love and stability was in fact an evil beast and he sexually abused Allison for the next ten years. Eventually, at the age of 15, in an act of bravery and self-determination hard to comprehend in one so young, Allison managed to flee the household and her attacker. A few years later, at the age of 20, she went back home to save her brother and report the ‘father/rapist’ (a white supremist, as she explains) to the police, managing to get him sent to prison for a few (too few) years.

The horrors of her childhood form the seed behind this work of art, but it is much, much more than a simple biography of Allison’s life. The songs bring together clear and forceful, no holds barred, lyrics with mystical and dream-like images, poetry and hope. As Allison states in interviews, rather than simply explaining the physical, psychological and sexual abuse she suffered, she aims to relate how she survived. The strength, optimism and hope within her, and how this all connects to the stories her grandmothers would tell her: her Scottish gran, explaining legends and traditional tales, and the mother of her biological father, from Grenada, with her stories of the generations of slaves dragged over from Africa. The result is an album full of tears and pain, magic and light, hope and resilience. At this moment in history, where we are talking more and more about the rights of minority groups, of women, of the LGBTI community, and serious problems such as racism and mental health, this is an album which deserves to be listened to with calm and attention. I would also add that, like certain novels, given the scope of the issues it deals with, perhaps as the listener grows older and more experienced, they may find more and more layers to these songs.

Musically, it is a breath-taking blend of soul, country and folk presented with the voice of an angel and lyrics which become pure poetry expressing raw feelings and emotions in a mixture of French and English. And the original touch of Allison’s clarinet solos add a pensive side to some of the songs.

The record has won plentiful praise and awards as well as three nominations for the Grammys and a mention in Barack Obama’s annual list of favourite albums! It looks like Allison is about to reap the success this record deserves but I’m also pretty sure that simply by creating this album and putting her thoughts into song, she has already succeeded.

A record to listen to from start to finish as it takes you up and down the rollercoaster of Allison’s life, through her suffering and the inner strength which enabled her to carry on. An album worth buying on vinyl or CD to read the lyrics and the introductions she has prepared for each piece. Nothing is out of place, every song is a gem. I won’t go over all of them here, though, as it’s best for you to discover them for yourself but if anyone’s interested in a little sample, here goes…

In 4th Day Prayer Allison sings about the days she left the hell of her house and managed to spend a few hours in the park, away from her adoptive father-rapist…

Old willow tree, it was my throne, till I went home,

Father used me like a wife, Mother turned the blindest eye,

Stole my body, spirit and pride,

 He did, he did each night...

“These are the best years of your life”,

 If I’d believed it, I’d have died.

The myth of the goddess Persephone symbolizes the story of how her life and mental health were saved. When Allison was 15 years old, she managed to spend nights away from home in the arms of her first lover, a girl from her high school class (I believe). The song shifts from the violence of the jackal (as she refers to the animal who mistreat her) to the tenderness of the first person to show her love, to return some sense to her young life. Eventually, the same year Allison managed to flee from home and  the rapist forever, even if it meant sleeping rough...

Blood on my shirt, two ripped buttons

Might've killed me that time, oh if I'd let him

He's slow when he's drunk, and he lost his grip on me

Tap tap tappin`on your window screen

Gotta let me in, Persephone

Got nowhere to go, but I had to get away from him

My petals are bruised but I'm still a flower

Come running to you in the violet hour

Put your skinny arms around me, let me taste your skin.

As well as finding salvation in the world of music, at the age of 19 Allison started work in the field of social care and help, working with women who have also suffered: mental health issues, drug addicts, prostitutes, victims of abuse and racism... she got to know many women living under the constant threats of society. The song All of the Women is dedicated to one of them, Shirley...

She's been a fixture as long as I've lived here
On the corner most every night for the last six years
When she's not there, I worry about her
I think of all of the women who disappear.

Last but not least, Nightflyer whose its poetic and bewitching lyrics represent more than any other song the message Allison wishes for us to go away with. She has resisted, she has survived. She carries within her the strength, empathy and courage of generations of women, a power she wants to pass on to her daughter and anyone else listening to this work of wonder which shines bright like a beacon in the darkness.

If you want to know more, this short event combining Allison's thoughts and songs is also well worth a listen!

dilluns, 23 de març de 2020

Things I've learnt about COVID-19 during 10 days at home

Since it looks like the UK is a few days behind us here in Catalonia with the COVID-19 situation (on all aspects; infections, victims, measures, information, lockdowns), here’s a few messages I’ve learned, realized, or had drummed into me over the last week spent at home* which may help you...

1.Test, test, test. As many people as possible must be tested. It’s essential for epidemiologists and mathematicians to have as much data as possible to model what’s actually happening. Also the numbers find outbreaks, hotspots, trace contacts, and make the best use of limited health resources. Follow the maths. By the way, as well as actual tests, the Catalan government have produced an app where you can input your symptoms, or lack of, and they encourage everyone (well and unwell) to do it so as to help them get data. Don't know if other countries are doing this but they say it's useful. Also, it’s a time when people’s imagination and skills come to the front – examples here include this app, people designing and home-sewing masks, making ventilators with 3D printers etc.

2. Stay at home. We had (have) the ‘Oh, I’m young and strong’ and the ‘If I go jogging alone, that won’t affect anyone’ people here too. Firstly, young and strong people can also catch it of course, and bring it home and pass it on (to more vulnerable people) before they even know they have it. Plus even if someone only gets a mild version of the virus, it’s still going to take up medical resources. Secondly, you may avoid catching the virus running round the park, but you may fall and break a leg. Driving up to the moors for a solitary walk, you may have a breakdown or a car accident. And so on. The idea of staying at home is to reduce as much as possible the amount of accidents, or other illnesses being passed around, and hence reduce the amount of people needing medical attention (or any other emergency services). Why?

3. The NHS will not be able to cope. None of our health services can fully cope with what’s coming. There will be a tidal wave of ill people needing medical resources, doctors, nurses, beds, Intensive Care units etc and the service will be overrun. Difficult decisions will be have to be made. So every person who stays at home, and avoids the need to go to hospital for a different reason, may free up resources for virus victims. And save lives. It’s that simple. In fact the NHS will probably be less able to cope than Italian, Catalan, French, Spanish health services as they don’t have the same amount of resources.

4. Stay at home. Did I say that? If you eventually follow the same road we have taken here, it will come to this - no going out except for essential needs. Ok, they say you can go shopping – but don’t go every day ‘to get some fresh air’. Go once a week, or once a fortnight and fill your larder. Go on your own. They say you can walk the dog, but go just as far as it needs to do its business and straight back home. Etc.

5. Flatten the curve. I think you’ve seen the same graphs in the UK. If we can stretch out the curve of cases of infections, it’s the best way the NHS can save lives. 

6. Things happen fast. When the government says they can’t rule XX out, it means it’s happening next week. When they say they might eventually have to consider YY, it’s going to happen within 48 hours.

7. Some personal advice; before you go into the full lockdown, home confinement, shops closed etc., think of stuff you’ll need at home for the next two months once non-food shops close (here we had no warning, they virtually closed overnight) – not just toilet rolls and pasta. The treats in life – ice-cream, biscuits, wine... Things you don’t usually think of – printer ink, batteries, plasters, paper, poetry, staples... What to do at home; DIY, craft... – wool, wood, screws, buttons, paint, varnish...

8. I’ve also learned that working from home sounds great and may be OK under normal circumstances, but during a crisis like this bosses must realize you'll only be able to be 50% efficient. There's so much else going on and things to be dealt with, everything takes so much longer, families have so many worries and issues, things are changing every day, and your mental and physical health have to be cared for. Same with kids. There’s no need for teachers to send them six hours of work per day from Day One. Let’s look after them first, and fill their minds with semi-useless facts another day.

*Schools and after-school activities closed down on 12 March as did many small businesses. Others moved onto working from home. People strongly advised to stay home as much as possible, though you are still allowed to go to food shops and chemist’s or travel to work if your place of work hasn’t closed yet.

dimecres, 22 de maig de 2019

Pensant en les eleccions de Tortosa

Pensant en les eleccions municipals, he anat apuntant 'random' idees d'alguns detalls que m'agradaria que algun partit local tingues en compte. Una mica de llistat per a veure quin partit guanya més punts i així sabré a qui votar...

Encara no tinc decidit el meu vot a Tortosa, però sí que tinc uns punts per a ajudar-me a triar:

  • Cal un ajuntament independentista. No sé si la nostra generació veurà l’independència, però no podem aixecar el peu de l’accelerador. I molt menys si volem obligar l’estat espanyol o Europa a parlar-ne. Cal pintar Catalunya d’ajuntaments pro-indy

  • Per la mateixa regla de tres, no vull que el meu vot acabi ajudant una coalició que inclou algun dels partits de la repressió (PP, PSOE, Cs) i votaré en conseqüència.
  • Que més? Reclamarem el tancament dels nuclears?

  • Posarem objectius quantificatius per reduir l’ús del cotxe dins la ciutat?

  •  Prendre mesures quantificatives per fer el nostra gra  de sorra per evitar/frenar el calentament global? (dic mesures amb numeros, no pas amb paraules tipus ‘volem una ciutat sostenible’)

  • Cal animar/incentivar l’ús de la bici – començant pels treballadors de l’ajuntament mateix

  • Treure els cotxes dels voltants de les escoles i instituts, i facilitar l’arribada en bici/peu

  • Eliminar l’ultim espai d’aparcament abans de cada pas de vianants per millorar visibilitat i seguretat. Deixar-ho buit, o millor, posar aparcamet bici/moto per visualitzar la millora.

  • Autobusos urbans regulars (cada 10 minuts) i gratis (o un preu simbòlic, una targeta anual per €10)
  • Tolerància zero amb l’ús del mòbil mentre conduim, o amb aparcaments perillosos (passos vianants, doble fila, les puntes dels carrers)

  • Continuar en el bon camí de la cultura, i alhora obrir la porta a idees noves i als més joves – rap, trap, anime,manga, cosplay comics, poetry slams, concerts amb grups originals, e-games, e-sports, espais per assaig grups nous, activitats trenca-normes, trenca-esquemes. Facilitar i donar ales a l’iniciativa privada en tot això.

  • Aprofitar espais poc aprofitats – Jardins del Princep, la ronda del castell, el parc de Ferreries, Reials Col·legis, per fer petites actuacions, musica, poesia, teatre, rap, reggueton, dança ... cada setmana. Festival de rock a les Avançades.

  • Obrir llocs emblemàtics com els Reials Col·legis etc. als turistes els dies que venen turistes (diumenge)

  • Canviar nom dels Jardins del Princep, per el seu nom original

  • Apostar per turisme tot l’any, turisme cultural, rural, historic, i gastronòmic, p.e.. Hi ha zones paregudes a les TE, per exemple el Lake District al UK, que han trobat manera de generar turisme tot l’any

  • Algun tipus d’alberg per a turistes ‘jovens’. Usar els terrenys Renfe (i aquells magatzems) per turisme lligat a la Via Verda, alberg, lloguer de bicis, botiguetes, cafeteria-ecológica, dutxes, etc.
  • Llocs d’oci pels jovens – disco, bolera, bars d’estiu (com es feien abans), el que este de moda (cal parlar en els jovens!)
  • Tombar el monument franquista i posar-ho al museu
  •   Si és cert el que diuen alguns, que hi ha una generació de tortosins que no saben el que era el franquisme, o no els molesta, pos, dissenyar un pla de xoc per ajudar a les escoles/instituts a posar-se les piles.

  •  Fer un hospital nou a un millor lloc

  •  Tenint una de les joies de Catalunya (L’Obsebre) a la ciutat del costat, pensar en com interactuar amb ell, promoure’l, donar suport etc.

  • Tornar a obrir Casa de l’Aigua (o paregut) i ajudar una associació de posar-se en marxa i posar Tortosa al mapa en tema de gestió i estudis d’aigua ( independent de les institucions publiques a l’hora de treballar)

  • Ja que els pobles dels voltants depenen de Tortosa, oferir alternatives als bous (i una mica d’educació sobre el maltractament als animals)
  •    Oferir més estudis universitaris i no-universitaris

  • Prendre en serio el tema de la despoblació ebrenca. Dubto que ens caigui una gran industria des del cel, però si que podem atreure/mantenir petits empresaris atrets per la qualitat de vida de les TE. Petites empreses basades en treballar per les xarxes. Donar espenta i facilitats a la gent que vulgui muntar un petit negoci o fer-se autònom (sí, com el Viver d’Empreses, però encara millor). La sortida a llarg termini serà amb l’iniciativa i actuacións dels individus i empreses, no pas a base d’ajuts o feines públiques. Alguns ebrencs tornarien després de l’universitat si donem facilitats a que puguen deixar voler la seva imaginació i capacitats, i no pas els laberints que ara s’han de seguir per fer qualsevol cosa?
  • That's all folks!


diumenge, 12 de maig de 2019

L'importància de compartir casa amb un animal de companyia

[CAT/ENG] "The greatness of a nation and its moral progress can be judged by the way its animals are treated." ― Mahatma Gandhi
“Es pot jutjar la grandesa d’un país i el seu progrés moral, mirant com tracten als seus animals”

Aquesta frase m’ha fet pensar molt durant molt de temps. També em fa pensar aquella gent que diuen ‘No us amoïnesseu tant pels animals, i penseu més en els humans’. He arribat a la conclusió de si volem pensar en els humans, si volem ser una societat amable i generós, Gandhi tenia raó – com tractem als animals és un bon indicador.

La meva teoria és que a les societats, malauradament, trobem mil raons, o excuses, per ‘maltractar’ als humans – interessos econòmics, de guerra, laborals, capitalisme, consumerisme, relacions personals... gairebé sempre acabem fent mal a algú directament o indirectament en benefici nostra. Sap mal, però és així. Però en el cas dels animals, la societat no treu benefici d’un maltractament als animals, només allò que alguns diuen ‘plaer’. El ‘plaer’ de fer mal pel simple motiu de fer mal. No sé si m’explico: vull dir que no m’agrada gens però puc arribar a entendre (a base de repassar els últims 4 mil anys d’història)  que els humans vivim en una batalla continua entre natros; però que estem en una batalla contra els gats, els bous, o els dragonets, doncs, no ho veig. Per tant, el primer pas per sanejar-nos com a societat seria això, deixar de torturar els animals. I potser això ens portarà al pas de tractar-nos millor com a humans també. 

Anant al grà, he dit això per a reafirmar la meva tesi de que és interessant tenir animals domèstics, crec que aporta molt a les famílies i les persones i ens ajuda a tractar millor tant els animals com als humans. M’he adonat que una casa no és una casa de veritat si no ho comparteixes amb algun animalet. Quan vaig néixer, mons pares van agafar un gos i vam créixer junts. Teníem un lligam molt fort i vaig aprendre molt sobre lo que significa estimar i l'empatia. En morir aquella gosseta, als 15 anys, vam esperar un any (allò de que ‘No ho sé, és molta feina tenir un altre gos...´), però mons pares van acabar agafant un altre gos – un gos perdut que se’ls hi va presentar a casa! Jo vaig marxar a l’universitat i després a Catalunya, però compartia temps amb el gos durant vacances i visites. Amb la meva vida nova a Catalunya, amb dos viatges llargs a Anglaterra  cada any, vaig dubtar sobre tornar a tenir-ne un animal aquí. També vaig passar 3 anys vivint en pisos, cosa complicat per un animal. Però finalment, temps al temps, amb la sortida en escena dels nostres fills i al poder viure en una casa al camp, hem acabat tornant a la bona vida. Peixos a una basseta que tenim al jardí, hamsters i conills que volien els xiquets, però que ara han passat al animal-heaven, tortugues, cucs de seda, insectes de pal, animalets que passen pel jardí i ara un gat, la Nala. 

Veig que els nostres fills també han aprés a estimar els animals i a mostrar les seves emocions. No veuen els animals com a una diana per a tirar-los pedres com alguns xiquets, ni parlen com aquella gent ‘adulta’ que no veuen el tristor en atropellar un animal amb el cotxe. Per no parlar, evidentment, d’aficions bastant cruels en relació als animals que es viuen molt en aquesta zona. Com he dit abans, crec que el primer pas en educar els fills en l’amor i la compassió en la vida pot passar per l’exemple de casa amb un animal de companyia.

I, com podeu haver comprovat, desmunto la teoria de que o has de ser 'de gossos' o has de ser 'de gats'. Pots estimar i apreciar les caracteristiques dels dos!

"The greatness of a nation and its moral progress can be judged by the way its animals are treated." ― Mahatma Gandhi
I’ve thought a lot about what this means over the years. And my conclusion is linked to how I feel about the typical phrase people often come out with, “Stop worrying so much about animals, there are humans who are suffering – let’s help them first.” Well, my conclusion is that if we want a society which cares for humans, a society which is friendly and generous, perhaps Gandhi was right – the first indicator of a society is how we treat animals.

What I’ve come to think is that, unfortunately, we come up with many, many, 'excuses' to mistreat humans – economic issues, wars, work competition, capitalism and consumerism, personal relationships... there are endless situations where humans mistreat other humans for their own benefit, either directly or indirectly. It’s terrible, but the last four thousand years seem to indicate that there is no end in sight just yet to this ‘human eat human’ society. However, in comparison, there’s very little, if any, benefit in mistreating animals. Merely the so-called ‘pleasure’ some people obtain from inflicting pain on others. Not sure if I’ve explained this well; what I mean is that I can just about understand the fact that humans live in a constant battle among ourselves, but I somehow doubt that we are, or should be, in a battle with cats, ants, bulls, or lizards! To sum up, the first step to become a better and healthier society is to stop torturing or harming animals and treat them as you’d like to be treated yourselves. Who knows, a few lessons in love may then run over into our human-human relationships?

Getting to the point, that’s a long-winded introduction to today’s post about why it’s important to have a pet. I firmly believe having a pet around the house is excellent news for the family and household and definitely helps in the upbringing of your own children. My parents got a dog more or less when I was born and we grew up together. We loved and cared for her up until her old age, and when she eventually passed away at the age of 15 it was like losing one of the family – because that’s exactly what she was. Our parents had a year or so off, thinking of all the work involved in having a pet, but soon enough they fell into the trap again and took in a stray which turned up on our doorstep. Between university and moving out to Catalonia, I didn’t see so much of her but we spent time together during my trips back to my parents’ home. Here in Catalonia I spent the first few years living in flats – not good for certain kinds of pets. Plus, the twice-a-year long trips back to the UK would have meant finding a pet-sitter so we left the subject aside for a while. But when our children came along, we soon fell back into the habit, especially as by then we’d moved into a house with a big garden. Encouraged by the kids (though we didn’t need much encouragement), we’ve been through the usual procession of pets; fish, turtles, silkworms, hamsters, stick insects, rabbits, and now we have a cat, Nala. 

Thanks to all this, we’ve brought warmth and caring into our house and our children have learned to love animals and express their feelings and emotions. Though it may seem part of the past, there are still children – and, even worse, teenagers and adults - who think it’s fun to throw stones at cats or don’t see the problem in running over an animal with their car. Touching wood, I hope our children are growing up differently. And, obviously, avoiding the outright cruel ‘hobbies’ related to animals which are still common practice around these parts. As I have tried to say, I think one of the things we can all do to educate our children with love and compassion is to show them this through the example of having a four-legged (or 6-legged, 8-legged, no-legged...) member of the family too!
Oh, and as you will have noticed, I've discovered you don't have to be either a 'dog person' or a 'cat person'. You can love both!

dissabte, 11 de maig de 2019

Els llibres de la Marta Rojals

[CAT] Fa uns anys vaig estar de baixa laboral una temporada i vaig tornar a llegir com un dimoni; llegir com no havia fet en molts anys. En adonar-me’n de la quantitat de llibres que havia engolit, vaig decidir fer ressenyes aquí al blog i vaig  preparar diversos esborranys. Però, desprès d'uns mesos de baixa, vaig tornar a la rutina del treball i la procrastinació i no es va sentir parlar mai més d’aquests esborranys. Fast forward fins a la tardor passat i torno a estar de baixa i torno a llegir. En adonar-me’n que estava llegint el nou llibre de la Marta Rojals, i que a l’ultima baixa havia llegit (i fet apunts sobre) els dos llibres anteriors, vaig pensar que algú m’estava intentant dir alguna cosa. Així que, uns mesos després, us passo quatre reflexions personals sobre aquestes tres novel·les però sense explicar gaire cosa de les histories per si de cas....

El primer senyal que un llibre és bo, per a mi, és quan tens ganes de tornar a llegir-ho en seguida. I és el que m’ha passat amb els tres llibres de la Marta, tots doble-llegits i no dubto que els llegiré per tercer cop d’aquí un parell d’anys. Això és un senyal que són llibres que no depenen tant d’una historia de suspens, d’una sorpresa, o d’un gir final (encara que n’hi ha alguns) sinó del llenguatge i les descripcions. Els tres llibres (Primavera, estiu, etcètera; L’altra; El cel no és per a tothom) descriuen a la perfecció situacions i àmbits que molts catalans podem haver viscut, sobreviscut, o patit. Podem identificar-nos molt també la gent que vivim a fora de les grans ciutats, en pobles o al camp. És a Primavera... on es nota més aquesta barreja de sentiments i actituds, camp/ciutat, quan gent que ha viscut a la ciutat per feina i estudis tornen al poble d’origen i ‘passen coses’. Les descripcions del dia a dia, de moments típics de poble i treball al camp, i, sobretot, els diàlegs totalment creïbles fan que sovint has de parar a respirar i tornar a llegir aquella frase que ‘l’ha clavat’. Això és un punt comú en els tres llibres. Aparentment passa poca acció però és l’acció que la majoria de gent vivim, i patim, cada dia – les relacions humans. No són llibres plens de robatoris, desgracies, o assassinats, sinó llibres plens d’aquells detalls que ens passa contínuament, detalls que poden fer més mal que un llibre ple de sang i fetge. De fet, Marta descriu moments i escriu frases que són com una puntada de peu al fetge o, com a mínim, al cervell. Aquelles comentaris que fem entre natros, amb la parella, els pares, els germans, els amics... frases que només són paraules però poden tocar diana i fer molt de mal. Per a escriure llibres així, trobo que la Marta ha de ser una observadora molt bona de la naturalesa salvatge de les relacions humans. 

Al primer llibre, Primavera..., la retrobada al poble després d’uns anys fa reactivar la memòria de tot el que els va passar de jovens als protagonistes i com els afecta encara. Potser és el llibre del que més es va parlar entre la gent del meu entorn per sentir-se com els protagonistes; la gent ebrenca sovint viuen amunt i avall entre ‘el poble’ i la Metropolis. O acaben vivint on sigui o on poden, però tornen a les Terres de l’Ebre per a desconnectar. Però, clar, com pots desconnectar si has deixat fils pendents o portes els teus problemes a la maleta allà on vas? Deixant el fons de la novel·la a banda – o no? – el que també atreu molt d’aquest llibre (i els altres dos) és el llenguatge. Un català exquisit, amb un us perfecte quan toca (segons la meva opinió, gens-experta) de la llenguatge del sud de Catalunya o del llenguatge col·loquial. Les descripcions del camp, de la feina del camp, i del poble també són perfectes i ajuda a que es converteixen en llibres que posen la seva gra de sorra en defensa del català, una llengua que, malgrat allò que ens diuen, sí que està en perill. I, ja he dit abans, però s’ha de repetir: els diàlegs són joies. Si afegim que en un moment de l’historia, pren importància una de les meves cançons preferides, una canço que també et pot trencar com alguns moments del llibre, que més us puc dir!

Al segon llibre, L’Altra, gran part de l’historia passa a la ciutat però també hi ha aquesta doble arma urbà/rural, degut al passat d’alguns dels personatges. També toca de prop temes que ens ha passat a una generació de jovens, amb el canvi de paradigma econòmic/laboral, i això d’anar saltant de crisi en crisi, el qual ens porta a crisi emocionals que són molt més devastadors de fet que les crisi econòmics de gent que viu relativament bé passa el que passa. Un llibre que tracta d’obsessions, addiccions, de saber dir que no, de saber dir que sí. De parlar, de preguntar, d’insinuar, i del silenci. De conviure o de trencar. D’aguantar o d’explotar. De voler tenir de tot i tenir tot planificat en un món que no ens deixa, un món que ha canviat. És un llibre que posa damunt de paper on són i allò que senten moltes parelles de la nostra generació. No explico coses de l'historia però us puc assegurar que paga molt la pena.

El tercer llibre, El Cel..., és una novel·la diferent en estil que els altres, però igual en el fons. Tracta de tres germans que poc a poc ens van explicant les seves vides, trobades, baralles, i amistats fins arribar a on estan avui en dia, quan es troben de nou al poble per a ‘solucionar’ un problema que ha sorgit. Crec que molta gent que l’ha llegit pot comprendre exactament els triangles i tràngols per lo que passen els germans, desmuntant ràpidament l’estereotip del famós, però caducat, frase ‘el primer és la família’. Prefereixo la frase ‘La família és el que t’ha tocat; els amics són els que has triat’ i afegiria que els amics també els has de saber gestionar! Aquests petits ‘problemes’ entre germans que comencen de ben petit i poden anar a més, aquí es multipliquen per cent entre les dos germanes ja que són bessones i les comparatives, lluites, i competicions són les que són. Per més inri, el germà, Pep, és més jove i sap que passarà la vida sempre com el més jove i, aparentment, menys estudiós o èxitos, amb tot el que això implica. Marta descriu les relacions entre els germans amb molta cura; les mirades, l’amor, l’odi, les frases com a dards, els silencis, i les baralles psicològiques. I ens explica lo just - ni massa ni massa poc. Però prou per haver de deixar el llibre al costat un moment i reflexionar sobre el que estan vivint els protagonistes, i allò que natros també estem vivint. A tot això s’hi suma la relació entre els seus pares, una altra historia que fa pensar molt, i també la relació del pare i la mare amb cada u dels fills. Marta té la capacitat de fer-nos entendre, però, el perquè de cada u dels personatges – vull dir, per què són com són. I ens fa sentir compassió o comprensió per ells. Hi ha moments que penses, uf, jo sóc de l’equip de la persona XX, però de sobte, també veus el punt de vista de l’altre persona i veus que res és fàcil. Som lo que som, per tot lo que hem acumulat. I com fem quadrar el cercle? Com fem entrar els nostres somnis o desitjos en el món que ens ha tocat viure i les relacions que ens envolta? Igual com amb els dos llibres anteriors, hi ha moments que has de deixar el llibre i respirar o treure’t la llosa del ‘és així, és justament així’ de damunt per poder agafar forces per a continuar. Tal com va dir Marta en una entrevista, el llibre és ‘un pou sense fons’. N’hi ha tantes coses dites i no dites en aquesta historia, que fàcilment podria ser l’historia de qualsevol de natros on el riu turbulent de les relacions de família sovint s’endu les nostres vides per llocs on no tenim sortida.

Aquest llibre també toca temes que molts hem viscut de prop, la crisi, el boom urbanístic, la precarietat laboral,  mesclat amb temes eterns com les relacions, les malalties, i els fills. Però la novetat d’El Cel... és que també ens fa un repàs dels últims 40 anys, ja que amb una barreja de flashbacks/flashforwards, ens explica les histories dels tres germans a traves de fils en l’historia i moments concrets, tots definits en el seu moment històric i perfectament entrellaçats entre ells. No em puc imaginar la feina de preparar un llibre així! Però a més a més d’aquesta mena de trencaclosques que funciona de meravella, s’afegeix unes histories que fan vibrar i, com sempre, un llenguatge (diàleg, vocabulari, gramàtica...)  que deixa els llibres de la Marta com exemples del millor que jo he llegit en català. Tots tres són obres d’art en aquest sentit i haurien de ser llibres de lectura per jovens estudiant Batxillerat, trobo jo. La llengua i les histories donen per aprendre molt més, i d’una manera multi-disciplinaria (no només pel tema llengua, sinò com lliçons o reflexions de vida), que alguns dels clàssics que els fan llegir.

Per acabar, veient com la gent a les xarxes socials els agrada remarcar frases de llibres, jo també havia començat una llista de frases dels llibres de Marta però al final en tenia tantes que podria haver fet un llibre! Així que la meva recomanació és de regalar-vos els llibres i sobretot deixar les pantalles de móbils i tablets una estona i regalar-los el temps per llegir i rellegir i pensar i digerir-los. 

dissabte, 29 de desembre de 2018

Disco 2000

[Català/English] Ja s’han acabat les festes de nadal amb la melancolia que també queda reflectit en les millors cançons de nadal; aquella sensació agri-dolç de que, sí, és una festa, però també vol dir que ha volat un altre any i cada any falta gent (o en sobre segons com...), que els xiquets es fan gran, que les possibilitats de complir els somnis es van reduint etc. Llavors ve tot seguit la festa de l’any nou, que ve a ser el mateix sentiment. A més és un moment de mirar de cara al futur. Aquesta cançó – perquè el blog, en teoria, se basa en cançons – es dels 90, quan l’any 2000 era al futur però el significat és el mateix independentment de quan ho escoltem. Una lletra amb la qual molts es podem sentir identificats. Mentre passen els anys, creixem, les amistats van i venen, aquella noia/noi, pos, ja no tens possibilitats amb ell/a... però tots acabarem d’una forma o d’una altra vivint una vida simple i mundana, una vida que normalment no ens conten a les cançons.
Looks like Christmas is over. That sweet yet melancholic time of year, a time to enjoy life but also a time to remember those who aren’t here, and those dreams whose odds of happening are getting longer and longer. Feelings expressed so well in so many of the great Christmas songs. Then it’s New Year around the corner and the same story again – another year over, just what have you done? Also a time to look the future in the face, for better or for worse. Today’s song – because, as long-time readers may recall, the blog is supposed to be song-themed – sums up these feelings for me in a certain context. When it was written, by that great Sheffield poet Jarvis Cocker in the 90s, the year 2000 sounded a far-off exotic future, but the feelings the song offers are just the same whenever you hear it. We all grow up, friends change, that girl/boy you fancied has got married to someone else, your dreams have come partly true or landed in a drawer, but more often than not the future offers you a simple mundane life – unlike the futures most Hollywood-esque songs suggest.
Oh we were born within one hour of each other
Our mothers said we could be sister and brother
Your name is Deborah, Deborah
It never suited ya
And they said that when we grew up
We'd get married, and never split up
Oh, we never did it, although I often thought of it
Oh Deborah, do you recall?
Your house was very small
With wood chip on the wall
When I came around to call
You didn't notice me at all
And I said let's all meet up in the year 2000
Won't it be strange when we're all fully grown
Be there 2 o'clock by the fountain down the road
I never knew that you'd get married
I would be living down here on my own
On that damp and lonely Thursday years ago
You were the first girl at school to get breasts
And Martyn said that you were the best
Oh the boys all loved you, but I was a mess
I had to watch them trying to get you undressed
We were friends, that was as far as it went
I used to walk you home sometimes but it meant
Oh, it meant nothing to you
'Cause you were so popular
Deborah do you recall?
Your house was very small
With woodchip on the wall
When I came around to call
You didn't notice me at all
And I said let's all meet up in the year 2000
Won't it be strange when we're all fully grown
Be there 2 o'clock by the fountain down the road
I never knew that you'd get married
I would be living down here on my own
On that damp and lonely Thursday years ago
Do it
Oh yeah
Oh yeah
Ah Deborah do you recall?
Oh, your house was very small
With wood chip on the wall
When I came around to call
You didn't notice me at all
And I said let's all meet up in the year 2000
Won't it be strange when we're all fully grown
Be there 2 o'clock by the fountain down the road
I never knew that you'd get married
I would be living down here on my own
On that damp and lonely Thursday years ago
Oh what are you doing Sunday baby
Would you like to come and meet me maybe?
You can even bring your baby
Oh ooh ooh ooh ooh ooh ooh
What are you doing Sunday baby
Would you like to come and meet me maybe?
You can even bring your baby
Ooh ooh oh oh ooh ooh ooh