Eduqueu els fills #marfanta

 Article publicat originalment a la Marfanta 23/2/2020  i revisat-corregit al 2022.

L’any [2020] ha començat tal com va acabar l’any anterior, amb el mateix malson de notícies horroroses sobre abusos sexuals, coaccions, assetjaments, violència de gènere, violacions, morts… no passa setmana sense assabentar-nos d’un altre cas de violència contra les noies i les dones. Sembla ser que no hi ha manera d’aturar aquesta violència; és com si ‘acceptem’ com a societat aquests atacs continus contra les dones. Potser simplement com a resultat del sistema que ens ha criat, la societat en general accepta com a ‘normal’ això de controlar, insultar o menysprear a les noies i dones. Tolerem, i fins i tot promovem, actituds masclistes o violentes dia sí, dia també, en les nostres vides. El que vull dir és que els casos més extrems que surten a les noticies són uns, però darrere d’ells n’hi ha molts més casos aparentment menys escandalosos que no són ni notícia, i darrere d’ells, una societat que accepta el menyspreu envers les dones diàriament i ho viu com a ‘normal’ i genera les condicions que donen pas a tot el que hem vist.

Per sort, hi ha molts moviments i associacions de dones que fa anys que treballen en això. Ajudant les víctimes, donant eines a noies per a saber què fer quan es troben en situacions abusives o perilloses, i treballant per a intentar que les lleis i accions judicials també posen de la seva part per a eradicar aquesta plaga. Una de les coses més importants que podem fer és escoltar-les i donar-les els recursos i la difusió necessari, i també obligar les autoritats a prendre el tema seriosament.

Però els homes també hem de fer el que ens toca per acabar amb això. Massa cops sentim el ‘Val, això passa però no tots els homes són així’. Doncs, quan una dona camina pel carrer, com sap ella quins homes ‘són així’ i quins no? La sensació de no saber d’on vindrà el perill, el menyspreu, i la denigració és present tot el dia i més val que els homes ens ho fiquem al cap, que sí, que tots som el problema i ens toca actuar. Donar suport a qui ho necessita, parlar amb els homes que tenim al voltant, aprendre a detectar actituds masclistes etc., sense caure en el ‘mansplaining’ (definició: un home intentant explicar alguna cosa a les dones, quan de ben segur que elles ja en saben molt més que ell). 

He començat parlant de casos de noies i dones que pateixen atacs, abusos, etc. però hauria d’haver escrit ‘casos d’homes que ataquen i abusen…’, posant l’enfocament sobre qui realment és el culpable. Que sí, teniu raó, també hi ha casos de abusos i violència psicològica i física de dones contra homes, i de dones contra dones, i d’homes contra homes, etc. però no cal ser Einstein per a veure que els números canten i ens diuen clarament on tenim el problema més gros, i de lluny, tipus de 99 versus 1. A més a més, sembla que encara seguim un patró que fa anys que és així. Probablement des de l’època d’Adam i Eva. Per tot això, vull posar el meu petit gra de sorra que espero que serveixi per alguna cosa, com a mínim per a fer reflexionar a algun lector o amic. 

Com podem frenar i revertir aquests actituds que estan tan estesos en la societat? Com podem fer que els nostres fills siguin la generació que acaben amb aquesta lacra? Com podem trencar el silenci  (perquè, malgrat els titulars, hi ha molt de silenci encara)? Doncs, començant pels nostres fills – i aquí vull dir precisament ‘fills’, i no pas filles. Pares, iaios, tios, germans grans – ja parlem amb els xiquets? Ja els eduquem sobre la importància del respecte, de la tolerància, del dret de tothom de viure tranquils, d’entendre el que són els maltractaments i evitar-los, amb exemples clars i concrets? Ja els expliquem que hem de redreçar alguns actituds com els estereotips home/dona, o insultar a les companyes d’institut, fer-les bullying, i criticar el seu aspecte? Ja tallem de soca-rel els acudits sexistes i els hi expliquem als fills que, amb segons quins comentaris o actes que fan la gent famosa o role models que surten a la tele, doncs, no anem bé? Els hi expliquem als fills que si continuem tolerant això, som una societat malalta, sense futur?

Com a professor, estic en contacte amb molts xiquets any rere any i veig que un dels temes que mai passa de moda és el futbol. Déu-n’hi-do la quantitat de xiquets que estan apuntats a escoles i equips de futbol, i la importància que té per a ells l’esport i els seus mentors. I si aquests entrenadors, uns petits Déus per a molts nois, també facin el paper d’educador? Els entrenadors són una gent als quals els xiquets tenen molt en compte. Potser l’àmbit del futbol seria un espai on els xiquets sentirien que es pot parlar entre ells i amb l’entrenador, es crearien complicitats, i els nois tindrien la confiança per a parlar-ne, per a escoltar i reflexionar. I a mida que van creixent, qui sap, potser cada dia tindríem un comentari masclista menys, un acudit sobre violacions menys, un crit de ‘puta’ menys… Clar, això no és feina d’un dia ni feina de gent que no sap fer-ho. Per a arribar bé als xiquets, i trobar el punt de comprensió i complicitat amb ells, els propis entrenadors haurien de rebre una formació especial de part dels i les experts/expertes per a començar. Potser aquestes comissions que es formen als nostres ajuntaments per a mirar de reduir la violència de gènere podrien organitzar cursets? Bé, deixo l’idea aquí. No sé si ja es fa en algun lloc, o si és factible o quins resultats donaria, però potser una campanya així ajudaria una mica. Tots hem de posar de la nostra part i pensar en com podem ajudar si volem començar a donar la volta a aquest malson.

*BRIAN CUTTS és pare i professor.

*Aquest article és una revisió d’una entrada publicada originalment el 23 de febrer del 2020.

Pain and suffering transformed into music and hope - Allison Russell

[a rough English translation of an article I have had published on a local Catalan news and culture website - link]

We were fortunate enough to hear the wonderful voice of Allison Russell singing live a few years ago in Elsecar, a small South Yorkshire village immersed in an economic and social crisis ever since the coal mining industry was closed down back in the 1980s. A village abandoned to its fate by the authorities in power and suffering from many social problems, dysfunctional situations, and a high rate of unemployment … but also a community of people who are fighting to get things back on track. Some years ago they converted many of the old mine buildings into sites for local shops, craft workshops, and tea rooms as well as using one for concerts. It was there that we attended a small folk festival in 2013 and by chance chose to see the (then relatively unknown to most of us) Birds of Chicago. We were, as they say, gobsmacked! The magical combination of the voices of the group’s leaders, Allison Russell and her partner (on and off stage) JT Nero, led us through a treasure trove of country, soul and folk music. As soon as the concert had finished, we dashed over to congratulate the singers, buy the CD and, of course, ask for their autographs!

Ever since then we have tried to keep a track on their work. Last year they announced that the group would be left on standby so they could concentrate on a solo project that Allison was working on, with the collaboration of JT Nero and a host of great musicians.

The resulting album Allison has created, Outside Child, is one of the best LPs we have heard in a very long time. Part of the inspiration behind the songs lies in the horrendous years of abuse Allison suffered as a child and teenager. But somehow, she has managed to transform this pain and suffering into a magical piece of art, a cry to resist and overcome. As we listened to the album, and read a few interviews with her, a variety of mixed feelings took over – impotence and helplessness, sadness and anger, but also surprise and hope in seeing how Allison has the strength to not just survive and overcome events which virtually destroyed her life, but to lay out a path of resistance in life, an example to give power and hope to other people trying to survive difficult situations.

Allison was born to a single mother with mental health issues. She spent her first years in foster care, I think, before returning to live with her mother at the age of 5 when the mother found a new partner. The “person” filling this role which should have provided love and stability was in fact an evil beast and he sexually abused Allison for the next ten years. Eventually, at the age of 15, in an act of bravery and self-determination hard to comprehend in one so young, Allison managed to flee the household and her attacker. A few years later, at the age of 20, she went back home to save her brother and report the ‘father/rapist’ (a white supremist, as she explains) to the police, managing to get him sent to prison for a few (too few) years.

The horrors of her childhood form the seed behind this work of art, but it is much, much more than a simple biography of Allison’s life. The songs bring together clear and forceful, no holds barred, lyrics with mystical and dream-like images, poetry and hope. As Allison states in interviews, rather than simply explaining the physical, psychological and sexual abuse she suffered, she aims to relate how she survived. The strength, optimism and hope within her, and how this all connects to the stories her grandmothers would tell her: her Scottish gran, explaining legends and traditional tales, and the mother of her biological father, from Grenada, with her stories of the generations of slaves dragged over from Africa. The result is an album full of tears and pain, magic and light, hope and resilience. At this moment in history, where we are talking more and more about the rights of minority groups, of women, of the LGBTI community, and serious problems such as racism and mental health, this is an album which deserves to be listened to with calm and attention. I would also add that, like certain novels, given the scope of the issues it deals with, perhaps as the listener grows older and more experienced, they may find more and more layers to these songs.

Musically, it is a breath-taking blend of soul, country and folk presented with the voice of an angel and lyrics which become pure poetry expressing raw feelings and emotions in a mixture of French and English. And the original touch of Allison’s clarinet solos add a pensive side to some of the songs.

The record has won plentiful praise and awards as well as three nominations for the Grammys and a mention in Barack Obama’s annual list of favourite albums! It looks like Allison is about to reap the success this record deserves but I’m also pretty sure that simply by creating this album and putting her thoughts into song, she has already succeeded.

A record to listen to from start to finish as it takes you up and down the rollercoaster of Allison’s life, through her suffering and the inner strength which enabled her to carry on. An album worth buying on vinyl or CD to read the lyrics and the introductions she has prepared for each piece. Nothing is out of place, every song is a gem. I won’t go over all of them here, though, as it’s best for you to discover them for yourself but if anyone’s interested in a little sample, here goes…

In 4th Day Prayer Allison sings about the days she left the hell of her house and managed to spend a few hours in the park, away from her adoptive father-rapist…

Old willow tree, it was my throne, till I went home,

Father used me like a wife, Mother turned the blindest eye,

Stole my body, spirit and pride,

 He did, he did each night...

“These are the best years of your life”,

 If I’d believed it, I’d have died.

The myth of the goddess Persephone symbolizes the story of how her life and mental health were saved. When Allison was 15 years old, she managed to spend nights away from home in the arms of her first lover, a girl from her high school class (I believe). The song shifts from the violence of the jackal (as she refers to the animal who mistreat her) to the tenderness of the first person to show her love, to return some sense to her young life. Eventually, the same year Allison managed to flee from home and  the rapist forever, even if it meant sleeping rough...

Blood on my shirt, two ripped buttons

Might've killed me that time, oh if I'd let him

He's slow when he's drunk, and he lost his grip on me

Tap tap tappin`on your window screen

Gotta let me in, Persephone

Got nowhere to go, but I had to get away from him

My petals are bruised but I'm still a flower

Come running to you in the violet hour

Put your skinny arms around me, let me taste your skin.

As well as finding salvation in the world of music, at the age of 19 Allison started work in the field of social care and help, working with women who have also suffered: mental health issues, drug addicts, prostitutes, victims of abuse and racism... she got to know many women living under the constant threats of society. The song All of the Women is dedicated to one of them, Shirley...

She's been a fixture as long as I've lived here

On the corner most every night for the last six years

When she's not there, I worry about her

I think of all of the women who disappear.

Last but not least, Nightflyer whose its poetic and bewitching lyrics represent more than any other song the message Allison wishes for us to go away with. She has resisted, she has survived. She carries within her the strength, empathy and courage of generations of women, a power she wants to pass on to her daughter and anyone else listening to this work of wonder which shines bright like a beacon in the darkness.

If you want to know more, this short event combining Allison's thoughts and songs is also well worth a listen!

Creixent amb l'ELO #Marfanta

 Article publicat a la Marfanta 29/8/21 

Devia ser l’estiu del 1981, quan jo tenia 14 anys, i un matí després d’esmorzar em vaig armar de valor i vaig emprendre una caminada de gairebé dues hores, travessant camps de vaques i boscos, per a anar a la casa d’un miner forçut que no coneixia de res. El motiu? Setmanes abans havia comprat el meu primer tocadiscs (el meu propi, que només usaria jo, ja que com a família sempre n’havíem tingut un al menjador) i un dels primers LPs que vaig comprar tot seguit va ser el Time de l’Electric Light Orchestra (ELO) recent sortit del forn. 

En aquell moment només coneixia els grans èxits famosos de l’ELO de la segona meitat dels 70, però entre tots els LPs que podia comprar per a començar la meva col·lecció vaig optar per arriscar els diners en aquell LP sense saber-ne gaire de què anava. No teníem internet ni Spotify i només havia sentit el primer single del LP, Hold on Tight. En posar l’agulla al disc, em vaig trobar amb una sorpresa. Lluny de de les cançons que jo coneixia com Mr Blue Sky o Livin’ Thing, tenia entre les mans una mena de lo que es diu ‘àlbum conceptual’, un disc amb un fil comú lligant totes les cançons. Time ens regala lletres originals i estranyes sobre el futur, l’espai, els robots, i viatges a la lluna, tot embolicat amb música més electrònica que la de l’ELO més famós que jo coneixia. I em vaig enamorar del disc, des del primer minut fins l’últim.

Bé, tornant a la història… aquell estiu, un dels meus oncles, amb veure’m entrant a casa amb el disc Time a les mans, em va explicar que un company seu que treballava a la mina amb ell n’era un gran fan, i tenia tota la música de l’ELO si jo volia agafar alguna cosa prestada per a fer les famoses còpies en casset que abans es feien. Wow! Sense dubtar ni un moment, el tímid adolescent va decidir que aniria cap allà, caminant fins a casa seva per a estalviar els cèntims que hagués costat l’autobús. Aquell bon home em va deixar el box set (caixa recopilatòria) Three Light Years que inclou tres LPs; On The Third Day (1973), Eldorado (1974), i Face the Music (1975). Si ja havia començat a descobrir un nou (per a mi) estil de música amb Time, em vaig adonar que aquells discs tampoc eren com cap altre que havia conegut abans; un tipus de música plena de misteris i màgia per a investigar!

En aquests tres discs surten alguns dels èxits més coneguts del grup (Evil Woman, Strange Magic), però tornen a ser àlbums conceptuals, amb preludis, represes, fils conductors, cançons de 6 o 7 minuts plenes de moments instrumentals i  lletres estranyes que conten histories de mons màgics. En fi, als 14 anys en aquell moment jo estava més pendent de la música pop i els 3 minuts de fórmula fàcil, però de sobte vaig obrir els ulls – i les orelles – i em vaig endinsar en un nou món. 

A més a més, en aquell moment em vaig adonar del motiu darrere del nom que tenen, ja que des del seu començament el grup havia apostat per a fer una combinació d’instruments típics de rock i pop amb instruments de corda i de vent, sobretot amb violins i violoncels a dojo. M’encantava, però els amics de l’institut escoltaven els Specials, Blondie, Adam and the Ants, i tot el que sortia als 40 Principals de la BBC, i els més rockers estaven per AC/DC i companyia, i explicar el que jo havia trobat no era possible. En aquella època (i ara), qualsevol cosa que no es consideres cool podria ser motiu de bullying, (assetjaments i burles); a classe se’n fotien de qui fos només per haver comprat una certa marca de roba, portar ulleres, treure bones notes, o si li agradava música ‘del passat’ amb violins.

Així que, podíem parlar al pati, o a classe, dels Madness, The Police, The Clash, Blondie o, amb un grup reduït d’amics, fins i tot elogiant els grups americans com Journey o Boston, però l’ELO me’l guardava per a mi. Vaig arribar a aprendre’m aquests tres LPs (i el Time) de memòria. Vull dir que vaig arribar a aquell moment gloriós quan coneixes un disc tant que ja no només saps quina cançó ve després d’una altra, sinó que coneixes cada nota, cada paraula, cada respir.

Vaig gravar els discs en casset i vaig passar hores tancat a l’habitació copiant el logo del grup amb molt poca traça mentre els escoltava amb l’amplificador pujat fins al nivell 11. Però encara no havia trobat els èxits tan coneguts que havia sentit a la radio al finals del 70 i que m’havien quedat implantats dins el cervell. Com he dit abans, no tenia internet, ni coneixia ningú més que em pogués ajudar, i per tant va ser qüestió d’anar a la biblioteca a veure quins LPs em faltaven. I agafar-los prestats per a gravar-los, evidentment, ja que malgrat haver arreplegat algun dineret repartint diaris, no anava sobrat de diners. I, bingo, vaig trobar el New World Record (1976) amb algunes de les cançons que buscava com Telephone Line o Livin´ Thing. Un àlbum que em va confirmar que m’agradava cada pista de cada LP de l’ELO que sentia. 

Per tant, tocava baixar a la botiga a comprar un casset de la marca TDK en sortir de l’institut, afegint mitja hora a la tornada a casa, i a fer més gravacions, i a buscar ‘singles’ (senzills) de segona mà per a veure si tenia sort i trobava algun de l’ELO. A més a més, amb l’obsessió que ja tenia pel grup, mentre els amics aprenien l’alineació del seu equip de futbol preferit, jo sabia de memòria quin era el ‘dream team’ de l’ELO, els components del grup en la seva època dorada. Encara ho puc recitar sense necessitar tirar mà de la Vikipèdia. Bev Bevan, bateria; Richard Tandy, teclats; Kelly Groucutt, baix; Mik Kaminski, violí; Hugh McDowell, violoncel; Melvyn Gale, violoncel… i el gran Jeff Lynne. Lynne va ser cofundador del grup (amb Roy Wood), i el compositor de la música i lletra, cantant, guitarrista, i ocasionalment també tocava altres instruments. Vaja, el Lennon & McCartney d’un grup que molta gent ha comparat amb la qualitat i estil dels Beatles.

Després, trobaria al disc doble, Out Of The Blue (1977), la joia de la corona per a molts fans, un disc ple de meravelles de la música pop. Clar, jo ja feia tard, com és habitual en els meus despertars culturals, i els estava descobrint uns anys després d’aquest moment culminant de la seva carrera. Al principi dels 80 el món de la musica de primera línia ja havia canviat. La gent estava més pels nous estils que estaven brotant i aquell disc ja havia quedat una mica oblidat (com el grup), però Deu-n’hi-do! Us deixo un parell de joies d’aquest disc que encarna el seu moment més eufòric.

La gràcia de l’ELO, per a mi, es troba en la seva música, les melodies enganxoses amb unes combinacions instrumentals perfectes i sorprenents. La lletra, al meu entendre, no és gaire profunda, però sempre està ben feta, amb jocs de paraules i frases bastant millors i més originals que les d’alguns grups de pop, tocant temes o contant histories de punts de vista inesperats. 

L’altre LP que tenien a la biblioteca de Barnsley era el Discovery (1979). També tenia ‘hits’ que coneixia i que representaven un intent del grup de deixar enrere una mica el rock i anar de cara a la música de discoteca que s’escoltava en aquell moment, amb tresors com Confusion, Last Train to London, i Shine a Little Love.

Alguns estudis diuen que la música que escoltes entre els 14 i 17 anys és la que et marca de per vida, igual que altres experiències que vius intensament en aquells anys. Personalment, també em va marcar la musica que escoltàvem a casa quan era molt més jove – Simon & Garfunkel, The Everly Brothers, The Carpenters, Tom Jones i molts cantants de country & western. De fet recordo que sempre teníem música posada a casa quan jo era un xiquet petit. Però, sí, la música de l’època de l’adolescència també va ser un gran moment per a mi. Vaig viure aquells anys plenament dedicat a la meva afició a la música. Treballant com a repartidor de diaris pel matí abans d’anar a classe, i com a dependent en una botiga en caps de setmana, vaig recollir diners per a gastar en millorar el meu equip de reproducció de música i en comprar cassets i discs a dojo. La dècada dels 1980 va representar, per a mi, un paradís, gaudint setmana rere setmana amb els grups nous i cançons meravelloses que sortien com a rovellons, però mai vaig deixar de banda l’ELO. Com que ja tenia una mica més de diners, remenant a les ofertes de les botigues de discs, vaig trobar els primers dos discs que havien gravat als principis de la dècada dels 1970. Aquí vaig descobrir que el grup havia sigut un idea de Jeff Lynne i Roy Wood – qui va ser líder del The Move als anys 60, i només hi va ser un parell d’anys amb l’ELO abans de marxar i formar el grup Wizzard. Aquells dos LPs (Electric Light Orchestra, 1971, i ELO 2, 1973) són menys comercials però contenen petites joies i pistes cap a on aniria el grup. Una peça que ha tornat a sortir a la llum publica fa poc és el 10538 Overture en la pel·lícula American Hustle, però també hi trobem interessants cançons com Momma o la versió que van fer del Roll Over Beethoven.

Al 1983 van treure un nou LP, Secret Messages i evidentment vaig comprar -loen seguida, però al meu gust li faltava el frescor i originalitat dels discs d’abans. És un LP bo, però no al mateix nivell. També havien passat dos anys intensos amb l’ELO ocupant el meu cap dia sí dia també, però ara estaven sortint grups nous contínuament, i jo també estava descobrint joies del passat i ampliant el meu bagatge musical. Amb 16 anys jo estava bevent plenament d’un pou sense fons de música pop, rock, indy, jazz, country…  i els ELO tenien molta feina per a aconseguir un lloc a la cua del tocadiscs. El 1983 va ser l’any de Big Country, The Alarm, Culture Club, Echo and the Bunnymen, Heaven 17, Madness, New Order, Bananarama, The Police, Style Council, o artistes clàssics com Elton John i David Bowie que van tornar a sorprendre. A més a més, ja estaven els The Smiths pujant a l’escenari. Un moment daurat en l’historia de la musica pop. A més, entre la feina a la botiga en caps de setmana, les primeres anades a partits de futbol i concerts, i començar a sortir amb els amics de nit, tenia moltes coses al cap!

I aquí comença a refredar-se la meva relació amb el grup –però només una mica! Per diferents motius, entre ells una sensació d’haver arribat a una mena de punt final amb Secret Messages i el poc èxit que va tenir, el grup es va separar, tornant a ajuntar només tres membres per fer un nou LP bastant fluixet, Calling America, al 86. Jo ja estudiava a la universitat i gràcies a les beques que en aquells anys donaven, la meva col·lecció de bona música va poder anar a més encara! Vaig poder comprar vinils nous i de segona mà cada setmana, i no només copiar-los en casset. També viure a la gran ciutat em va donar l’oportunitat d’anar a molts concerts, gaudint de grans estrelles o grups desconeguts cada setmana. Cheaptrick, Suzanne Vega, Big Country, Orchestral Manoeuvres in the Dark, Huey Lewis, Cutting Crew, Cyndi Lauper son alguns dels noms que em venen al cap…. i l’ELO!  Per casualitats de la vida, jo estudiava a Birmingham, ciutat natal del grup. Al 1986 es va organitzar un concert benèfic per a recollir fons per l’hospital infantil de la ciutat, el Heartbeat Concert. A banda de la presencia de George Harrison, van tocar grups locals com The Moody Blues, UB40, i, com a caps de cartell, l’ELO. Evidentment no hi vaig faltar a la cita!

Després d’aquest concert, cada u va continuar pel seu camí, jo acabant els estudis com podia amb la llengua fora i la moral per terra, i agafant un autocar cap a Catalunya i una nova vida, mentre Jeff Lynne i l’ELO van tornar a deixar el grup en espera. Als anys 90 Jeff va fer algunes obres com a solista, va treballar com a productor i/o compositor amb artistes com Tom Petty, Roy Orbison o George Harrison i molts més, i va formar part dels Travelling Wilburys.

Ara hem de tornar uns anys enrere en la cronologia fins al 1980. Just quan l’ELO estaven començant a guanyar l’etiqueta de ser el grup menys cool del país als ulls dels jóvens que estaven pendents del canvi generacional en el món de la música pop, el grup va assegurar-se l’etiqueta escrivint un grapat de cançons per a la banda sonora  d’un musical, Xanadu. En aquell moment, la pel·lícula va descol·locar molta gent – Olivia Newton-John, la ‘super cool’ Sandy de Grease, aquí feia un paper més clàssic com les típiques noies de les pel·lícules americanes d’abans; rossa, patinadora, vivint a Californià, en una historia romàntica de les de tota la vida. Gene Kelly, estrella dels musicals dels anys 50 en blanc i negre, era l’altre protagonista. I tot això regat amb unes cançons màgiques de l’ELO! És una pel·lícula especial, que en el context cultural i mogut de l’any 1980 no va poder trobar el seu espai, però després s’ha anat consolidant entre els fans dels musicals, dels bons artistes, i de la veu i màgia encantadora de l’Olivia. Vist amb ulls moderns ara, 40 anys després, potser al guió li falta una mica de ritme, però té prou ingredients per a ser un petita obra d’art. A més, amb Xanadu el grup continuaven el viatge per terres màgiques i misterioses que havien començat cantant anys enrere sobre Eldorado i Shangri–La. 

No podem continuar l’article sense esmentar la connexió amb les Terres de l’Ebre – com potser alguns sabeu, l’artista ebrenc Ignasi Blanch és amic de l’Olivia Newton-John, amb qui ha fet algunes col·laboracions com, per exemple, il·lustrar aquest llibre de cançons que l’Olivia va publicar per a recollir fons per a ajudar en la investigació del càncer. 

Jeff Lynne va treure un altre LP sota el nom de l’ELO però fent el 99% del treball ell tot sol. Zoom va sortir al 2001, però no era el moment encara per al nostre retrobament particular, ja que en aquell moment jo els havia perdut la pista totalment. Diuen que un dels problemes que sempre van patir l’ELO va ser les poques ganes que tenia Jeff Lynne de tocar en públic. Li costava apostar per a fer les gires grans que el grup i els fans necessitaven, ja que ell estava força més content en l’estudi experimentant amb la musica. Però alguna cosa deu haver fet clic, perquè cap al 2013 Lynne va formar una nova versió de l’ELO i va fer alguns concerts esporàdics davant d’un públic amb moltes ganes! Al 2015 va treure l’LP Alone in the Universe i al 2019 From Out of Nowhere, ara usant el nom “Jeff Lynne’s ELO” per a no confondre-se’n amb els altres grups derivats (spin-offs) que diferents membres havien format per a intentar aprofitar-se dels grans èxits del grup. D’aquesta època nova, jo destacaria aquesta peça plena de l’essència de l’ELO i la melancolia o nostàlgia que potser toca si has viscut tota una vida fent música.

Des de llavors el grup de Lynne, l’autèntica ànima de sempre de l’ELO, ha fet diverses gires exitoses amb una posta en escena brutal i el nou grup ple de músics de primera categoria. Estan recollint els fruits de 50 anys de bona feina i el públic ha respost massivament. És igual si són ‘cool’ o no. Com veureu en els vídeos dels concerts nous a continuació, tenen cançons inoblidables que cal reivindicar i gaudir.

Avui, si compres un disc d’ells, no cal posar-ho en una bossa de paper marró quan surts de la botiga, com fan a les pel·lícules quan intenten dissimular la botella de whisky. No cal escoltar-los només amb auriculars per culpa de la por del que diran els amics. Quasi segur que es va inventar el concepte de ‘guilty pleasures’ pensant en l’ELO, referent a aquells plaers i gustos que tens a la vida que no pots contar a ningú per la sensació de vergonya que tindries davant d’aquells amics cools que afirmen que van veure Bob Dylan abans de que agafés la guitarra elèctrica. Al 2021, em sembla que ja toca dir-ho obertament: sóc fan incondicional de l’ELO! 

Per a acabar, els meus agraïments al miner anònim de Barnsley, a les biblioteques publiques i a Lou Ottens (inventor de la casset)… i ara, escoltarem una de les cançons més boniques de la historia de la música pop. 

 

Things I've learnt about COVID-19 during 10 days at home

Since it looks like the UK is a few days behind us here in Catalonia with the COVID-19 situation (on all aspects; infections, victims, measures, information, lockdowns), here’s a few messages I’ve learned, realized, or had drummed into me over the last week spent at home* which may help you...

1.Test, test, test. As many people as possible must be tested. It’s essential for epidemiologists and mathematicians to have as much data as possible to model what’s actually happening. Also the numbers find outbreaks, hotspots, trace contacts, and make the best use of limited health resources. Follow the maths. By the way, as well as actual tests, the Catalan government have produced an app where you can input your symptoms, or lack of, and they encourage everyone (well and unwell) to do it so as to help them get data. Don't know if other countries are doing this but they say it's useful. Also, it’s a time when people’s imagination and skills come to the front – examples here include this app, people designing and home-sewing masks, making ventilators with 3D printers etc.

2. Stay at home. We had (have) the ‘Oh, I’m young and strong’ and the ‘If I go jogging alone, that won’t affect anyone’ people here too. Firstly, young and strong people can also catch it of course, and bring it home and pass it on (to more vulnerable people) before they even know they have it. Plus even if someone only gets a mild version of the virus, it’s still going to take up medical resources. Secondly, you may avoid catching the virus running round the park, but you may fall and break a leg. Driving up to the moors for a solitary walk, you may have a breakdown or a car accident. And so on. The idea of staying at home is to reduce as much as possible the amount of accidents, or other illnesses being passed around, and hence reduce the amount of people needing medical attention (or any other emergency services). Why?

3. The NHS will not be able to cope. None of our health services can fully cope with what’s coming. There will be a tidal wave of ill people needing medical resources, doctors, nurses, beds, Intensive Care units etc and the service will be overrun. Difficult decisions will be have to be made. So every person who stays at home, and avoids the need to go to hospital for a different reason, may free up resources for virus victims. And save lives. It’s that simple. In fact the NHS will probably be less able to cope than Italian, Catalan, French, Spanish health services as they don’t have the same amount of resources.

4. Stay at home. Did I say that? If you eventually follow the same road we have taken here, it will come to this - no going out except for essential needs. Ok, they say you can go shopping – but don’t go every day ‘to get some fresh air’. Go once a week, or once a fortnight and fill your larder. Go on your own. They say you can walk the dog, but go just as far as it needs to do its business and straight back home. Etc.

5. Flatten the curve. I think you’ve seen the same graphs in the UK. If we can stretch out the curve of cases of infections, it’s the best way the NHS can save lives. 

6. Things happen fast. When the government says they can’t rule XX out, it means it’s happening next week. When they say they might eventually have to consider YY, it’s going to happen within 48 hours.

7. Some personal advice; before you go into the full lockdown, home confinement, shops closed etc., think of stuff you’ll need at home for the next two months once non-food shops close (here we had no warning, they virtually closed overnight) – not just toilet rolls and pasta. The treats in life – ice-cream, biscuits, wine... Things you don’t usually think of – printer ink, batteries, plasters, paper, poetry, staples... What to do at home; DIY, craft... – wool, wood, screws, buttons, paint, varnish...

8. I’ve also learned that working from home sounds great and may be OK under normal circumstances, but during a crisis like this bosses must realize you'll only be able to be 50% efficient. There's so much else going on and things to be dealt with, everything takes so much longer, families have so many worries and issues, things are changing every day, and your mental and physical health have to be cared for. Same with kids. There’s no need for teachers to send them six hours of work per day from Day One. Let’s look after them first, and fill their minds with semi-useless facts another day.

*Schools and after-school activities closed down on 12 March as did many small businesses. Others moved onto working from home. People strongly advised to stay home as much as possible, though you are still allowed to go to food shops and chemist’s or travel to work if your place of work hasn’t closed yet.