dijous, 10 de gener de 2019

Depressió



[CAT/ENG] Per a saber que és i com enfocar la malaltia coneguda com a ‘depressió’, més val llegir un llibre d’un expert o, molt millor, parlar en un professional, en comptes de llegir les meves reflexions. Aquí jo simplement vull deixar 4 punts de com ho veig jo des de fora, però des de prop d'una persona que pateix una depressió o alguna cosa pareguda, ja que crec que els problemes de salut mental són unes de les malalties més complicades i més poc compreses per a la gent i si puc donar pistes per a la gent al voltant d’una persona patint, doncs, endavant.

Per mi, el primer problema amb una 'depressió' és el mateix nom. La gent connecta una ‘depressió’ amb el verb deprimir-se i estar deprimit, i això no ajuda gens. Pocs apreciem la gravetat de la malaltia; pensem que és com estar deprimit i comencem a dir coses poc utiles com ‘Anima’t’, o ‘Jo també m’ho passo malament’ etc. Tots ens hem sentit tristos un dia o una temporada (el primer dia de feina després de vacances, "estic depre..", per exemple), però el temps l’ha curat. Això no té res a veure amb la malaltia 'depressió'. El temps tot sol no cura totes les depressions o problemes pareguts. Cal moltes coses més. Fins i tot, més que curar, sovint l’únic que es pot aconseguir és sobreviure i conviure amb el problema. També, pel mateix motiu, 'depressió' és una paraula usada massa sovint per definir problemes o sentiments temporals que realment no són malalties.

Pel que entenc jo, les depressions venen per diferents motius, o sovint una barreja. Poden ser un problema més bé bio-químic, per temes de desequilibris bio-quimics, o més un problema psicològic, que poden tenir els seus orígens en problemes o situacions que li ha tocat viure a la persona en qüestió. Pel fet de que de vegades són una barreja de causes, sovint les ‘solucions’ també són una barreja d’ajut psicològic i medicines. O una de les dos coses. Tot depèn de cada persona – per això, tal com he dit, entenc que és important parlar en algú que sap, i no només fer una buscada a Google. Tal com he dit abans, aquí només vull compartir quatre reflexions per a la gent del voltant, a veure si podem aprendre com ajudar.

Els problemes de salut mental com les depressions poden durar anys i panys, tenir alts i baixos, i de vegades la gent se’n surt, i de vegades simplement aprenen a conviure i gestionar-ho - si tenen sort i tot va bé. Però l’important és rebre el tractament que toca i canviar les coses de la vida que pots fins trobar-te més còmode.

La gent que ho pateix, de vegades son conscients que necessiten ajut, i de vegades la depressió mateixa fa que no demanen ajut. Les símptomes i efectes de patir-ne poden incloure; ganes de no fer res. L’impossibilitat de fer res. Quedar-te a casa, al llit. Apatia continua i cansament profund. O, al contrari, moments de sobre-excitació. Incapacitat de decidir o canviar res. Deixar la feina. Deixar les relacions i 'obligacions' del dia a dia. Obsessions. Atacs de panic/ansietat. Vòmits i migranyes. Altres problemes de salut aparentment físics, però relacionat o provocat per la depressió. No menjar/beure. Menjar/beure massa. Auto-lesions, físics i psicològics. Sensacions insuperables de culpa, de falta de confiança, de falta d’auto-estima, d’inferioritat. Ira. Falta de concentració. Fallos de memòria. No voler acceptar comentaris positives o ajud. Obsessió amb el passat. Paranoia. I, sobre tot, caure en un forat negre del qual és molt difícil sortir-s’en. 

Buah, jo també estava deprimit quan em va passar xx’. Per a la gent del voltant, és un error comparar les nostres baixons amb una depressió o un altre problema greu de salut mental; no podem arribar a imaginar el que està passant pel cap d’aquella persona. Simplement hem d’estar allí per quan ens necessita, i apartar-nos quan no ens necessita. Sí, és cert, de vegades ens cal saber deixar-los sols una estona. No passa res per deixar-los sols si la persona en qüestió sap que allò és el que necessita en aquell moment. Evidentment també, si les circumstancies d’una manera de viure li han portat fins aquí, doncs és evident que ha de canviar coses en la seva vida i hàbits. Potser no ho podem entendre o no ens agrada a la gent del voltant, però hem d’acceptar que la persona ha de trobar una sortida, ha de canviar el que sigui per intentar sobreviure. Sí, sobreviure. Lo primer és la salut. Han d’evitar l’estrès, relacions estressants, treball estressant, moments de tensió, i seguir el que els ve de gust, oblidant-se de les 'obligacions' de la societat moderna. I la gent del voltant ho hem d’acceptar – i entendre’l si podem – però com a mínim, acceptar-ho i estar per ell/ella si o quan ens vol. 

Vinga, anima’t, que has de tornar a aixecar-te i sortir d’aixó’. Bé, per a respondre a aquest comentari típic, la metàfora més comú que he vist és: Veritat que no diries a una persona amb la cama trencada, ‘Vinga, a caminar!’ ? O a una persona amb hepatitis o un problema de cor, ‘Au, és només un problema del cap. Mira a mi, jo no deixo que les coses em fan mal.’ ? Pos, és així. Si una persona té la malaltia coneguda, malhauradament lingüisticament, com una depressió, hem d’entendre que això és una malaltia i no només un estat temporal i que necessita el seu temps i tractament per a curar o, més ben dit, per arribar a un equilibri on es pot gestionar/conviure. Els que estem al voltant hem de saber i acceptar que aquesta persona té un problema, i simplement ajudar en el que podem o el que ens demanem. 

'Tranquil, molt aviat tot tornarà a estar com abans.' En primer lloc, res passa 'aviat' en qüestions de salut mental. En segon lloc, com he dit abans, dificilment la solució passa per tornar a estar com abans.  
'Si estas tant malament, com és que surts de festa?' Pos, com hem dit abans, com gairebé tothom, tenen alts i baixos, coses que els va bé, coses que no. Dies que poden, dies que no.

Que podem fer, doncs, els que estem a prop d'algú patint problemes així? Acceptar. Intentar comprendre, però sense voler saber tot (si ja és prou difícil per al malalt trobar a dins seu el que li passa, només caldria que els amics/families li obliguem a explicar-ho). No demanar explicacions, ni pressionar. Si en vols parlar, primer crea confiança i dona'ls temps. Pregunta'ls si estan bé, si volen parlar. No criticar o comparar o menysprear el que li passa, parlant i comparant-ho amb els teus problemes. Donar ànims, però sense passar-nos – tampoc va bé aquest tipus de super-persona super-positiva que veu que sempre es pot sortir de tot, ja que de vegades cal donar un temps acceptant que sí, que avui toca quedar al llit i no passa res. Si el malalt només sent ‘Vinga, que tu pots’ continuament i ell/ella sap que no, que no pot (avui), l’enfonsarem encara més. Estimar.  Donar-los temps i més temps. Cuidar-te tu també - si la gent al voltant del malalt també cauen, les coses no aniran bé. No buscar una felicitat ‘perfecte’, sinó raonable. Acceptar que les coses no seran com abans. Tot ha de canviar, per molt dur que sembla. Enfocar sempre les coses bones d’aquesta persona, sense qüestionar o criticar com porta la malaltia o la vida en si. Buscar i remarcar les coses boniques que fa. Donar-los anims a fer-ne més. En fi, comprensió. Una depressió no és un baixon, no és tenir els blues i sentir-te trist perquè les coses et van malament, sinó alguna cosa molt més complicada.
....
If anyone thinks they may be suffering from a depression, please see an expert. All I aim to do here is offer a few thoughts I’ve gathered which may help people living near someone with a depression to understand what it is and what they can do to help.
To start with, I believe the word ‘depression’ in itself is what leads many of us to fail to understand the seriousness of the illness. We link it in our minds to the verb ‘being depressed’, ‘feeling depressed’ and so on. And it’s not true. A ‘depression’ is an illness far removed from simply feeling down. So shouting out ‘Cheer up’ or ‘I know how you feel’ is of no benefit of all and will probably do more harm than good. Everyone’s felt down at some moment, but time usually heals it and you end up getting over whatever problem may have made you get the blues. But, from what I see, time alone rarely heals a ‘depression’. In fact, even alongside other pro-active actions like seeing a psychologist and/or taking medicine, a depression may never be cured completely. Maybe it’s just a question of learning how to manage it and live with it? So, first tip; don’t link ‘I’m feeling depressed because xx’ with what a true depression must feel like.

From the little I’ve learnt, I think depressions can have two kinds of causes, or a combination of both: bio-chemical problems, which need medical treatment. Or phsychological problems, which need a different kind of treatment. Or, more probably, as I say, most people need a combination of both. I’ll repeat what I said earlier – I ain’t no expert. If you think you may be suffering from a depression, or know someone who is, please seek help straight away. I’m just laying out here my experiences from living near a case.
Depressions can last years, can have ups and downs, long periods of ‘normality’, and then falling back down again. Sometimes people overcome them, some other cases simply learn to survive and manage them. Others aren’t so lucky. The key thing is for people to get help and treatment and make the changes to their lives which are necessary.

People suffering from a depression sometimes know they need help, or at other times the illness itself prevents them from seeing this. Symptoms and effects may include: Not wanting to do anything. Being unable to do anything. Just wanting to stay at home, in bed. Apathy and exhaustion. Or, sometimes, the opposite; moments of over-excitation. Unable to make decisions or (necessary) changes. Obsessions. Panic attacks. Anxiety. Vomits. Migraines. Other health problems. Not eating/drinking. Over-eating/drinking. Self-harm, both psychological and physical. Unbearable feelings of guilt, lack of self-confidence, lack of self-esteem. Feelings of inferiority. Anger. Inability to concentrate or remember. Unable to accept help or positive comments. Obsessed with the past. Paranoia. And, above all, falling into a black well from which it is very, very difficult to climb out.

 Yeah, I felt bad too when xxxx happened’. One big mistake by those of us near a person with a depression is to try to compare our sad moments with what they are suffering. We have no idea what is happening in that person’s mind, but they definitely don’t just feel down because their dog has died or they’ve lost their job. The best thing to do is not to say things like this, but to simply try and be there when, and if they want us to. Yes, ‘if they want us’. Sometimes it’s important not to put pressure on them; if they need time alone, time to cry, we should accept it. The recovery, if it happens, is not a lineal graph. Remember too that if this person’s life has brought them to this point, they probably need to change (major) aspects of their life and habits whether you agree or not. Maybe you won’t understand, but try and accept it at least. A person with a depression is struggling to find a way out, a way to survive – they don’t need us laying down the rules. They need to avoid stress, tension, work and family situations which create stress. And do the things they feel like doing. Those of us watching and trying to help have to try and accept and understand all this.

 Cheer up. You can’t let this keep you down. Get up!’. One of the best metaphors I’ve read in response to this attitude is, ‘Would you tell a person with a broken leg to ‘get over it’ and ‘get out and run’?’ or a person with a heart disease or hepatitis ‘It’s just in your head. Don’t let it affect you’? Well, that’s the same here. A depression is an illness, not ‘feeling sad’. They need time and the correct treatment to try and reach a balance where they can survive and/or overcome it. All we can do is be there for them.

'Don't worry, you'll soon be over this and everything will be back to normal.' First of all, the word 'soon' and mental health issues don't usually go together. And secondly, as I've said, I think the 'solution' rarely involves going back to where you were before.

So, what can we do if we know someone suffering? Accept them and their illness. Try to understand. But don’t demand full explanations or 24/7 updates – it’s hard enough for them to understand what’s happening themselves without having to give constant explanations to those of us watching. Don’t put pressure on them,. If they want to speak, they’ll only do it in an environment of trust and love. Give them time – and trust and love. Don’t criticize how they are approaching the problem or spend all the time comparing it to your problems. Give encouragement – but don’t overdo it (those super-humans who insist you can fight and win, and don’t let it get to you etc., don’t help – a person telling you ‘yes, you can’ every day when you ‘know’ that you can’t, just needs to step back). Time. Patience. Love. Comprehension. Accept that nothing will be like it was before. Don’t search for a perfect point of happiness or a simple return to where things were before. Look for the positive in the person and talk about it. Look for and point out the beautiful things they do. Don’t tell them how to deal with their problems. To sum up, understanding, trust, and patience. A depression isn’t just feeling blue, it’s something all together much more serious.