Com vaig viure el dia 1 d'octubre

M’ha costat però, per fi, 4 ratlles de com jo vaig viure el famos 1 d’octubre. El post anterior (6 de novembre) va del mateix, però en anglès i una mica més llarg ja que explico més coses. For English version, see 6 November post.

Vam anar a dormir a la una de la matinada, ja del diumenge, amb el cap bullint pel que veníem sentint a les noticies i xarxes. A les 4.30, despertador, engegar ordenador per mirar més noticies, dutxa rapida, fer 2 entrepans cada u i dos termos de cafè. Sobre les 5 la Sílvia i jo vam marxar de casa, en plena nit, deixant els xiquets, i el gat,dormint. A les 5.15 ja estàvem al col·legi electoral que ens toca a Tortosa. Ja n’hi havia potser una trentena de persones al carrer i en seguida va arribar algú amb la clau i vam poder entrar. Bé,bon senyal, ja estàvem a dins abans de que la policia puguis segellar-ho. Llavors va venir algú amb una capsa de croissants i més cafè. Els que havien de fer la mesa i els apoderats van quedar dins de l’edifici mentre els demés vam sortir al carrer, per protegir la porta perquè, com sabeu, no se sabia ben bé qui vindria dels 3 cossos de policia o en quins objectius/actituds. La Silvia com a apoderada d’Omnium es va quedar dins.

A fora, vam posar 4 cadires i vam començar a xerrar del que ens esperava, tots nerviosos però il·lusionats. Hi havia dos ex-alumnes nostres allí, que ara són músics/compositors i vam parlar una estona amb ells. També els seus pares, Manel, autor i professor jubilat de literatura, i Cinta, artista i professora. Llavors sobre les 6 del matí es va aturar una furgoneta, va sortir algú amb una bossa negra i va córrer dins l’edifici. Les urnes! Les urnes que els minions de Rajoy no havien trobat i que ens deien que no existien. Un gol a favor nostra, i dels nostres ànims. Havíem guanyat als super-serveis de policia de tot un estat. A dins, la gent va començar a preparar taules, paperetes etc

Sobre les 7 va arribar un cotxe amb dos Mossos. Natros ens vam ajuntar a prop de la porta, ja érem unes 50 persones potser. Els Mossos van sortir del cotxe i van preguntar, “Qui és el responsable aquí?”. “Tots”. “Que feu?” En aquest moment, Manel va sortir davant i els va dir que anàvem a fer una recital de poesia, començant amb les poemes de Gerard Verges. I allí mateix Manel,amb la seva veu impressionant, va començar a recitar L’ombra rogenca de la lloba. Si no sou de les Terres de l’Ebre, que sapigueu que Verges és un dels grans poetes d’aquí, i de tota Catalunya, a més a més d’haver fet una de les millors traduccions de Shakespeare al català. Va morir fa 2 anys. El seu fill estava dins del col·legi electoral, formant part d’una de les meses. Com podeu imaginar, només eren les 7 del matí i ja ens caien les llàgrimes d’emoció a més d’una persona. Anava a ser un dia molt especial!

Llavors un dels Mossos ens va informar que qualsevol activitat relacionat amb el referèndum seria il·legal, i que ells ens estarien observant. Van marxar uns 20 metres i es va posar allí a carrer mirant.

Després d’una estona, ens vam relaxar i vam tornar a escampar-nos per les escales de l’edifici i per la vorera. Continuaven les converses, però sempre amb un ull, o orella, pendent de les xarxes socials, els missatges, la radio. Llavors va passar l’alcalde, Ferran Bel, i la diputada tortosina, Meritxell Roigé, a preguntar si tot anava bé. Sobre les 8 del matí una nova bona noticia, lo del vot universal. Un altre gol que havíem marcat a Rajoy, que no en tenia ni idea. Això de poder votar en un altre col·legi si el teu estava tancat, donava moltes oportunitats de votar esquivant la policia. Evidentment, com sabeu, els informàtics del govern espanyol van intentar tancar-ho però a traves d’una guerra informàtica continua tot el dia, durant la major part del dia va funcionar.

A les 9 del matí, van obrir les portes i vam poder començar a votar. Algun problema tècnic però poc a poc, vam començar. Potser ja n’hi havia un centenar de persones a fora i vam decidir entre tothom d’anar entrant de 6 en 6 per assegurar que teníem un gran grup a la porta sempre. Tal com va passar arreu de Catalunya, molts vam dir que hi estaríem tot el dia. Vam passar l’estona parlant, piulant, decidint que faríem. Tornarien a intentar entrar els Mossos? Vindrien la Guardia Civil o la Policia Nacional, els piolins? Algú intentaria entrar a tancar l’edifici usant la força. Algunes persones, més experimentats en moviments socials i disobeiencia pacifica, van explicar les tècniques i com ens hauríem de posar, i sobretot allò que no hauríem de fer. Si venia la policia, ens asseurem a que ens treguen? Entrem dins i tanquem la porta des de dins? Amaguem les urnes? En fi, aquestes converses van pegar voltes tot el dia, amb el neguit constant al cos. A les 9 del mati semblava un debat teòric, però abans de les 9.30 ja arribaven les primeres imatges d’intervencions violentes de la policia a Barcelona i altres llocs. Ja veiem fotos de gent sagnant, videos de policia pegant a la gent. Aquella foto de la dona gran amb la ara plena de sang. En un moment ja em vaig adonar que les coses serien molt pitjors del que pensava.

I que és el que pensava? Pos, jo imaginava files de policia als voltants dels col·legis intimidant, furgonetes de policia fent soroll i intimidant, i intents de parar les votacions on no n’hi havia gaire gent. I així natros votaríem i Rajoy diria que havia sigut il·legal i caòtic i, per tant, no vàlid, i au, Espanya podria intentar vendre l’idea de que havia sigut un nou 9N.  Ja havia vist els videos de la policia marxant dels seus pobles cap a Catalunya durant els dies anteriors, ondejant banderes, cantant “A por ellos”etc, uns comportaments indignes de qualsevol policia en democràcia i que ja haurien d’haver causat dimissions dins del Ministerio del Interior espanyol. Però suposava que tot era un gran ‘show’, un intent d’intimidar, i que no arribarien a la violència. Estava equivocat.

Només minuts després va començar a córrer la veu, “Estan a La Ràpita, estan pegant a la gent”, i minuts més tard ja teníem videos i fotos que ho comprovaba. Això no era al capital, allà a Barcelona on realment podrien causar un caos espectacular per intentar invalidar la votació. Això és un poble petit de pescadors i turisme, un lloc tranquil al costat del Delta, on molts hem passat molts dies de l’estiu. Com podia ser? Per que anirien allí a pegar a la gent? Als videos és veuen moltissimes furgonetes de la Guardia Civil en equipament d’aldarulls, amb casc i escopeta de bales de goma a punt, repartint hosties a la gent que estaven esperant per entrar a votar. La gent simplement es quedaven allí quiets, amb les mans a l’aire fins que els cops els feien apartar. Llavors els tocava a uns altres rebre, fins que la policia arriba a la porta que també trenquen per poder entrar i agafar la urna. En anglès simplement diríem “What the f*ck?!” Jo tremolava mirant els videos, gent sagnant, gent gran, gent jove, gent que havien estat al meu costat a les manis de la PDE, una amiga periodista... I tot això per impedir una votació que ja havien anunciat que no ens serviria de res. Aquí a Tortosa vam tornar a estar en situació d’alerta, veient que això passava molt a prop d’aquí que la policia espanyola no tenia cap problema en usar la violència.

 Com a anglès que sóc, i obsessionat amb les xarxes socials, vaig passar moltes hores piulant o enviant emails. M’havia posat a seguir a Twitter tots els observadors internacionals i molts de periodistes, i així els podia fer arribar noticies rapidament o intentar piular en anglès sobre el que estava passant. Tot això sumat a les dotzenes de cartes i mails que havia enviat abans i després, representa la meva gra de sorra per ajudar a que podem decidir el nostre futur democràticament i pacificament. Crec que la rapidesa de les xarxes i el treball excel·lent dels periodistes internacionals va ser clau per impedir que la violència no arribes a ser encara pitjor del que era. I ja era molt greu. Gasos llagrimosos, bales de goma, cops de bastó, gent arrastrat en terra pels cabells, més de 1000 persones necessitant atenció medica, tot això en el context d’una votació ja és molt,però molt greu, però em temo que els ordres del govern espanyol eren de continuar i augmentar la violència. Per sort, Europa va veure el que passava i no va passar res encara més greu. 

Les noticies continuaven arribant. La policia entrava a la força al col·legi on s’havia de votar el President, però ell va arribar a un altre poble per votar esquivant la vigilància policial. Espentes contra la Consellera d’Educació. Trenquen el col·legi on havia de votar la Carme Forcadell. Combois de furgonetes de policia anant de col·legi en col·legi. Els Mossos també tancaven col·legis, però sense emplear la violència. En algunes ciutats, donat les possibilitats del cens universal, van deixar alguns col·legis sense gent, i van concentrar les urnes en un que podrien protegir millor. Llavors aquests desprotegits, eren fàcils d tancar. 

A meitat matí, al nostre col·legi va arribar una furgoneta de Mossos, aquest cop de la secció d’aldarulls diria. I minuts després, dos furgonetes més. Al final uns 20 agents. Van formar una linea al mig del carrer davant nostre. La seva actitud no era fàcil d’endevinar i no sabíem exactament que passaria. Molts de nervis. Poc a poc es van anar apropant. Un parla pel radio, i després un parell intenten pujar les escales per entrar al col·legi. Però la gent no ens movem i finalment baixen les escales i tornen al carrer. Després d’uns minuts més de nervis i tensió, al final tornen a les furgonetes i marxen. He vist moltes escenes de violència policial a les noticies, i conec molt bé el que va passar en els anys de Thatcher al Regne Unit usant la policia per motius polítics, però no he estat tant a prop mai. Les protestes que hem fet aquí sempre han sigut lúdiques i han tingut una resposta de la policia de respecte. No m’entrava el cap que ara, per votar (és igual si és legal o no), la policia ens pegarien. Tremolava i mirava al costat. Teníem a gent molt gran entre natros, però decidits a quedar aquí passi el que passi. Després ens van dir que aquests Mossos si que van aconseguir tancar un col·legi a Tortosa, un que està al final d’un carrer estret sense sortida i era relativament fàcil bloquejar el carrer per a que no puguen arribar els votants. El punt ‘divertit’ va passar a la tarde quan alguns policies, després d’estar allí hores, necessitava usar els serveis del col·legi i els de dins van poder negociar una mena de treva, a canvi de deixar-los usar els lavabos, els votants podrien sortir del col·legi o anar a buscar menjar.

La Ràpita està a només 30minuts de Tortosa, així que la pregunta que ens feíem era “Ara on són la Guardia Civil? Venen aquí?”. Una hora després, ja sabíem on estaven. A Roquetes (al costat de Tortosa), repartint cops i rebentant el pavelló esportiu on la gent votava. El video és impressionant però sobretot els moments quan marxen els agents, “acompanyat” per 500 roquetencs. Poden pegar i robar urnes, però no poden robar la dignitat de la gent.   .

Ara Tortosa? Molts rumors i missatges. Ara estan allí, ara aquí. Vigila que venen. Amaguem les urnes, amaguem les llistes de DNIs, tothom a la porta, etc. L’alcalde va tornar a passar, insistint en calma i que continuem animant la gent a votar. Per sort, els rumors no són de veritat.

Va passar un camió de bombers – aplaudiments -que suposo anava voltant pels col·legis per veure si calia estar-hi. Les imatges de bombers defensant a la gent en alguns pobles son de “gallina de piel”.

Després va venir a votar un altre gran poeta tortosí, Manolo Perez Bonfill. És  molt gran ja i va en cadira de rodes. Més aplaudiments.

Llavors per fi, vaig recordar que tenia un entrepà a la motxilla i vaig esmorzar i un cafè. Vaig entrar al col·legi per passar una estona en la Sílvia i parlar de tot el que estava passant. A dins també havien estat molt enfeinats tot el mati, intentant que la votació electrònica funciones a totes hores, amb cues de gent amb ganes de votar i triar el futur d’aquest país.

Davant de tants rumors d’una arribada imminent de la Guardia Civil, vam avisar a un familiar que seria millor venir a votar sense els xiquets petits, no cal córrer riscos. Els votants que venien amb xiquets o bebes, els animaven a votar i marxar rapids. També vam trucar a casa per parlar en els nostres fills i explicar-los que aquí no havia passat res per si estaven amoïnats. I missatges a la família d’Anglaterra també perquè sabíem que les noticies del BBC ja estaven mostrant la brutalitat de la policia. Sort d’això, perquè ara quan el govern espanyol ha intentat negar o minimitzar la violència, moltes cadenes internacionals tenen els seus propis imatges per demostrar que realment va passar de veritat. 

Bé, vam continuar xerrant, piulant, votant, i allà a migdia les coses es van tranquil·litzar. Semblava que la policia també havia parat per a dinar. Natros vam dinar un altre entrepà a les escales del col·legi i vam plorar de rabia abraçats a una altra ex-alumna nostra que estimem molt i que també havia passat tot el dia aquí. Vam mirar alguns videos més però realment ja no teníem forces per aguantar tanta misèria. Com que hi havia prou gent encara allí, vam decidir voltar una mica pels altres col·legis electorals. Però només arribar a un altre, on hi havia 200 persones a la plaça dinant, amb alguns nebots i amics nostres entre mig, vam rebre un missatge dient que la Guardia Civil havia dinat a Amposta, i ara tornaven a agafar furgonetes i carretera amunt, direcció Tortosa. Resulta que des dels atacs del matí, hi havia algú seguint-los en cotxe per anar informant de cap a on anaven! Vam tornar rapidament al nostres col·legi i vam tornar a discutir de que fer per a defensar el col·legi i les urnes, i si podríem evitar que usessen la violència d’alguna manera,  però llavors ens van informar que havien passat de llarg de Tortosa i anaven cap a la Ribera de l’Ebre. Vam tornar a respirar i vam anar cap a l’ajuntament a un altre col·legi. Allí també teníem amics que havien estat tot el dia, tenien un grapat de clavells a punt per donar a la policia si arribessen.

Vam tornar al nostre col·legi a passar la tarde. Els votants no paraven d’arribar, però ara sense les cues del matí. Més missatges, ara la Guardia Civil estan a Mora la Nova, ara estan aparcats, ara van direcció Rasquera etc. Tots natros amb un ull als missatges i un ull al rellotge, esperant que s’acabes el dia bé. A les 18.00 els dos Mossos de fora van acabar el seu torn de feina, i van venir altres dos que ens van tornar a fer les preguntes i van demanar si els deixaríem entrar. Vam tornar a bloquejar el pas. Sobre les 19.00, missatge, la Guardia Civil que ara torna a baixar pel riu i venen cap a Tortosa. Mentrestant els Mossos van tancar un altre col·legi a Tortosa, però només al carrer. La gent de dins van començar el recompte amb els vots que tenien. A uns altres col·legis de Tortosa van començar a tancar abans d’hora (horari oficial era tancar a les 20.00), preferint contar els vots que tenien, abans d’arriscar perdre tots davant un atac de la Guardia Civil a l’últim moment. Amb tants entrebancs i violència, fa molta ‘gracia’ encara sentir ara com els contraris de la votació diuen que ho vam fer de qualsevol manera, sense garanties democràtiques, fent trampes, i que la participació va ser baixa. Qualsevol persona que va viure aquell dia, i que havia vist les setmanes abans, sap que va ser un milacre de l’actuació, organització i valentia col·lectiva dels catalans poder votar els que vam poder votar. I que va funcionar, quan la gent creu en una cosa, ho fem funcionar.

Natros vam decidir aguantar obert fins les 20.00. Una mica abans, jo vaig marxar per portar els xiquets nostres a casa (havien dinat en la iaia – gràcies!) i comprar-los un MacDonald’s per no perdre temps i poder tornar al col·legi per si de cas. Encara quedava la possibilitat que la policia intentaria confiscar els vots Quan vaig arribar al col·legi ja havien tancat la porta i estaven contant els vots a dins. Vam esperar fora un bon grupet fins que els organitzadors van sortir a explicar els resultats. Més aplaudiments i llàgrimes, i cap a casa, després d’ordenar la sala de les votacions i deixar tot al seu lloc. Els dos Mossos ens van preguntar si havíem acabat lo que estàvem fent, i van marxar. I natros cap a casa a mirar els resultats a la tele.

Que vaig votar jo? Res. Com que no tinc la “nacionalitat espanyola” no puc votar.

Resultats: 2.286.217 vots (43% del cens) – o sigui, més de 2 milions de persones es van jugar la salut per poder votar.

2.044.038 Sí (89,4%)

177.547 No (7,8%)

64.000 vots en blanc o nuls

Uns 770.000 votants potencials o no van poder votar o els seus vots van ser confiscats quan la policia atacava o tancava col·legis. (Si arriben a votar/contar el 43% d’aquests vots, ja haguessem arribat al 2.600.000 vots!)

Més de 900 persones van necessitar atenció medica per culpa de la violència policial.

Les meves conclusions; 1. Encara ara, un mes després, trobo increïble que tanta gent de tots edats i tipus de estatus social van creure en aquesta votació i van aconseguir que funciones, tant en els dies previs com aquell diumenge. La logística de l’organització, amagat de les forces espanyoles, és bestial, i el fet de voler votar després de veure a la tele a policia arrastrant votants per terra pels cabells, o saltant damunt d’ells i pegant-los cops, unbelievable! Passi lo que passi a nivell polític o legal, per mi els catalans tenen el dret legítim de declarar l’independència. M’és igual si la votació va ser legal o constitucional o no. Les lleis i la constitució són eines per a la gent, no una ‘camisa de força’. Si hi ha una demanda tan gran, tan constant, per poder triar el nostre futur, els governs haurien de reconeixer’l i treballar per donar una sortida política a aquesta situació.

2. La violència de la policia estava planejada i deliberada. Ells abien quin tipus de ‘acte il·legal’ cometiem, i amb quins tipus de persones es trobarien. I van actuar d’aquella manera des de primera hora del mati, poble per poble. El fet de no saber a qui li tocaria rebre en cada minut, segur que també ho van planejar per deixar-nos a tots amb la por al cos tot el dia. He vist molts d’imatges de policia en acció en altres moments a Catalunya o Anglaterra però no tanta violència innecessaria en un context com aquest, amb ciudatans pacífics votant! Aquí no havia cap protesta, cap vaga, cap manifestació, i sobretot no havia cap incident violent per part dels votants. Cap confrontació entre policia i ciutadans, simplement la policia atacant a gent.

3. Estic convençut que l’estat espanyol considera que Catalunya és una colònia que han de reprimir i controlar. Les actituds i opinions dels grans partits (en plural) espanyols, de les mitjans de comunicació, del sistema judicial, tot indica el mateix. Cap oferta atractiva per intentar convèncer als catalans a quedar-se com germans, simplement s’enfoca sobre la llei, la força, els insults, la repressió, la violència. Tot per assegurar que no podem deixar-los. El simple fet de la policia espanyola marxant dels seus pobles amb la bandera espanyola és un fet que no s’hauria de veure en una Europa democràtica.

4. Per molt que s’ofenen i ens diuen que no, estic convençut que el fantasma de Franco encara està entre natros, o entre ells. No dic que siguen franquistes, sinó que les actituds i comportaments son un ‘copiar i enganxar’ de l’estil franquista. L’arrogància, intolerància, rebuig al diàleg i a la negociació, la negació de les realitats (tant la votació com la violència va passar, encara que diuen que no), les mentides, la repressió, i al final la violència, són símptomes d’una forma de governar (recolsats pels partits de la ‘oposició’ que també pensen igual) que no son d’una democràcia. El rol de l’estat i l’establishment espanyol és el de controlar als ‘seus’ ciutadans. Sense oblidar els lligams directes reals entre alguns politics i jutges i els dies del franquisme.

.[Demano disculpes pels errors en català!]

[mireu l'entrada del dia 6 de novembre si voleu veure un parell de videos. Si voleu veure més de 150, mireu aquest enllaç]