Pensant en les eleccions de Tortosa

Pensant en les eleccions municipals, he anat apuntant 'random' idees d'alguns detalls que m'agradaria que algun partit local tingues en compte. Una mica de llistat per a veure quin partit guanya més punts i així sabré a qui votar...

Encara no tinc decidit el meu vot a Tortosa, però sí que tinc uns punts per a ajudar-me a triar:

• Cal un ajuntament independentista. No sé si la nostra generació veurà l’independència, però no podem aixecar el peu de l’accelerador. I molt menys si volem obligar l’estat espanyol o Europa a parlar-ne. Cal pintar Catalunya d’ajuntaments pro-indy

• Per la mateixa regla de tres, no vull que el meu vot acabi ajudant una coalició que inclou algun dels partits de la repressió (PP, PSOE, Cs) i votaré en conseqüència.

• Que més? Reclamarem el tancament dels nuclears?

• Posarem objectius quantificatius per reduir l’ús del cotxe dins la ciutat?

•  Prendre mesures quantificatives per fer el nostra gra  de sorra per evitar/frenar el calentament global? (dic mesures amb numeros, no pas amb paraules tipus ‘volem una ciutat sostenible’)

• Cal animar/incentivar l’ús de la bici – començant pels treballadors de l’ajuntament mateix

• Treure els cotxes dels voltants de les escoles i instituts, i facilitar l’arribada en bici/peu

• Eliminar l’ultim espai d’aparcament abans de cada pas de vianants per millorar visibilitat i seguretat. Deixar-ho buit, o millor, posar aparcamet bici/moto per visualitzar la millora.

• Autobusos urbans regulars (cada 10 minuts) i gratis (o un preu simbòlic, una targeta anual per €10)

• Tolerància zero amb l’ús del mòbil mentre conduim, o amb aparcaments perillosos (passos vianants, doble fila, les puntes dels carrers)

• Continuar en el bon camí de la cultura, i alhora obrir la porta a idees noves i als més joves – rap, trap, anime,manga, cosplay comics, poetry slams, concerts amb grups originals, e-games, e-sports, espais per assaig grups nous, activitats trenca-normes, trenca-esquemes. Facilitar i donar ales a l’iniciativa privada en tot això.

• Aprofitar espais poc aprofitats – Jardins del Princep, la ronda del castell, el parc de Ferreries, Reials Col·legis, per fer petites actuacions, musica, poesia, teatre, rap, reggueton, dança ... cada setmana. Festival de rock a les Avançades.

• Obrir llocs emblemàtics com els Reials Col·legis etc. als turistes els dies que venen turistes (diumenge)

• Canviar nom dels Jardins del Princep, per el seu nom original

• Apostar per turisme tot l’any, turisme cultural, rural, historic, i gastronòmic, p.e.. Hi ha zones paregudes a les TE, per exemple el Lake District al UK, que han trobat manera de generar turisme tot l’any

• Algun tipus d’alberg per a turistes ‘jovens’. Usar els terrenys Renfe (i aquells magatzems) per turisme lligat a la Via Verda, alberg, lloguer de bicis, botiguetes, cafeteria-ecológica, dutxes, etc.

• Llocs d’oci pels jovens – disco, bolera, bars d’estiu (com es feien abans), el que este de moda (cal parlar en els jovens!)

• Tombar el monument franquista i posar-ho al museu

•   Si és cert el que diuen alguns, que hi ha una generació de tortosins que no saben el que era el franquisme, o no els molesta, pos, dissenyar un pla de xoc per ajudar a les escoles/instituts a posar-se les piles.

•  Fer un hospital nou a un millor lloc

•  Tenint una de les joies de Catalunya (L’Obsebre) a la ciutat del costat, pensar en com interactuar amb ell, promoure’l, donar suport etc.

• Tornar a obrir Casa de l’Aigua (o paregut) i ajudar una associació de posar-se en marxa i posar Tortosa al mapa en tema de gestió i estudis d’aigua ( independent de les institucions publiques a l’hora de treballar)

• Ja que els pobles dels voltants depenen de Tortosa, oferir alternatives als bous (i una mica d’educació sobre el maltractament als animals)

•    Oferir més estudis universitaris i no-universitaris

• Prendre en serio el tema de la despoblació ebrenca. Dubto que ens caigui una gran industria des del cel, però si que podem atreure/mantenir petits empresaris atrets per la qualitat de vida de les TE. Petites empreses basades en treballar per les xarxes. Donar espenta i facilitats a la gent que vulgui muntar un petit negoci o fer-se autònom (sí, com el Viver d’Empreses, però encara millor). La sortida a llarg termini serà amb l’iniciativa i actuacións dels individus i empreses, no pas a base d’ajuts o feines públiques. Alguns ebrencs tornarien després de l’universitat si donem facilitats a que puguen deixar voler la seva imaginació i capacitats, i no pas els laberints que ara s’han de seguir per fer qualsevol cosa?
• That's all folks!

-           

-           

L'importància de compartir casa amb un animal de companyia

[CAT/ENG] "The greatness of a nation and its moral progress can be judged by the way its animals are treated." ― Mahatma Gandhi

“Es pot jutjar la grandesa d’un país i el seu progrés moral, mirant com tracten als seus animals”

Aquesta frase m’ha fet pensar molt durant molt de temps. També em fa pensar aquella gent que diuen ‘No us amoïnesseu tant pels animals, i penseu més en els humans’. He arribat a la conclusió de si volem pensar en els humans, si volem ser una societat amable i generós, Gandhi tenia raó – com tractem als animals és un bon indicador.

La meva teoria, ha!, és que a les societats, malauradament, trobem mil raons, o excuses, per ‘maltractar’ als humans – interessos econòmics, de guerra, laborals, capitalisme, consumerisme, relacions personals... gairebé sempre acabem fent mal a algú directament o indirectament en benefici (pervers) nostra. Sap mal, però és així. Però en el cas dels animals, la societat no treu 'benefici' d’un maltractament als animals, només allò que alguns diuen ‘plaer’. El ‘plaer’ de fer mal pel simple motiu de fer mal. No sé si m’explico: vull dir que no m’agrada gens però puc arribar a entendre (a base de repassar els últims 4 mil anys d’història)  que els humans vivim en una batalla continua entre natros; però ee que estem en una batalla contra els gats, els bous, o els dragonets, doncs, no ho veig. Per tant, el primer pas per sanejar-nos com a societat seria això, deixar de torturar els animals. I potser això ens portarà al següent pas de tractar-nos millor com a humans també. 

Anant al grà, he dit això per a reafirmar la meva tesi de que és interessant tenir animals domèstics, crec que aporta molt a les famílies i les persones i ens ajuda a tractar millor tant els animals com als humans. M’he adonat que una casa no és una casa de veritat si no ho comparteixes amb algun animalet. Quan vaig néixer, mons pares van agafar un gos i vam créixer junts. Teníem un lligam molt fort i vaig aprendre molt sobre lo que significa estimar i l'empatia. En morir aquella gosseta, als 15 anys, vam esperar un any (allò de que ‘No ho sé, és molta feina tenir un altre gos...´), però mons pares van acabar agafant un altre gos – un gos perdut que se’ls hi va presentar a casa! Jo vaig marxar a l’universitat i després a Catalunya, però compartia temps amb el gos durant vacances i visites. Amb la meva vida nova a Catalunya, amb dos viatges llargs a Anglaterra  cada any, vaig dubtar sobre tornar a tenir-ne un animal aquí. També vaig passar 3 anys vivint en pisos, cosa complicat per un animal. Però finalment, temps al temps, amb la sortida en escena dels nostres fills i al poder viure en una casa al camp, hem acabat tornant a la bona vida. Peixos a una basseta que tenim al jardí, hamsters i conills que volien els xiquets, però que ara han passat al animal-heaven, tortugues, cucs de seda, insectes de pal, animalets que passen pel jardí i ara un gat, la Nala. 

Veig que els nostres fills també han aprés a estimar els animals i a mostrar les seves emocions. No veuen els animals com a una diana per a tirar-los pedres com alguns xiquets, ni parlen com aquella gent ‘adulta’ que no veuen el tristor en atropellar un animal amb el cotxe. Per no parlar, evidentment, d’aficions cruels en relació als animals que es fan en aquesta zona. Com he dit abans, crec que el primer pas en educar els fills en l’amor i la compassió en la vida pot passar per l’exemple de casa amb un animal de companyia.

I, com podeu haver comprovat, desmunto la teoria de que o has de ser 'de gossos' o has de ser 'de gats'. Pots estimar i apreciar les caracteristiques dels dos!

...

"The greatness of a nation and its moral progress can be judged by the way its animals are treated." ― Mahatma Gandhi

I’ve thought a lot about what this means over the years. And my conclusion is linked to how I feel about the typical phrase people often come out with, “Stop worrying so much about animals, there are humans who are suffering – let’s help them first.” Well, my conclusion is that if we want a society which cares for humans, a society which is friendly and generous, perhaps Gandhi was right – the first indicator of a society is how we treat animals.

What I’ve come to think is that, unfortunately, we come up with many, many, 'excuses' to mistreat humans – economic issues, wars, work competition, capitalism and consumerism, personal relationships... there are endless situations where humans mistreat other humans for their own benefit, either directly or indirectly. It’s terrible, but the last four thousand years seem to indicate that there is no end in sight just yet to this ‘human eat human’ society. However, in comparison, there’s very little, if any, benefit in mistreating animals. Merely the so-called ‘pleasure’ some people obtain from inflicting pain on others. Not sure if I’ve explained this well; what I mean is that I can just about understand the fact that humans live in a constant battle among ourselves, but I somehow doubt that we are, or should be, in a battle with cats, ants, bulls, or lizards! To sum up, the first step to become a better and healthier society is to stop torturing or harming animals and treat them as you’d like to be treated yourselves. Who knows, a few lessons in love may then run over into our human-human relationships?

Getting to the point, that’s a long-winded introduction to today’s post about why it’s important to have a pet. I firmly believe having a pet around the house is excellent news for the family and household and definitely helps in the upbringing of your own children. My parents got a dog more or less when I was born and we grew up together. We loved and cared for her up until her old age, and when she eventually passed away at the age of 15 it was like losing one of the family – because that’s exactly what she was. Our parents had a year or so off, thinking of all the work involved in having a pet, but soon enough they fell into the trap again and took in a stray which turned up on our doorstep. Between university and moving out to Catalonia, I didn’t see so much of her but we spent time together during my trips back to my parents’ home. Here in Catalonia I spent the first few years living in flats – not good for certain kinds of pets. Plus, the twice-a-year long trips back to the UK would have meant finding a pet-sitter so we left the subject aside for a while. But when our children came along, we soon fell back into the habit, especially as by then we’d moved into a house with a big garden. Encouraged by the kids (though we didn’t need much encouragement), we’ve been through the usual procession of pets; fish, turtles, silkworms, hamsters, stick insects, rabbits, and now we have a cat, Nala. 

Thanks to all this, we’ve brought warmth and caring into our house and our children have learned to love animals and express their feelings and emotions. Though it may seem part of the past, there are still children – and, even worse, teenagers and adults - who think it’s fun to throw stones at cats or don’t see the problem in running over an animal with their car. Touching wood, I hope our children are growing up differently. And, obviously, avoiding the outright cruel ‘hobbies’ related to animals which are still common practice around these parts. As I have tried to say, I think one of the things we can all do to educate our children with love and compassion is to show them this through the example of having a four-legged (or 6-legged, 8-legged, no-legged...) member of the family too!
Oh, and as you will have noticed, I've discovered you don't have to be either a 'dog person' or a 'cat person'. You can love both!

Els llibres de la Marta Rojals

[CAT] Fa uns anys vaig estar de baixa laboral una temporada i vaig tornar a llegir com un dimoni; llegir com no havia fet en molts anys. En adonar-me’n de la quantitat de llibres que havia engolit, vaig decidir fer ressenyes aquí al blog i vaig  preparar diversos esborranys. Però, desprès d'uns mesos de baixa, vaig tornar a la rutina del treball i la procrastinació i no es va sentir parlar mai més d’aquests esborranys. Fast forward fins a la tardor passat i torno a estar de baixa i torno a llegir. En adonar-me’n que estava llegint el nou llibre de la Marta Rojals, i que a l’ultima baixa havia llegit (i fet apunts sobre) els dos llibres anteriors, vaig pensar que algú m’estava intentant dir alguna cosa. Així que, uns mesos després, us passo quatre reflexions personals sobre aquestes tres novel·les però sense explicar gaire cosa de les histories per si de cas....

El primer senyal que un llibre és bo, per a mi, és quan tens ganes de tornar a llegir-ho en seguida. I és el que m’ha passat amb els tres llibres de la Marta, tots doble-llegits i no dubto que els llegiré per tercer cop d’aquí un parell d’anys. Això és un senyal que són llibres que no depenen tant d’una historia de suspens, d’una sorpresa, o d’un gir final (encara que n’hi ha alguns) sinó del llenguatge i les descripcions. Els tres llibres (Primavera, estiu, etcètera; L’altra; El cel no és per a tothom) descriuen a la perfecció situacions i àmbits que molts catalans podem haver viscut, sobreviscut, o patit. Podem identificar-nos molt també la gent que vivim a fora de les grans ciutats, en pobles o al camp. És a Primavera... on es nota més aquesta barreja de sentiments i actituds, camp/ciutat, quan gent que ha viscut a la ciutat per feina i estudis tornen al poble d’origen i ‘passen coses’. Les descripcions del dia a dia, de moments típics de poble i treball al camp, i, sobretot, els diàlegs totalment creïbles fan que sovint has de parar a respirar i tornar a llegir aquella frase que ‘l’ha clavat’. Això és un punt comú en els tres llibres. Aparentment passa poca acció però és l’acció que la majoria de gent vivim, i patim, cada dia – les relacions humans. No són llibres plens de robatoris, desgracies, o assassinats, sinó llibres plens d’aquells detalls que ens passa contínuament, detalls que poden fer més mal que un llibre ple de sang i fetge. De fet, Marta descriu moments i escriu frases que són com una puntada de peu al fetge o, com a mínim, al cervell. Aquelles comentaris que fem entre natros, amb la parella, els pares, els germans, els amics... frases que només són paraules però poden tocar diana i fer molt de mal. Per a escriure llibres així, trobo que la Marta ha de ser una observadora molt bona de la naturalesa salvatge de les relacions humans. 

Al primer llibre, Primavera..., la retrobada al poble després d’uns anys fa reactivar la memòria de tot el que els va passar de jovens als protagonistes i com els afecta encara. Potser és el llibre del que més es va parlar entre la gent del meu entorn per sentir-se com els protagonistes; la gent ebrenca sovint viuen amunt i avall entre ‘el poble’ i la Metropolis. O acaben vivint on sigui o on poden, però tornen a les Terres de l’Ebre per a desconnectar. Però, clar, com pots desconnectar si has deixat fils pendents o portes els teus problemes a la maleta allà on vas? Deixant el fons de la novel·la a banda – o no? – el que també atreu molt d’aquest llibre (i els altres dos) és el llenguatge. Un català exquisit, amb un us perfecte quan toca (segons la meva opinió, gens-experta) de la llenguatge del sud de Catalunya o del llenguatge col·loquial. Les descripcions del camp, de la feina del camp, i del poble també són perfectes i ajuda a que es converteixen en llibres que posen la seva gra de sorra en defensa del català, una llengua que, malgrat allò que ens diuen, sí que està en perill. I, ja he dit abans, però s’ha de repetir: els diàlegs són joies. Si afegim que en un moment de l’historia, pren importància una de les meves cançons preferides, una canço que també et pot trencar com alguns moments del llibre, que més us puc dir!

Al segon llibre, L’Altra, gran part de l’historia passa a la ciutat però també hi ha aquesta doble arma urbà/rural, degut al passat d’alguns dels personatges. També toca de prop temes que ens ha passat a una generació de jovens, amb el canvi de paradigma econòmic/laboral, i això d’anar saltant de crisi en crisi, el qual ens porta a crisi emocionals que són molt més devastadors de fet que les crisi econòmics de gent que viu relativament bé passa el que passa. Un llibre que tracta d’obsessions, addiccions, de saber dir que no, de saber dir que sí. De parlar, de preguntar, d’insinuar, i del silenci. De conviure o de trencar. D’aguantar o d’explotar. De voler tenir de tot i tenir tot planificat en un món que no ens deixa, un món que ha canviat. És un llibre que posa damunt de paper on són i allò que senten moltes parelles de la nostra generació. No explico coses de l'historia però us puc assegurar que paga molt la pena.

El tercer llibre, El Cel..., és una novel·la diferent en estil que els altres, però igual en el fons. Tracta de tres germans que poc a poc ens van explicant les seves vides, trobades, baralles, i amistats fins arribar a on estan avui en dia, quan es troben de nou al poble per a ‘solucionar’ un problema que ha sorgit. Crec que molta gent que l’ha llegit pot comprendre exactament els triangles i tràngols per lo que passen els germans, desmuntant ràpidament l’estereotip del famós, però caducat, frase ‘el primer és la família’. Prefereixo la frase ‘La família és el que t’ha tocat; els amics són els que has triat’ i afegiria que els amics també els has de saber gestionar! Aquests petits ‘problemes’ entre germans que comencen de ben petit i poden anar a més, aquí es multipliquen per cent entre les dos germanes ja que són bessones i les comparatives, lluites, i competicions són les que són. Per més inri, el germà, Pep, és més jove i sap que passarà la vida sempre com el més jove i, aparentment, menys estudiós o èxitos, amb tot el que això implica. Marta descriu les relacions entre els germans amb molta cura; les mirades, l’amor, l’odi, les frases com a dards, els silencis, i les baralles psicològiques. I ens explica lo just - ni massa ni massa poc. Però prou per haver de deixar el llibre al costat un moment i reflexionar sobre el que estan vivint els protagonistes, i allò que natros també estem vivint. A tot això s’hi suma la relació entre els seus pares, una altra historia que fa pensar molt, i també la relació del pare i la mare amb cada u dels fills. Marta té la capacitat de fer-nos entendre, però, el perquè de cada u dels personatges – vull dir, per què són com són. I ens fa sentir compassió o comprensió per ells. Hi ha moments que penses, uf, jo sóc de l’equip de la persona XX, però de sobte, també veus el punt de vista de l’altre persona i veus que res és fàcil. Som lo que som, per tot lo que hem acumulat. I com fem quadrar el cercle? Com fem entrar els nostres somnis o desitjos en el món que ens ha tocat viure i les relacions que ens envolta? Igual com amb els dos llibres anteriors, hi ha moments que has de deixar el llibre i respirar o treure’t la llosa del ‘és així, és justament així’ de damunt per poder agafar forces per a continuar. Tal com va dir Marta en una entrevista, el llibre és ‘un pou sense fons’. N’hi ha tantes coses dites i no dites en aquesta historia, que fàcilment podria ser l’historia de qualsevol de natros on el riu turbulent de les relacions de família sovint s’endu les nostres vides per llocs on no tenim sortida.

Aquest llibre també toca temes que molts hem viscut de prop, la crisi, el boom urbanístic, la precarietat laboral,  mesclat amb temes eterns com les relacions, les malalties, i els fills. Però la novetat d’El Cel... és que també ens fa un repàs dels últims 40 anys, ja que amb una barreja de flashbacks/flashforwards, ens explica les histories dels tres germans a traves de fils en l’historia i moments concrets, tots definits en el seu moment històric i perfectament entrellaçats entre ells. No em puc imaginar la feina de preparar un llibre així! Però a més a més d’aquesta mena de trencaclosques que funciona de meravella, s’afegeix unes histories que fan vibrar i, com sempre, un llenguatge (diàleg, vocabulari, gramàtica...)  que deixa els llibres de la Marta com exemples del millor que jo he llegit en català. Tots tres són obres d’art en aquest sentit i haurien de ser llibres de lectura per jovens estudiant Batxillerat, trobo jo. La llengua i les histories donen per aprendre molt més, i d’una manera multi-disciplinaria (no només pel tema llengua, sinò com lliçons o reflexions de vida), que alguns dels clàssics que els fan llegir.

Per acabar, veient com la gent a les xarxes socials els agrada remarcar frases de llibres, jo també havia començat una llista de frases dels llibres de Marta però al final en tenia tantes que podria haver fet un llibre! Així que la meva recomanació és de regalar-vos els llibres i sobretot deixar les pantalles de móbils i tablets una estona i regalar-los el temps per llegir i rellegir i pensar i digerir-los.