dissabte, 11 de maig del 2019

Els llibres de la Marta Rojals

[CAT] Fa uns anys vaig estar de baixa laboral una temporada i vaig tornar a llegir com un dimoni; llegir com no havia fet en molts anys. En adonar-me’n de la quantitat de llibres que havia engolit, vaig decidir fer ressenyes aquí al blog i vaig  preparar diversos esborranys. Però, desprès d'uns mesos de baixa, vaig tornar a la rutina del treball i la procrastinació i no es va sentir parlar mai més d’aquests esborranys. Fast forward fins a la tardor passat i torno a estar de baixa i torno a llegir. En adonar-me’n que estava llegint el nou llibre de la Marta Rojals, i que a l’ultima baixa havia llegit (i fet apunts sobre) els dos llibres anteriors, vaig pensar que algú m’estava intentant dir alguna cosa. Així que, uns mesos després, us passo quatre reflexions personals sobre aquestes tres novel·les però sense explicar gaire cosa de les histories per si de cas....

El primer senyal que un llibre és bo, per a mi, és quan tens ganes de tornar a llegir-ho en seguida. I és el que m’ha passat amb els tres llibres de la Marta, tots doble-llegits i no dubto que els llegiré per tercer cop d’aquí un parell d’anys. Això és un senyal que són llibres que no depenen tant d’una historia de suspens, d’una sorpresa, o d’un gir final (encara que n’hi ha alguns) sinó del llenguatge i les descripcions. Els tres llibres (Primavera, estiu, etcètera; L’altra; El cel no és per a tothom) descriuen a la perfecció situacions i àmbits que molts catalans podem haver viscut, sobreviscut, o patit. Podem identificar-nos molt també la gent que vivim a fora de les grans ciutats, en pobles o al camp. És a Primavera... on es nota més aquesta barreja de sentiments i actituds, camp/ciutat, quan gent que ha viscut a la ciutat per feina i estudis tornen al poble d’origen i ‘passen coses’. Les descripcions del dia a dia, de moments típics de poble i treball al camp, i, sobretot, els diàlegs totalment creïbles fan que sovint has de parar a respirar i tornar a llegir aquella frase que ‘l’ha clavat’. Això és un punt comú en els tres llibres. Aparentment passa poca acció però és l’acció que la majoria de gent vivim, i patim, cada dia – les relacions humans. No són llibres plens de robatoris, desgracies, o assassinats, sinó llibres plens d’aquells detalls que ens passa contínuament, detalls que poden fer més mal que un llibre ple de sang i fetge. De fet, Marta descriu moments i escriu frases que són com una puntada de peu al fetge o, com a mínim, al cervell. Aquelles comentaris que fem entre natros, amb la parella, els pares, els germans, els amics... frases que només són paraules però poden tocar diana i fer molt de mal. Per a escriure llibres així, trobo que la Marta ha de ser una observadora molt bona de la naturalesa salvatge de les relacions humans. 

Al primer llibre, Primavera..., la retrobada al poble després d’uns anys fa reactivar la memòria de tot el que els va passar de jovens als protagonistes i com els afecta encara. Potser és el llibre del que més es va parlar entre la gent del meu entorn per sentir-se com els protagonistes; la gent ebrenca sovint viuen amunt i avall entre ‘el poble’ i la Metropolis. O acaben vivint on sigui o on poden, però tornen a les Terres de l’Ebre per a desconnectar. Però, clar, com pots desconnectar si has deixat fils pendents o portes els teus problemes a la maleta allà on vas? Deixant el fons de la novel·la a banda – o no? – el que també atreu molt d’aquest llibre (i els altres dos) és el llenguatge. Un català exquisit, amb un us perfecte quan toca (segons la meva opinió, gens-experta) de la llenguatge del sud de Catalunya o del llenguatge col·loquial. Les descripcions del camp, de la feina del camp, i del poble també són perfectes i ajuda a que es converteixen en llibres que posen la seva gra de sorra en defensa del català, una llengua que, malgrat allò que ens diuen, sí que està en perill. I, ja he dit abans, però s’ha de repetir: els diàlegs són joies. Si afegim que en un moment de l’historia, pren importància una de les meves cançons preferides, una canço que també et pot trencar com alguns moments del llibre, que més us puc dir!

Al segon llibre, L’Altra, gran part de l’historia passa a la ciutat però també hi ha aquesta doble arma urbà/rural, degut al passat d’alguns dels personatges. També toca de prop temes que ens ha passat a una generació de jovens, amb el canvi de paradigma econòmic/laboral, i això d’anar saltant de crisi en crisi, el qual ens porta a crisi emocionals que són molt més devastadors de fet que les crisi econòmics de gent que viu relativament bé passa el que passa. Un llibre que tracta d’obsessions, addiccions, de saber dir que no, de saber dir que sí. De parlar, de preguntar, d’insinuar, i del silenci. De conviure o de trencar. D’aguantar o d’explotar. De voler tenir de tot i tenir tot planificat en un món que no ens deixa, un món que ha canviat. És un llibre que posa damunt de paper on són i allò que senten moltes parelles de la nostra generació. No explico coses de l'historia però us puc assegurar que paga molt la pena.

El tercer llibre, El Cel..., és una novel·la diferent en estil que els altres, però igual en el fons. Tracta de tres germans que poc a poc ens van explicant les seves vides, trobades, baralles, i amistats fins arribar a on estan avui en dia, quan es troben de nou al poble per a ‘solucionar’ un problema que ha sorgit. Crec que molta gent que l’ha llegit pot comprendre exactament els triangles i tràngols per lo que passen els germans, desmuntant ràpidament l’estereotip del famós, però caducat, frase ‘el primer és la família’. Prefereixo la frase ‘La família és el que t’ha tocat; els amics són els que has triat’ i afegiria que els amics també els has de saber gestionar! Aquests petits ‘problemes’ entre germans que comencen de ben petit i poden anar a més, aquí es multipliquen per cent entre les dos germanes ja que són bessones i les comparatives, lluites, i competicions són les que són. Per més inri, el germà, Pep, és més jove i sap que passarà la vida sempre com el més jove i, aparentment, menys estudiós o èxitos, amb tot el que això implica. Marta descriu les relacions entre els germans amb molta cura; les mirades, l’amor, l’odi, les frases com a dards, els silencis, i les baralles psicològiques. I ens explica lo just - ni massa ni massa poc. Però prou per haver de deixar el llibre al costat un moment i reflexionar sobre el que estan vivint els protagonistes, i allò que natros també estem vivint. A tot això s’hi suma la relació entre els seus pares, una altra historia que fa pensar molt, i també la relació del pare i la mare amb cada u dels fills. Marta té la capacitat de fer-nos entendre, però, el perquè de cada u dels personatges – vull dir, per què són com són. I ens fa sentir compassió o comprensió per ells. Hi ha moments que penses, uf, jo sóc de l’equip de la persona XX, però de sobte, també veus el punt de vista de l’altre persona i veus que res és fàcil. Som lo que som, per tot lo que hem acumulat. I com fem quadrar el cercle? Com fem entrar els nostres somnis o desitjos en el món que ens ha tocat viure i les relacions que ens envolta? Igual com amb els dos llibres anteriors, hi ha moments que has de deixar el llibre i respirar o treure’t la llosa del ‘és així, és justament així’ de damunt per poder agafar forces per a continuar. Tal com va dir Marta en una entrevista, el llibre és ‘un pou sense fons’. N’hi ha tantes coses dites i no dites en aquesta historia, que fàcilment podria ser l’historia de qualsevol de natros on el riu turbulent de les relacions de família sovint s’endu les nostres vides per llocs on no tenim sortida.

Aquest llibre també toca temes que molts hem viscut de prop, la crisi, el boom urbanístic, la precarietat laboral,  mesclat amb temes eterns com les relacions, les malalties, i els fills. Però la novetat d’El Cel... és que també ens fa un repàs dels últims 40 anys, ja que amb una barreja de flashbacks/flashforwards, ens explica les histories dels tres germans a traves de fils en l’historia i moments concrets, tots definits en el seu moment històric i perfectament entrellaçats entre ells. No em puc imaginar la feina de preparar un llibre així! Però a més a més d’aquesta mena de trencaclosques que funciona de meravella, s’afegeix unes histories que fan vibrar i, com sempre, un llenguatge (diàleg, vocabulari, gramàtica...)  que deixa els llibres de la Marta com exemples del millor que jo he llegit en català. Tots tres són obres d’art en aquest sentit i haurien de ser llibres de lectura per jovens estudiant Batxillerat, trobo jo. La llengua i les histories donen per aprendre molt més, i d’una manera multi-disciplinaria (no només pel tema llengua, sinò com lliçons o reflexions de vida), que alguns dels clàssics que els fan llegir.

Per acabar, veient com la gent a les xarxes socials els agrada remarcar frases de llibres, jo també havia començat una llista de frases dels llibres de Marta però al final en tenia tantes que podria haver fet un llibre! Així que la meva recomanació és de regalar-vos els llibres i sobretot deixar les pantalles de móbils i tablets una estona i regalar-los el temps per llegir i rellegir i pensar i digerir-los. 
 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada