El primer senyal
que un llibre és bo, per a mi, és quan tens ganes de tornar a llegir-ho en seguida.
I és el que m’ha passat amb els tres llibres de la Marta, tots doble-llegits i
no dubto que els llegiré per tercer cop d’aquí un parell d’anys. Això és un
senyal que són llibres que no depenen tant d’una historia de suspens, d’una
sorpresa, o d’un gir final (encara que n’hi ha alguns) sinó del llenguatge i
les descripcions. Els tres llibres (Primavera, estiu, etcètera; L’altra; El cel
no és per a tothom) descriuen a la perfecció situacions i àmbits que molts
catalans podem haver viscut, sobreviscut, o patit. Podem identificar-nos molt
també la gent que vivim a fora de les grans ciutats, en pobles o al camp. És a
Primavera... on es nota més aquesta barreja de sentiments i actituds,
camp/ciutat, quan gent que ha viscut a la ciutat per feina i estudis tornen al
poble d’origen i ‘passen coses’. Les descripcions del dia a dia, de moments
típics de poble i treball al camp, i, sobretot, els diàlegs totalment creïbles
fan que sovint has de parar a respirar i tornar a llegir aquella frase que
‘l’ha clavat’. Això és un punt comú en els tres llibres. Aparentment passa poca
acció però és l’acció que la majoria de gent vivim, i patim, cada dia – les relacions
humans. No són llibres plens de robatoris, desgracies, o assassinats, sinó
llibres plens d’aquells detalls que ens passa contínuament, detalls que poden
fer més mal que un llibre ple de sang i fetge. De fet, Marta descriu moments i escriu
frases que són com una puntada de peu al fetge o, com a mínim, al cervell. Aquelles
comentaris que fem entre natros, amb la parella, els pares, els germans, els
amics... frases que només són paraules però poden tocar diana i fer molt de mal. Per
a escriure llibres així, trobo que la Marta ha de ser una observadora molt bona de la naturalesa
salvatge de les relacions humans.
Al primer llibre,
Primavera..., la retrobada al poble després d’uns anys fa reactivar la memòria
de tot el que els va passar de jovens als protagonistes i com els afecta
encara. Potser és el llibre del que més es va parlar entre la gent del meu
entorn per sentir-se com els protagonistes; la gent ebrenca sovint viuen amunt
i avall entre ‘el poble’ i la Metropolis. O acaben vivint on sigui o on poden,
però tornen a les Terres de l’Ebre per a desconnectar. Però, clar, com pots desconnectar
si has deixat fils pendents o portes els teus problemes a la maleta allà on vas?
Deixant el fons de la novel·la a banda – o no? – el que també atreu molt d’aquest
llibre (i els altres dos) és el llenguatge. Un català exquisit, amb un us
perfecte quan toca (segons la meva opinió, gens-experta) de la llenguatge del
sud de Catalunya o del llenguatge col·loquial. Les descripcions del camp, de la feina del camp, i del
poble també són perfectes i ajuda a que es converteixen en llibres que posen la seva gra de sorra en defensa del català,
una llengua que, malgrat allò que ens diuen, sí que està en perill. I, ja he
dit abans, però s’ha de repetir: els diàlegs són joies. Si afegim que en un
moment de l’historia, pren importància una de les meves cançons preferides, una canço que també et pot trencar com alguns moments del llibre, que
més us puc dir!
Al segon llibre,
L’Altra, gran part de l’historia passa a la ciutat però també hi ha aquesta
doble arma urbà/rural, degut al passat d’alguns dels personatges. També toca de
prop temes que ens ha passat a una generació de jovens, amb el canvi de paradigma
econòmic/laboral, i això d’anar saltant de crisi en crisi, el qual ens porta a
crisi emocionals que són molt més devastadors de fet que les crisi econòmics de gent
que viu relativament bé passa el que passa. Un llibre que tracta d’obsessions,
addiccions, de saber dir que no, de saber dir que sí. De parlar, de preguntar,
d’insinuar, i del silenci. De conviure o de trencar. D’aguantar o d’explotar. De
voler tenir de tot i tenir tot planificat en un món que no ens deixa, un món que ha canviat. És un llibre que posa damunt de paper on són i allò que senten moltes parelles de la nostra generació. No explico coses de l'historia però us puc assegurar que paga molt la pena.
El tercer llibre,
El Cel..., és una novel·la diferent en estil que els altres, però igual en el
fons. Tracta de tres germans que poc a poc ens van explicant les seves vides,
trobades, baralles, i amistats fins arribar a on estan avui en dia, quan es
troben de nou al poble per a ‘solucionar’ un problema que ha sorgit. Crec que
molta gent que l’ha llegit pot comprendre exactament els triangles i tràngols
per lo que passen els germans, desmuntant ràpidament l’estereotip del famós,
però caducat, frase ‘el primer és la família’. Prefereixo la frase ‘La família
és el que t’ha tocat; els amics són els que has triat’ i afegiria que els amics
també els has de saber gestionar! Aquests petits ‘problemes’ entre germans que
comencen de ben petit i poden anar a més, aquí es multipliquen per cent entre
les dos germanes ja que són bessones i les comparatives, lluites, i competicions
són les que són. Per més inri, el germà, Pep, és més jove i sap que passarà la
vida sempre com el més jove i, aparentment, menys estudiós o èxitos, amb tot el
que això implica. Marta descriu les relacions entre els germans amb molta cura;
les mirades, l’amor, l’odi, les frases com a dards, els silencis, i les baralles
psicològiques. I ens explica lo just - ni massa ni massa poc. Però prou per haver de deixar el llibre al costat un moment i reflexionar sobre el que estan vivint els protagonistes, i allò que natros també estem vivint. A tot això s’hi suma la relació entre els seus pares, una altra
historia que fa pensar molt, i també la relació del pare i la mare amb cada u dels
fills. Marta té la capacitat de fer-nos entendre, però, el perquè de cada u
dels personatges – vull dir, per què són com són. I ens fa sentir compassió o
comprensió per ells. Hi ha moments que penses, uf, jo sóc de l’equip de la persona
XX, però de sobte, també veus el punt de vista de l’altre persona i veus que
res és fàcil. Som lo que som, per tot lo que hem acumulat. I com fem quadrar el
cercle? Com fem entrar els nostres somnis o desitjos en el món que ens ha tocat
viure i les relacions que ens envolta? Igual com amb els dos llibres anteriors,
hi ha moments que has de deixar el llibre i respirar o treure’t la llosa del ‘és
així, és justament així’ de damunt per poder agafar forces per a continuar. Tal
com va dir Marta en una entrevista, el llibre és ‘un pou sense fons’. N’hi ha
tantes coses dites i no dites en aquesta historia, que fàcilment podria ser l’historia
de qualsevol de natros on el riu turbulent de les relacions de família sovint s’endu
les nostres vides per llocs on no tenim sortida.
Aquest llibre
també toca temes que molts hem viscut de prop, la crisi, el boom urbanístic, la
precarietat laboral, mesclat amb temes
eterns com les relacions, les malalties, i els fills. Però la novetat d’El Cel...
és que també ens fa un repàs dels últims 40 anys, ja que amb una barreja de
flashbacks/flashforwards, ens explica les histories dels tres germans a traves
de fils en l’historia i moments concrets, tots definits en el seu moment històric
i perfectament entrellaçats entre ells. No em puc imaginar la feina de preparar
un llibre així! Però a més a més d’aquesta mena de trencaclosques que funciona
de meravella, s’afegeix unes histories que fan vibrar i, com sempre, un
llenguatge (diàleg, vocabulari, gramàtica...) que deixa els llibres de la Marta com exemples
del millor que jo he llegit en català. Tots tres són obres d’art en aquest
sentit i haurien de ser llibres de lectura per jovens estudiant Batxillerat,
trobo jo. La llengua i les histories donen per aprendre molt més, i d’una
manera multi-disciplinaria (no només pel tema llengua, sinò com lliçons o reflexions de vida), que alguns dels clàssics que els fan llegir.
Per acabar, veient
com la gent a les xarxes socials els agrada remarcar frases de llibres, jo
també havia començat una llista de frases dels llibres de Marta però al final
en tenia tantes que podria haver fet un llibre! Així que la meva recomanació és
de regalar-vos els llibres i sobretot deixar les pantalles de móbils i tablets una estona i regalar-los
el temps per llegir i rellegir i pensar i digerir-los.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada