Creixent amb l'ELO #Marfanta

 Article publicat a la Marfanta 29/8/21 

Devia ser l’estiu del 1981, quan jo tenia 14 anys, i un matí després d’esmorzar em vaig armar de valor i vaig emprendre una caminada de gairebé dues hores, travessant camps de vaques i boscos, per a anar a la casa d’un miner forçut que no coneixia de res. El motiu? Setmanes abans havia comprat el meu primer tocadiscs (el meu propi, que només usaria jo, ja que com a família sempre n’havíem tingut un al menjador) i un dels primers LPs que vaig comprar tot seguit va ser el Time de l’Electric Light Orchestra (ELO) recent sortit del forn. 

En aquell moment només coneixia els grans èxits famosos de l’ELO de la segona meitat dels 70, però entre tots els LPs que podia comprar per a començar la meva col·lecció vaig optar per arriscar els diners en aquell LP sense saber-ne gaire de què anava. No teníem internet ni Spotify i només havia sentit el primer single del LP, Hold on Tight. En posar l’agulla al disc, em vaig trobar amb una sorpresa. Lluny de de les cançons que jo coneixia com Mr Blue Sky o Livin’ Thing, tenia entre les mans una mena de lo que es diu ‘àlbum conceptual’, un disc amb un fil comú lligant totes les cançons. Time ens regala lletres originals i estranyes sobre el futur, l’espai, els robots, i viatges a la lluna, tot embolicat amb música més electrònica que la de l’ELO més famós que jo coneixia. I em vaig enamorar del disc, des del primer minut fins l’últim.

Bé, tornant a la història… aquell estiu, un dels meus oncles, amb veure’m entrant a casa amb el disc Time a les mans, em va explicar que un company seu que treballava a la mina amb ell n’era un gran fan, i tenia tota la música de l’ELO si jo volia agafar alguna cosa prestada per a fer les famoses còpies en casset que abans es feien. Wow! Sense dubtar ni un moment, el tímid adolescent va decidir que aniria cap allà, caminant fins a casa seva per a estalviar els cèntims que hagués costat l’autobús. Aquell bon home em va deixar el box set (caixa recopilatòria) Three Light Years que inclou tres LPs; On The Third Day (1973), Eldorado (1974), i Face the Music (1975). Si ja havia començat a descobrir un nou (per a mi) estil de música amb Time, em vaig adonar que aquells discs tampoc eren com cap altre que havia conegut abans; un tipus de música plena de misteris i màgia per a investigar!

En aquests tres discs surten alguns dels èxits més coneguts del grup (Evil Woman, Strange Magic), però tornen a ser àlbums conceptuals, amb preludis, represes, fils conductors, cançons de 6 o 7 minuts plenes de moments instrumentals i  lletres estranyes que conten histories de mons màgics. En fi, als 14 anys en aquell moment jo estava més pendent de la música pop i els 3 minuts de fórmula fàcil, però de sobte vaig obrir els ulls – i les orelles – i em vaig endinsar en un nou món. 

A més a més, en aquell moment em vaig adonar del motiu darrere del nom que tenen, ja que des del seu començament el grup havia apostat per a fer una combinació d’instruments típics de rock i pop amb instruments de corda i de vent, sobretot amb violins i violoncels a dojo. M’encantava, però els amics de l’institut escoltaven els Specials, Blondie, Adam and the Ants, i tot el que sortia als 40 Principals de la BBC, i els més rockers estaven per AC/DC i companyia, i explicar el que jo havia trobat no era possible. En aquella època (i ara), qualsevol cosa que no es consideres cool podria ser motiu de bullying, (assetjaments i burles); a classe se’n fotien de qui fos només per haver comprat una certa marca de roba, portar ulleres, treure bones notes, o si li agradava música ‘del passat’ amb violins.

Així que, podíem parlar al pati, o a classe, dels Madness, The Police, The Clash, Blondie o, amb un grup reduït d’amics, fins i tot elogiant els grups americans com Journey o Boston, però l’ELO me’l guardava per a mi. Vaig arribar a aprendre’m aquests tres LPs (i el Time) de memòria. Vull dir que vaig arribar a aquell moment gloriós quan coneixes un disc tant que ja no només saps quina cançó ve després d’una altra, sinó que coneixes cada nota, cada paraula, cada respir.

Vaig gravar els discs en casset i vaig passar hores tancat a l’habitació copiant el logo del grup amb molt poca traça mentre els escoltava amb l’amplificador pujat fins al nivell 11. Però encara no havia trobat els èxits tan coneguts que havia sentit a la radio al finals del 70 i que m’havien quedat implantats dins el cervell. Com he dit abans, no tenia internet, ni coneixia ningú més que em pogués ajudar, i per tant va ser qüestió d’anar a la biblioteca a veure quins LPs em faltaven. I agafar-los prestats per a gravar-los, evidentment, ja que malgrat haver arreplegat algun dineret repartint diaris, no anava sobrat de diners. I, bingo, vaig trobar el New World Record (1976) amb algunes de les cançons que buscava com Telephone Line o Livin´ Thing. Un àlbum que em va confirmar que m’agradava cada pista de cada LP de l’ELO que sentia. 

Per tant, tocava baixar a la botiga a comprar un casset de la marca TDK en sortir de l’institut, afegint mitja hora a la tornada a casa, i a fer més gravacions, i a buscar ‘singles’ (senzills) de segona mà per a veure si tenia sort i trobava algun de l’ELO. A més a més, amb l’obsessió que ja tenia pel grup, mentre els amics aprenien l’alineació del seu equip de futbol preferit, jo sabia de memòria quin era el ‘dream team’ de l’ELO, els components del grup en la seva època dorada. Encara ho puc recitar sense necessitar tirar mà de la Vikipèdia. Bev Bevan, bateria; Richard Tandy, teclats; Kelly Groucutt, baix; Mik Kaminski, violí; Hugh McDowell, violoncel; Melvyn Gale, violoncel… i el gran Jeff Lynne. Lynne va ser cofundador del grup (amb Roy Wood), i el compositor de la música i lletra, cantant, guitarrista, i ocasionalment també tocava altres instruments. Vaja, el Lennon & McCartney d’un grup que molta gent ha comparat amb la qualitat i estil dels Beatles.

Després, trobaria al disc doble, Out Of The Blue (1977), la joia de la corona per a molts fans, un disc ple de meravelles de la música pop. Clar, jo ja feia tard, com és habitual en els meus despertars culturals, i els estava descobrint uns anys després d’aquest moment culminant de la seva carrera. Al principi dels 80 el món de la musica de primera línia ja havia canviat. La gent estava més pels nous estils que estaven brotant i aquell disc ja havia quedat una mica oblidat (com el grup), però Deu-n’hi-do! Us deixo un parell de joies d’aquest disc que encarna el seu moment més eufòric.

La gràcia de l’ELO, per a mi, es troba en la seva música, les melodies enganxoses amb unes combinacions instrumentals perfectes i sorprenents. La lletra, al meu entendre, no és gaire profunda, però sempre està ben feta, amb jocs de paraules i frases bastant millors i més originals que les d’alguns grups de pop, tocant temes o contant histories de punts de vista inesperats. 

L’altre LP que tenien a la biblioteca de Barnsley era el Discovery (1979). També tenia ‘hits’ que coneixia i que representaven un intent del grup de deixar enrere una mica el rock i anar de cara a la música de discoteca que s’escoltava en aquell moment, amb tresors com Confusion, Last Train to London, i Shine a Little Love.

Alguns estudis diuen que la música que escoltes entre els 14 i 17 anys és la que et marca de per vida, igual que altres experiències que vius intensament en aquells anys. Personalment, també em va marcar la musica que escoltàvem a casa quan era molt més jove – Simon & Garfunkel, The Everly Brothers, The Carpenters, Tom Jones i molts cantants de country & western. De fet recordo que sempre teníem música posada a casa quan jo era un xiquet petit. Però, sí, la música de l’època de l’adolescència també va ser un gran moment per a mi. Vaig viure aquells anys plenament dedicat a la meva afició a la música. Treballant com a repartidor de diaris pel matí abans d’anar a classe, i com a dependent en una botiga en caps de setmana, vaig recollir diners per a gastar en millorar el meu equip de reproducció de música i en comprar cassets i discs a dojo. La dècada dels 1980 va representar, per a mi, un paradís, gaudint setmana rere setmana amb els grups nous i cançons meravelloses que sortien com a rovellons, però mai vaig deixar de banda l’ELO. Com que ja tenia una mica més de diners, remenant a les ofertes de les botigues de discs, vaig trobar els primers dos discs que havien gravat als principis de la dècada dels 1970. Aquí vaig descobrir que el grup havia sigut un idea de Jeff Lynne i Roy Wood – qui va ser líder del The Move als anys 60, i només hi va ser un parell d’anys amb l’ELO abans de marxar i formar el grup Wizzard. Aquells dos LPs (Electric Light Orchestra, 1971, i ELO 2, 1973) són menys comercials però contenen petites joies i pistes cap a on aniria el grup. Una peça que ha tornat a sortir a la llum publica fa poc és el 10538 Overture en la pel·lícula American Hustle, però també hi trobem interessants cançons com Momma o la versió que van fer del Roll Over Beethoven.

Al 1983 van treure un nou LP, Secret Messages i evidentment vaig comprar -loen seguida, però al meu gust li faltava el frescor i originalitat dels discs d’abans. És un LP bo, però no al mateix nivell. També havien passat dos anys intensos amb l’ELO ocupant el meu cap dia sí dia també, però ara estaven sortint grups nous contínuament, i jo també estava descobrint joies del passat i ampliant el meu bagatge musical. Amb 16 anys jo estava bevent plenament d’un pou sense fons de música pop, rock, indy, jazz, country…  i els ELO tenien molta feina per a aconseguir un lloc a la cua del tocadiscs. El 1983 va ser l’any de Big Country, The Alarm, Culture Club, Echo and the Bunnymen, Heaven 17, Madness, New Order, Bananarama, The Police, Style Council, o artistes clàssics com Elton John i David Bowie que van tornar a sorprendre. A més a més, ja estaven els The Smiths pujant a l’escenari. Un moment daurat en l’historia de la musica pop. A més, entre la feina a la botiga en caps de setmana, les primeres anades a partits de futbol i concerts, i començar a sortir amb els amics de nit, tenia moltes coses al cap!

I aquí comença a refredar-se la meva relació amb el grup –però només una mica! Per diferents motius, entre ells una sensació d’haver arribat a una mena de punt final amb Secret Messages i el poc èxit que va tenir, el grup es va separar, tornant a ajuntar només tres membres per fer un nou LP bastant fluixet, Calling America, al 86. Jo ja estudiava a la universitat i gràcies a les beques que en aquells anys donaven, la meva col·lecció de bona música va poder anar a més encara! Vaig poder comprar vinils nous i de segona mà cada setmana, i no només copiar-los en casset. També viure a la gran ciutat em va donar l’oportunitat d’anar a molts concerts, gaudint de grans estrelles o grups desconeguts cada setmana. Cheaptrick, Suzanne Vega, Big Country, Orchestral Manoeuvres in the Dark, Huey Lewis, Cutting Crew, Cyndi Lauper son alguns dels noms que em venen al cap…. i l’ELO!  Per casualitats de la vida, jo estudiava a Birmingham, ciutat natal del grup. Al 1986 es va organitzar un concert benèfic per a recollir fons per l’hospital infantil de la ciutat, el Heartbeat Concert. A banda de la presencia de George Harrison, van tocar grups locals com The Moody Blues, UB40, i, com a caps de cartell, l’ELO. Evidentment no hi vaig faltar a la cita!

Després d’aquest concert, cada u va continuar pel seu camí, jo acabant els estudis com podia amb la llengua fora i la moral per terra, i agafant un autocar cap a Catalunya i una nova vida, mentre Jeff Lynne i l’ELO van tornar a deixar el grup en espera. Als anys 90 Jeff va fer algunes obres com a solista, va treballar com a productor i/o compositor amb artistes com Tom Petty, Roy Orbison o George Harrison i molts més, i va formar part dels Travelling Wilburys.

Ara hem de tornar uns anys enrere en la cronologia fins al 1980. Just quan l’ELO estaven començant a guanyar l’etiqueta de ser el grup menys cool del país als ulls dels jóvens que estaven pendents del canvi generacional en el món de la música pop, el grup va assegurar-se l’etiqueta escrivint un grapat de cançons per a la banda sonora  d’un musical, Xanadu. En aquell moment, la pel·lícula va descol·locar molta gent – Olivia Newton-John, la ‘super cool’ Sandy de Grease, aquí feia un paper més clàssic com les típiques noies de les pel·lícules americanes d’abans; rossa, patinadora, vivint a Californià, en una historia romàntica de les de tota la vida. Gene Kelly, estrella dels musicals dels anys 50 en blanc i negre, era l’altre protagonista. I tot això regat amb unes cançons màgiques de l’ELO! És una pel·lícula especial, que en el context cultural i mogut de l’any 1980 no va poder trobar el seu espai, però després s’ha anat consolidant entre els fans dels musicals, dels bons artistes, i de la veu i màgia encantadora de l’Olivia. Vist amb ulls moderns ara, 40 anys després, potser al guió li falta una mica de ritme, però té prou ingredients per a ser un petita obra d’art. A més, amb Xanadu el grup continuaven el viatge per terres màgiques i misterioses que havien començat cantant anys enrere sobre Eldorado i Shangri–La. 

No podem continuar l’article sense esmentar la connexió amb les Terres de l’Ebre – com potser alguns sabeu, l’artista ebrenc Ignasi Blanch és amic de l’Olivia Newton-John, amb qui ha fet algunes col·laboracions com, per exemple, il·lustrar aquest llibre de cançons que l’Olivia va publicar per a recollir fons per a ajudar en la investigació del càncer. 

Jeff Lynne va treure un altre LP sota el nom de l’ELO però fent el 99% del treball ell tot sol. Zoom va sortir al 2001, però no era el moment encara per al nostre retrobament particular, ja que en aquell moment jo els havia perdut la pista totalment. Diuen que un dels problemes que sempre van patir l’ELO va ser les poques ganes que tenia Jeff Lynne de tocar en públic. Li costava apostar per a fer les gires grans que el grup i els fans necessitaven, ja que ell estava força més content en l’estudi experimentant amb la musica. Però alguna cosa deu haver fet clic, perquè cap al 2013 Lynne va formar una nova versió de l’ELO i va fer alguns concerts esporàdics davant d’un públic amb moltes ganes! Al 2015 va treure l’LP Alone in the Universe i al 2019 From Out of Nowhere, ara usant el nom “Jeff Lynne’s ELO” per a no confondre-se’n amb els altres grups derivats (spin-offs) que diferents membres havien format per a intentar aprofitar-se dels grans èxits del grup. D’aquesta època nova, jo destacaria aquesta peça plena de l’essència de l’ELO i la melancolia o nostàlgia que potser toca si has viscut tota una vida fent música.

Des de llavors el grup de Lynne, l’autèntica ànima de sempre de l’ELO, ha fet diverses gires exitoses amb una posta en escena brutal i el nou grup ple de músics de primera categoria. Estan recollint els fruits de 50 anys de bona feina i el públic ha respost massivament. És igual si són ‘cool’ o no. Com veureu en els vídeos dels concerts nous a continuació, tenen cançons inoblidables que cal reivindicar i gaudir.

Avui, si compres un disc d’ells, no cal posar-ho en una bossa de paper marró quan surts de la botiga, com fan a les pel·lícules quan intenten dissimular la botella de whisky. No cal escoltar-los només amb auriculars per culpa de la por del que diran els amics. Quasi segur que es va inventar el concepte de ‘guilty pleasures’ pensant en l’ELO, referent a aquells plaers i gustos que tens a la vida que no pots contar a ningú per la sensació de vergonya que tindries davant d’aquells amics cools que afirmen que van veure Bob Dylan abans de que agafés la guitarra elèctrica. Al 2021, em sembla que ja toca dir-ho obertament: sóc fan incondicional de l’ELO! 

Per a acabar, els meus agraïments al miner anònim de Barnsley, a les biblioteques publiques i a Lou Ottens (inventor de la casset)… i ara, escoltarem una de les cançons més boniques de la historia de la música pop.