Flags / Banderes

 

El tristor d’aquesta foto i aquesta bandera.

És la plaça central del meu poble natal. Fa anys un bullici de gent sortint a fer la compra, anant a fer un te, parant per a xerrar-se. Ara han fet una placeta nova, grisa i trista, amb alguna gent passant els malsons amb una botella a la mà, i altres esperant que obren el banc d’aliments. Fins fa poc, mai hi havia una bandera aquí. I ara, per què?

Rebobinem en el temps. Als anys 1970s-1980s jo no recordo haver vist gairebé mai ni banderes britàniques (el Union Jack) ni banderes angleses (com aquesta, la de Sant Jordi) en espais públics ni privats a Anglaterra.

Bandera d'Anglaterra (la de Sant Jordi)

Bandera del Regne Unit/Gran Bretaña (té un nom, el Union Jack)

Ni es posaven banderes a les comissaris de policia, ni correus, ni l’ajuntament, pel que jo recordo, ni molt menys a les places, parcs, o espais privats – cotxes, jardins, la roba.... Potser a Londres a llocs com el Parlament o el Palau de la Reina, sí, però com que no hi anava, pos, no ho sé. De fet, les úniques vegades que recordo haver vist la bandera de Sant Jordi en aquells anys, era sempre en mà d’una colla de skinheads feixistes. O desfilant per les ciutats, o pegant a minories etniques a les noticies, o barallant-se amb altres grups a les platges els dies de festa nacional.

Era així, per bé o per mal, la bandera anglesa anava sempre lligat a partits com el Frent Nacional (feixistes) o altres grups d’ultres i hooligans. La bandera britànica, encara la podries veure a la tele en algun activitat esportiu però a pocs llocs més. Per què? A l’escola, un professor de confiança, i anti-bandera, ens deia que només els països fràgils i insegurs tenen necessitat de fer ostentació dels símbols nacionals – banderes, desfilades de tancs, himnes nacionals a totes hores etc. Amb això ens volia dir que Anglaterra era un país que havia superat això. Tenia raó? No ho sé, però evidentment per qualsevol jove mínimament d'esquerres, veient qui portava la bandera, ja teniem clar el que representava per natros i d'evitar qualsevol persona que la portava.

El fet és que després dels anys de la Thatcher: misèria i grisor per a la majoria de la població, vam arribar als anys 1990s, amb el Britpop, els Spice Girls, el futbol a tope de moda amb l’invent del Premier League i Sky TV, polítics joves i ‘enrotllats’ etc., i  la gent volia festa i rauxa (anglesa). Es va començar a celebrar tot lo British, tot lo English, amb un orgull descarat que jo no havia vist en la vida, com si el país volia renéixer després de la Thatcher. A més el capitalisme més salvatge va generar molts diners a Londres, al City, en mans d’uns joves que ho havien de gastar (mentre la gent més allà del voltants de Londres vivien com podien, o baixaven a Londres a buscar feina). La bandera britànica estava arreu, damunt dels Minis, als vestits dels Spice Girls, a la venta dels supermercats per a decorar els jardins fent barbacoes en la pluja. També, van començar a aparèixer la bandera anglesa sobretot relacionat amb el futbol, ja que tornava a estar de moda, amb uns estadis nets i segurs, i preus desorbitats, després de anys d’hooliganisme, violència i desgracies.

Però per uns quants amb memòria, com jo, per molt que deien que s’havia ‘reclamat’ la bandera, pensàvem (1) per a que? i (2) estaven segurs que l'havien reclamat? Vull dir, a partir de la tercera cervesa, l’alegria del futbol i festa fàcilment tornava a ser un entorn de racisme, violència i superioritat envers els altres països etc., amb la bandera a la mà. Cal tornar a reviure per enessim cop la historia (esbiaixada i blanca) dels anglesos i nedar en un tsunami de nostàlgia, banderes, símbols, i Britannia Rules The Waves un altre cop? No podem acceptar a ser un país més i anar fent?

Bé, passen uns anys més i al principi del nou mil·lenni, tornen a pujar partits d’ultra dreta, modernitzant el Frent Nacional d’abans. Deixen els caps rapats i Doc Martens darrere, i comencen un nou discurs populista més modern, aprofitant el Proud to be British/English que estava de moda, i rascant sempre el tema dels europeus i animant la gent a sortir de la UE si volen mantenir l’essència del que és ser British etc. I tot això sota les banderes, aprofitant que ara eren mainstream. Després vindria Farage i cia i el Brexit. El seu populisme i racisme (i corrupció) s’amagava bé baix les banderes.

I poc a poc, s'ha anat venent el conte (i cada cop més) de que no ets orgullós del teu país o respectuós amb els milers de Brits que han mort en guerres, si no admires la bandera. Fa uns anys (10, 15?) es va començar a posar banderetes arreu, i banderes grans als parcs públics, jardins comunitaris, monuments, sovint cuidat per grups locals de gent patriota. Tothom té un iaio o oncle que ha mort en alguna guerra, que menys podem fer per ells, pobres, que tenir una bandera al mig de la plaça?

I així, al mig del meu poble natal, s’ha posat aquesta. I si per algun motiu la treuen, hi hauria una protesta de les grosses (“aquests wokes tornen a atacar-nos!”).

Mentrestant, el poble ha passat de tenir un supermercat força ètic, dos bancs, una oficina de correus, un mercat on venia gent de tota la provincia, botigues diverses de comerç local, etc, a ser un poble sense res –  hi queden dos cases de fer apostes, una botiga d’alcohol barat, botigues de vapadors, i un banc d’aliments – i una bandera. Els governs i mitjans saben molt bé a que juguen. Primer la bandera, després un plat calent a taula.

Per no parlar de lo que representa aquesta bandera per a la gent que ha nascut fora d’Anglaterra, en països on el imperi britànic només va anar a saquejar. Aquesta gent que fa 2 o 3 generacions que viuen a Anglaterra, quan veuen onejar la bandera, saben quin entorn els espera i saben que no han d’aixecar la veu. Fa escaig un mes, gent ‘normal’ del poble meu van anar a intentar fotre foc a un hotel ple de immigrants i treballadors locals. Van portar banderes amb ells.

2          PD: dos punts personals

*  ”Però si a tu t’hem vist amb la bandera catalana, Brian.”  Pos, sí. Però cada lloc és un mon diferent i cada símbol representa alguna cosa diferent allà on ets. En certs contexts, no tinc problema en portar banderes; reconec que com a símbol de la lluita per a que Catalunya pugui exercir els seus drets, endavant. Però en el context britànic que he explicat, té un significat molt fosc o trist, plena de connotacions dolentes i, per a mi, és totalment innecessari que torni a onejar.

**  ”Però si t’hem vist posar la bandera de Sant Jordi a casa pel futbol, Brian.”   És cert, Em va costar, però la vida és per a viure-la i, si per passar-ho bé, i fer brometa post-ironic amb els amics i família A CASA, ho puc fer amb l'ajut d'una bandera que m’ha costat 50 cèntims (de rebaixes) al supermercat un cop cada 4 anys, OK. Ara que els xiquets s’han fet grans, fins i tot deixaré de fer això ja que el futbol no m’interessa gens.