El tristor d’aquesta
foto i aquesta bandera.
És la plaça
central del meu poble natal. Fa anys un bullici de gent sortint a fer la
compra, anant a fer un te, parant per a xerrar-se. Ara han fet una placeta
nova, grisa i trista, amb alguna gent passant els malsons amb una botella a la
mà, i altres esperant que obren el banc d’aliments. Fins fa poc, mai hi havia
una bandera aquí. I ara, per què?
Ni es posaven banderes a les comissaris de policia, ni correus, ni l’ajuntament, pel que jo recordo, ni molt menys a les places, parcs, o espais privats – cotxes, jardins, la roba.... Potser a Londres a llocs com el Parlament o el Palau de la Reina, sí, però com que no hi anava, pos, no ho sé. De fet, les úniques vegades que recordo haver vist la bandera de Sant Jordi en aquells anys, era sempre en mà d’una colla de skinheads feixistes. O desfilant per les ciutats, o pegant a minories etniques a les noticies, o barallant-se amb altres grups a les platges els dies de festa nacional.
Era així, per bé o per mal, la bandera anglesa anava sempre lligat a partits com el Frent Nacional (feixistes) o altres grups d’ultres i hooligans. La bandera britànica, encara la podries veure a la tele en algun activitat esportiu però a pocs llocs més. Per què? A l’escola, un professor de confiança, i anti-bandera, ens deia que només els països fràgils i insegurs tenen necessitat de fer ostentació dels símbols nacionals – banderes, desfilades de tancs, himnes nacionals a totes hores etc. Amb això ens volia dir que Anglaterra era un país que havia superat això. Tenia raó? No ho sé, però evidentment per qualsevol jove mínimament d'esquerres, veient qui portava la bandera, ja teniem clar el que representava per natros i d'evitar qualsevol persona que la portava.
El fet és que
després dels anys de la Thatcher: misèria i
grisor per a la majoria de la població, vam arribar als anys 1990s, amb el
Britpop, els Spice Girls, el futbol a tope de moda amb l’invent del Premier
League i Sky TV, polítics joves i ‘enrotllats’ etc., i la gent volia festa i rauxa (anglesa). Es va
començar a celebrar tot lo British, tot lo English, amb un orgull descarat que
jo no havia vist en la vida, com si el país volia renéixer després de la
Thatcher. A més el capitalisme més salvatge va generar molts diners a
Londres, al City, en mans d’uns joves que ho havien de gastar (mentre la gent
més allà del voltants de Londres vivien com podien, o baixaven a Londres a
buscar feina). La bandera britànica estava arreu, damunt dels Minis, als
vestits dels Spice Girls, a la venta dels supermercats per a decorar els
jardins fent barbacoes en la pluja. També, van començar a aparèixer la bandera
anglesa sobretot relacionat amb el futbol, ja que tornava a estar de moda, amb
uns estadis nets i segurs, i preus desorbitats, després de anys d’hooliganisme,
violència i desgracies.
Però per uns
quants amb memòria, com jo, per molt que deien que s’havia ‘reclamat’ la
bandera, pensàvem (1) per a que? i (2) estaven segurs que l'havien reclamat? Vull dir, a partir de la tercera
cervesa, l’alegria del futbol i festa fàcilment tornava a ser un entorn de
racisme, violència i superioritat envers els altres països etc., amb la bandera a la mà. Cal tornar a reviure per
enessim cop la historia (esbiaixada i blanca) dels anglesos i nedar en un
tsunami de nostàlgia, banderes, símbols, i Britannia Rules The Waves un altre
cop? No podem acceptar a ser un país més i anar fent?
Bé, passen uns
anys més i al principi del nou mil·lenni, tornen a pujar partits d’ultra dreta,
modernitzant el Frent Nacional d’abans. Deixen els caps rapats i Doc Martens
darrere, i comencen un nou discurs populista més modern, aprofitant el Proud to
be British/English que estava de moda, i rascant sempre el tema dels europeus i animant la gent a
sortir de la UE si volen mantenir l’essència del que és ser British etc. I tot això
sota les banderes, aprofitant que ara eren mainstream. Després vindria Farage i
cia i el Brexit. El seu populisme i racisme (i corrupció) s’amagava bé baix les
banderes.
Mentrestant, el poble ha passat de tenir un supermercat força ètic, dos bancs, una oficina de correus, un mercat on venia gent de tota la provincia, botigues diverses de comerç local, etc, a ser un poble sense res – hi queden dos cases de fer apostes, una botiga d’alcohol barat, botigues de vapadors, i un banc d’aliments – i una bandera. Els governs i mitjans saben molt bé a que juguen. Primer la bandera, després un plat calent a taula.
2 PD: dos punts
personals
* ”Però si a tu t’hem vist amb la bandera catalana, Brian.” Pos, sí. Però cada lloc és un mon diferent i cada símbol representa alguna cosa diferent allà on ets. En certs contexts, no tinc problema en portar banderes; reconec que com a símbol de la lluita per a que Catalunya pugui exercir els seus drets, endavant. Però en el context britànic que he explicat, té un significat molt fosc o trist, plena de connotacions dolentes i, per a mi, és totalment innecessari que torni a onejar.
** ”Però si t’hem
vist posar la bandera de Sant Jordi a casa pel futbol, Brian.” És cert, Em va
costar, però la vida és per a viure-la i, si per passar-ho bé, i fer brometa
post-ironic amb els amics i família A CASA, ho puc fer amb l'ajut d'una bandera que m’ha
costat 50 cèntims (de rebaixes) al supermercat un cop cada 4 anys, OK. Ara que
els xiquets s’han fet grans, fins i tot deixaré de fer això ja que el futbol no
m’interessa gens.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada