La Llogatera de Wildfell Hall - Anne Brontë

Lo meu no és redactar ressenyes o escriure critiques de llibres amb cara i ulls, però de vegades vull deixar per escrit quatre pensaments ‘random’ sobre un llibre per si pot animar algú a llegir-ho, especialment si és un llibre relativament poc conegut en comparació amb la qualitat i importància que té. Com el cas d’avui.

Comencem al principi. Gairebé tothom coneix – i alguns fins i tot les han llegit o, almenys, han vist alguna pel·lícula – les novel·les Jane Eyre i Cims Borrascosos de les germanes Charlotte i Emily Brontë, respectivament. Doncs, resulta que hi havia una altra germana, l’Anne, qui també va escriure poesia i dos novel·les, una de les quals va ser La Llogatera de Wildfell Hall. A grans pinzellades el primer ‘entrebanc’ que ha impedit que aquest llibre  entri en les llistes de “Llibres famosos que heu de llegir”  és que les obres de totes les tres Brontës sovint s’han considerat com a obres per a dones – o fins i tot per a noies, en el cas de Jane Eyre. Molts homes les han ignorat i, pensant en els ‘clàssics’, han optat per llegir històries de grans aventures, grans novel·les sobre grans guerres o grans guerrers, i/o obres (pseudo) filosòfics que pensen que els explicaran el sentit de la vida. Tots escrits per homes. Generalitzo molt, però les estadístiques i experiència no menteixen - els homes sovint tendeixen a llegir i parlar de llibres escrits per homes, i així aconsegueixen omplir les llistes, canons, articles, i prestatges amb aquests favorits ja que els homes també tendeixen a opinar més i amb una veu més forta. Mentrestant, sembla ser que les dones, en general, llegeixen de tot. És el mateix cas, segons les estadístiques i la gent que en sap més que jo, que ha passat des de temps immemorial fins avui dia amb els llibres de Jane Austen, Virginia Woolf, Sylvia Plath, Jeanette Winterson, Elena Ferrante...  Evidentment la situació està canviant i millorant constantment però això és un blog, no pas un tesis doctoral. Tradicionalment ha costat molt que les obres d’aquestes autores tinguin un reconeixement amb la mateixa facilitat que els autors masculins en gaudeixen

Però a més a més, sumat al ‘problema’ de ser considerat llibres per a dones (el qual implícitament vol dir ‘menys importants que altres llibres’), també molts lectors tenen reticència a llegir llibres ‘vells’, tant per l’estil com el contingut. I a més, anant al cas concret d’avui, cal saber que l’obra d’Anne ha hagut de ‘competir’ amb les obres de les germanes grans, cosa que potser ha incidit en la seva relegació a tercera plana. I sobretot, és significatiu el fet de que el llibre de La Llogatera és tan, però tan bo i dur i reivindicatiu, que les reticències de la germana Charlotte (després de la mort d’Anne) i la pressió de la critica i els dubtes de l’editorial, van fer que durant molt de temps no es va re-editar, o que només corria per allà una versió censurada. Una obra que es va tapar/ignorar durant anys. Els missatges del llibre eren massa durs i clars. No va ser fins la segona meitat del segle 20 que es va intentar posar la novel·la, i Anne, al lloc que mereixen.

Bé, encara avui dia és poc conegut entre el públic en general però cada cop es parla més, tant de l’Anne, la ‘altra, altra germana’, com de la seva obra. De fet acaba de sortir una traducció nova aquí en català de la mà de Viena Edicions que seria un bon punt de començament si no us atreviu amb 500 pàgines d’anglès victorià.

A nivell personal, també jo em trobava dins d’aquest grup de persones ‘fans’ dels llibres de l’Emily i Charlotte, però sense haver llegit els de l’Anne – ja que no se’n parla d’ells, deu ser que no son tan bons, pensava jo, caient en el bucle negatiu. Però fa un parell d’anys vam entrevistar dos persones al poble natal de les germanes per un treball de recerca. Vam parlar amb un home que fa de guia al Museu/Casa natal, i amb una llibretera del poble especialitzada en llibres feministes, i les novel·les de les Brontë. Tots dos ens van dir que La Llogatera de Wildfell Hall era el millor llibre de les germanes i que s’ha de reivindicar a l’Anne. Per tant, és el que hem fet – un cop llegit el llibre, estem d’acord que és una obra mestra!

I per què dic que és un llibre tant bo? SPOILER ALERT a partir d’ara!

Faré un breu resum de la història però sobretot remarcaré els punts que considero que toca (sense esplaiar-me massa) i que son ben actuals, malgrat la tendència de molta gent de pensar que els llibres ‘vells’ no ens poden aportar cap reflexió més allà que una descripció d’una època. Anne, i les seves germanes, demostren al contrari. Son llibres ben actuals i, pel que entenc, Anne toca moltes de les tecles de les que avui dia parla el feminisme. Hi ha una sèrie de denuncies socials increïbles en el llibre, tots ben explicats, i revestit amb l’elegància i humor que té l’Anne. Un llibre molt recomanat tant per a dones, que segurament reconeixeran molts moments i reivindicacions, com per a homes que (a més de gaudir de la novel·la) potser acabaran reflexionant sobre la necessitat de llegir llibres clàssics que tracten els problemes socials, les relacions, i el dia a dia, i no pas quedar-se només amb una batalla de pirates a les Mars de l’Orient.

Tal com he dit, no intento fer una anàlisi ben fet del llibre, sinó buscaré els punts claus que us poden convèncer a llegir un llibre que potser descartaríeu per els motius explicats prèviament. Bé, per anar començant, l’estructura i escriptura del llibre son excel·lents. Està format de tres parts, explicades per dos narradors ben diferenciats en pensament i estil d’expressar-se. Tot està explicat a traves de cartes i entrades en un diari. Hi ha sorpreses, girs, humor, serietat i profunditat. El llenguatge en anglès és una joia, amb unes descripcions i diàlegs per a emmarcar. I la traducció al català aconsegueix transmetre aquesta bellesa i complexitat, però a la vegada (com es fa amb traduccions modernes) combina el registre i complexitat original amb un llenguatge més adient del segle on som ara.

La primera part del llibre consta d’unes cartes que escriu Gilbert Markham al seu amic  explicant com va conèixer ‘la llogatera de Wildfell Hall’ uns anys abans. Explica l’arribada de la misteriosa llogatera, Helen Graham, i l’enrenou que causa al poble i la relació que sorgeix entre tots dos.

La segona part del llibre està format d’entrades al diari de l’Helen en els anys anteriors a la seva arribada a la casa Wildfell Hall. Ens explica la seva vida anterior i les seves relacions i matrimoni amb Arthur Huntingdon, i per què ella ha fet cap aquí.

Finalment, tornem a la veu de Gilbert qui acaba d’explicar la historia amb més cartes al seu amic.

A traves d’una llarga llista d’amics, coneguts i relacions que van filant per la historia, l’Anne aconsegueix que reflexionem (si llegim amb calma) sobre coses que, pensant en quan es va escriure, i qui el va escriure, son increïbles. Que una dona jove soltera, vivint a un poble de Yorkshire, fa gairebé 200 anys pugues arribar a embarcar tant, encara ara no ho acabo d’assumir.

Va, exemples de temes que toca... L’arribada de l’Helen, soltera o viuda, i amb un fill, al poble dona per tractar el tema de les xafarderies, rumors i mentides, i el mal que poden arribar a fer. També hi ha una critica a allò tan típic de “una dona així (no) hauria de fer xxxx”. Quan la gent pensa, equivocadament, que Helen està en una relació amb Lawrence, resulta que – a ulls de tothom- aquest escàndol és culpa d’ella, com a dona.

Les converses entre Helen i altres dones sobre el seu fill, son una bona mirada a les formes d’educar un noi – comparat amb l’educació que “hauria de” rebre una noia. Ens parla de temes com la violència i la empatia que poden sorgir o no, segons l’educació que els jovens reben. Més endavant veurem la diferència en com el pare pensa que s’ha de fer gran al xiquet, comparat amb les intencions de la mare (Helen). Temes actuals si pensem en com s’ha de intentar fomentar una masculinitat menys tòxica, menys violent, i més comprensiu entre els nois/homes començant de ben joves.

Es parla de la església i sobretot de la hipocresia de la gent respecte al seu comportament habitual comparat amb allò que diuen creure, i que et miren malament si no hi combregues amb ells.

El tema dels vicis en que poden caure sovint els homes és clau per la història, i Anne explica el mal que això causa a la societat i a la gent que envolta els homes viciats. Sobretot s’enfoca sobre el tema de l’alcohol, però també surt el tema del joc (per diners) i fins i tot una critica a l’esport de la caça, com a matar per matar, pel ‘plaer’ de la crueltat i com això afecta a la gent.

Es parla dels rols que “haurien de “ tenir el home i la dona en el matrimoni segons les normes i expectatives socials. De la mateixa manera es parla, i es demostra clarament a casa de Gilbert comparant Gilbert amb la seva germana, dels rols que han de agafar els fils i filles a casa. Un exemple bo de les diferències entre les expectatives dels homes i dones surt quan la mare li diu a Gilbert que, un cop casat, "la teva feina [de l’home] és complaure’t a tu mateix i la seva [de la dona] complaure’t a tu”. Les dones jovens, d’aquestes classes socials, han de casar-se amb un home més gran que ja ha tingut temps de “viure la vida”, i si pot ser, que tingui diners. La denuncia que Anne Brontë fa dels rols socials és increïble si tenim en compte el context en que, i quan, es va escriure el llibre.

En algunes interaccions que té Helen amb diferents homes, veiem exemples d’allò que avui diríem ‘mansplaining’ o simplement allò tan típic d’homes que només volen parlar sense escoltar en absolut el que diu la dona que tenen davant. També veiem exemples de lo que ara diem ‘gaslighting’, quan un home et fa creure que alguna cosa no ha passat o és totalment diferent a allò que realment has viscut. Vaja, de molts de les lliçons i avisos que estan d’actualitat, l’Anne Brontë ja en donava exemples fa dos segles.

La manera de acceptar diferents comportaments segons si un és home o dona. O quan diuen que és normal que un home sigui una mica ‘salvatge’ (en la vida social i emocional) de jove però una dona, no. També l’Helen fa allò tan típic, i tan nociu, de sentir-se ella culpable pel comportament del seu home, i ella pensa que és la seva responsabilitat “salvar” l’home i fer-li tornar al camí “correcte”. Durant molt de temps, Helen pensa que li ha de perdonar tot, i que ella ha de fer de dona modèlica que li farà deixar de pecar. Per molt malament que el marit li tracta, costa molt que l’Helen pugui veure Arthur com el culpable dels seus propis actes, o que ella pugui decidir de cuidar-se i salvar-se a ella mateixa. Descriu aquella manera de relació gairebé masoquista on la dona aguanta de tot davant la impossibilitat emocional i físic de decidir marxar (més, quan no té ningú que li ofereix suport o comprensió). I l’entorn, fins i tot femení (mares, amigues), de l’Helen reafirmen aquesta necessitat de la dona de suportar el que convingui.

Per sort, la gran lliçó (i sorpresa) que ens vol transmetre l’Anne Brontë és que arriba un dia quan, sí, per fi pots (has de) agafar la valentia per marxar i salvar-te. El punt clau del llibre. Que una autora, jove, soltera, filla de predicador escriví un llibre on una dona finalment abandona l’home és increïble. I explica molt bé els motius pels quals es va intentar ‘amagar’ o tapar aquest llibre durant anys. Una pista sobre aquesta fortalesa tan dura i valenta de l’Anne és que el seu pare no era el típic capellà rígid, sinó un home amb seny que realment volia ajudar a la gent en els seus problemes, un home a qui l’Anne ja li havia sentit aconsellar una dona maltractada de fugir del seu home.

Mentrestant, els homes amics d’Arthur, com uns exemples perfectes de la masculinitat fràgil, i tòxic,  actuen com una mena de manada de nois malcriats, immadurs, i fan allò del “peer pressure” (pressió de grup) per impedir que algú del grup pugui deixar de beure, de jugar, o de fer les animalades que volen fer. També es auto-reafirmen entre els de que sí que tenen dret a ‘xalar’, i es queixen constantment de les dones, dient que elles sempre posen punt final a la diversió etc. Una forma de mantenir el grup unit i que cap dels homes es despista, enamorant-se i casant-se! No molt lluny de les sensacions que transmeten alguns grups d’homes (tant els famosos alfa males com els incels) avui dia.

Arthur en sí ho té tot (lo dolent)! Ràpidament fa l’evolució (en ulls de l’Helen – ja que realment no canvia, simplement no li cal dissimular a mida que la història avança) a ser un manipulador, mentider, controlador, i abusador (emocional i físic). Aparta a l’Helen de tot allò que ella coneix i/o vol fer, per assegurar ell el control i també amagar les seves inseguretats i mancances. És violent, mandrós, no té cap interès en res mínimament cultural i no és capaç de canviar el seu estil de vida per intentar que la relació amb Helen millori. Quan hi ha algun moment de tensió o conflicte entre els dos per la forma com ell li maltracta a Helen, evidentment l’Arthur fa el paper de la víctima en aquests casos i se sent pena per ell mateix fins al punt que l’Helen se sent culpable de la situació. Fins i tot Arthur té cels del seu propi fill quan neix. No el suporta al principi, ni com l’Helen el vol criar i educar. En un moment Arthur, i els seus amics, fins i tot intenten “fer un home” del nen, animant-li a beure alcohol, a insultar i malparlar, a menysprear a sa mare etc.

I, per anar acabant, paga la pena atreure l’atenció a un punt que alguns lectors passen per alt el primer cop que llegeixen el llibre. Ja que les tres parts - cartes de Gilbert, diari d’Helen, i cartes de Gilbert – son molt llargues (més de 100 pàgines cada part) i entretingudes, és fàcil dedicar-nos a seguir el trama i perdre de vista que estem escoltant a dos narradors diferents. Però si els tornes a llegir... encara que al final del llibre (SPOILER MONUMENTAL) sembla ser que Helen s’enamora de Gilbert i tenen el seu final feliç, hem de pensar que això ens ho explica Gilbert mateix. Vull dir, no dubtem de la veritat dels fets finals, però sí de la manera com ho explica Gilbert. Allò que diuen un ‘narrador trampós’. Ell vol donar una visió del típic heroi que salva la dona d’una altra opció de relació xunga o d’una vida trista de soltera, un enamorament inevitable un cop la dona veu els seus encants (segons ell). Des de la primer pàgina Gilbert s’auto-descriu com guapo, intel·ligent, treballador, fort. Un home molt desitjable, vaja. I constantment ens porta per una narració on simplement ell està esperant que l’Helen s’adona de la bona peça que té davant. Però veient com parla, i llegint entre línies, veiem que és un xulet, vanitós, cregut, orgullós, i mandrós (a casa), i canvia d’humor o d’actitud al primer de canvi. De vegades, segons com li respon l’Helen, gasta un sarcasme torturador en les seves comentaris, dissenyats a fer-li mal.

Fins i tot Gilbert s’enfada, com un nen, o s’emmurria com un nen malcriat, segons les respostes o accions de l’Helen. A més a més és violent - hi ha un episodi de cels (per una cosa que no és cert) que deixa veure que és un home que no pot controlar el seu instint violent.  Per molt que ell diu que està enamorat de l’Helen, sovint dubta de la seva paraula o es creu els rumors sobre ella. Quan Gilbert torna a narra el llibre, després d’haver llegit el diari de l’Helen, sembla que li sap més mal que Helen hagués estimat un altre home, que tot el maltractament que ella ha sofert i explicat. Al principi, ell ni esmenta els anys de patiment que acaba de llegir i és ella qui li ha de demanar disculpes per no haver-se explicat abans!

 I al final, quan sembla que van de cara a un ‘happy ending’, resulta que gairebé tot és gràcies a ell, segons la seva versió. Mentrestant, la segona part de la novel·la, narrada per Helen, té una visió molt més incisiva i madura, i a més està redactada com si fos d’una persona més sàvia, madura, responsable i amb un llenguatge més desenvolupat i elegant també. A traves dels anys del diari podem apreciar el creixement emocional de l’Helen, des d’una adolescent innocent i despistada fins a ser una dona que ha vist i entès moltes coses, un creixement que no veiem gaire en Gilbert. Per tant, és intrigant com l’Anne Brontë ha fet un llibre molt reivindicatiu sobre els drets de la dona i molt crític amb molts aspectes de la societat patriarcat que els toca viure, però decideix deixar la paraula final en boca de l’home. Personalment – i mirant opinions de crítics – la impressió és de que, sí, Gilbert és una parella potencial millor que l’Arthur, és cert, però tampoc és per a tirar coets. És com si l’Anne Brontë ens vol dir, mira lectors, l’Helen s’ha de casar amb algú per motius de la societat en aquell època i Gilbert és com el menys dolent. Al principi del llibre, et fa ràbia veure com és de caràcter, però un cop has conegut Arthur i els seus amics i algun altre pretendent per a l’Helen, comences a pensar, vaja, l’únic que potser es pot salvar d’aquest colla de neandertals és precisament el granger Gilbert. Però l’Anne no vol deixar-nos sentir a l’Helen mateixa dient que ella està super-enamorada i que això és un ‘match’ fet al cel. Ens deixa amb el dubte de com realment se sent Helen en acceptar el matrimoni. Ben mirat, és un truc brutal, de les coses més impactants d’un llibre molt impactant!

En resum, malgrat haver sigut escrit fa dos segles, es pot llegir amb ulls actuals i trobar moltíssimes coses sobre reivindicacions socials i feministes. Però a més a més, és una joia per a llegir i gaudir a tots els nivells i aspectes, una mirada elegant i divertit/seriós de la vida victoriana per aquella gent. Feu-vos un favor, i llegiu-ho!

Com a punt final, i la primera cosa que els dos ‘fans’ que vam entrevistar ens van dir, cal remarcar el prefaci que l’Anne Brontë va escriure per la segona edició on ella es defensa de les critiques i fa una esplèndida, divertida, i acida explicació i reafirmació dels motius per què ha escrit un llibre tant contundent. Només amb llegir aquestes poques pàgines del prefaci (que trobarem en la versió anglesa i amb la traducció de Viena Edicions), veureu que n’hi ha per a muntar una estàtua de l’Anne!