[CATALAN/ENGLISH] Quatre ratlles
més sobre la violència contra les dones. Ja sé que els blogs s’han passat de
moda, però com que m’agrada escriure per a mi mateix, cosa que m’ajuda a endreçar
els meus idees, som-hi. També cal afegir que tot el que escric potser semblarà molt
evident per a la meitat de la població, però a l’hora d’agafar el boli virtual
estic pensant més en l’altra meitat – els homes.
Començo per
confessar que adonar-me de l'abast del tema del masclisme, la misogínia, i la violència contra les
dones a tots els nivells em va costar. Vaig arribar tard, molt tard. Suposo que és per la meva situació – ser home,
en una relativament bona, privilegiada, situació – però el fet és que tot el
tema dels abusos, agressions, i violència masclista ha sigut com un ‘punt cec’
en la meva vida; simplement un problema que m’havia passat per alt fins fa poc.
Ho sento. Mira, pensant enrere, no soc de liderar cap causa ni de cremar
palaus, però sempre he intentat estar en el costat bo de la historia, i interessar-me
o fer alguna cosa per a moltes reivindicacions. A l’uni als anys 80s, vaig
participar en les campanyes contra l’apartheid de Sud Africà, i també comprant
samarretes i enviant diners a causes com Nicaragua, Guatemala etc. Donant
suport als CND (en contra de les bases d’armes nuclears a Anglaterra), i als
miners durant la vaga del 84-85. Soci en alguns moments de un munt de ONGs: Metges
sense fronters, Pallassos sense fronters, Save the whales, Save the donkeys,
Oxfam, SEO/BirdLife, Greenpeace... Activista molt involucrat en la Plataforma
en Defensa de l’Ebre. També vam organitzar recol·lecta de diners per refugiats
de les guerres dels Balcans al lloc on treballo, etc.... en fi, he participat
en la majoria d'aquestes causes des de la seguretat del sofà, sí, però almenys estava
conscient dels problemes – igual que les lluites contra el racisme o l’homofòbia
etc.
Tot aquest rotllo
ho explico per a dir que flipo i m’avergonyeixo de no haver estat, fins fa uns
pocs anys, realment conscient del nivell de masclisme en la societat – a tots
els nivells; des dels comentaris i actituds de menyspreu i ‘casual sexism’ o
micro-masclismes, fins a la violència més bestia.
Quan a casa o conversant
amb alguna amiga, m’explicaven comentaris sexistes que havien rebut, la meva
resposta era estil ‘Vaja, quin idiota’, i tornava a fer el que estava fent, o quan es parlava de casos de
violacions o assassinats a les noticies, doncs, ‘Quin boig més malvat. Next’. Però
sense donar-ho més voltes, ni d’ajuntar, en el meu cap, les peces del puzle o
adonar-me de l’abast i connexions de tot plegat.
Però algun dia,
em vaig començar a despertar i adonar-me que la meva situació de home (a més,
blanc, europeu, amb feina...) em dona uns privilegis en la vida, i que a la vegada
també m’havia tancat la vista dels patiments de l’altra meitat de la població.
Vull dir que, molt bé Brian, això de salvar les balenes o pensar en minories
arreu del món, però el problema que tens al costat, el que afecta el 50% de la
gent del teu voltant, és tan gran i tan normalitzat que ni ho veus. Per sort,
fa uns 8 o 10 anys, a base de converses a casa, i una filla que creix en tots
els sentits (edat i coneixement i visió del món), i les campanyes (a les xarxes
i als carrers) de visibilitzar el tema, i de llegir molt, vaig començar a
entendre i assumir la gravetat de tot plegat i on és el problema. És amb els
homes.
Fa 4 anys, en
veure l’enessim cas de violència contra dones a les noticies vaig aprofitar un
espai que em deixen a un portal local de noticies i informació per escriure
aquest article (enllaç). Una mena de “violència masclista per a principiants
(o sigui, homes com jo)”. Un text força tímid que intentava explicar això, que
som els homes que hem de canviar evidentment, i que això només passarà si
acceptem la realitat de que hem creat i perpetuat una societat patriarcal que
menysprea a la meitat de la població.
Un text més ben
escrit (i corregit) que aquest d’avui, però quatre anys més tard, ara publicaria
un article força més contundent, i cada dia més.
Bé, com he dit, faig
aquests quatre ratlles sobretot per a mi, una mena d’ordenar i repassar les
idees per poder aplicar-los en el meu dia a dia. No tinc gaire cosa nova a dir,
simplement insistir en això per no caure dins del pou del pessimisme: els homes
ens hem d’adonar dels privilegis que hem tingut, i els hem de trencar, trencar
esquemes i maneres de pensar, i treballar com podem per a una societat
d’igualtats. De la mateixa forma com passa amb el tema del racisme o l’homofobia, els petits
gests que tots fem i podem fer, o sumen o resten.
Les ‘brometes’
entre amics; donar més importància o no a obres/feines de homes/dones; petites
accions com quins autors recomanem de llegir; com les escoles i instituts estan
organitzats (80% del pati pels futboleros; aquest xiquet revoler, posa-li al costat d’una
noia...). O a nivells de ciutat: per què
la majoria de carrers o places porten noms d’homes; o per què quan pensem en la
historia o els famosos d’una ciutat, donem preferència als homes (Barcelona =
Gaudi, Picasso, Cruyff, Messi...). Quan parlem de historia, ens basem sempre en
batalles i regnes. En fi, tot suma per crear un entorn on es normalitza que les
dones no son importants o ens internalitzem una mena de menyspreu envers elles.
I després de
tenir aquesta base de menyspreu, poden passar coses més greus. I passen. No conec quasi cap
dona/noia que no ha rebut comentaris o ‘bromes’ que li fan sentir malament o
amb por, o que no hagi patit mirades i tocaments pel carrer o quan van en
transport públic, etc.
I quan arribem
als casos que considerem molt ‘greus’ (spoiler; tot és greu, si una noia s’ha
sentit malament al Metro, demà potser no hi voldrà anar; si a una companya li
han dit alguna cosa sobre el seu físic, demà potser canviarà de vestit o es
quedarà a casa...), com els abusos, violacions, assassinats etc, tal com s’ha
vist aquesta setmana amb el cas a França, no, no son 4 bojos que podem tancar i
s’ha acabat el problema. Aquests violadors d’una dona drogada (drogada pel seu
marit – busca el cas de Dominique i Gisèle Pélicot si no sabeu de que
parlo) son gent que viu amb família
i fills, gent que treballa en llocs habituals, com de bomber, funcionari,
periodista..., que et saluden pel carrer, que semblen “lovely people” com diuen d'alguns. O sigui, gent normal o gent trastocada? Gent normal o monstres? Això
diran els experts, però hi son arreu, posa’ls-hi el nom que vulguis, i sí que
hi ha un fil que lliga tot plegat – des del menyspreu i micro-masclismes del dia a dia i els ‘petits’ abusos fins a la violència més extrema. Podria escriure pàgines donant més
exemples (aquest estiu les tres noies assassinades a Southport, les tres dones
matades amb ballesta a Londres...) però no cal – només cal mirar les noticies
CADA setmana per trobar casos d’allò més violent.
Per tant, aquella resposta defensiva de reflex de molts homes (que se senten
atacats quan es diu que els homes son violents), el famós "no tots els
homes som així”, no té gaire importància ni sentit. Segur que sí, que no tots
els homes son així (però molts sí), però el problema de fons és que no hi ha
manera de saber qui ho és i qui no. Si una dona rep un lampista a casa, o treballa
en una oficina compartida, o se seu al costat d’un home al tren, o es creua amb
algú pel carrer, com sap qui és i qui no és violent o qui li farà un comentari
o tocament o quelcom més ‘greu’? Potser no son/som tots els homes, però, com
diuen, sempre és un home. Per què costa tant acceptar i entendre’l? Per una
banda, la fragilitat intern dels homes, que no volem acceptar mai que no tenim
la raó. I en un article que he vist avui algú ha preguntat i donat una altra possible
resposta. Potser és perquè els homes, per moltes noticies que veiem, moltes
coses que passen al nostre voltant, per molt horroritzat que ens podem sentir,
no sentim la por que deuen sentir les noies i dones.
Que podem fer com a homes? Si cadascú des del seu àmbit s’atura per a reflexionar
ja seria un començament. Cal acceptar que anar a la defensa, amb un Not All
Men, no ajuda gens. Fes un esforç per demostrar que tu no ets així, que les
dones en que et trobes per la vida poden sentir-se segures. Posa’t “en les
seves sabates” abans de parlar o actuar (lo clàssic, si vas darrere de una noia
pel carrer de nit potser millor que frenes o travesses el carrer). Deixa de
riure quan els companys fan ‘brometes’. I dir-los que n’hi ha prou, que una 'broma' sobre violència a casa o sobre violacions simplement no és una 'broma', i no té ni cap ni peus. O quan algú
fa burla de les propostes polítiques de donar suport a les dones i/o reduir el
masclisme en la societat, dis-los que no tenen raó, o contesta quan es critica
qualsevol dona en l’escenari públic (futbolista, cantant...) d’una manera
exagerada comparat amb el tractament que rebria un home. Per exemple, a les
xarxes on tothom li agrada criticar, sovint baix les intervencions o propostes
d’alcaldes, diputats, consellers etc, només veus comentaris negatius – però si
la persona política és una dona o fa una proposta en clau feminista, sovint
reben el doble de critiques i amb un to molt agressiu.
Què més? Informar-nos
– hi ha milers d’articles i llibres i vídeos que podem llegir i mirar. I
escoltar a les noies i dones quan volen parlar de com se senten. I sobretot parlar
en els fills (i alumnes i companys) i fer-los veure com portar-se amb valors de
respecte i igualtat.
Algunes coses estan canviant – o potser només és una percepció personal?
Quan jo era adolescent, ni es parlava de res d’això a casa ni a l’institut. I a
les teles el sexisme era el pa de cada dia i ningú ho qüestionava i era el
model de comportament que apreníem. Per sort, ara a casa comentem els
estereotips o masclisme d’aquesta pel·li, aquesta cançó, aquest reality show...
amb ulleres de igualtats/feminisme. Alguns joves es comencen a ‘despertar’. Dins de les
cases alguns pares hem començat a parlar amb els fills (no deixant tot en mans
de les xerrades mare-filla). A moltes famílies i cases s’ha obert el meló de
parlar de casos d’abusos etc. que hi ha hagut i de que tradicionalment no s’han parlat, fins que avui dia tots podem
adonar-nos de l’abast i les estadístiques impensables de la realitat. I el que això
vol dir; que 1/3 de les noies i1/4 de nois han patit abusos, vol dir que a cada
classe n’hi ha d’abusats i a cada carrer o bloc de pisos n’hi ha d’abusadors. O
en una família gran de 12 cosins...fes números. I deixa de fer 'brometa' que banalitza tot això.
Que quasi la meitat (o és més?) de les dones
han patit agressions sexuals d’alguna mena, vol dir que tots coneixem algú que
n’ha patit – i segurament tots coneixem homes que les han comes. Ho dubteu?
Mira el cas Pelicot un altre vegada; en un poble de uns 6000 persones, l’home
va trobar gairebé un centenar de homes que volien violar la dona, homes que
sovint tenen feines en que et poses en les seves mans (infermers, per exemple).
És esgarrifós, però és real. Monstres o gent normal? Qui sap, però estan arreu
i a prop, molt a prop. Per no parlar de la quantitat de no-monstres que no
pensen dos cops abans de perpetuar qualsevol acció masclista etc. Hora de
despertar-nos i actuar, homes.
Editat per afegir un punt més: algú m'ha explicat que el problema que tenim
els homes, en general, és que pensem en blanc i negre amb aquest tema. Pensem que, o estàs entre els homes que estan en contra de les agressions o ets un agressor, o sigui que només hi ha dos grups. Com que
la majoria volem pensar que anem amb els ‘bons’, doncs, no hi donem massa voltes. Pensem que el 90% som bons, i els altres 10% els dolents. El problema és que la realitat no son dos grups, sinó un espectre de grisos i cada home es troba en
un punt diferent. Una gama de casos i 'nivell de acceptació' que segur que qualsevol dona podria explicar molt millor que jo, però faré un esforç. Hi ha homes que acceptaran ‘bromes’ en privat, però no els diran en públic;
homes que pensen que no passa res per fer una brometa davant dels fills o
amigues però no van més allà; homes que pensen que son homes bons però els surt una broma 'sense voler' sobre violacions o violència domèstica; homes que sumen a això també el fet de dir comentaris pujats
de to i no volgudes a les dones companyes de feina; altres que els dirien davant de
tothom en qualsevol lloc; altres que qüestionaran la roba que la parella posa per anar al gimnas; altres que marejaran una dona que els ha dit que No mil cops a la
barra d’una discoteca; altres que intentaran donar-les una beguda més, a veure
si tenen ‘sort’...; altres que s'asseuen precisament al costat d'una dona sola a l'autobus encara que va buit... etc., fins arribar als casos d'agressió més flagrants i fisicament violents. O sigui, tothom és diferent i tots els homes tenen ‘límits’
diferents, però l'objectiu consistiria en que tots fem un pas (o diversos!) de cara al
costat del respecte i la igualtat en aquesta escala de grisos.
Per tant, si un home llegeix aquest text o veu les noticies més alarmants, no hauria de dir simplement "Jo no soc violador, jo els mataria a tots" i tancar el tema perquè ell pensa que està dins del grup dels 'bons' - però continuar fent brometa masclista davant els fills, o dient "Jo t'ajudaré amb la neteja de la casa", o no creure's-ho quan un jugador del seu equip està acusat d'una agressió sexual, o no comentar la noticia de la violació amb ningú perquè li és incomode, o riure's o criticar si una cantant té diverses parelles sexuals, o mirar amb ulls com a taronges a cada noia que passa pel costat, fins i tot sortint de la oficina per veure-la, o xiular-la, etc... tot suma per crear aquest entorn toxic en el qual vivim. I no és tampoc una escala simple de esquerres o dretes politiques tradicionals - fins i tot, dins dels entorns que pretenen ser més progressistes o més amables, plens d'homes que diuen ser aliats, si rasquem una mica, sovint surten actituds de menyspreu, prepotencia, i masclisme al superficie. Si ho dubtes, parleu en les dones que tenim al voltant.
Per cert - i acabo! - com que l'idea és aprendre per a millorar, qualsevol opinió o critica del que he escrit, molt benvingut! Thanks!
Per cert, homes: hi ha moltissima informació que es pot llegir. Aquests dos llibres, per exemple, seria un bon començament:
(ENGLISH) A few
thoughts (again) regarding the non-stop horror of violence against women. Writing
this more for myself than anyone else, to put my idees down ‘on paper’ and try
and think what else I can do. If anyone is reading this, I realize too that
half the world’s population is already fully aware of all this – but it’s the
other half (the men) who do need to wake up and smell the coffee as they say.
Confession:
I was late, very late, to realizing just how widely spread the problem of
sexism, misogyny, and violence against women is in society. Probably it’s down
to my personal situation – a man in a relatively comfortable and privileged
situation. But it’s still shameful that sexism, sexual aggressions and violence
have almost been a kind of ‘blind spot’ for me until relatively recently. I’m
sorry and ashamed. Thinking back, though I’m not one for leading a cause or
storming the palaces, I’ve always tried to be on the right side of history and
do my little bit. In the 80s, along with most students, I participated in the
campaign against apartheid, sent donations and bought the t-shirts for causes
like Nicaragua, Guatemala etc, supported the miners in their strike, bought the
badges and signed petitions for CND and so on. At different moments in my life,
been a member of or donated to loads of NGOs: Greenpeace, Oxfam, Doctors
without Frontiers, Clowns without Frontiers, Save the you-name-it… I have
helped out actively in local environmental campaigns or different social
problems. Helped raise money for the refugees from the Balkans wars. To sum up,
though mainly from the safety of my sofa, I’ve done a bit to be aware of and
help out with many social issues.
All this
rabbiting on is to show just how poor it is, then, that I missed one. Until a
few years ago, the gravity and scale of the ‘casual sexism’, denigration,
harassment, abuse and violence men constantly carry out on women, wasn’t on my
radar.
Whenever at
home or chatting with a friend, they’d explain about a sexist comment they’ve
had to put up with, I’d go “Jesus, what an idiot”. Or when you see rapes and
murders of women on the news, then “What a crazy bastard”. But without giving
things a second thought, without linking the pieces of the puzzle together in
my head and realising the enormity of the tragedy women face in our society.
But one
day, I started to wake up (call me woke, I mean it, do) and slowly but surely
became aware that my situation (white male in Europe with a job) offered me privileges
and an implicit feeling of entitlement which were blocking out the suffering
and pain experience by half the population. What I’m trying to say is that, it’s
all well and good to save the whales or work to help certain discriminated groups
but the problem I have sitting next to me, the one affecting 50% of the people
I know, is so big yet so normalized that I wasn’t even seeing it.
Luckily about
8 or 10 years ago, after many conversations at home, and a daughter also
growing up, in every sense, and speaking out, and seeing more and more women campaigning,
and by reading as much as I could, I started to grasp and accept the gravity of
the situation and just where the problem lies. With men.
A few years
ago, after the umpteenth case of violence against women in a short time, I wrote
this article in Catalan (link) for a local Catalan news website. It’s a kind of “male
violence against women for dummies (like me)” article, quite weak and with the
brakes on but I did attempt to explain how I felt, that it’s up to men to
change and this will only happen once we accept the reality of the patriarchal society
we have created and perpetuated which ignores, despises or harms half the population,
Re-reading that
article, at least it was better written and organized than this brainstorming but
now, four years later, I would be much firmer and clearer in what I have to
say.
As I said,
these few lines are not carefully written to be published but more as a series
of notes to myself, bringing thoughts together, letting off steam, and revising
things I (we) could do in our day to day lives. There’s nothing new I can add
really, just insist on the key factors: as men we have to realize how entitled
and privileged we are in the balance of men/women, and that it’s time to break
this up, beak down the norms and habits and ways of thinking so ingrained in
society, and work to build a society based on equality. Each of us can do
something – every small gesture helps, or hinders, depending in which direction
we move.
Those ‘jokes’
among male friends; considering men’s opinions, work, jobs, even works of art
to be more important; the classic “I’ll help you do the housework, love”; how
schools are organized with 80% of the playground for the football playing lads,
or when teachers make the boisterous lad sit next to a girl so she can ‘calm
him’ (and put up with his behaviour). In towns; why do most streets, squares or
public buildings bear the names of famous men; why do we think first of men nearly
every time we think of a city (Liverpool, the Beatles; Barcelona, Gaudi and
Messi). The teaching (and glorification) of history through a series of kings, battles,
and empires, a testosteronal history. You get where I’m going, all this
everyday sexism adds up till we internalize it and don’t even notice we are constantly
relegating women to a lesser sphere.
And after
that, worse things can happen – and do. I know hardly any women who haven’t
received a sexist comment or joke when out and about, or non-welcome looks and
even being touched on public transport or in the street etc.
Finally, it
all links up to the ‘serious’ abuse/violence cases (spoiler alert: everything
is serious, independently of whether you or I think it is. The girl who was
made to feel uncomfortable on the bus, will she take public transport again?
The women whose clothes or weight was commented on by workmates, will she
change how she looks tomorrow or worry about her physique?). But, moving on, we
get to cases of sexual abuse, rape, and murder. As we’ve seen this week in
France, it’s not so simple as saying “yep, these men are evil, lock them up”
because it goes much deeper and wider than that. These hundred or so rapists of
an unconscious woman (look up the case of Dominique and Gisele Pelicot if you
don’t know the story) are not what we like to think of as villains, easy to
spot, easy to catch, easy to lock up. Nope, we’re talking about men with families,
wives and kids, with ‘normal’ jobs like firemen, journalists, nurses ... men
thought of as ‘lovely people’ in the small town where this happened, one guy
actually came round to fix the kids’ bikes. So, what are they? Normal men, or
crazy men? Normal men, or monsters? That’s up to the experts to define but,
whatever label we use, they are everywhere and there is a thread that links
together all of this – all the way from the very slightest attitudes of disdain
or superiority, casual sexism and micro-aggressions, through to the very worst acts
of violence. We could list loads of examples (just this summer, as well as the
French court case, we’ve seen three girls killed in Southport, three women shot
by crossbow in London...) but there’s no need, it’s as easy as watching the
news every week to see more and more cases.
Having said
all this, it’s pretty obvious that the knee-jerk defensive reaction of many men
(who feel attacked when women say men are violent and aggressive) to claim “Hey,
not all men are like that” doesn’t help at all. OK, not all men are violent rapists,
OK, but the top and bottom of the problem is that women do not know who is and
who isn’t. When an electrician comes round to their house, when a man sits
beside them on the train, when they share a closed office with a man, how do
women know which men will say something, touch them, or attack them? They don’t,
so they fear (or watch out for) all men. As they say, maybe it’s not all men,
but it is always a man. Why is this so hard for us men to grasp? Apart from the
fact that many men are so fragile on the inside that they feel attacked whenever
women speak the truth, I saw another possible explanation in an article today.
Maybe men don’t get it because however bad the news is, however many cases of
sexual abuse they hear about, however surprised or saddened they feel, they don’t
feel fear every single day of their lives. Like many women must do.
What can
we, men, do? If we just stop and think a while instead of a knee-jerk “Hey, I’m
one of the good guys, can we change the subject?” it’d be a start. Accept that
the defensive Not All Men is not helping matters. Make an effort to actually demonstrate
that it’s not all men, and try and change the balance. Help the girls and women
around you to know they can feel safe. Try ‘standing in their shoes’ and think
how they must feel in different situations before you say or do anything (the classic
and recommended action of, when you find yourself behind a woman walking home
at night, cross over to the other side of the road). Stop laughing at sexist
banter. Tell your mates you’ve had enough. Be aware of when people in the public
eye (footballers, pop stars, politicians...) are being treated differently or criticised
more blatantly and unjustly for being a woman.
What else? Inform yourself. There are loads of books, videos and articles out
there to find out more. Listen to the girls and women around you if they want
to explain what they feel. And, above all, men, speak to your sons (and male
students and male workmates etc.), show them how to behave with values of
respect and equality for all.
Some things
may be changing? Who knows. I’d like to think so but it might be a personal
sensation. When I was a teenager, no one talked to me about sexism or how to ‘treat’
girls or women, neither at home nor at school. And all the examples you’d pick
up around you or on TV – remember, we learn through examples – were normally
examples of sexist behaviour. Luckily, nowadays, at home (ours, at least) we
comment on news stories, song lyrics, films, TV shows, from a feminist/equality
point of view, questioning stereotypes, social norms, and all levels of inequalities
and sexism. Many youngsters have their eyes open these days too. Some (let’s
not say ‘many’) fathers speak to their sons (not just leaving the ‘problem’ to
mothers and daughters to talk about). And in some households, previously taboo
subjects like sexual abuse are now spoken about, timidly. Listening to family
members, reading serious well-documented articles, it’s time to realize just
what the numbers are telling us. If about a third of all young girls and a
quarter of boys have been abused, it means there are going to be cases in every
class you teach or your kids are in. It means there are child abusers in every
street, every block of flats, every medium-sized workplace. Imagine there are
twelve cousins in your family, and do the maths...
If about half of all women (I
think the number is higher but I haven’t checked) have suffered some kind of sexual
aggression, it means we all know a woman who has suffered. And we all know a
man who is guilty of sexual aggression. You sure? Yes. Look at the Pelicot case
again, a small town of 6,000 inhabitants and the husband found at least a hundred
rapists to rape his wife. Many in jobs with a certain responsibility, even a
nurse who may one day be looking over an unconscious patient... Unbelievably horrific
and frightening. Normal men or monsters? You decided. And what are the numbers
for men who don’t rape but think nothing of other levels of harassment or
abuse? The fact is the problem exists, the numbers are what they are, any woman
can tell you their daily experiences. Time to act.
Edited
to add this postscript: someone has recently told me that part of men’s problem
is that we see everything in black or white. That is, we think you’re either a ‘good
man’ or a ‘bad man’. You’re either against sexual aggression and violence or
you are ‘in favour’ (i.e. you do it). And since most of us think we’re with the
‘good guys’ we think that’s enough – just think you’re not causing problems and
close the case. We believe that 90% of us are goodies, and 10% baddies. But the
truth is far from black or white. It is in fact a spectrum of greys and each of
us finds himself at a different point. For example, some ‘good guys’ still like
a sexist joke or banter in private; others see no problem in saying the joke in
front of family or workmates, “It’s just a joke”; others might ask a workmate
to cut out the sexist jokes, others might laugh; other men see no problem in
making sexist comments to women at work; or on the bus; others might question
how their partners dress to go to the gym; others will insist and insist again
to the woman they’ve met at the bar; or insist she has another drink, despite
her multiple refusals; others sit just beside the sole woman on the bus even
though it’s empty… and so on, until we reach the more flagrant examples of sexual
aggression. To sum up, we’re all different and every man, however ‘good’ he
believes himself to me, can do something – like try taking one step on the
spectrum towards the side of equality and respect. Or two steps.
What I mean
is that a man reading this or seeing the news shouldn’t just say “Hey, I’m not
a rapist, I’d hang them all” and consider his contribution over and move on to
talk about the weather… but still keep saying sexist jokes in front of his
kids, offering to ‘help’ his wife in the house, refusing to believe his team’s
star player has sexually abused someone, showing no interest whatsoever in the
constant barrage of news stories of violence against women, laughing or criticising
the latest female celeb or pop star to have had several relationships, staring
mouth open at every woman who walks past the office or building site, etc… then
you (we) are also helping to create the toxic sexist environment that enables
much worse things to happen..
Ok, if anyone has anything to add or debate
about, please do!