Seasons In The Sun - Terry Jacks

Ja que estem oficialment dins de l’estiu, pos, el bloc agafarà un ritme més adequat, amb només un parell d’apunts per setmana mentre duri el calor! Sorry!

L’estiu sempre em fa pensar en les cançons que m’han marcat estius passats, i així dedicaré moltes de les entrades pròximes a penjar algunes des del baül dels records.

Una que sempre recordaré haver-la sentit a casa o en el cotxe mentre anàvem de vacances és de fa uns quants anys, de l’any 1974 - Seasons In The Sun (Brel, McKruen) de Terry Jacks.
Coses de la xarxa – buscant l’any exacte de la cançó m’he assabentat, 35 anys després de cantar-la amb mons pares, que la cançó era un re-make de Le Moribond de Jaques Brel. Ja ho buscaré …

Always Look On The Bright Side Of Life - Monty Python

Monty Python ens ofereix una bona lliçó per a la vida. Una cançó surrealista en el context de unes crucifixions si no fos perquè es tracta de la pel·lícula La Vida de Brian. Aquesta pel·lícula, per si hi ha algú que encara no la ha vist, és de les més divertides que s’han fet – si t’agrada aquest estil d’humor, evidentment. Està plena de escenes molt bones, la meva preferida és quan Brian intenta comprar una barba falsa amb pressa i no el deixen comprar sense primer regatejar, encara que ell voldria pagar el preu original per poder marxar!

I la cançó, per molt surrealista que queda, crec que val tant o més que molts dels llibres de auto-ajut que comprem ja que el seu missatge és dels més importants que podem aprendre a la vida, tan si t’has d’encarar una crucifixió o no! Sempre mira el costat bo de la vida, faci el que facis, en els moments més dolents de la vida (que ja d’entrada és una merda segons la lletra), o simplement en moments mundans o avorrits - el millor que pots fer sempre és buscar el part positiu o alegre ja que igualment ho hauràs de passar tan si estes de bon humor com no...

Bé, prou de rotllos, i anem a la cançó, Always Look On The Bright Side Of Life (Idle), sempre mira el costat positiu de la vida (o de la mort, segons canten), de l’any 1979.

Billie Jean - Michael Jackson

El segon ballador més bon de l’historia, per mi, superat només per Fred Astaire! Si als seus moviments i coreografia sumem la veu, la música, les cançons, tenim un “entertainer” de debò. Oblidant els escàndols i problemes mentals, hem perdut una llegenda del pop.

Billie Jean (Jackson), de Michael Jackson, del biggest selling LP of all time, Thriller, 1982.

I Want You Back - Jackson 5

Molta gent, mirant les noticies d’ahir, no podíem creure que el “rei del pop” s’havia mort. És una noticia d’aquelles inesperades que afecta molt a la gent que ha crescut amb les seves cançons com a banda sonora de la vida. Escoltant a les entrevistes amb la gent que ha anat al festival de Glastonbury, que va començar ahir, t’adones que per una generació de gent, per bé o per mal, és una noticia tan xocant com la mort de qualsevol president o princesa. I és que la música forma part de la vida de molta gent. Jo tinc molt bons records sobretot dels 1980 però el cert és que des de ben petit Michael Jackson, i els seus germans, ens anaven deixant petits tresors.

I want you back (Motown Corporation) dels Jackson 5, 1969.

Beat It - Michael Jackson

Per molt excèntric que ha sigut, no podem negar que Michael Jackson ha sigut un geni del músic pop. Ha mort, ahir, a casa seva, d’una parada cardíaca segons les noticies. Ens ha deixat un bon grapat de temes molt bones i encara tenia ganes de tornar a l’escenari aquest estiu, però ara tot això ha quedat en un no res. L’únic que podem dir és esperar que ara descansi, i gràcies per la música.
Beat It (Jackson) del LP Thriller de l’any 1982.

There Is A Light That Never Goes Out - The Smiths

The Smiths van ser el grup per excel·lència dels teenagers britànics als anys 80. Van durar poc, una pena perquè els seus 4 LPs, a més a més de recopilacions de singles i cares-B, expliquen els alts i baixos de qualsevol adolescent (i més grans) amb dosis iguales de humor i tragèdia. Després, en solitari tots 4 han continuat treballant en diferent aspectes, per exemple la carrera solitària de Morrissey o les nombroses col·laboracions del guitarrista Johnny Marr, però no han tocat mai (per mi) la màgia que van arribar a crear entre 1982 i 1987.

Avui, There Is A Light That Never Goes Out (Morrissey/Marr), del LP The Queen Is Dead, 1986. Les lletres no tenen perduda amb el humor negre de sempre ...

And if a double-decker bus

Crashes into us

To die by your side

Is such a heavenly way to die

And if a ten ton truck

Kills the both of us

To die by your side

Well, the pleasure, the privilege is mine

School's Out - Alice Cooper

Bé, per fi ha arribat el dia desitjat per molts de joves, i quina cançó millor que School’s Out (Cooper, Bruce, Buxton, Dunaway, Smith) de Alice Cooper de l’any 1972. L’escola s’acaba i comencen les vacances amb una bona festa, alimentada amb cançons com aquesta, espero! Mentrestant, sortiran els pares a la noticia anual de TV3 queixant-se de “no sé que farem, tenint-los tot l’estiu a casa.”!

No he trobat cap vídeo representant el millor de Alice Cooper, guillotines a l’escenari, serps vives, poals de sang ... però això pot afegir cada u al seu gust aquesta nit!

School's out for summer,

School's out forever,

School's been blown to pieces.

Girls Just Wanna Have Fun - Cindy Lauper

Avui, 22 de juny, aniversari de la Cindy Lauper.
Pos, tornem als principis, el seu primer mega-hit ... Girls Just Wanna Have Fun (Hazard) del LP She’s So Unusual, de l’any 1983.

Pink Moon - Nick Drake

Per acabar les celebracions dels 50 anys d’Island Records, Pink Moon de Nick Drake.

Nick només va arribar a gravar tres LPs en la seva vida, morint als 26 anys d’una sobredosi de pastilles que prenia per les depressions que sofria juntament amb altres problemes i psicosis, insomni … Encara que la seva música melancòlica tenia un reduït grup de fans lleials i una certa reputació en cercles de música folk, la seva fama i èxit ha sigut sobretot pòstuma. Avui en dia molts artistes li tenen com una referència.

Pink Moon (Drake) és del LP del mateix nom, de l’any 1972.

God Only Knows - Beach Boys

Avui una persona molt especial celebra anys, Brian Wilson. Felicitats Brian i que compleixis molts més, i puguis continuar regalant-nos joies com últimament has tornat a fer!

God Only Knows (Wilson/Asher) dels Beach Boys. Quin grup! Quines veus! Quins genis! Aquest tema està inclos al LP Pet Sounds, 1966, sovint votat pels “experts” com un dels millors discs de tots els temps.

Participació en el Joc Literari del Tens Un Racó Dalt Del Món

El escriptor i blocaire Jesús Tibau proposa un Joc Literari setmanal al seu bloc Tens un Racó dalt del Mon. Un cop al mes, aquest joc consisteix en escriure un petit conte basat en un imatge o idea que ens proposa. Els blocaires que participen pengen les seves propostes als seus blocs.
És un concurs d’aquells que agraden ja que tots guanyem només gaudint de la participació. A continuació, el imatge i la meva humil contribució amb la dificultat afegida (dificultat més gran del que sembla!) aquest cop de que les normes ens diuen que no podem fer servir la lletra i ...

TARD

Corre darrere de l’autobús cada vegada que va a l’escola. Un euro l’anada, un euro la tornada. D’aquesta manera després de 2 anys ja suma prou per a comprar-la, l’artefacte anhelat.
Però els companys ja no volen saber res d’usar les cames, ells van a per la moto.
Quan ell té els calés per a la moto, potser serà hora del cotxe...

Passaran els anys d’aquesta forma, sempre un pas per darrere de tothom, sempre corrent amb la llengua fora. També farà tard per al seu enterrament. Mentre els companys entraran de pressa als taüts, ell podrà descansar, passant ja de la cursa exaltada del consum, arraconant els pensaments sobre allò que no ha pogut comprar a temps.

Wild World - Cat Stevens

Chris Blackwell, fundador de Island Records va néixer a l’illa de Jamaica. A l’any 1959 va fundar la seva casa discogràfica gravant i fent negocis a petita escala fins a l’any 1962 quan va aconseguir feina treballant a la producció de la pel·lícula de James Bond, Dr No.

Des dels anys 1950 ja coneixia a Ian Fleming gràcies al temps que l’autor passava a l’illa. Amb els diners que va guanyar amb Dr. No, Chris va poder donar una bona espenta a Island Records i es va traslladar a Londres on va començar l’etapa daurada fent contractes amb artistes que després tots coneixeríem.

Això si, sempre amb el bon gust de Chris, les ganes de promocionar els artistes a llarg terme (res de One Hit Wonders o maquines de fer singles), i amb un “hands-on” contacte personal fins ben entrat la dècada dels 80. A l’any 89 va vendre el segell a Polygram però hi va continuar treballant fins el final dels 90. Ara es dedica a gaudir de la vida a Jamaica, fent negocis restaurant cases per a up-market turistes, i d’aquí que la roda ha donat la volta i tornem a James Bond. Ha comprat Golden Eye, la casa de Ian Fleming!

Més artistes que han gravat, o que han sigut descoberts, per Island Records – Jethro Tull, Free, John Cale, Tom Waits, B52s, Pulp, Paul Weller ...

Wild World (Stevens) de Cat Stevens, del LP Tea For The Tillerman gravat per Island Records a l’any 1970.

Do The Strand - Roxy Music

Un altre grup que va començar amb Island Records son els Roxy Music, en els seus principis una barreja boja de rock-pop-glam-art que després s’aniria diluint amb el temps per convertir-los en alguna cosa més “normal”.

Do The Strand (Ferry), single del seu segon LP For Your Pleasure, quan encara estava Brian Eno en el grup, de l’any 1973 – com passen els anys, ei!

11 o'clock tick tock - U2

Chris Blackwell va ficar en marxa la discogràfica Island Records a l’any 1959. Des de llavors han passat per allí molts d’artistes com Nick Drake, Cat Stevens, Roxy Music, Bob Marley, U2, Pulp, Amy Winehouse ... Però sempre mantenint un estil “fet a casa” i familiar a tot el que han gravat. On estaríem sense gent com Chris preparats a prendre riscos per a donar veu a cantants o grups que ara coneixem tots però que durant els seus principis no eren una aposta tan segura?

U2, amb el seu primer single per Island, 11 o’clock tick tock de l’any 1980. El vídeo és del concert “unmissable” a Red Rocks del que podem gaudir al LP i DVD Under A Blood Red Sky, 1983.

Stir It Up - Bob Marley

Fa unes setmanes vaig escriure alguns apunts sobre el 50 aniversari de Motown. Resulta que un altra de les grans cases discogràfiques també celebra els 50 anys al 2009, Island Records. Potser l’estil de Motown és més fàcil de reconèixer ja que el gust del “jefe” de Island sempre ha sigut més eclèctic però és un label que ha guanyat una reputació per bona música, bastant independent, variada, original, i de vegades arriscada.

De fet l’apunt del diumenge sobre Florence and the Machine ja començava la meva petita celebració, però ara durant uns dies em dedicaré a penjar algunes altres bones exemples del que ha sortit de Island.

Bob Marley amb Stir It Up (Marley) de l’any 1967.

In a Big Country - Big Country

Ja que ha guanyat un escocès, Andy Murray, el campionat de tennis de Queens, avui ficarem alguna cosa d’Escòcia. Crec que és el primer britànic en guanyar el torneig en 70 anys, i així avui seré britànic en comptes d’anglès! La avantatge de poder triar de quina nacionalitat et vols ser segons qui esta guanyant ;)

In a Big Country (Adamson, Brzezicki, Butler, Watson) és un single del primer LP, The Crossing, de Big Country, un dels meus grups preferits de l'adolescència. L’any, 1983, i jo, per sort, vaig poder veure-los en concert quan encara no eren gaire coneguts – un concert impressionant.
Pel meu gust, no van arribar mai al nivell d’aquest primer disc encara que van tenir altres moments d’èxit. Una pena, perquè tenien les possibilitats d’estar allí “competint” amb els seus companys d’època U2 o Simple Minds, grans cançons, himnes per omplir estadis, i aquelles guitarres sonant com gaites (no sé com ho van aconseguir però realment se semblen!

El grup va continuar tocant fins la gira del “comiat” a l’any 2000 encara que durant la dècada dels 90 el seu cantant Stuart Adamson va patir molts de problemes personals i mentals, amb alcoholisme i depressions ... fins que al 2001 es va suïcidar.

Rabbit Heart - Florence and the Machine

Quan penses que no es poden superar les cançons “de tota la vida” ... he trobat un "clàssic" que ni es pot comprar encara de tan fresc que ha sortit del forn! Una de aquelles cançons que no sé ni de que va la lletra ni que fan al vídeo ... però igualment m’encanta!

Rabbit Heart (Florence Welch), el quart single del primer LP, Lungs, de Florence and the Machine. El single no surt a la venta fins d’aquí 10 dies però ja han penjat el vídeo a la xarxa. I el LP, Lungs, sortirà a la venta el mes que ve, però si compleix amb les promeses dels singles, té molt bona pinta!

This is a gift it comes with a price
Who is the lamb and who is the knife
Midas is king and he holds me so tight
And turns me to gold in the sunlight

King Creole - Elvis Presley

Visca El Rei ! He tardat però per fi ens deixem de tonteries i fiquem El Rei. The King.

Aniran sortint moltes cançons de Elvis Presley al bloc – avui comencem amb King Creole (Leiber/Stoller – dos grans compositors), una de les meves preferides. Del LP del mateix nom, amb cançons de la pel·lícula King Creole, de l’any 1958.

Poison Arrow - ABC

Tornem a Sheffield. Un altre dels grups de sortir d’aquesta ciutat industrial son ABC. Es van formar a l’any 1980 i els seus anys de gloria precisament son d’aquella dècada encara que avui en dia continuen gravant.

El seu LP de debut, The Lexicon of Love, de l’any 1982, contenia bons singles com The Look of Love, Poison Arrow, All of my heart, i Tears are not enough. Molt recomanat clikejar damunt de les primeres dues cançons on es poden veure els vídeos originals, que son dels vuitanta però sense cap mena de dubte!

Aquí penjarem Poison Arrow en pla “playback” al Top Of The Pops, una mena de 40 Principals del BBC.

Dry Bones - Fred Waring

Un altra cançó bona, i divertidíssima, de fa una pila d’anys és Dry Bones (Weldon Johnson).

També és usada a la sèrie The Singing Detective igual que la cançó d’ahir i d’aquí ve el vídeo-clip que he pescat.

Aquesta sèrie va se escrita pel excel·lent dramaturg anglès Dennis Potter qui va escriure diverses obres inoblidables i molt recomanables, sobretot per a la televisió.

Dry Bones és bàsicament una lliçó d’anatomia amb una bona dosi de gospel, aquí cantada per Fred Waring and his Pennsylvanians. La cançó és dels principis del segle 20 però la versió de Fred Waring sembla que data de la dècada dels anys 1940 o 1950.

Ac-cen-tchu-ate The Positive - Bing Crosby/Andrews Sisters

Tothom té la seva dècada de música preferida i últimament es parla molt dels 60 o dels 80.

Però, i si anem als anys 40? Ac-cen-tchu-ate The Positive (una separació sil·làbica de “accentuate” tal com ho canten en la cançó) fou escrita per Johnny Mercer i Harold Arlen a l’any 1944. Bing Crosby i The Andrews Sisters, dos dels “stars” americans en aquell moment la van gravar al mateix any. Tan Bing com The Andrews Sisters van tenir molts èxits per separats però a mi m’agraden sobretot les cançons que van cantar junts amb aquest joc de veus tan particular.

Aquesta i altres cançons dels 30 i 40 van tornar a la memòria dels anglesos a l’any 1986 quan les van usar per a formar la banda sonora de la sèrie-detectiu-musical del BBC, The Singing Detective. És una sèrie molt complicada d’explicar - bàsicament narra l’historia d’un detectiu privat molt malalt i en que pensa mentre està a l’hospital. Té molts de flashbacks, i mescla la realitat amb els somnis, la comèdia (negra) amb la tragèdia, però és un programa dels de veritat de la tele que val la pena mirar i re-mirar. El vídeo és precisament l’escena de la sèrie quan ho canten. Surrealista i divertidíssima!

A Soapbox Opera - Supertramp

Va, una altra de Supertramp. Bussejant per la xarxa he trobat aquest foto-muntatge preciós i thought-provoking que algú ha preparat per a acompanyar la cançó A Soapbox Opera (Davies, Hodgson) del LP Crisis, What Crisis?, any 1975.

La cançó planteja algunes preguntes, i poques respostes, com, per exemple, si hi ha alguna cosa més o no en aquesta vida, si hem de creure en alguna cosa, o en que hem de creure, si la religió te les respostes ... qui ha preparat el vídeo ho té clar!

Poor Boy - Supertramp

Mirant les noticies politiques de les illes britàniques, m’ha fet pensar en el títol del LP de Supertramp de l’any 1975, Crisis, What Crisis? Després he deixat de pensar en els miserables que son els diputats, cobrant les seves despeses legals, però poc ètiques, que varien des del patètic fins a una estafa en totes les de la llei. I he pensat en alguna cosa més positiva com és la música de Supertramp.

És difícil de triar una única peça del Supertramp ja que son un d’aquells grups que tot el que van gravar son cançons excel·lents. Encara que la lletra no té res a veure amb la crisis econòmic, per sort, avui he triat la cançó Poor Boy (Davies, Hodgson) d’aquest LP de l’any 1975 - ho sento, no hi ha video però crec és pot gaudir igualment d'aquesta meravella.

Sunday Girl - Blondie

Fa 30 anys avui, 7 de juny 1979, el numero 1 a les llistes britàniques, Sunday Girl (Stein) de Blondie, del seu LP Parallel Lines.

Els Crits De La Terra - Obrint Pas

Repetim amb Obrint Pas. Un agradable sorpresa que vaig tenir fa un parell de mesos va ser assabentar-me que el cantant del grup, Xavier Sarrià, també havia publicat un llibre d’històries curtes.

Durant el seu mini-tour de les Terres de l’Ebre presentant aquest llibre, Històries del Paradís, vaig tenir la sort de que el amic i blocaire, Emigdi, ens va presentar i així tenim el llibre amb dedicació de l’autor, cosa que sempre fa il·lusió, i més si el llibre és boníssim! El llibre està ple de petites drames inquietants que fan pensar, justament l’estil que m’agrada!

Tornant a la música, Els Crits De La Terra del disc La Revolta de l'Ànima de l'any 1997, amb la versió de les gravacions en directe de En Moviment, any 2005.

Del Sud - Obrint Pas

Un altre dels grups que no canten en anglès, però que m’agraden igualment (!) son els Obrint Pas, grup valencià de reivindicació catalana. M’agrada la música - aquesta barreja de ska-rock-tradicional, les lletres, l’entusiasme, i el seu compromís amb els seus idees.

Avui, la cançó Del Sud del disc Terra, de l’any 2002, cantat en directe juntament amb Miquel Gil, ex-membre de Al Tall.

Del sud, d’allà on la terra mor, d’allà on la calor, no em deixa veure el sol.
Sóc del sud i el meu caminar, s’ha fet tant complicat, que ja no veig el nord.
Del sud, la terra dels enganys, la terra d’amargors que sempre assequen plors.
Sóc del sud, país que ja no hi és, que s’amaga del temps, dens el cor de la gent...

Beauty And The Beast - Angela Landsbury

Un regal especial per a la petita de la família, l’Amanda, que avui compleix un any més. Les cançons de dies anteriors, suposo, feien més il·lusió a mi que a ella i, per tant, avui toca una per a ella.

Una de les seves, i de les meves, cançons preferides de Disney. Beauty And The Beast (Ashman, Menken) - title track de la pel·lícula del mateix nom, del 1991. Les pel·lícules de Disney no fallen mai però aquesta en concret va representar el re-naixement del interès en elles gràcies a la mescla de les noves tecnologies digitals i el labor intensiu dels dibuixants tradicionals. A més, l’historia, les personatges, la música; tot suma per a que Beauty and the Beast s’ha esdevingut en una clàssica moderna del cine.

La versió cantada al ball per Angela Landsbury que, per a mi, és millor que el single de Celine Dion.

Te Recuerdo Amanda - Victor Jara

La segona cançó és evidentment Te Recuerdo Amanda de Victor Jara, de l’any 1969.

A Anglaterra se sap, i es parla, molt poc sobre Amèrica del Sud, i al meu poble encara menys. Per tant, no va ser fins que ens van explicar coses un par de professors “radicals” al institut, quan vaig esbrinar alguna cosa sobre el que passava i havia passat a Nicaragua, Guatemala, Xile ... Vaig començar a mostrar una mica d’interès pel tema, i quan ens van contar l’historia de Victor Jara a classe, vam quedar de pedra.

Des de llavors aquesta cançó m’ha acompanyat sempre, intentant pensar, això si, en la bellesa de la cançó i l’obra de Victor i no en la tristor que genera la seva mort i l’historia de Xile.

Amanda - Boston

No sé perquè però aquesta setmana em ve al cap el nom Amanda ;)

Hi ha molts noms bonics present en la cultura de la música, amb cançons com Alison, Julia, Angie ... i hi ha dos cançons amb el nom de Amanda que m’encanten – el primer, de Boston. Sempre he tingut un punt fluix pel rock americà i aquesta és una de les millores balades de “soft rock” que he sentit. Desgraciadament Boston i el seu líder/cap, Tom Scholz, ens van deixar pocs LPs però cada u és una obra d’art ... per a mi! Quines guitarres, quina veu, quines melodies!

Amanda (Scholz) de l’any 1986, LP Third Stage.

Another Brick In The Wall (Part Two) - Pink Floyd

Leave those kids alone, “deixeu els xiquets en pau”, frase de la cançó Another Brick In The Wall (Part Two) (Waters) de Pink Floyd, 1979 ... un exemple més en la llarga historia de referències culturals de com “el sistema” és lo que és i no té als xiquets en compte. Han hagut moltes pel·lícules, llibres, cançons que intenten dir-nos que els xiquets son el nostre futur i no només productes bruts per a ser homogeneïtzats a la fabrica del sistema educatiu però ...

Per això, i el espectacular vídeo, encara que no sigui el millor tema de Pink Floyd, potser de les seves cançons que més m’han impactat a la primera sentida.