Night Life

Resulta que avui el gran cantant i compositor de música country, Willie Nelson, compleix 76 anys. Això és molt fàcil de dir, però sembla que escriu, canta, i va de gira com si tinguis la meitat. Tan de bo tingui salut i vida per continuar molts anys més en el camí de la música bona. Ha passat per diferents èpoques de la vida amb més o menys problemes personals i més o menys èxit professional però avui en dia és tot un emblema pels fans del country.
Una de les primeres cançons que va escriure, al 1961, és Night Life (Nelson, Breeland, Buskirk). Diuen que és de les cançons de que s’han gravat més versions, fins a 70! També diuen que ell va vendre els drets per $150! Quin negoci!
Si us sembla conèixer el pianista, és Jools Holland, ex-pianista de Squeeze als anys 1980. Ara presenta un programa de música en directe molt bo a la BBC.

I don't want to go to Chelsea

Esperem que no sigui així!
No vull anar a Chelsea ... Elvis Costello cantava “I don’t want to go to Chelsea” (Costello) a l’any 1978, al LP This Year’s Model. Té un bon grapat de bons àlbums i cançons però potser els nervis que passarem aquesta setmana es reflecteixen millor en aquest títol!

2080

Qui ha dit que no m’agrada la música del segle 21? Un grup que he conegut fa poc son Yeasayer. El LP del 2007, All Hour Cymbals, és realment impressionant. D’aquí he triat la cançó 2080, un tipus de música que sembla radicalment original però que, a la vegada, em recorda a molts altres grups que m’agraden. Tal com vaig llegar en una revista, aquesta cançó és com si la hagis escrit Brian Wilson mirant la posta del sol assegut a la vora del riu Congo …

Hi ha cançons per a les que els altaveus del portàtil no són prou. 2080 és un exemple. Escolteu el clip del Youtube, i mireu més clips ja que cada concert sembla ser únic, però sobretot agafeu el CD i fiqueu-ho a la torre amb el volum a l’11.

Da Doo Ron Ron

Phil Spector està a les noticies últimament perquè li han declarat culpable de matar la “part-time” actriu Lana Clarkson. Segur que ho va fer perquè, pel que veig, està “com una cabra”. Però si tornem uns quants anys enrere, era un dels productors de música més bons de la dècada dels 60. Tan bo que les seves cançons sovint es venen en recopilacions baix el seu nom, el del productor, i no dels grups amb que ell va treballar. Va inventar la tècnica del “Wall of Sound” per obtenir aquest so tan “ple” que caracteritza la seva feina. Bàsicament consisteix en gravar els mateixos instruments diversos cops, pel que entenc jo, construint així una paret de música! Googlejant una mica, véreu que Spector ha tingut una vida, tan artística com personal, molt “interessant”!
Hi ha molts de grups, i moltes cançons per a triar, i segur que posaré més en el futur, però avui toca “Da Doo Ron Ron” (Spector/Barry/Greenwich) dels The Crystals, de l’any 1963.

Moon River

Avui, Moon River (Mancini/Mercer) de la pel·lícula Breakfast at Tiffany’s (1961). Encara que pot ser una versió “light” de la novel·la de Capote del 1959, la pel·lícula val la pena , especialment per a tornar a veure la elegant i preciosa Audrey Hepburn. La cançó tampoc podria fallar sent d’una parella de compositors genials com són Henry Mancini i Johnny Mercer, i de fet els va guanyar un Oscar.
Hi ha moltes versions de la cançó i probablement són de cantants millors, però aquí està la Audrey mateixa.

Kodachrome

Un dels meus grups preferits de tots els temps és la parella de Simon & Garfunkel, però avui penjo una cançó que Paul Simon va fer en solitari, “Kodachrome” (1973, Simon). Encara que Simon & Garfunkel tenen la pinta de bons xiquets, m’encanta aquesta cançó per les lletres, començant amb la frase .... “When I think back on all the crap I learned in High School, it’s a wonder I can think at all” !
M’agrada la versió del Concert in Central Park de l’any 1981 però com que no he trobat el vídeo, us deixo amb aquest foto-montatge que algú ha penjat.

I que deu estar pensant Paul Simon ara, quan si que ens han retirat el Kodachrome, i tota una manera de fer fotos? La vida és més bonica en digital també?

Temptation

Com vaig escriure ahir, intentaré penjar cançons “clàssiques” o oblidades, aquelles cançons que, un dia, et fan adonar que ha nascut tot una nova generació a qui Roxy Music o The Kinks, o, fins i tot, els Guns ‘n Roses els és tan del passat com Vivaldi o Mozart. També algun que altra joia recent però poc coneguda ... sense pretendre ser un expert, si trobo cosetes que m’agraden, aquí estaran.

Sent egoista, si que puc apreciar alguns objectius personals darrera d’aquest bloc. Veig que sovint la comunicació entre blocaires funciona com les pagines del Amazon – “si t’ha agradat YY, segur que te va a agradar XX...” i així entre tots (parlo en plural perquè segur que algú amb temps de “invertir” i poca feina trobarà aquest bloc!) podem anar aprenent i coneixent altres bones cançons. També és la manera d’obligar-me a mi mateix a escriure, practicar i millorar la meva segona llengua, el català – però, ja demano disculpes per davant per qualsevol barbaritat que faig. Creant el bloc també em dona l’excusa perfecta per a passar hores mirant i escoltant música quan podria estar treballant ;)

Avui, un grup de Sheffield, of course, Heaven 17 cantant “Temptation” (1983 Gregory/Marsh/Ware).

El primer dia, Out of Time

Per fi, un bloc. Fa temps que em rondava pel cap, animats pels blocaires ebrencs que conec i il·lusionat pels blocs que visito, però no acabava de trobar el motiu o objectiu. Per què, i, de que? Els blocs que m’agraden visitar sovint tenen dos coses en comú; normalment tracten un tema en concret, la literatura, política, noticies ... i els autors els actualitzen cada dia.

El tema que he triat – la musica. M’he inspirat en els apunts que penja Jesus Tibau els dissabtes dins del seu bloc amb cançons que potser tots coneixem però tenim al calaix de les memòries oxidades. Escriure diàriament? Ja us dic per davant que no serà així però, a una coseta per setmana, potser si que arribarem!
Així que, quedem en que el motiu de cada apunt, una cançó - alguna vegada enllaçada amb l’actualitat o algun que altre tema rellevant.

L’altre cosa que m’atreu quan entro en un bloc és que les entrades siguin curtes, tal com volia Winston Churchill i, per això, acabo aquí. Avui penjo Out Of Time (1966 Jagger/Richards) en la versió cantada per Chris Farlowe, bàsicament perquè sempre m’ha agradat començar recopilacions “fetes a casa” amb aquesta cançó. Potser la coneixeu més pels Rolling Stones, però jo prefereixo aquesta versió.
Concentreu en la canço, però, i no el video ja que el clip que he trobat no és precisament de les joies audio-visuals!