dijous, 24 de desembre de 2009

Bon Nadal amb la Fairytale of New York - Pogues with Kirsty MacColl

Bé, ja està aquí Nadal. Demà celebrem el naixement del Pare Noel ... ei, és broma, ja sé el que passa a la llegenda, però és que m’és més creïble el naixement de Pare Noel que el del fill de Deu!
Però desprès de tot, ja està bé que cada u cregui el que vol. On estaríem els ateus sense la religió? Seria com ser del Barça però sense el Real Madrid!

I el number one, all-time Christmas favourite (almenys la d'aquesta setmana) és aquesta joia. Cantat per Kirsty MacColl juntament amb els Pogues, la lletra és demolidora, però real. Els tipics immigrants irlandesos arribats a New York, vivint com poden, mentre els seus somnis no s’acompleixin mai. El típic Nadal, bevent, barallant-se, insultant-se ...com xalem! Bon Nadal, i fins al 2010!

Fairytale of New York (Finer/MacGowan) dels Pogues and Kirsty MacColl, de l’any 1987 - i a continuació, la lletra, poesia pura, i dura!



It was Christmas Eve, babe,
In the drunk tank, an old man said to me - won`t see another one
But then they sang a song, the Rare Old Mountain Dew
I turned my face away and dreamed about you
Got on a lucky one, came in eighteen to one
I´ve got a feeling this year´s for me and you, so Happy Christmas, I love you baby
I can see a better time where all our dreams come true.

They got cars big as bars, they got rivers of gold, but the wind goes right through you
it´s no place for the old
When you first took my hand on a cold Christmas Eve, you promised me Broadway was waiting for me
You´re handsome, you´re a pretty Queen of New York City,
When the band finished playing they howled out for more
Sinatra was swinging, all the drunks they were singing
We kissed on a corner and danced through the night.

And the boys from the NYPD choir were singing Galway Bay, and the bells were ringing out for Christmas Day.
You´re a bum, you´re a punk, you´re an old slut on junk lying there almost dead on a drip in that bed
You scumbag, you maggot, you cheap lousy fagott, Happy Christmas your arse, I pray God it´s our last.
And the boys of the NYPD choir still singing Galway Bay, and the bells are ringing out for Christmas Day.

I could have been someone.
Well, so could anyone, you took my dreams from me when I first found you
I kept them with me babe, I put them with my own, can´t make it all alone, I´ve built my dreams around you
And the boys of the NYPD choir still singing Galway Bayand the bells are ringing out
for Christmas Day.

dimecres, 23 de desembre de 2009

Merry Xmas Everybody - Slade

El Christmas Number One a Anglaterra a l’any 1973, va ser Merry Xmas Everybody (Holder/Lea) de Slade, un grup de glam-rock amb bastant fama en aquella època.
Aquesta cançó mereix alguna cosa més que el YouTube i els altaveus del pc, millor ficar-la a la torre de casa, i pujar el volumen fins al 11 !!

dimarts, 22 de desembre de 2009

I wish it could be Christmas everyday - Wizzard

Bé, a vore si avui tenim sort i Catalunya deixa a l'Argentina de Maradona ben marejats!

Amb foto d’algun lloc de les Terres de l’Ebre nevat aquest cap de setmana, trobem al numero 3 de la llista, I wish it could be Christmas every day (Wood) de Wizzard, grup del ex-component de The Move i el Electric Light Orchestra, Roy Wood.

Aquesta cançó va arribar al segon lloc de les llistes d’èxit per Nadal de l’any 1973, per darrera de ...

dilluns, 21 de desembre de 2009

Christmas (Baby, please come home) - Darlene Love

Les noticies d’actualitat que m’han interessat aquesta setmana...

1, falta 4 dies per Nadal! 2, fa fred. 3, s’ha perdut una quantitat de temps, diners, energia i credibilitat a Dinamarca.

4, sembla que el Parlament de Catalunya vol prohibir les corrides de bous a Catalunya. És una noticia sorprenent per mi, bàsicament perquè no entenc com han tardat tant! Xeics, que estem al segle 21! A contra-partida he llegit al setmanal La Veu de l’Ebre les opinions de representants de TOTS els partits a les Terres de l’Ebre sobre el tema dels correbous aquí al sud, i he flipat. Entre estar a favor i guardar i salvar la roba, ningú s’atreveix a parlar en contra. Per molta excusa que hi ha, la tradició, el punt més important de les festes, un dia per trobar-se amb els amics, que el bou no es mor, ... la tradició bla bla bla ... no puc entendre de cap de les maneres com es pot permetre que homes (perquè bàsicament són homes) puguen matar, torturar, o fer patir a animals només per xalar un rato.
Bé, aquí acaba el sermó.

Entrem en el Top 4 dels Cançons de Nadal Favorites de Brian. Realment aquestes propers 4 hits poden estar en qualsevol ordre perquè m’encanten totes, cada dia els ficaria en un ordre diferent. Tenen tot el que necessita, bon ritme, bona lletra, un bon saxofó, campanes de fons ... i la tradició de sentir-les cada any. Igual que aquell episodi de Donald Duck, tant de bo Nadal dures tot l’any per a tornar a sentir-les! Avui Darlene Love amb Christmas (Baby, please come home) (Greenwich/Barry/Spector) de la fabrica del productor Phil Spector, inclosa al LP A Christmas Gift de Phil Spector de l’any 1963 – i si, és un regal perfecte per Nadal si encara no teniu aquest LP.

dissabte, 19 de desembre de 2009

Blue Christmas - Elvis Presley

Com vaig dir al principi de la setmana, tots els craks de la música anglo-saxona tenen la seva cançó de Nadal, i Elvis no podia ser menys. Aquí el tenim amb Blue Christmas (Hayes/Johnson), gravada per Elvis originalment a l’any 1957, però els imatges són del concert de l’any 1968.

divendres, 18 de desembre de 2009

El Christmas countdown continua ... Silver Bells - Jim Reeves

Al numero 6 dels meus Christmas singles preferides, trobem a Jim Reeves – cantant de country bastant popular als anys 50 – amb Silver Bells (Livingston/Evans).

Mentrestant a Dinamarca han anat un munt de gent, a peu espero, per salvar el mon.

I a Tortosa no sabem si han d’arribar els reis o les eleccions ja que tindrem un nou pont, una nova escola, un nou institut, un Decatlon, un nou hospital, parkings subterranis, nova piscina amb complex de salut .... que bé, no? Ara ve Nadal ...

dijous, 17 de desembre de 2009

Do They Know It's Christmas - Band Aid

Una altra de les meves preferides en aquesta època de l’any és Do They Know It’s Christmas (Geldof/Ure) de Band Aid.

A l’any 1984 Bob Geldof (dels Boomtown Rats) juntament amb Midge Ure (d’Ultravox) van decidir gravar un single per a recollir diners pel problema de fam que estaven passant a Etiopia amb milers i milers de morts. Encara que fos per una bona causa i s’hauria venut igualment, la cançó podria haver sigut una “cutrada” com sovint passa quan els super-stars de l’occident intenten ajudar al “tercer mon”. Però en aquest cas, al meu entendre, la cançó els va sortir molt bona – potser pels organitzadors, una mica punk, una mica alternativa, i/o pel temps curt que tenien per gravar-ho (24 hores), però si ho comparem amb la cançó ensucrada que van fer els americans (We are the world), pos, dona’m aquesta dels britanics/irlandesos primer!

Després del mega-hit que van tenir, i els diners que van recollir, Bob Geldof organitzaria el concert de Live Aid, and the rest is history ...

A veure de aquesta gent, tots famosos a l’any 1984, quantes cares recordem encara? I quants encara canten?

dimecres, 16 de desembre de 2009

Winter Wonderland - Ella Fitzgerald

Avui, fins i tot les Terres de l'Ebre semblen un Winter Wonderland amb tant de neu - i fred!
Hi ha hagut moltes versions d'aquesta peça classica, numero 8 en el meu top ten, però avui he buscat la de Ella Fitzgerald de l'any 1960.

dimarts, 15 de desembre de 2009

I believe in Father Christmas - Greg Lake

Brian’s Christmas Top Ten continua.
Al numero 9, trobem a Greg Lake. Potser ell és més conegut com a membre de grups com King Crimson, Emerson Lake & Palmer, o Asia, però també va compondre una Christmas Song com tots els cantants bons.

I Believe in Father Christmas (Lake/Sinfield) – jo crec en el Pare Noel – va arribar al numero 2 de les llistes d’èxit anglesos a l’any 1975. Encara que Greg Lake la va escriure i gravar com a solo artist, despès ELP la va incloure al LP Works Volume II.

dilluns, 14 de desembre de 2009

Christmas Hits - Stop The Cavalry de Jona Lewie

Bé, m’he aguantat fins ara, però és que, xeics, VE NADAL i ja no puc més! És moment de les cançons de Nadal. A Anglaterra, al contrari d’aquí, es dona poca importància sobre decidir quina és la cançó de l’estiu, però en canvi es dona molt de prestigi al Christmas Number One. Gairebé tots els bons grups i cantants tenen la seva cançó de Nadal i un cop entrat al desembre se senten continuament a la radio i a tot arreu, tan les noves com les clàssiques, com a fondo de la gran festa pagana de consumir i xalar que representa el Nadal.

Hi ha tantes, des de Louis Armstrong i Ella Fitzgerald, passant per Frank Sinatra i Cliff Richard, Paul McCartney i els Beach Boys, fins al Queen o Mariah Carey ... els propers dies repassarem les meves preferides, el meu top 10 en un ordre de menys a més.

Al numero 10 d’aquesta llista personal, una cançó que potser no és massa coneguda però que, diguéssim, és de la meva època, una peça essencial per les festes de Nadal dels joves dels principis dels 80. Stop the Cavalry (Lewie) – un títol i lletra pacifista - de Jona Lewie va entrar en les llistes de ventes al desembre del 1980, arribant al numero 3 per Nadal, només superada per (Just like)Starting Over i Happy Xmas (War is over) del John Lennon a qui havien matat el mateix mes, el 8 de desembre del 1980.



divendres, 11 de desembre de 2009

Somersault, BSO - Decoder Ring

Amb quina rapidesa torna a ser divendres!
OK, un altra banda sonora. Avui toca Decoder Ring amb la BSO de Somersault – una pel·lícula australiana dirigida per Cate Shortland a l’any 2004. De la pel·lícula no puc dir gaire perquè no la he vist, però la música és preciosa.
La peça d’avui va ser un single amb bastant èxit, i es diu, com a la pel·lí, Somersault.

dijous, 10 de desembre de 2009

Here Is The News - ELO

Suposo que de vegades hauria de complir amb la promesa del títol del bloc i comentar l’actualitat...de una manera caòtica i gens objectiva.

Pos, sembla que ara ve nadal, i això sempre és bo.
Enviarem més tropes a l’Afganistan i no sé si aclarirem res, ja que l’historia militar demostra més bé el contrari.
Per fi, sembla ser que el LHC de la CERN està funcionant i això és una bona noticia ja que no hi ha res millor per lluitar contra la ignorància que un bon dosis de ciència.
Parlant d’ignorància, les relíquies de la Santa Teresa de Lisieux han fet una gira per Anglaterra i Gales, amb milers de visitants i esglésies oberts els 24 hores per cobrir la demanda!
La crisi apreta i crec que els “de dalt” no s’adonen del que significa a nivell personal per molta gent - que farà un pare de família de 40 anys que perd la feina? Que farà un home que porta un family-business des de fa 30 anys i ara s’ha acabat en la bancarrota (tots dos son casos que conec)?
La fabrica Lear ha acordat les indemnitzacions pels 500 treballadors que perden la seva feina aquí, però ningú "indemnitazarà" els 500 llocs de treball que ens faran falta pels nostres fills d’aquí uns anys – sembla que a cada bogada es perd un llençol a les Terres de l’Ebre.
Bé, ara ve nadal ...

I fins aquí, les noticies.
Here Is The News de l’ELO del LP Time, de l’any 1981.

dimecres, 9 de desembre de 2009

Dos de Jakob Dylan

Tornant a estudiar la xuleta dels aniversaris dels rock-stars, avui, 9 de desembre Jakob Dylan compleix anys. En concret, 40 anys, ja que va néixer a l’any 1969. Suposo que no li agrada que sempre pensem en ell com a “fill de …”, però és difícil no reflexionar sobre si el ADN dels Grans Músics es pot passar de generació en generació...

Anyway, un parell de cançons de Jakob. Primer, un dels millors driving songs que conec, One Headlight (Dylan) del LP Bringing Down The Horse que va gravar amb el seu grup, The Wallflowers, a l’any 1996.
I tot seguit, Something Good This Way Comes (Dylan) del seu primer LP en solitari, Seeing Things, de l’any 2008.



dimarts, 8 de desembre de 2009

Birth of the Blues - Les Paul

Una noticia dolenta, però inevitable, que a molts ens ha passat per alt aquest any ha sigut el mort a l’estiu de Les Paul.

Sense la NASA hauríem tingut el micro-ones, sense Karl Marx hauríem tingut el Mur de Berlin, sense els anglesos hauríem tingut el futbol …? Molta gent afirma que tampoc està gens clar com haurien evolucionat els últims 50 anys de la música pop-rock sense Les Paul.

A banda de ser un maestro tocant la guitarra, bàsicament va inventar la guitarra elèctrica tal com la coneixem avui en dia. És agosarat dir que la va inventar ja que moltes persones i empreses treballaven en aquest camp, però si que sembla cert que els avanços que va dissenyar ell són claus per arribar al so del rock ‘n’ roll que tots coneixem – bé, això diuen gent que sap més que jo, com Eric Clapton i Jimmy Page. Per exemple, col·laborant amb l’empresa Gibson, va sortir el model Gibson Les Paul a l’any 1951 que es pot veure a la imatge.

També és el "culpable" de ser el primer en usar la tècnica de les gravacions multi-pista, dissenyant la primera taula per gravar vuit pistes, a més a més que altres invents i avanços que van constituir l’espina dorsal dels estudis de gravació del finals de la dècada dels 1950, i principis dels 60.
Com els inventors de les pel·lícules, tampoc podem oblidar les anècdotes – a l’any 1940 és va electrocutar i diuen que li va costar 2 anys de recuperació! I quan es va trencar el braç al 1948 els metges li van dir que podrien arreglar el braç però perdent tota la mobilitat – pos, Les va demanar que li deixessin fixat a un angle de 90 graus per poder continuar tocant la guitarra!
Aquí teniu la seva vida al Wikipedia en català (en anglès hi ha més info),

Com a exemple de les habilitats de Les, el clip d'avui és del Birth of the Blues tocant juntament amb Chet Atkins. I aquí hi ha un petit documental de 10 minutets.

Les Paul va neixer al 9 de juny del 1915, i va morir aquest estiu, el 12 d’agost 2009.
Gràcies Les.

diumenge, 6 de desembre de 2009

Grocer Jack (An Excerpt From A Teenage Opera) - Keith West

Un altre milacre de l’internet. Fa una pila d’anys, vaig sentir aquesta cançó per primer cop i, a banda del fet que em va agradar moltíssim, em vaig quedar pensant amb el títol. Parlo de la cançó de Keith West, de l’any 1967, Grocer Jack (An Excerpt from a Teenage Opera)El botiguer Jack, un extracte d’una opera d’adolescents.
Tracta del pobre botiguer del poble, a qui ningú presta gaire atenció fins que un dia es mort. Però, per que es diu que és només “un extracte” d’una opera? Realment existia aquesta opera o només era un nom una mica rebuscat? A casa nostra ningú em sabia donar la resposta, i als llibres de la biblioteca només vaig poder esbrinar que aquesta cançó semblava ser l’únic èxit de Keith West, però de l’opera, no deien res. En aquella època jo encara no era prou friki per voler anar més a lluny en les investigacions ja que hagués implicat molta feina...

Però, arriba l’internet, i de sobte tenim tota la informació que volem – tan si és veritat com si no – a un teclat de distancia. Així que, ara, 30 anys desprès de la meva pregunta, per fi sé el que va passar – segons Mr Wikipedia.

Segons diuen, el productor Mark Wirtz va tenir l’idea d’escriure un pop-opera – com molta gent en aquella època - i va escriure, juntament amb Keith West, la cançó del Grocer Jack, afegint al títol allò de “excerpt” per a deixar clar que vindrien més temes. El concepte seu era que cada cançó explicaria la vida de la gent d’un poble imaginari i excèntric, usant els components del grup de pop, Tomorrow, per a gravar-les. Keith West era el cantant d’aquest grup.
Aquesta primera cançó va rebre molt de “airplay” durant el 1967 i va arribar al numero 2 de les llistes d’èxits. Després van fer una segona cançó, Sam, però no va tenir gaire èxit, i West va deixar el projecte. Wirtz continuaria treballant, escrivint i gravant diverses peces baix diferents pseudònims però no es va arribar mai a definir i acabar el projecte fins ... el 1996.
En aquest any per fi Wirtz va ajuntar tot el que havia fet gravat durant aquests anys i va publicar el LP ATeenage Opera. És impressionant i més encara si ens parem a pensar si haguessin invertit tot el temps i recursos necessaris per realitzar el somni original de Wirtz ...

divendres, 4 de desembre de 2009

Hawaii Five-O, banda sonora

Els Soundtrack Fridays tornen avui amb un dels theme tunes més fàcils de reconèixer de l’historia de les series televisives. La música, les imatges, qui – d’un cert edat – no recordarà a Hawaii Five-O, i Steve McGarrett amb el seu ajudant Danno?

Per tant, aquí tenim al tema principal de la sèrie, escrita per Morton Stevens, 1968.

dimecres, 2 de desembre de 2009

A Hazy Shade Of Winter - Simon & Garfunkel

Sembla que l’hivern ha arribat per fi. Per celebrar-ho, Simon & Garfunkel amb A Hazy Shade Of Winter (Simon), gravada a l’any 1966, després sortiria en el LP Bookends. I unes imatges de la neu que algú va gravar a l’universitat de Sussex (RU).

Time, time, time, see what's become of me
While I looked around for my possibilities
I was so hard to please
But look around, leaves are brown
And the sky is a hazy shade of winter

Hear the salvation army band down by the riverside,
it's bound to be a better ride than what you've got planned
Carry your cup in your hand
And look around, leaves are brown now
And the sky is a hazy shade of winter

Hang on to your hopes, my friend
That's an easy thing to say, but if your hope should pass away
It's simply pretend that you can build them again
Look around, the grass is high, the fields are ripe,
it's the springtime of my life
Ahhh, seasons change with the scenery
Weaving time in a tapestry
Won't you stop and remember me at any convenient time
Funny how my memory slips while looking over manuscripts of unpublished rhyme
Drinking my vodka and lime

I look around, leaves are brown now
And the sky is a hazy shade of winter

Look around, leaves are brown
There's a patch of snow on the ground...

dissabte, 28 de novembre de 2009

Lo Secret, i Contes - Xeic

De Yorkshire tornem a les Terres de l’Ebre. No coneixia aquest grup fins fa molt poc – quan els vaig veure al bloc Lo Gaiter de l’Ebre , però son molt bons, tocant l’estil aparentment anomenat ska-rural.

Xeic, primer amb Lo Secret del LP Birla de l’any 2009. Després amb Contes gravada en directe.



divendres, 27 de novembre de 2009

Symmetry - Little Boots & Phil Oakey

Acabem la setmana de Yorkshire amb una trampa. Little Boots no és precisament de Yorkshire, sinó de Lancashire, els rivals històrics. No obstant això, aquesta cançó, Symmetry, del seu LP Hands està gravada amb un altre dels herois de Sheffield, Phil Oakey, cantant dels Human League. I és molt bona!

Per cert, diuen que hi ha futbol pel cap de setmana ...

dijous, 26 de novembre de 2009

Heavy Weather - Jarvis Cocker

Tenim el Rei del Pop (Michael Jackson), El Rei (Elvis), La Veu (Sinatra), i El Jefe (Springsteen, i avui per fi arriba Deu !!

Pulp, el grup de Sheffield par excellence ja han sortit diverses vegades al bloc. Avui toca a Jarvis Cocker, el líder i principal autor del grup, adorat com un Deu pels seus fans incondicionals. El grup va agafar un descans semi-permament a l’any 2002 i no se sap si mai es tornaran a tocar junts, però mentrestant Jarvis està treballant molt, molts de col·laboracions i alguns LPs en solitari…
Heavy Weather (Cocker) del LP Jarvis, de l’any 2006.

Per cert, demà, divendres, presentació del nou llibre de Jesus Tibau a la biblioteca de Roquetes a les 19.30.

dimecres, 25 de novembre de 2009

Cheat On Me - The Cribs

Un altre bon grup de Yorkshire son The Cribs. Originalment només ho formaven tres germans, Ross, Gary i Ryan Jarman, però ara s’ha apuntat Johnny Marr amb ells per a gravar el seu nou LP, Ignore The Ignorant.
Si The Cribs ja eren un bon grup fins ara, imagina’t ara amb l’addició del ex-guitarrista dels The Smiths !! Pot ser massa!

De moment Cheat On Me, el primer single del nou LP ...

Per cert, demà, dijous, a les 19.00 xerrada de Carles Ibanyez sobre els efects del canvi climatic sobre el Delta.



The Cribs - Cheat On Me
Cargado por UniversalMusicEspana. - Ver los videos de música recién destacados.

dimarts, 24 de novembre de 2009

I bet you look good on the dancefloor - Arctic Monkeys

Continuant a la república popular de Yorkshire, i més concretament a la zona de Sheffield, tornem amb els Arctic Monkeys. Ja els hem posat al bloc abans en la seva nova etapa més madura, però per a adrenalina pura i dura, no hi ha res millor que el seu primer mega-hit.

I Bet You Look Good On The Dancefloor (Turner) – aposto que tu tens bona pinta a la pista de ball – del LP Whatever People Say I Am, That’s What I’m Not, any 2005.

Per cert, canviant de tema, demà hi ha festa de la Casa de l'Aigua a Tortosa.

dilluns, 23 de novembre de 2009

Coles Corner - Richard Hawley

Fa unes setmanes vaig dedicar una sèrie d’apunts a la música de Yorkshire (Anglaterra). Més o menys en ordre cronològic, vaig arribar als 90.
Richard Hawley va ser guitarrista amb els grups d’estil indie, The Longpigs i Pulp durant aquesta dècada, però ara farem un salt en el temps i escoltarem el que està fent actualment en solitari al segle 21. S’ha transformat en una mena de crooner, com a una mescla de Tony Bennet i Elvis Presley, i ha gravat diversos LPs amb temes magnífics, per asseure’s al sofà, baixar la llum i escoltar-les. Sona estrany, però sovint no escoltem (o almenys jo) la música avui en dia, i la tenim només com a banda sonora de fons mentre fem una altra cosa. Pos, Richard Hawley mereix alguna cosa més.

Fa uns dies al bloc La Voz Telúrica parlaven del seu nou LP, però jo he buscat un vídeo de Coles Corner (Hawley) del LP del mateix nom de l’any 2005. Coles Corner era un lloc típic a Sheffield per a trobar-se amb algú, per exemple amb la parella, a la cantonada dels grans magatzems Coles.



diumenge, 22 de novembre de 2009

The Big Bang Theory theme - Barenaked Ladies


Continuant amb el tema de la ciència, ja que en temps de crisi, enganys, corrupció, mans de futbolistes ..., potser és de les poques coses en que encara podem creure. Si us agrada la ciència i teniu sentit de l’humor, pos, segur que heu vist el programa The Big Bang Theory (o sencillament Big Bang, aquí).

Resulta que els cantants de la música principal del començament del programa també son molt bons i molt divertits – els Barenaked Ladies (les dones despullades). Aquí la versió sencera del theme music ... amb un vídeo muntatge que no té res a veure amb la sèrie però també val la pena mirar.

dissabte, 21 de novembre de 2009

Ring Of Fire - Johnny Cash


L’anell de foc. Suposo que la noticia del dia, per a mi, és que han tornat a “enxufar” el gran anell a Ginebra, el Gran Col·lisionador de Hadrons. A veure si aquest cop tenen més sort i funciona millor.

Ring Of Fire (Carter/Kilgore) , va ser un dels grans èxits de Johnny Cash, originalment gravada a l’any 1963, però el vídeo aquí és del 92.




divendres, 20 de novembre de 2009

Gabriel's Oboe, del The Mission - Ennio Morricone

Continuant amb els Soundtrack-Fridays, del maestro Ennio Morricone, el tema Gabriel’s Oboe, de la BSO del The Mission, pel·lícula dirigida per Roland Joffé a l’any 1986.

dijous, 19 de novembre de 2009

Distant Sun - Crowded House

Crowded House amb la cançó Distant Sun (Finn) del LP Together Alone, de l’any 1993. Neil Finn, el líder dels Crowded House, és tot un crack, primer amb Split Enz als 1970, desprès amb Crowded House i gravant en solitari – deu-n’hi-do, la quantitat de hits que ha escrit (sovint amb el seu germà Tim Finn).
Us puc recomanar qualsevol cosa firmada per ell ...

dimecres, 18 de novembre de 2009

68 Guns - The Alarm

Tornant als principis dels 80, un altre dels grups amb un aire rock-indie que va sorgir, son els The Alarm. El seu primer LP, Declaration (1982), va ser increïble, un d’aquests que fiques al tocadiscs un cop rere altre sense parar. Desprès continuarien però, per mi, mai van tocar el cel com amb aquesta primera col·lecció de joies.

D’aquest LP, el hit 68 Guns (Peters, MacDonald) en versió single - la versió del LP tenia una segona part, fent-la durar uns 6 minuts.

dimarts, 17 de novembre de 2009

I was made for loving you - Kiss

Encara que no ham marxat mai, actuant en directe any rere any i engrassant la maquina de marketing que es basa en aquesta marca tan característica que tenen, desprès de 11 anys sense gravar res nou, Kiss, han tornat amb el LP Sonic Boom. Encara no ho tinc però segur que no decebrà.
Mentrestant, recordem un dels hits, I was made for loving you (Child, Stanley, Poncia) del LP Dynasty del 1979 quan el seu heavy rock habitual es va trobar amb la discoteca.

diumenge, 15 de novembre de 2009

dissabte, 14 de novembre de 2009

Sorry - Bix Beiderbecke

La pena és que de jazz no entenc gaire ni conec molts d’artistes, però hi ha uns pocs que si que he après i que han entrat a la nostra col·lecció de música. Normalment son de caire clàssic o tradicional però estic obert a propostes ... també trobo que el jazz és un tipus de música de sentir en directe - quan estudiava freqüentàvem un pub que es deia Cannonball, en honor a Cannonball Adderley i cada nit allí tocava algú. Evidentment amb tantes hores estudiant no vaig poder anar-hi molt sovint, però em consta que estava molt bé!

Coses de la vida, a Anglaterra van fer un sèrie a la tele als anys 80 que es deia Les Cintes de Bix Beiderbecke, al qual consistia de dos professors-amics que passaven la vida buscant unes cintes d’unes gravacions perdudes d’un artista de jazz, el cornetista Bix Beiderbecke. Mentrestant es veien involucrats en tot tipus de problemes, esbrinant misteris i investigant coses. La música de fondo, boníssima, em va animar a investigar qui era aquest Bix. Des de llavors que li tenim al prestatge de CDs (en aquell moment, cintes). És jazz dels principis dels segle 20, de l’estil que sovint Woody Allen usa per a les seves pel·lícules.

Bix va morir d’una pulmonia, amb el problema afegit del seu alcoholisme, a l’edat de 28 anys. Si en voleu saber més, pos, a la Wikipedia.


Aquí tenim Bix Beiderbecke and His Gang, tocant la peça Sorry a l’any 1927.



divendres, 13 de novembre de 2009

Once Upon A Time In The West - Ennio Morricone

Ennio Morricone ha tingut una llarga i fructífera carrera composant bandes sonores memorables. Entre altres, Cinema Paradiso, La Missió, Els Intocables, Dies de Cel ... també ha fet moltes bandes sonores pels spaghetti westerns com El bo, el dolent i el lleig, o Per un grapat de dollars.

Avui la peça principal de Once Upon a Time in the West (Hasta que llegó su hora, en castellà!), la pel·lícula dirigida per Sergio Leone al 1968.

Per cert, el 10 de novembre, fa un parell de dies, va complir 81 anys. Felicitats, geni!


dijous, 12 de novembre de 2009

Club de Fans de John Boy - Love of Lesbian

Hi ha grups que, només sentir el nom, ja saps que han de ser bons o, almenys, interessants. El grup d’avui, Love of Lesbian, és un d’aquells! Amb un nom així, qui no els escoltaria?!

Hi ha altres grups que els seus noms semblen destinats a portar-los al fracàs – us imagineu un grup que es diu alguna cosa pareguda a Els Escarabats, però mal escrita – The Beatles – o Les Pedres que Roden (Rolling Stones)? Veritat que son noms amb poc enganxo que no aniran a cap lloc .... bé, fins aquí arriba la meva teoria!

Anyway, he descobert, fa relativament poc, que hi ha un grup català que es diu Love of Lesbian, que porten una pila d’anys tocant, cantant originalment en anglès, però ara en castellà. Només he sentit l’últim LP, 1999 (o cómo generar incendios de nieve con una lupa enfocando a la luna), però pinten bé pel meu gust.
D’aquí, la cançó Club de Fans de John Boy.

dimecres, 11 de novembre de 2009

Echo Beach - Martha and the Muffins

Una de les diferencies culturals i socials entre Anglaterra i Catalunya que sempre m’ha cridat l’atenció és la vida dels estudiants d’universitat. Concretament, el fet de que (o, almenys aquí a Tortosa) gairebé sempre tornen a casa per passar el cap de setmana. A Anglaterra normalment ens quedem a la universitat per passar els dos dies estudiant intensament ... no!

Resulta que el cap de setmana és quan hi ha més marxa i els estudiants no marxarien a casa ni bojos! A banda de l’oferta privada de “vida social” de cada ciutat, el Sindicat dels Estudiants té el seu centre cultural dins del campus i el dissabte i diumenge està bullint d’activitats - culturals, esportives, trobades, festivals de cervesa ... i sobretot els Students’ Discos.
Sempre quan sento Echo Beach em porta records d’aquelles discoteques, bé, records una mica boiroses per això!

Echo Beach (Gane) és l’únic hit que conec de Martha and the Muffins, però forma part de la memòria col·lectiva dels anglesos dels anys 80. Del LP Metro Music de l’any 1980, un altre vinil que encara guardo ...

dimarts, 10 de novembre de 2009

The Final Countdown - Europe

Sovint hi ha casos en aquesta vida quan, ajuntant dos parts, el total és més que una mera suma de A+B, i dona un resultat més allà de les nostre esperances. També es nota al reves, quan A o B intenten treballar sols i veiem que necessitaven la seva mitja taronja per tocar al cel.

Casos abunden; Lennon i MacCartney, Jagger i Richards, Wayne Rooney i Cristiano Ronaldo, Martes i Trece, Paul Newman i Robert Redford, Tom i Jerry, Scorsese i De Niro ...

Tot esperant que l’unió entre Catalunya i Cruyff també ens porta cap al camí d’un equip nacional de futbol (o un país nacional de catalans!), navegant pels youtubes de la matinada he trobat un altra aparellament fantàstic. Podeu imaginar al gran crack, Bob Esponja, cantant aquell gran èxit dels 80, The Final Countdown (Tempest) de Europe? Màgia pura!

dilluns, 9 de novembre de 2009

Hollow Trees House Hounds - Cate Le Bon

Una altra cantant que acabo de descobrir, Cate Le Bon, de gales.
Hollow Trees House Hounds del seu primer LP, Me Oh My, d’aquest mateix any, 2009.

No sé de que va ni la lletra ni el vídeo, però tampoc sé de que va la vida i no deixo que això impedeixi el meu gaudi d’ella!



divendres, 6 de novembre de 2009

Participació en el Joc Literari del Tens un Racó dalt del Món

El escriptor i blocaire Jesús Tibau proposa un Joc Literari setmanal al seu bloc Tens un Racó dalt del Mon. Un cop al mes, aquest joc consisteix en escriure un petit text basat en un imatge o idea que ens proposa. Els blocaires que participen pengen les seves propostes als seus blocs.

És un concurs d’aquells que agraden ja que tots guanyem amb l’il·lusió de participar. Aquest mes ha tocat escriure un poema sobre la tardor. Encara que els poemes no son el meu fort, aquí va un:

La Força de la Tardor
Hi havia un bon pensador
Berenant un dia de tardor
Al cap li caigué
Una idea del pomer
I de la gravetat en fou sabedor.

(Inspirat en els limericks, poemes irlandesos de 5 versos i habitualment humorístics)

Perfect Day

Els divendres poden ser els dies de les bandes sonores, i avui toca. Avui, la banda sonora d’un spot de publicitat que, curiosament, va fer la BBC per auto-promocionar-se. A l’any 1997 van reunir moltes grans estrelles de la música per gravar una versió de la cançó Perfect Day, originalment de Lou Reed (del LP Transformer de l’any 1972), per animar la gent a donar-los suport, mantenint la seva peculiar forma de finançament.

Els britànics han de pagar una llicència cada any per tenir un televisor a casa, i aquests diners financen el BBC. En teoria, eviten que hagin de posar anuncis i els ajuden a preparar una tele (i radio) de qualitat sense haver de recórrer als reality shows i altres maneres vulgars de aconseguir audiència. Aquest sistema és sovint qüestionada i per això el BBC sempre s’està defensant.

En fi, van poder reunir aquests artistes per a la causa. Una cançó preciosa cantada per uns craks! Desprès, ficarien el single a la venda per recollir fondos per una ONG d’ajut als infants, Children In Need.

Qui ha penjat el video clip també ha posat els noms dels cantants i musics, però si els tapeu és un bon joc, a veure quants podem reconèixer. Algunes veus, no cal ni el video per saber qui són, no?


dijous, 5 de novembre de 2009

Poker Face - Lady Gaga

No he pogut evitar la temptació d’acabar la trilogia començada per casualitat, però que ara veig que estic fent; de veus femenines, que s’han donat a conèixer en l’últim any, i que comencen amb la lletra L !!

Per tant, avui toca Lady Gaga (nom real, Stefani Joanne Angelina Germanotta) cantant Poker Face (Lady Gaga, RedOne) del LP The Fame, 2008.

Per cert, amb una introducció espectacular al piano ...


dimecres, 4 de novembre de 2009

Remedy - Little Boots

Una altre cantant que sembla que s’ha equivocat de dècada és la Little Boots (nom real, Victoria Christina Hesketh). El seu LP, Hands, ha sigut tot un èxit aquest any, 2009, afegint-se així a l’ona de noves cantants femenines que últimament han sorgit.

Per més interès, és de la ciutat de Blackpool, tot un símbol de la “cultura” britànica i lloc necessari per a visitar si un realment vol comprendre que tenim al cap. Com una barreja de Las Vegas i Lloret de Mar, o potser Sodoma i Gomorra, però a lo barato, és una ciutat que viu de, i per a, la diversió; hotels i llocs per a dormir barat, circs, teatres, espectacles, música, comèdia, maquines traga-peles, bingo, i sobretot cervesa. No és qüestió del Happy Hour sinó del Happy Year! En fi, m’encanta!

Remedy (Hesketh, RedOne) de Little Boots.

dimarts, 3 de novembre de 2009

dilluns, 2 de novembre de 2009

Relax - Frankie Goes To Hollywood

El dissabte vam ser entre 15 i 20 mil persones a la manifestació. Això representa aproximadament el 10% de la població les Terres de l’Ebre. I si 100 o 200.000 persones sortissin al carrer a Barcelona pel tancament d’una fabrica allí – hi hauria soluciones?

Bé, deixem que ara parlin els empresaris i el President Montilla, i tornem a parlar de temes importants com lleones perdudes i assassinats orientals a les Terres de l’Ebre –i aquí tornem a la música.

Aquest any celebrem els 25 anys des de que Frankie Goes To Hollywood van fer tremolar les llistes d’èxits i el establishment britànic! Ara sembla estrany que el BBC va prohibir una cançó per parlar, però tampoc obertament, del sexe, o que s’escandalitzin per els comentaris i actuacions del grup, ara quan tenim sexe, violència, drogues, i rock ‘n’ roll, a totes hores en prime-time TV.

En fi, amb l’ajut de les prohibicions (quan aprendran, que prohibint una cosa, només generen més interès?), van arribar a ocupar el primer lloc de les llistes de ventes durant 5 setmanes amb Relax (Don’t Do It) (Gill, Johnson, Nash, O'Toole). Desprès, surfejant damunt de l’ona de l’escàndol, el segon single, Two Tribes va passar 11 setmanes al numero 1. No diré que no són bones cançons però si que és cert que molta gent les compràvem només pel thrill de fer alguna cosa que no volien que féssim. El tercer single va ser Power Of Love que també va arribar al numero 1 pel Nadal del mateix any, deixant clar que el 1984 havia sigut l’any dels Frankie ...

dissabte, 31 d’octubre de 2009

Avui, Monster Mash i Manifestació a Tortosa

La noticia ebrenca d’avui serà la manifestació a Tortosa d’aquest matí - en principi en contra del tancament de la fabrica Lear, i la pèrdua de 500 llocs de treball, però amb el rerefons d’una sensació de que les Terres de l’Ebre són el cul del món, o almenys de Catalunya.
Els empresaris han fet el de sempre, fugir per guanyar encara més diners (perquè de perdre, no perden mai...), però, pregunto, els governants han fet alguna cosa per salvar aquestes feines o buscar-ne altres opcions com fan quan es tanquen fabriques a les capitals?
Les Terres de l’Ebre produeix tota l’energia que volen - "neta", bruta, i radioactiva - i a més s’emporten l’aigua (i voldrien més) per a crear riquesa a altres llocs. A canvi, la joventut ha de agafar els (pocs) trens de tercera que passen per aquí per anar a estudiar a fora i probablement quedar-se allí per a trobar feina, ja que aquí hi ha poc moviment i iniciatives amb prospectes pel futur. I ara també ens volen ficar el cementiri nuclear!
Per tant, crec que avui el clam per un Future per a les TTE ha d’arribar fins a la Plaça Sant Jaume.

També son ells de la Plaça que haurien de tenir els malsons aquest Halloween. Natros, a passar-ho bé, i una cançó clàssica per aquest objectiu és la de Bobby “Boris” Pickett, cantant el Monster Mash (Pickett, Capizzi) a l’any 1962 amb una bona imitació de les veus de Boris Karloff i Bela Lugosi. La lletra, perfecta per avui, parla d’un científic boig fent una festa amb homes-llops, vampirs, zombis, ... i ballant el Monster Mash.
El clip que us deixo no és l’oficial, sinó una bona barreja de pel·lícules de terror i de sèrie B. Per cert, diu l’internet que el BBC va prohibir la cançó a les seves canals de radio fins 1973!



divendres, 30 d’octubre de 2009

The Time Warp, banda sonora per a Halloween i Castanyada

Demà, dissabte, manifestació a Tortosa per fer saber als empresaris i governants que les Terres de l’Ebre també necessiten futur …

… mentrestant, preparem el Halloween i la Castanyada. Sé que hi ha gent que té reticències a celebrar el Halloween, pensant que així es perdrà la tradició de la Castanyada però jo sóc de la teoria de que com més festes es celebren, més divertida és la vida. Més que substituir-la, Halloween se suma a la festa a casa nostra.

Una mica de historia que m’ha tocat aprendre ja que, per molt que els llibres d’anglès dels alumnes parlen de Halloween, fa 20 anys no es celebrava a Anglaterra, era una festa més bé irlandesa o americana ... bé, sembla ser que té els seus orígens en temps dels celtes, una festa pagana per fer fugir els esperits que tornaven a la terra pel any nou, que ells celebraven per aquestes dades. Desprès, com és habitual, l’església es faria càrrec de la festa convertint-la en Dia, i nit, de Tots Sants (All Hallows Eve en anglès antic – o sigui, la festa té el mateix nom com aquí ).
Encara que pensem (jo inclòs) que el “truco o trato” és una americanada, resulta que també té els seus arrels en una tradició europea de fa mil anys quan la gent citarien pregaries per a les animes de familiars morts a canvi de una petita pasta. De fet la Castanyada i Halloween no deixen de ser festes molt semblants. A banda de tenir el mateix nom, també em consta que la gent gran aquí se’n recorda de buidar carabasses i fer-les cares fa anys, o passar la nit contant histories “per a no dormir” (veritat?). En resumen, una festa sempre és benvinguda a casa nostra, vingui de on vingui!

Que coñazo, com diria Aznar!
Una bona banda sonora per Halloween és la de l’obra teatral (1973), i la pel·lícula (1975), The Rocky Horror Picture Show. D’aquí, The Time Warp (O’Brien).

dimecres, 28 d’octubre de 2009

Carry On My Wayward Son - Kansas

Pensant en grups de rock americà, ara gairebé oblidats (per bé o per mal!), he recordat aquesta cançó de Kansas, peça essencial en qualsevol recopilació de Driving Music (música per a conduir aquelles carreteres que veiem a les pel·lís de Hollywood) , juntament amb temes de Boston, Journey, Styx, Chicago, REO Speedwagon ... i altres guilty pleasures.

Carry On My Wayward Son (Livgren) de Kansas, del LP Left Overture, any 1976.


dimarts, 27 d’octubre de 2009

Bulletproof - La Roux

La Roux, format per Eleanor Jackson (cantant) i Ben Langmaid (instruments i producció) amb la cançó Bulletproof (Jackson/Langmaid) del LP La Roux, de l’any 2009.

dilluns, 26 d’octubre de 2009

There's always something there to remind me - Sandie Shaw

Continuant amb les efemèrides, fa 45 anys Sandie Shaw va arribar al numero u de les llistes britàniques amb aquesta cançó dels compositors Burt Bacharach i Hal David - There's always something there to remind me.

Va ser el primer èxit de Sandie i potser el més conegut, encara que 3 anys després, participaria en el Eurovision - contra la seva voluntat però animada pels managers per a re-llançar la seva carrera en un moment que ja no venia tants de discs. La cançó Puppet on a String va guanyar el concurs i així Sandie es va convertir en la primera guanyadora anglesa del show de Eurovision.

Durant els anys 80, col·laboraria amb els seus fans, The Smiths, arribant a gravar una versió de Hand In Glove i un LP amb un toc “indie”, a més a més de fer un parell de gires per sales en la mateixa línea. Sembla que des dels anys 90 ja no ha gravat moltes coses noves, bàsicament alguna nova versió de hits antics, i s’ha dedicat a la seva nova professió de psicoterapeuta.


diumenge, 25 d’octubre de 2009

The Bare Necessities, del The Jungle Book


Tornant a les pel·lícules de Disney, avui escoltem alguna peça “filosòfica” del Jungle Book (llibre de la selva).

The Bare Necessities (Gilkyson) cantada per Phil Harris i Bruce Reithermann, o sigui, Baloo i Mowgli, de l’any 1967.
Tal com diuen, potser hauríem d’oblidar-nos de les preocupacions, complicacions, i rotllos de la vida, i buscar només les necessitats essencials per a passar-ho bé, o com diuen per allí, les petites alegries!



dissabte, 24 d’octubre de 2009

River Deep Mountain High - Ike & Tina Turner

Repetim! Una altra composició immillorable de la parella de Ellie Greenwich i Jeff Barry, interpretada per una de les millors cantants de tots els temps (dic jo!), Tina Turner, amb el treball del productor Phil Spector – o sigui, això si que és un Dream Team!

River Deep Mountain High (Greenwich/Spector/Barry) de Ike & Tina Turner, l’any 1966. Amb tota la pinta d'estar gravada baix el metro!

Com diuen els americans, it don’t get better than this !


divendres, 23 d’octubre de 2009

Be My Baby - The Ronettes

El 23 d’octubre de l’any 1940 va néixer Ellie Greenwich. Avui hauria complert 69 anys però aquest estiu ha mort. Potser el seu nom no diu massa cosa però resulta que és la “culpable” de molts dels nostres records.
Junt amb el seu marit, Jeff Barry, van escriure un bon grapat de hits. Va treballar en el món de la música, col·laborant amb molts d’artistes durant tota la vida, però la dècada dels 60 va ser el moment de més gloria, amb cançons com Leader of the Pack, Chapel of Love, Da doo ron ron, The he kissed me. Era una època quan no es donava tanta importància a que el cantant escrigui les seves pròpies lletres, els cantautors, sinó que molts de grups treballaven des de “fabriques” del pop amb compositors com Holland-Dozier-Holland, King-Goffin, Mann-Weil, o aquí Greenwich-Barry.

Be my baby (Greenwich/Barry/Spector) cantada pels The Ronettes de l’any 1963.


dijous, 22 d’octubre de 2009

Mack the Knife - Louis Armstrong

I, perquè no, una versió de Louis Armstrong, gravada en directe a Londres a l'any 1956 ... Mack the Knife (Brecht/Weill).

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Mack the Knife - Bobby Darin

Si mirem 50 anys enrere, a la segona quinzena de l’octubre de l’any 1959 Bobby Darin va arribar a numero u a les llistes anglesos amb Mack The Knife. Hi ha hagut molts de versions d’aquest clàssic i segur que cada u té el seu preferit – jo aposto per les versions de Ella Fitzgerald i Louis Armstrong.

La cançó és del musical, Threepenny Opera (Die Dreigroschenoper), escrit per Bertot Brecht i Kurt Weill a l’any 1928. Suposo que pocs hem vist l’opera, però Mack the Knife sempre ha sigut una peça molt cantada pels cantants de jazz o easy-listening.

dimarts, 20 d’octubre de 2009

Video killed the radio star - The Buggles

Avui ja fa 30 anys (no, no ens estem fent vells, no!) que The Buggles van arribar al numero 1 de les llistes d’èxit a Anglaterra.


El vídeo ha matat a l’estrella de radio ... bé, no ho ha reemplaçat perquè veig que la radio continua i continuarà, però si que potser avui no es pot ser “feo” i un superstar alhora, ara potser més que mai prestem atenció al imatge de la gent.


Video Killed The Radio Star (Downes, Horn, Woolley) de LP The Age of Plastic, de The Buggles. Desprès d’aquest primer LP, dos dels membres, Geoff Downes i Trevor Horn van unir forces amb el grup Yes, gravant un LP amb ells abans d’anar cada u pel seu camí. Horn va aconseguir fer un segon LP dels The Buggles i després es convertiria en un productor molt conegut (treballant per Frankie goes to Hollywood, Paul McCartney, Simple Minds ...). Downes formaria el super-grup Asia amb ex-membres de Yes.



dilluns, 19 d’octubre de 2009

My Hometown - Bruce Springsteen


Una noticia dolenta per a les Terres de l’Ebre. Sembla que avui es confirmarà que la fabrica LEAR a la ciutat de Roquetes tanca, deixant més de 500 persones al carrer. Ja es veia venir, diu molta gent. Espero que si és així, els Presidents, politics, sindicats, també ho veien venir. Han tingut temps per fer tot el possible per a evitar aquesta situació o buscar solucions. Tal com va dir l’alcalde de Tortosa, tancar una fabrica així a la nostra comarca és l’equivalent de tancar una de 10.000 persones a Barcelona.
Veritat que esperaríem una reacció forta del govern de Catalunya si passis això a Barcelona? Pos, a veure que diuen ara …

Fa uns quants anys Bruce Springsteen ja parlava de una ciutat patint, primer, la tensió racial de la dècada dels 60, i després, una crisi econòmica, on les botigues tanquen, tothom marxa si pot, i les fabriques entren en un “procés de deslocalització” – en aquella època, no s’usava termes tan políticament correctes i es podria dir directament que els empresaris et feien una putada, ficant-te al carrer i deixant una família sense futur per guanyar uns quants cèntims més.

My Hometown (Springsteen) del LP Born in the USA. De l’any 1983 – el temps passa, però l’historia es repeteix, i sempre guanyen els mateixos. Crec que la veu i la música ja transmet el missatge amb prou força però per a ajudar més, aquí està la lletra en anglès, i desprès el vídeo amb subtítols en castellà.
És una de les meves cançons preferides del bloc fins ara, encara que més m'hauria agradat no haver-de posar-la ...

I was eight years old and running with a dime in my hand
Into the bus stop to pick up a paper for my old man
I’d sit on his lap in that big old Buick and steer as we drove through town
He’d tousle my hair and say, son, take a good look around
This is your hometown, this is your hometown
This is your hometown, this is your hometown

In `65 tension was running high at my high school
There was a lot of fights between the black and white
There was nothing you could do
Two cars at a light on a Saturday night, in the back seat there was a gun
Words were passed in a shotgun blast
Troubled times had come to my hometown
My hometown, my hometown, my hometown

Now Main Streets, whitewashed windows and vacant stores
Seems like there ain’t nobody wants to come down here no more
They’re closing down the textile mill across the railroad tracks
Foreman says these jobs are going boys, and they ain’t coming back to
Your hometown, your hometown, your hometown, your hometown

Last night me and Kate, we laid in bed talking about getting out
Packing up our bags, maybe heading south
I’m thirty-five, we got a boy of our own now
Last night I sat him up behind the wheel and said, son, take a good
Look around
This is your hometown






diumenge, 18 d’octubre de 2009

Don't Stop Believing - Journey

A Anglaterra un nou concepte del que es parla molt són els Guilty Pleasures. En català, els plaers dels quals ens sentim vergonya a explicar, o fins i tot ens sentim culpables (guilty) de tenir.

Es refereix a aquells aficions o gustos que no són precisament de moda entre la gent “que sap de que va” o els (casi)intel·lectuals experts en matèria ... per exemple, es pot dir en segons quins cercles que ens agrada Barry Manilow, o hem de parlar sempre de Bob Dylan?

Podem dir que preferim llegir l’ultima novel·la de Dan Brown abans que Tolstoy (en rus si és possible!)? Pos, aquests serien guilty pleasures.

Precisament ara s’utilitza molt aquest terme perquè hi hagut una “rebel·lió” de la gent que volem reivindicar que ens pot agradar qualsevol cosa per molt “poc profund” que és, o fins i tot ens poden agradar els dos, Dylan i Manilow! Ara està de moda fer articles, llistes, blocs, sobre els nostres plaers innomenables sense risc de que ens burlaran a la cara.

Personalment tinc molts! Si que m’agrada la música que “hem de tenir”, els Pink Floyd i Jimmy Hendrix de torn, però també m’agraden Abba, els Carpenters ... al institut, ja que no vivia a California, parlàvem de The Smiths i Clash mentre a l’habitació tenia amagat els discs de rock americà - Boston, Asia, REO Speedwagon!

El numero u dels guilty pleasures ha de ser aquesta cançó, Don’t Stop Believing (Cain, Perry, Schon) de Journey, del LP Escape a l’any 1981. No és podia fer públic aquell gust (ni esmentar el grup) davant de segons qui durant anys, però entre amics puc dir, per fi, que m’agrada i molt, i que són molts bon músics amb un cantant de categoria. O no?

dissabte, 17 d’octubre de 2009

El Carrer dels Torrats - Sopa de Cabra

El primer LP en català que vaig tenir, i encara conservo, va ser La Roda dels Sopa de Cabra editat a l’any 1990. Me’l va regalar l’amic i blocaire, Emigdi, per a mostrar-me el que s’estava cuinant a Catalunya musicalment en aquella època.

Quan trec el pols del tocadiscos, encara ho poso - però cada cop menys, ja que la comoditat dels CDs i MP3 està guanyant la partida a la ritual i tradició de escoltar música en vinil.

D’aquest disc, una de les cançons més famoses és El Carrer dels Torrats (Quintana, Cardona)

Participació en el Joc Literari del Tens Un Racó Dalt Del Món

El escriptor i blocaire Jesús Tibau proposa un Joc Literari setmanal al seu bloc Tens un Racó dalt del Mon. Un cop al mes, aquest joc consisteix en escriure un petit conte basat en un imatge o idea que ens proposa. Els blocaires que participen pengen les seves propostes als seus blocs.

És un concurs d’aquells que agraden ja que tots guanyem!! A continuació, el imatge i la meva humil contribució...


Johnny Llorito
- Has sentit la noticia? Juanito s’ha marxat a Hollywood!
- Que?
- Sí, diu que amb tanta pel·lícula de pirates necessitaran més lloros. Té un casting la setmana que ve.
- Doncs, no és tan fàcil com sembla. No te’n recordes del meu avi? Li van llogar els Monty Python i no es va recuperar mai de les hòsties que li van arrear! Va acabar assegut a un racó de la gàbia, més tocat de l’ala que un boxejador dolent.
- Me’n recordo d’aquest gag - molt bo per cert!
- Ja, però tu no saps quantes vegades van haver de gravar-ho! Cada cop que li pegaven contra la taula, si es movia una miqueta, o soltava un petit gest de dolor, Cut! … van estar gravant tres dies fins que va sortir bé del tot! Tot per un grapat de llavors i quatre cèntims mal pagats.

Van passar els dies, i ells sempre mirant des del balcó per si Juanito tornava a casa. De sobte, al mes de febrer de l’any següent, algú va engegar la televisió i allí estava, caminant per la catifa vermella agafat de la ma de Keira Knightley, el ara famós Johnny Llorito.

divendres, 16 d’octubre de 2009

Playground Love, de The Virgin Suicides - Air


De l’angoixant llibre The Virgin Suicides de Jeffrey Eugenides, Sofia Coppola ens va regalar la pel·lícula del mateix nom a l’any 1999. Assimilant a la perfecció l’ambient de l’historia, el grup francès Air va compondre una banda sonora hipnòtic, idíl·lic, però amb un je ne sais quoi de fons!

Com sempre, sóc fan dels arrels i per això recomano en primer lloc la novella, però a falta d’ella, la pel·lícula és preciosa, amoïnant i trista, però preciosa, i la música per a les llargs nits d’hivern (si arriben) amb les llums apagades.
Playground Love del grup Air, BSO The Virgin Suicides.


dijous, 15 d’octubre de 2009

Jo Vull Ser Rei - Els Pets

Un altre grup d’aquí que sempre m’han agradat son Els Pets.
Avui la cançó Jo Vull Ser Rei. És del LP Brut Natural de l’any 1994. No he trobat cap videoclip “oficial” però si aquest foto-muntatge que algú s'ha dedicat a preparar. De totes formes el bo d’aquesta cançó és la lletra, una autentica joia!

dimecres, 14 d’octubre de 2009

Devil Came To Me - Dover

L’estadística del bloc també em diu que dels més de 100 temes que he penjat, pocs han sigut de la península ibèrica… fins ara només han sortit Mishima i Obrint Pas.
Que puc dir, m’agrada la música anglo-saxona! Bé, el cert és que no conec tants de grups o cantants d’aquí, però intentaré equilibrar una mica el bloc amb alguns que m’han atret durant els anys que he passat aquí.

D’entrada faig mitja-trampa ja que el grup que he triat avui canten en anglès. Serà perquè l’anglès és la millor llengua per al pop o rock …? O només domina per qüestió de números o marketing?
M’agrada Dover, o al menys, el Dover dels principis abans de “l’evolució” que van sofrir fa un parell d’anys. Devil Came To Me és del LP del mateix nom de l’any 1997, per a mi el millor que han gravat.

dimarts, 13 d’octubre de 2009

The Breakfast Sketch - Morecambe and Wise

A més a més dels Monty Python, hi ha més comèdia britànica clàssica que val la pena recordar. La parella de Morecambe and Wise sempre han sigut dels meus preferits, amb uns diàlegs fantàstics, un sentit de l’humor absurd, uns gags surrealistes i una capacitat per improvisar i treure humor de qualsevol situació.
Pel YouTube es poden mirar gags en anglès, però aquí posaré un dels més famosos escenes musicals sense diàleg, l’escena de l’esmorzar.


dilluns, 12 d’octubre de 2009

Monty Python

Algun savi va dir que hi ha mentires petites, mentires grosses, i després, l’estadística!
No obstant això, com que sóc fan dels números no puc evitar mirar-la. He vist que el dilluns és el dia que el bloc rep més visites (ja tinc una teoria), i que una de les últimes entrades que s’ha visitat més ha sigut la de Monty Python. O sigui, back by popular demand, penjarem alguna cosa més. Ja ho va dir algun altre savi, un dia sense riure és un dia perdut...

Resulta que els Monty Python tenen el seu propi canal al YouTube. Jo, però, he buscat alguna cosa amb subtítols per si de cas …
Aquí tenim dos dels gags més famosos que van fer, el de la inquisició espanyola, i el del lloro mort. Per acabar, donat que el bloc va de música, la deliciosa “cançó del penis”!





diumenge, 11 d’octubre de 2009

Elephant Stone - The Stone Roses

Aprofitant l’aniversari dels 20 anys des de la publicació del primer LP dels The Stone Roses (amb el titol original, The Stone Roses) a l’any 1989, ho acaben de re-llançar al mercat en versió remastered i amb alguns extras. La publicitat diu que és "el millor LP de música britànica de tots els temps"! Amb això s’han passat dos pobles, però, bé, el cert és que és un bon LP amb grans temes com I wanna be adored, She bangs the drums, Elizabeth My Dear, entre altres, com la cançó que avui pengem – Elephant Stone.

Allò bo si és breu, dos vegades bo. El cert és que van gravar un segon LP, The Second Coming, i després van plegar per passar els últims 20 anys mitificant el primer.

dissabte, 10 d’octubre de 2009

Paper Doll -The Mills Brothers

Tornant a una altra de les meves dècades preferides, els 1940, avui escoltem a Paper Doll (Black) cantada per les magnificent veus dels Mills Brothers, originalment a l’any 1943.


divendres, 9 d’octubre de 2009

Guaranteed, Into The Wild - Eddie Vedder


La banda sonora de la pel·lícula Into The Wild és de Eddie Vedder, líder dels Pearl Jam. La pel·lícula és basada en el llibre de John Krakauer sobre l’historia real de un jove americà, Cristopher McCandless, que va deixar tot, família, diners, els possessions ... per anar a viure a la muntanya sense res més.
La pel·lícula és de l’any 2007 i va ser dirigida per Sean Penn. Tinc molt bones referències d’ella però encara no la hem pogut veure. No obstant això, si és la meitat de bona que la música, segur que val la pena veure-la.

De la BSO, Guaranteed (Vedder), de l’any 2007.




dijous, 8 d’octubre de 2009

The Weight - The Band

Seguint amb l’objectiu rigorós del bloc de seguir l’actualitat, en aquesta època de l’any es tornen a veure xiquets de 9 o 10 anys caminant baix unes motxilles que deuen pesar més de cinc kilos. Pobrets! Ja sé que els llibres són igual a coneixement, però hauria de haver una altra forma d’aprendre sense trencar-te l’esquena baix el pes de la paraula!

Lligant sutilment amb el tema d’avui, penjaré The Weight (La Carrega) dels The Band. Llevat del títol, la lletra no té res a veure amb llibres, senzillament parla d’un home bo que va cap a Nazareth, Pennsylvania, on es fabriquen les guitarres de la marca Martin. Allí, es troba amb tot tipus de gent estrany que li demanen favors i la vida de l’home es va embolicant de mica en mica. Segons el grup, es van inspirar en les pel·lícules de Buñuel.

The Band són un altre grup dels Bons, amb majúscula, de la dècada dels 60. Músics i cantants del més alt nivell, gairebé van inventar l’estil de música folk-rock per ells tots sols. Després d’alguns excessos musicalment d’alguns grups en aquella època, ells van tornar a buscar els orígens de la bona música americana. Recomanaria sobretot els primers dos LPs, In the Big Pink, o The Band.

The Weight (Robertson) és de l’any 1968.