Un bloc de Brian Cutts amb música, llibres i algun que altre comentari sobre les Terres de l’Ebre o l’actualitat ..... music, books and the odd comment on current affairs, or local news and events in southern Catalonia.
Aixi que, donant per perdut els Top 40, quedem amb els cantautors. Aqui tenim una que Billy Bragg ens recomana. Grace Petrie amb dos cançons, The revolution will not be televised i, recordant que demà és el 20N, que fa 36 anys que va morir Franco (hola Tortosa - ja podeu treure el seu monument!), They Shall Not Pass.
....
So, forgetting the Top 40, it looks like we'll have to stick with the usual singer-songwriters to give us some clues about the state of the world. Here's a new one that Billy Bragg himself endorses - Grace Petrie. Two songs today, The revolution will not be televised, and They Shall Not Pass - in homage to those who fought for liberty, and democracy, in Spain and Catalunya. Well-timed, as tomorrow is the anniversary of Franco's death - he died 36 years ago, although Tortosa's council seem not to have realised with their insistence on maintaining his monument in place!!
Pos, si, tal com deia l'altre dia hi havia un temps quan els grups dels "top 40" també posaven algun missatget d'inconformitat dins d'alguna cançó - no només els cantants sempre "compromesos", sino tothom. Els Pet Shop Boys, Simply Red, Fine Young Cannibals, Culture Club, Depeche Mode, Style Council, i molts més, tots van ser capaços de barrejar un missatge amb un "hit". Ara no trobo cap als Top 40. Els "de sempre", però, encara lluitan .. Bruce, Neil Young, Billy Bragg i avui Ry Cooder - No Banker Left Behind.
...
So, as I've been saying, there was a time when "social message" and "Top 40" could be found in the same hit song. Pet Shop Boys, Simply Red, Depeche Mode, Style Council and so on, all managed to write top 10 hits with some kind of "message". And today? Have a look at the Top 40, and there is nothing. Luckily the "usual suspects", the old classic protesters still churn out the goods but it's not what I've been looking for. Bruce, Neil Young, Billy Bragg, Ry Cooder, all still there - here's Ry, with No Banker Left Behind!
De cançons protesta, hi han hagut moltes, i molts de cantants encara estan en natros avui en dia. Als 30, 40, per exemple, teniem a Woody Guthrie i Pete Seeger. Als 60, alguns dels grans, Phil Ochs, Bob Dylan, Neil Young, pero fins i tot els artistes més populars, lo que deia l'altre dia els del "mainstream" - The Beatles, The Rolling Stones - tothom tenia alguna peça per afegir a la llista de cançons amb missatge politic, o cançons contra la guerra, o simplement protestant per qualsevol injustica al mon. I ara que?
Durant la guerra de les Malvines, al 1982, Elvis Costello i Clive Langer van escriure aquesta peça classica, Shipbuilding. La guerra va ser un impuls important per les ciutats britaniques que vivien de l'industria de la construcció de vaixells de guerra. Aquestes ciutats estaven en crisi, amb molt d'atur, i la guerra va representar una esperança de tornar a tenir diners i menjar damunt la taula. Però, les lletres deixen molt clar la pregunta, si val la pena tenir diners a costa de la perdua de vides humanes. Tornaran a haver-n'hi diners al poble, però també tornariem els atauds amb els jovens morts a la guerra. Is it worth it?
La primera versió de la cançó la va gravar Robert Wyatt.
....
Ok, so many of the protest singers are still doing the rounds, and we can always rely on Bruce Springsteen or Neil Young to come up with the goods, but where are the mainstream teenage orientated bands? Back in the 60s, the two biggest bands out, The Beatles and The Stones, still found time to send out the occasional angry message.
Here's another classic protest song, a real tear-jerker. The Falklands War meant re-opening ship-yards in dying industrial towns of the UK, and as such it meant money and food on the table for many families who were out of work and with few prospects. But, not only would money be coming home, but also the coffins of the young soldiers dying in a useless war. Is it worth it?
Written by Elvis Costello and Clive Langer, they offered it to Robert Wyatt to record first.
A l'any 1970, els estudiants de l'universitat d'Ohio estaven protestant contra la invasió de Camboia dels EEUU com part de la guerra que lluitaven al Vietnam. Els estudiants no anavem armats. La Guardia Nacional els va obrir foc, matant 4. No se sap si Felip Puig estava allì ...
... pero els grans Crosby, Stills, Nash & Young van escriure aquesta cançó. Ohio.
....
Ohio, written by Crosby, Stills, Nash & Young, after the USA National Guard opened fire on a peaceful student demonstration at Ohio University in 1970. The students were protesting the extension of the Vietnam war into Cambodia. Four were killed.
Aquesta cançó de protesta neixia d'un assumpte molt concret. Als anys 80, molts ajuntaments liderats per laboristes de l'ala més a l'esquerra publicaven o promocionaven material escolar on s'explicava que l'homosexualitat era una cosa "normal", i donava la mateixa importancia a families composades per homosexuals com a les families "tradicionales". Evidentment, davant d'aquest "escandol, el govern de Thatcher va fer alguna cosa. A una de les lleis sobe governació local, van introduir la famosa esmena 28 (clause 28) que prohibia la promoció de "comportaments homosexuals" o la representació com si fos una cosa normal, en material escolar.
Moltes artistes van fer campanya en contra d'aquesta esmena, la cançó més famosa potser és aquesta, No to Clause 28 del Boy George. Per si no queda prou clar al video, estem parlant dels anys 80!
....
This protest song refers to a specific issue. In the 80s, UK local labour councils, or at least the "radical" ones, had a tendency to publish school material depicting homosexuals as "normal" people (shock, horror!!), and homosexual-parent families as being equal to "traditional" families (what?!). Faced with this major scandal and the possibilities of millions of children being brainwashed to become homosexuals, the Thatcher government had a brainwave and introduced clause 28 as an amendment to one of the local government regulations.
Quoting Wikipedia: The amendment stated that a local authority "shall not intentionally promote homosexuality or publish material with the intention of promoting homosexuality" or "promote the teaching in any maintained school of the acceptability of homosexuality as a pretended family relationship".
So, as you can imagine, many artists were up in arms and produced songs, documentaries, writings in protest. Here's Boy George's contribution - No to clause 28.
No podem negar que estem vivint temps dificils, temps en que molta gent té motius per estar emprenyats, indignats, amb el sistema, amb els governants, amb els bancs .... i sembla que no sabem com sortir-ne! Però, la meva pregunta és; quines cançons pop-rock reflecteixen aquests sentiments? On estan les cançons de protesta del segle 21?
Des de sempre, i avui en dia, els cantautors han escrit cançons de protesta - contra la guerra, la violencia, el capitalisme, la desigualtat, el racisme, i infinitat de situacions concretes. Suposo que avui en dia també les fan, però a diferencia de altres epoques trobo a faltar els artistes "mainstream" - en altres decades alguns dels artistes que sempre estaven a les llistes d'exits també cantaven alguna cançó protesta.
En fi, mentre intento trobar-les del segle 21, repassarem 3 o 4 de les grans cançons.
Phil Ochs va cantar aquesta cançó contra la guerra i repressió violenta a la decada dels 60, I ain't a-marching anymore.
....
So, watching the news it looks like the world's gonna end! Or at least the world based on Money Money Money! Everywhere you look, crisis, bankruptcy, political scandals, added to the usual problems of war, starvation and deadly diseases. It's so bad that we don't even have time to worry about the environmental problems, global warming, sea levels etc.
Over past decades artists have often composed songs reflecting their worries on local and global issues, protest songs. Not just singer-songwriters, but mainstream pop artists used to jump on board the Protest Bus, getting the message out to a mass audience. So, where are they today?
While I search for them, over the next few days we'll post a few classic protest songs from the past .... starting with Phil Ochs' 1960s song, I ain't a-marching anymore.
Aixi que, donant per perdut els Top 40, quedem amb els cantautors. Aqui tenim una que Billy Bragg ens recomana. Grace Petrie amb dos cançons, The revolution will not be televised i, recordant que demà és el 20N, que fa 36 anys que va morir Franco (hola Tortosa - ja podeu treure el seu monument!), They Shall Not Pass.