Concert per a Catalunya #PuntDeVistaD'unAnglès

Suposo que si aquest és un blog mitjament musical, fet a Catalunya, hauria de dir alguna cosa sobre el mega-concert per la Llibertat/Independencia ... han passat uns dies sense dir res basicament perque (a) no ho vaig vore tot, (b) no tinc gaire cosa a dir, i (c) em fa una mica de mandra, però, en fi, avui toca.
Que s'hagi ajuntant 400 artistes i 90.000 fans (pagant) i un bon grapat de politics (gratis?) per un concert de musica a favor de la independencia és un bon senyal. Senyal que la gent vol tirar endavant.

Amb referencia a la musica, ja se sabia abans de començar que faltaria molts grups/cantants catalans "de moda" ja que estem damunt de l'estiu i tenen altres coses al cap (o temors de les boicots a Espanya?). Dels que van tocar, bé, vaig mirar/escoltar més o menys el primer meitat del concert - malhuradament no vam poder anar pero ho teniem de fons a la tele i radio en un "acte social" que estavem disfrutant amb familia i amics - pero ja ens vam cansar despres d'un parell d'hores i vam dedicar-nos a la nostra festa.
De totes formes, amb lo que vaig sentir, i lo que despres he llegit a premsa o vist per YouTube em faig l'idea.
Era molt diferent del que jo esperava. Criat amb els concerts de LiveAid, Free Nelson Mandela, memories de Woodstock, Concert for Bangladesh, els de la Illa de Wight etc, pos, sempre m'imagino els mega-concerts com una orgia de pop/rock i ganes de passar-ho bé de principi al fi. I si vols canviar el mon amb un concert, que millor que Rock Till You Drop! Diuen que el concert davant 300.000 persones de Bruce Springsteen a l'Alemanya de l'est va ser el detonant per la caiguda del Mur de Berlin.
Pos, aqui no. La majoria de cançons en la primera part era acustics i/o de folk - de totes formes un concert on la gent esta sentada en cadires ja pinta malament per a començar!! L'imatge de la gent assentada al mig del camp en cadires de fusta o passejant amunt i avall donava a entendre que no anavem a viure una bona nit musical! L'escenari també mereix una nota negativa per mi - molt poetic i simbolic, tantes escales, pero l'important eren els musics que gairebé no es veien.
Més queixes - quins rotllos de discursos entre canço!
I que la segona part este dedicat a Lluis Llach basicament ja explicava tot, que aixo era una "copia i enganxa" dels concerts que venim fent des de Franco.
En resumen, no vull ser aigua-festes ni criticar una cosa que no he viscut, però dono un 10 per l'objectiu i el missatge, i un 5 pel concert.
....
A couple of weeks back Catalonia took another Major Public Step on the road to Independence. A concert for Independence in front of 90.000 people in Camp Nou! Over 400 artists took part, and it lasted about 6 hours! Unfortunately we were unable to go but managed to hear some of it live on TV or the radio.
Big surprise for me, though, as I sat back expecting a Mandela/LiveAid/Woodstock rock'n'roll party was to see how dull it was - or at least the bit I saw. Should have seen it coming I suppose when you see the spectators on the pitch were sitting on wooden chairs and strolling about between songs - during the LONG speeches each singer felt obliged to make.
Yeah, the objective was great and fulfilled, a truly emotional cry for freedom was heard, but boy, was ths concert boring! Most of the songs in the bit I  saw were either folk songs (going all the way back to the 60s) or acoustic ones. Very few acts Rocked!
The stage itself, as you will see, was far too artistic and symbolic (what do step-ladders mean then? mm, difficult one ...), and the artists became secondary to the aim. Which I suppose doesn't matter. We're one step closer to independence but hopefully when we get there we'll celebrate it with a Rock/Pop Concert and not some kind of boy-scout singalong (with all due respect for boy-scouts).
Anyway, after a rummage through YouTube here's some of stuff ...(for more just search for "Concert Per a la Llibertat")

Stay with me - The Faces

Amb les presses d'acabar, ahir no vaig acabar de dir tot el que se m'havia vingut al cap amb el concert dels Sopa de Cabra. Evidentment aquests dies s'ha parlat molt a la premsa i a la radio i veig que tothom els compara amb els Rolling Stones, pero jo no acabo de veure les coincidencies. Com tothom, crec que els Sopa tenen dos èpoques bones, i la segona (Nou, Plou i fa Sol) em sonen com a molt a Bruce Springsteen, aixo si, Bruce també de la ultima epoca, la dels anthems de pop. Potser també es podria comparar amb els himnes dels U2?

La primera època, la que m'agrada més, sempre he pensat que sonaven més al que diem en anglès "pub rock", exemples clars del qual seria Nick Lowe o The Faces. I el concert també m'ho semblava, que aquest estil és el que els és més comode.

I qui eren The Faces? Aqui els teniu amb Stay With Me.

I l'ultima reflexió; Deu-n'hi-do la quantitat de gent que fumaven dins del recinte! I no era tabac precisament el que fumaven! Em feia creus - Hola nois, Woodstock ja s'ha acabat!!

El Boig de la Ciutat - Sopa de Cabra - i el concert.

El dia 10 de setembre, igual que unes altres persones, vam acudir al Palau Sant Jordi per veure i sentir el concert de Sopa de Cabra. Un concert molt esperat, però amb un sabor agri-dolç per alguna gent per la forma en que s’havia venut. Mira, tornem per a fer un últim concert. Pos, no, farem un altre i un altre. I anirem a Tarragona i Mallorca i Gerona. La gent que va pagar el doble per una entrada pel primer perquè pensaven que només n’hi hauria un, o la gent que va volar de Mallorca a Barcelona quan podrien haver-ho vist a casa ... en fi, tornem al concert.

No sóc cap expert en fer critiques musicals, però algunes reflexions sense ordre ni desordre si que puc deixar.
Primer, aquest grup son musicalment molt bons! A banda dels habituals membres tenien el guitarrista dels Very Pomelo per substituir el membre original, “Ninyin”, que va morir al 2002. I quina guitarrista! Bonissim!
Van tocar tots els temes esperats, des dels més rockeros del principis, fins els pop del final. Evidentment, les cançons de l’època del mig, i les en castellà, pos, no sonaven. De fet només van tocar un troç de “El sexo”, la més coneguda en castellà, dins un medley amb Blujins Rock, quan la gent ja anava tan llançada que ningú va tenir temps de xiular-los. Encara que crec que en aquest concert, no els hauria xiulat ningú fessin el que fessin. Res fora del guió, i en un dels “encores” van tocar Rock n Roll dels Led Zeppelin però, no sé si per l’edat de la gent o un desconeixement de la peça, no va rebre gaire entusiasme quan, per mi, era la millor de la nit!

Un gran plus per mi, la puntualitat. Van començar amb només 8 minuts de retard. No entenc com no poden començar a l’hora exacte, però no ens podem queixar, 8 minuts és tot un èxit per un acte així aquí. El concert de U2, però, a Sheffield al 2010 no va començar al minut que tocava, sinó al segon!

Més coses; Quintana ja podria tallar-se els cabells, que tots tenim un edat.

Després de sentir el concert i unes setmanes xupant-me tots els LPs, la conclusió en general que tinc d'aquest grup és que; les lletres de les primeres cançons eren més originals i bones (Boig de la ciutat, carrer dels torrats...). Les cançons dels ùltims LPs havien guanyat molt en musica i producció però les lletres ja són les típiques inutiles, per a mi!, tipus “si tu vens, jo em quedo; no tornaré si tu no vens; si busques, ho trobaras; les estrelles brillen, però la nit és fosca; ella va entrar per la porta i l’amor va sortir per la ximenea”.... Zzzzz.

Més aspectes no estrictament musical: és ben coneguda que Quintana, i suposo el grup, no són dels més radicals en el tema català. Son més del rotllo "tots som iguals, amor i pau ...". Al concert, suposo que veient que el seu mercat és Catalunya després dels entrebancs que han sofert, ho va intentar arreglar – a mitges. No va quedar gens clar el que pensa ara, cosa que no està mal per un missatge polític! En un moment es va enrotllar explicant l’evolució dels seus pensaments però no vaig entendre fins a on ha arribat, o de que parlava realment! De fet, un parell de cops que la gent va començar a cridar Independencia, pos, des del escenari no van fer cap intenció de seguir el joc, i van arrancar en la propera cançó. També em vaig fixar que un cert tipus de gent vestit amb l’uniforme de “pijos de Barcelona” tampoc es van aixecar per cridar-ho.

Tot s’ha de dir, la gent no demanava In-Inde-Independencia, sinò In-Inda-Indapendencia. Suposo que és el mateix.
Quintana i cia tampoc canten “Mai trobaras” sinó una cançó pareguda, “Mai trubaras”.

Dins del recinte hi ha uns homes que porten barrils de cervesa a l’esquena i un tub amb aixeta i van omplint gots per a vendre a la gent que no vol marxar del concert per anar al bar. Tot un invent!! Jo vull un! A Tortosa això encara no ha arribat aquesta meravella.
La pega és que, encara que evidentment son els venedors oficials, autoritzats pel Palau (un palau amb nom ben català), en un concert (de musica catalana) al capital de Catalunya ... pos, al cartell que tenien, diu només “Drinks – Bebidas” – dos llengues en perill d’extinció!

En fi, ja que no som adolescents, quan anem als concerts ens fixem en més coses i no ens emborratxem com abans, però el resumen seria un aprovat notable :)
....
Last week we went to a concert of the Catalan group, Sopa de Cabra. Check ‘em out!

Blue-jeans rock - Sopa de Cabra

El Carrer dels Torrats - Sopa de Cabra

El primer LP en català que vaig tenir, i encara conservo, va ser La Roda dels Sopa de Cabra editat a l’any 1990. Me’l va regalar l’amic i blocaire, Emigdi, per a mostrar-me el que s’estava cuinant a Catalunya musicalment en aquella època.

Quan trec el pols del tocadiscos, encara ho poso - però cada cop menys, ja que la comoditat dels CDs i MP3 està guanyant la partida a la ritual i tradició de escoltar música en vinil.

D’aquest disc, una de les cançons més famoses és El Carrer dels Torrats (Quintana, Cardona)