Men / Homes

 

[CATALAN/ENGLISH]  Quatre ratlles més sobre la violència contra les dones. Ja sé que els blogs s’han passat de moda, però com que m’agrada escriure per a mi mateix, cosa que m’ajuda a endreçar els meus idees, som-hi. També cal afegir que tot això potser semblarà molt evident per a la meitat de la població, però a l’hora d’agafar el boli virtual estic pensant més en l’altra meitat – els homes.

Començo per confessar que adonar-me de l'abast del tema del masclisme, la misogínia, la violència contra les dones em va costar. Vaig arribar tard, molt tard. Suposo que és per la meva situació – ser home, en una relativament bona, privilegiada, situació – però el fet és que tot el tema dels abusos, agressions, i violència masclista ha sigut com un ‘punt cec’ en la meva vida; simplement un problema que m’havia passat per alt fins fa poc. Ho sento. Mira, pensant enrere, no soc de liderar cap causa ni de cremar palaus, però sempre he intentat estar en el costat bo de la historia, i interessar-me o fer alguna cosa per a moltes reivindicacions. A l’uni als anys 80s, vaig participar en les campanyes contra l’apartheid de Sud Africà, i també comprant samarretes i enviant diners a causes com Nicaragua, Guatemala etc. Donant suport als CND (en contra de les bases d’armes nuclears a Anglaterra), i als miners durant la vaga del 84-85. Soci en alguns moments de un munt de ONGs: Metges sense fronters, Pallassos sense fronters, Save the whales, Save the donkeys, Oxfam, SEO/BirdLife, Greenpeace... Activista molt involucrat en la Plataforma en Defensa de l’Ebre. També vam organitzar recol·lecta de diners per refugiats de les guerres dels Balcans al lloc on treballo, etc.... en fi, he participat en la majoria de causes des de la seguretat del sofà, sí, però almenys estava conscient dels problemes – igual que les lluites contra el racisme o l’homofòbia etc.

Tot aquest rotllo ho explico per a dir que flipo i m’avergonyeixo de no haver estat, fins fa uns pocs anys, realment conscient del nivell de masclisme en la societat – a tots els nivells; des dels comentaris i actituds de menyspreu i ‘casual sexism’ o micro-masclismes, fins a la violència més bestia.

Quan a casa o conversant amb alguna amiga, m’explicaven comentaris sexistes que havien rebut, la meva resposta era estil ‘Vaja, quin idiota’, o quan es parlava de casos de violacions o assassinats a les noticies, doncs, ‘Quin boig més malvat’. Però sense pensar-ho més, ni d’ajuntar, en el meu cap, les peces del puzle o adonar-me de l’abast i connexions de tot plegat.

Però algun dia, em vaig començar a despertar i adonar-me que la meva situació de home (a més, blanc, europeu, amb feina...) em dona uns privilegis en la vida, i a la vegada també m’havia tancat la vista dels patiments de l’altra meitat de la població. Vull dir que, molt bé Brian, això de salvar les balenes o pensar en minories arreu del món, però el problema que tens al costat, el que afecta el 50% de la gent del teu voltant, és tan gran i tan normalitzat que ni ho veus. Per sort, fa uns 8 o 10 anys, a base de converses a casa, i una filla que creix en tots els sentits (edat i coneixement i visió del món), i les campanyes (a les xarxes i als carrers) de visibilitzar el tema, i de llegir molt, vaig començar a entendre i acceptar la gravetat de tot plegat i on és el problema. És amb els homes.

Fa 4 anys, en veure l’enessim cas de violència contra dones a les noticies vaig aprofitar un espai que em deixen a un portal local de noticies i informació per escriure aquest article (enllaç). Una mena de “violència masclista per a principiants (homes), com jo”, o sigui, un text força tímid que intentava explicar això, que som els homes que hem de canviar evidentment, i que això només passarà si acceptem la realitat de que hem creat i perpetuat una societat patriarcal que menysprea a la meitat de la població.

Un text més ben escrit (i corregit) que aquest d’avui, però quatre anys més tard, ara publicaria un article força més contundent, i cada dia més.

Bé, com he dit, faig aquests quatre ratlles sobretot per a mi, una mena d’ordenar i repassar les idees per poder aplicar-los en el meu dia a dia. No tinc gaire cosa nova a dir, simplement insistir en això per no caure dins del pou del pessimisme: els homes ens hem d’adonar dels privilegis que hem tingut, i els hem de trencar, trencar esquemes i maneres de pensar, i treballar com podem per a una societat d’igualtats. Igual que passa amb el tema del racisme o l’homofobia, els petits gests que tots podem fer, o sumen o resten.

Les ‘brometes’ entre amics; donar més importància o no a obres/feines de homes/dones; petites accions com quins autors recomanem de llegir; com les escoles i instituts estan organitzats (80% del pati pels futboleros;  aquest xiquet revoler, posa-li al costat d’una noia...). O  a nivells de ciutat: per què la majoria de carrers o places porten noms d’homes; o per què quan pensem en la historia o els famosos d’una ciutat, donem preferència als homes (Barcelona = Gaudi, Picasso, Cruyff, Messi...). Quan parlem de historia, ens basem sempre en batalles i regnes. En fi, tot suma per crear un entorn on es normalitza que les dones no son importants o ens internalitzem una mena de menyspreu envers elles.

I després de tenir aquesta base, poden passar coses més greus. I passen. No conec quasi cap dona/noia que no ha rebut comentaris o ‘bromes’ que li fan sentir malament o amb por, o que no hagi patit mirades i tocaments pel carrer o quan van en transport públic, etc.

I quan arribem als casos que considerem molt ‘greus’ (spoiler; tot és greu, si una noia s’ha sentit malament al Metro, demà potser no hi voldrà anar; si a una companya li han dit alguna cosa sobre el seu físic, demà potser canviarà de vestit o es quedarà a casa...), com els abusos, violacions, assassinats etc, tal com s’ha vist aquesta setmana amb el cas a França, no, no son 4 bojos que podem tancar i s’ha acabat el problema. Aquests violadors d’una dona drogada (drogada pel seu marit – busca el cas de Dominique i Gisèle Pélicot si no sabeu de que parlo) son gent que viu amb família i fills, gent que treballa en llocs habituals, com de bomber, funcionari, periodista..., que et saluden pel carrer, que semblen “lovely people” com diuen sobre alguns. O sigui, gent normal o gent trastocada; gent normal o monstres? Això diran els experts, però hi son arreu, posa’ls-hi el nom que vulguis, i sí que hi ha un fil que lliga tot plegat – des del menyspreu i micro-masclismes i ‘petits’ abusos fins a la violència més extrema. Podria passar el dia donant més exemples (aquest estiu les tres noies assassinades a Southport, les tres dones matades amb ballesta a Londres...) però no cal – només cal mirar les noticies CADA setmana per trobar casos d’allò més violent.

Per tant, aquella resposta defensiva de reflex de molts homes (que se senten atacats quan es diu que els homes son violents), el famós "no tots els homes som així”, no té gaire importància ni sentit. Segur que sí, que no tots els homes son així (però molts sí), però el problema de fons és que no hi ha manera de saber qui ho és i qui no. Si una dona rep un lampista a casa, o treballa en una oficina compartida, o se seu al costat d’un home al tren, o es creua amb algú pel carrer, com sap qui és i qui no és violent o qui li farà un comentari o tocament o quelcom més ‘greu’? Potser no son/som tots els homes, però, com diuen, sempre és un home. Per què costa tant acceptar i entendre’l? Per una banda, la fragilitat intern dels homes, que no volem acceptar mai que no tenim la raó. I en un article d’avui algú ha preguntat i donat una altra possible resposta. Potser és perquè els homes, per moltes noticies que veiem, moltes coses que passen al nostre voltant, per molt horroritzat que ens podem sentir, no sentim la por que deuen sentir les noies i dones.

Que podem fer com a homes? Si cadascú des del seu àmbit s’atura per a reflexionar ja seria un començament. Cal acceptar que anar a la defensa, amb un Not All Men, no ajuda gens. Fes un esforç per demostrar que tu no ets així, que les dones en que et trobes per la vida poden sentir-se segures. Posa’t “en les seves sabates” abans de parlar o actuar (lo clàssic, si vas darrere de una noia pel carrer de nit potser millor que frenes o travesses el carrer). Deixa de riure quan els companys fan ‘brometes’. I dir-los que n’hi ha prou. O quan algú fa burla de propostes polítiques de donar suport a les dones i/o reduir el masclisme en la societat, dis-los que no tenen raó, o contesta quan es critica qualsevol dona en l’escenari públic (futbolista, cantant...) d’una manera exagerada comparat amb el tractament que rebria un home. Per exemple, a les xarxes on tothom li agrada criticar, sovint baix les intervencions o propostes d’alcaldes, diputats, consellers etc, només veus comentaris negatius – però si la persona política és una dona o fa una proposta en clau feminista, sovint reben el doble de critiques i amb un to molt agressiu.

Què més? Informar-nos – hi ha milers d’articles i llibres i vídeos que podem llegir i mirar. I escoltar a les noies i dones quan volen parlar de com se senten. I sobretot parlar en els fills (i alumnes i companys) i fer-los veure com portar-se amb valors de respecte i igualtat.

Algunes coses estan canviant – o potser només és una percepció personal? Quan jo era adolescent, ni es parlava de res d’això a casa ni a l’institut. I a les teles el sexisme era el pa de cada dia i ningú ho qüestionava i era el model de comportament que apreníem. Per sort, ara a casa comentem els estereotips o masclisme d’aquesta pel·li, aquesta cançó, aquesta reality show... amb ulleres de igualtats/feminisme. Alguns joves es comencen a ‘despertar’. A les cases alguns pares hem començat a parlar amb els fills (no deixant tot en mans de les xerrades mare-filla). A moltes famílies i cases s’ha obert el meló de parlar de casos d’abusos etc. que hi ha hagut i de que tradicionalment  no s’han parlat, fins que avui dia tots podem adonar-nos de l’abast i les estadístiques impensables de la realitat. I el que això vol dir; que 1/3 de les noies i1/4 de nois han patit abusos, vol dir que a cada classe n’hi ha d’abusats i a cada carrer o bloc de pisos n’hi ha d’abusadors. O en una família gran de 12 cosins...fes números.  

Que quasi la meitat (o és més?) de les dones han patit agressions sexuals d’alguna mena, vol dir que tots coneixem algú que n’ha patit – i segurament tots coneixem homes que les han comes. Ho dubteu? Mira el cas Pelicot un altre vegada; en un poble de uns 6000 persones, l’home va trobar gairebé un centenar de homes que volien violar la dona, homes que sovint tenen feines en que et poses en les seves mans (infermers, per exemple). És esgarrifós, però és real. Monstres o gent normal? Qui sap, però estan arreu i a prop, molt a prop. Per no parlar de la quantitat de no-monstres que no pensen dos cops abans de perpetuar qualsevol acció masclista etc. Hora de despertar-nos i actuar, homes.

  Editat per afegir un punt més: algú ha explicat que el problema que tenim els homes, en general, és que pensem en blanc i negre amb aquest tema. Que o estàs amb els que estan en contra de les agressions o ets agressor, i com que la majoria volem pensar que anem amb els ‘bons’, doncs, no hi donem massa voltes. El problema és que la realitat és un espectre de grisos i cada home es troba en un punt. Hi ha homes que acceptaran ‘bromes’ en privat, però no els diran en públic; homes que pensen que no passa res per fer una brometa davant dels fills o amigues però no van més allà; homes que els diria 'no facis aquesta broma', altres que no diran res; homes que sumen el fet de dir comentaris pujats de to i no volgudes a les dones companyes; altres que ho dirien davant de tothom; altres que marrejaran una dona que els ha dit que No mil cops a la barra d’una discoteca; altres que intentaran donar-les una beguda més, a veure si tenen ‘sort’... etc. O sigui, tothom és diferent i tots els homes tenen ‘límits’ diferents, però el tema consistiria en que tots fem un pas (o diversos!) cap al costat del respecte i igualtat.
Per tant, si un home llegeix aquest text o les noticies més alarmants no podem dir simplement "Jo no soc violador, jo els mataria a tots" però continuar fent brometa masclista davant els fills, o un "Jo t'ajudaré amb la neteja de la casa", o no creure quan un jugador del nostre està acusat d'una aggressió sexual, o no comentar la noticia de la violació amb ningú perquè li és incomode, o riure/criticar si una cantant té diverses parelles sexuals, o mirar amb ulls com a taronges a cada noia que passa pel costat etc...  tot suma per crear aquest entorn toxic en el qual vivim.

(ENGLISH) A few thoughts (again) regarding the non-stop horror of violence against women. Writing this more for myself than anyone else, to put my idees down ‘on paper’ and try and think what else I can do. If anyone is reading this, I realize too that half the world’s population is already fully aware of all this – but it’s the other half (the men) who do need to wake up and smell the coffee as they say.

Confession: I was late, very late, to realizing just how widely spread the problem of sexism, misogyny, and violence against women is in society. Probably it’s down to my personal situation – a man in a relatively comfortable and privileged situation. But it’s still shameful that sexism, sexual aggressions and violence have almost been a kind of ‘blind spot’ for me until relatively recently. I’m sorry and ashamed. Thinking back, though I’m not one for leading a cause or storming the palaces, I’ve always tried to be on the right side of history and do my little bit. In the 80s, along with most students, I participated in the campaign against apartheid, sent donations and bought the t-shirts for causes like Nicaragua, Guatemala etc, supported the miners in their strike, bought the badges and signed petitions for CND and so on. At different moments in my life, been a member of or donated to loads of NGOs: Greenpeace, Oxfam, Doctors without Frontiers, Clowns without Frontiers, Save the you-name-it… I have helped out actively in local environmental campaigns or different social problems. Helped raise money for the refugees from the Balkans wars. To sum up, though mainly from the safety of my sofa, I’ve done a bit to be aware of and help out with many social issues.

All this rabbiting on is to show just how poor it is, then, that I missed one. Until a few years ago, the gravity and scale of the ‘casual sexism’, denigration, harassment, abuse and violence men constantly carry out on women, wasn’t on my radar.

Whenever at home or chatting with a friend, they’d explain about a sexist comment they’ve had to put up with, I’d go “Jesus, what an idiot”. Or when you see rapes and murders of women on the news, then “What a crazy bastard”. But without giving things a second thought, without linking the pieces of the puzzle together in my head and realising the enormity of the tragedy women face in our society.

But one day, I started to wake up (call me woke, I mean it, do) and slowly but surely became aware that my situation (white male in Europe with a job) offered me privileges and an implicit feeling of entitlement which were blocking out the suffering and pain experience by half the population. What I’m trying to say is that, it’s all well and good to save the whales or work to help certain discriminated groups but the problem I have sitting next to me, the one affecting 50% of the people I know, is so big yet so normalized that I wasn’t even seeing it.

Luckily about 8 or 10 years ago, after many conversations at home, and a daughter also growing up, in every sense, and speaking out, and seeing more and more women campaigning, and by reading as much as I could, I started to grasp and accept the gravity of the situation and just where the problem lies. With men.

A few years ago, after the umpteenth case of violence against women in a short time, I wrote this article in Catalan (link) for a local Catalan news website. It’s a kind of “male violence against women for dummies (like me)” article, quite weak and with the brakes on but I did attempt to explain how I felt, that it’s up to men to change and this will only happen once we accept the reality of the patriarchal society we have created and perpetuated which ignores, despises or harms half the population,

Re-reading that article, at least it was better written and organized than this brainstorming but now, four years later, I would be much firmer and clearer in what I have to say.

As I said, these few lines are not carefully written to be published but more as a series of notes to myself, bringing thoughts together, letting off steam, and revising things I (we) could do in our day to day lives. There’s nothing new I can add really, just insist on the key factors: as men we have to realize how entitled and privileged we are in the balance of men/women, and that it’s time to break this up, beak down the norms and habits and ways of thinking so ingrained in society, and work to build a society based on equality. Each of us can do something – every small gesture helps, or hinders, depending in which direction we move.

Those ‘jokes’ among male friends; considering men’s opinions, work, jobs, even works of art to be more important; the classic “I’ll help you do the housework, love”; how schools are organized with 80% of the playground for the football playing lads, or when teachers make the boisterous lad sit next to a girl so she can ‘calm him’ (and put up with his behaviour). In towns; why do most streets, squares or public buildings bear the names of famous men; why do we think first of men nearly every time we think of a city (Liverpool, the Beatles; Barcelona, Gaudi and Messi). The teaching (and glorification) of history through a series of kings, battles, and empires, a testosteronal history. You get where I’m going, all this everyday sexism adds up till we internalize it and don’t even notice we are constantly relegating women to a lesser sphere.

And after that, worse things can happen – and do. I know hardly any women who haven’t received a sexist comment or joke when out and about, or non-welcome looks and even being touched on public transport or in the street etc.

Finally, it all links up to the ‘serious’ abuse/violence cases (spoiler alert: everything is serious, independently of whether you or I think it is. The girl who was made to feel uncomfortable on the bus, will she take public transport again? The women whose clothes or weight was commented on by workmates, will she change how she looks tomorrow or worry about her physique?). But, moving on, we get to cases of sexual abuse, rape, and murder. As we’ve seen this week in France, it’s not so simple as saying “yep, these men are evil, lock them up” because it goes much deeper and wider than that. These hundred or so rapists of an unconscious woman (look up the case of Dominique and Gisele Pelicot if you don’t know the story) are not what we like to think of as villains, easy to spot, easy to catch, easy to lock up. Nope, we’re talking about men with families, wives and kids, with ‘normal’ jobs like firemen, journalists, nurses ... men thought of as ‘lovely people’ in the small town where this happened, one guy actually came round to fix the kids’ bikes. So, what are they? Normal men, or crazy men? Normal men, or monsters? That’s up to the experts to define but, whatever label we use, they are everywhere and there is a thread that links together all of this – all the way from the very slightest attitudes of disdain or superiority, casual sexism and micro-aggressions, through to the very worst acts of violence. We could list loads of examples (just this summer, as well as the French court case, we’ve seen three girls killed in Southport, three women shot by crossbow in London...) but there’s no need, it’s as easy as watching the news every week to see more and more cases.

Having said all this, it’s pretty obvious that the knee-jerk defensive reaction of many men (who feel attacked when women say men are violent and aggressive) to claim “Hey, not all men are like that” doesn’t help at all. OK, not all men are violent rapists, OK, but the top and bottom of the problem is that women do not know who is and who isn’t. When an electrician comes round to their house, when a man sits beside them on the train, when they share a closed office with a man, how do women know which men will say something, touch them, or attack them? They don’t, so they fear (or watch out for) all men. As they say, maybe it’s not all men, but it is always a man. Why is this so hard for us men to grasp? Apart from the fact that many men are so fragile on the inside that they feel attacked whenever women speak the truth, I saw another possible explanation in an article today. Maybe men don’t get it because however bad the news is, however many cases of sexual abuse they hear about, however surprised or saddened they feel, they don’t feel fear every single day of their lives. Like many women must do.

What can we, men, do? If we just stop and think a while instead of a knee-jerk “Hey, I’m one of the good guys, can we change the subject?” it’d be a start. Accept that the defensive Not All Men is not helping matters. Make an effort to actually demonstrate that it’s not all men, and try and change the balance. Help the girls and women around you to know they can feel safe. Try ‘standing in their shoes’ and think how they must feel in different situations before you say or do anything (the classic and recommended action of, when you find yourself behind a woman walking home at night, cross over to the other side of the road). Stop laughing at sexist banter. Tell your mates you’ve had enough. Be aware of when people in the public eye (footballers, pop stars, politicians...) are being treated differently or criticised more blatantly and unjustly for being a woman.

What else? Inform yourself. There are loads of books, videos and articles out there to find out more. Listen to the girls and women around you if they want to explain what they feel. And, above all, men, speak to your sons (and male students and male workmates etc.), show them how to behave with values of respect and equality for all.

Some things may be changing? Who knows. I’d like to think so but it might be a personal sensation. When I was a teenager, no one talked to me about sexism or how to ‘treat’ girls or women, neither at home nor at school. And all the examples you’d pick up around you or on TV – remember, we learn through examples – were normally examples of sexist behaviour. Luckily, nowadays, at home (ours, at least) we comment on news stories, song lyrics, films, TV shows, from a feminist/equality point of view, questioning stereotypes, social norms, and all levels of inequalities and sexism. Many youngsters have their eyes open these days too. Some (let’s not say ‘many’) fathers speak to their sons (not just leaving the ‘problem’ to mothers and daughters to talk about). And in some households, previously taboo subjects like sexual abuse are now spoken about, timidly. Listening to family members, reading serious well-documented articles, it’s time to realize just what the numbers are telling us. If about a third of all young girls and a quarter of boys have been abused, it means there are going to be cases in every class you teach or your kids are in. It means there are child abusers in every street, every block of flats, every medium-sized workplace. Imagine there are twelve cousins in your family, and do the maths... 

If about half of all women (I think the number is higher but I haven’t checked) have suffered some kind of sexual aggression, it means we all know a woman who has suffered. And we all know a man who is guilty of sexual aggression. You sure? Yes. Look at the Pelicot case again, a small town of 6,000 inhabitants and the husband found at least a hundred rapists to rape his wife. Many in jobs with a certain responsibility, even a nurse who may one day be looking over an unconscious patient... Unbelievably horrific and frightening. Normal men or monsters? You decided. And what are the numbers for men who don’t rape but think nothing of other levels of harassment or abuse? The fact is the problem exists, the numbers are what they are, any woman can tell you their daily experiences. Time to act.