Brian and Catalonia /or/ Catalonia and Brian

CATALÀ: Inspirat, o enganyat, per un company, aquí van 4 ratlles que intenten explicar molt personalment com em vaig convertir en catalanista! (la versió anglesa, a sota, té més detalls i anècdotes i és molt més recomanat!)

A l’estiu del 1987 vaig venir aquí per primer cop però no sabia que estava a Catalunya. Vam fer vacances a Salou, i em va semblar un paradís! Tant que, quan vaig acabar l’universitat amb ganes de fer un any sabàtic, vaig decidir venir a “Espanya” a ensenyar anglès. Vaig fer la formació adequada a l’estiu del 88 i al setembre ja tenia feina a Tortosa. A poca distancia de Salou, la meva primera sorpresa va ser que aquí la gent no viu en hotels ni veu sangria ni porta barrets mexicans. Però igualment la gent s’ho passa bé, i passar un any aquí de bar en bar, de platja en platja, ja em semblava bé.

Pensava que era Espanya i només remotament em sonava el nom de Catalunya per haver llegit el llibre de Orwell, Homenatge a Catalunya.

Tot seguit ens van donar classes d’espanyol gratis pels treballadors (anglesos i irlandesos) a l’acadèmia on treballava. A poc temps, però, ja em van explicar que la gent aquí parlava català – però em van convèncer de continuar amb l’espanyol “per si vols viure en un altre lloc.” Un argument estrany i el meu primer error! Si ja havia decidit venir aquí, ara per que pensaria en marxar a Salamanca o Peru? Lo primer any, em donava l’impressió que Catalunya deu ser com un comtat anglès i que val, semblava que tothom parlava català però no era problema perquè a mi em parlaven en espanyol. I poca cosa més sabia de tot plegat, ja que el primer any era bastant “de festa”!

El segon any ja vaig començar a conèixer gent de veritat i fer amics, i un o dos, amb qui tenia molt en comú, eren catalanistes dels bons – em van explicar tota l’historia i vam visitar alguns llocs junts i em van convèncer que Catalunya, més aviat o més tard, seria independent.

Al segon any aquí també vaig conèixer una catalana, el motiu perquè vaig quedar un tercer any i encara estic aquí.

Poc a poc, em vaig adonar que hauria d’aprendre català ja que és la llengua d’aquí i de la gent. Realment, ara crec que ningú és bilingüe del tot del tot - al fi i al cap tothom vol parlar la seva llengua principal, per molt bé que parlen espanyol, i mentre no em podien (o no volien) parlar-me en català, jo sempre seria l’estranger.

Però sóc tossut – i dropo – i em va costar fer el pas. Vaig fer molts amics, i vaig passar una temporada vivint amb la família de la meva novia, i vaig començar a entendre el català. Al final, potser pel 93 o 94, em vaig posar a estudiar en serio, vaig arribar al nivell C, i des de llavors que ja gairebé mai parlo l’espanyol – només quan vaig a Barcelona!

Entre els amics, estudiants i la família, em vaig reafirmar en l’idea de que Catalunya és diferent. Té una historia gloriós i un present que cal respectar. La gent és diferent; pensen, viuen, treballen, i fan cultura d’una manera diferent. Això no seria un motiu per l’independència en si, si Espanya fos un país que accepti les diferencies – però no ho és. Per sobreviure com a país, nació, un poble, ja pensava fa 20 anys que s’hauria de fer el pas que estem a punt de fer. I la majoria de gent amb qui parlava llavors també ho pensava. Lo que passa, crec, és que en aquells anys 90 ho somniaven però pocs imaginaven que es podria fer i pocs feien res concret per a aconseguir-ho – només els “radicals” com els meus amics. Ara, en una mena de “collective emergence”, és com si tots ens hem adonat al mateix moment que si fem lo que estem pensant tothom, pos, sí, ho aconseguirem. [Em consta que el sentiment pro-indy no estava tan clar a tota Catalunya, però és lo que jo respirava aquí].

Als 90, amb la novia, que s’esdevindria en la meva muller, i comprant una casa, i treballant, i gaudint, doncs, poca política vaig seguir (no teníem ni televisor) però només vivint aquí i mirant l’historia passat i recent, el tema estava més que clar. A partir del 2000, ens vam posar dins de la PDE i també vam començar a participar en altres activitats socials-catalans, i poc a poc, vaig anar agafant encara més motius per pensar que calia estirar de la corda.

Com molta gent, vam pensar que l’Estatut aconseguiria almenys més respecte i un millor tracte per Catalunya, i vam acabar anant a la mani del 2010. Allí ben poca gent cridava “volem l’estatut” - natros només vam sentir un milió de veus cridant “independència.” Al final, el PP havia aconseguit lo que el meu amic i companys feia 20 anys que intentaven....

 ...................................

ENGLISH:

Inspired, or duped into this, by a colleague into explaining how I became a Catalanist – here goes my story.

Wait – what’s a Catalanist? Well, given the nasty connotations the word “nationalist” has had over the years, a long long time ago Albert Einstein, upon offering his support for the Catalan cause, suggested that those in favour of independence should call themselves Catalanists rather than Catalan nationalists.

So, where to start? While at university I came on holiday here one summer in 1987 without ever realizing it was Catalonia. Salou, a kind of sunny Blackpool where everyone speaks English and drinks a lot. I loved it.

Back at university, in my last year (87-88) I realized I didn’t want to move into a degree-related job straight away, and I needed to do a gap year. I checked out all the options of going to faraway struggling nations in Africa and central America but eventually chickened out and decided to go for a nice safe European country. Hey, if Spain is all like Salou, it must be great – thought I. So I did my TOEFL (Teaching English as a Foreign language) course, went a few lunchtimes to the language lab at university in an attempt to learn some Spanish (didn’t), and/or meet some girls (didn’t), and in September 1988 I was offered a job in Tortosa (southern Catalonia) teaching English, a mere 60 miles from Salou. Party-time I thought!

I arrived here with a suitcase, Spanish dictionary, tennis racket and phone number of my new boss. I still didn’t know this was Catalonia. The only reference I had to Catalonia was having read Orwell’s Homage To Catalonia at university but I still hadn’t put two and two together. Yeah, Barcelona features heavily in the book (big clue), but I concentrated more on the political lessons to be learned – that is, I developed a healthy cynicism of left-wing politics. My healthy cynicism of right-wing politics had already come with my birth certificate, being born in South Yorkshire.

So, is Tortosa like Salou/Blackpool? No, it’s more like a kind of run-down York but without the tourists. That is, a historic city full of old buildings and a rich history, and people living a “normal” small-town life, not drinking gallons of sangria or wearing Mexican sombreros down the disco. Anyway, I like(d) it.

On my first day at work, September 1988, the school provided us with a Spanish teacher for free, and I started having 3 classes a week and got to a decent level within my first year. This teacher, and my students, were the ones who let me into the secret – hey, you’re in Catalonia and although you’re studying Spanish, the people speak Catalan first and foremost. But the Spanish teacher managed to convince us to stick with learning Spanish as that way you can “travel anywhere in the rest of Spain, or South America.” Big mistake. I didn’t want to go anywhere else. It’s a bit like going to live in Germany and they tell you to learn English so you can go somewhere else! Everyone around me, students, staff at the school, shop workers, bar owners, all spoke Catalan all the time, only changing into Spanish to speak to me – thus making me feel the odd one out, which I was! To tell the truth the mistake was also amplified by my stubbornness  - as the year went by and people started to suggest learning Catalan, I stuck it out with Spanish. The more they insisted, the more I did – especially as I’m not known as a great language learner. One extra language would have to be enough. I could see Catalan would help me, but I wasn’t going to give in that easily. Anyway, the rest of the year went by in a blur of good times, bars, tapas, drinking, beaches, student parties ... so I decided to stay a second year. 

In year 2 (1989-90) I made big friends with one of my classes full of unemployed students who were coming every day, all morning, for a free course. We had loads of time for chatting and I was starting to get interested in local events and to find out just where I was. I made big friends with a young guy my age who turned out to be a firm believer in Catalan independence and an expert on history. Having said that, even he was willing to switch to Spanish to talk to me so I still saw no rush to get into Catalan. Hey, I was only staying two years. Many weekends were spent meeting this guy and his friends, seeing local historically relevant spots (especially from the Civil War), going to watch Barça football club, and we even visited the Basque country and some very (to put it mildly) suspicious-looking bars and meeting places. I was swiftly swung over to the cause and could see that if my friend’s version of history, and the present, was true, then I too believed they should become independent. The following 25 years have only reaffirmed this.

Almost everybody I met in those two first years believed the same, that Catalonia was a different country and that it should become independent. For most, though, it was a kind of dream with no expectation of it ever coming true and, so, they were making no effort to make it come true. The committed campaigners, like my friend, were few – but, looking back, it’s clear that it would take very little for the other, traditionally cautious, Catalans to decide to go for it. Language-wise I stuck with Spanish, thinking, through my stubbornness and laziness, that if Catalans are bilingual surely they can speak Spanish to me and amongst themselves. Big mistake too. I now believe nobody is actually bilingual, in the pure sense. However well you speak different languages, there’s always going to be one that you feel is “your language”, and this is going to be the one you want to speak of course. 

During year two, I met a girl. This led to my decision to stay a third year. And a fourth. During year four, the only flats I could find to rent were dingy and in dodgy areas, so my girlfriend’s parents suggested I move into a spare room they had. Probably so as to keep their eye on me, but also as they were accustomed to a house full of lodgers as many cousins and nephews spent long periods of time with them, in Tortosa, the “capital city”, when they came up to Big School from their smaller villages. So I was now living and eating with a Catalan family. They would speak Spanish to me, but obviously Catalan amongst themselves. I could see I should be speaking Catalan or I would always be the mad foreigner in Tortosa. Also the odd snippets of the language I was managing to throw out (Good morning; I’ll have a beer etc) were getting great feedback as people love to see you trying to integrate.

In 92 or 93, I think, I managed to find a dingy flat in a reasonable area of town, so I moved out of the family’s home. A year later my girlfriend moved in with me – thus causing a certain degree of “coldness” in the relationship with her parents! I got a long-term permanent contract teaching English and she also got a job (she’d been studying on and off the first couple of years we were together) and I realized that Tortosa was to be my home for the foreseeable future. So, I set about learning Catalan seriously. Books, classes, work work work, and by about 1995 I’d reached and passed what they call “level C” (equivalent to level B2 in the EU level system), and could now speak Catalan fluently – and better than Spanish. Old students I’d known since 1988 still spoke to me in Spanish (some still do! Old habits die hard...), but I was now speaking Catalan all the time (outside of class of course). Virtually everybody in Tortosa speaks Catalan as their first language, and I only speak Spanish now on the odd occasion though I do watch Spanish films, TV, read the press, books etc.

The 90s went by in a blur – girlfriend, friends, good time, little money, no TV – and as such, I didn’t really follow local or national politics but thanks to my girlfriend’s (or wife after 1996) family, friends, and students, I never doubted that the Catalans would one day go for independence.

Historically, they seemed to be right. They have had a glorious history, and have been crushed down time and time again by the Spanish establishment only to rise again. Not rise in a nationalistic nasty way, but as a people with a different culture, a different language, a different mind-set and approach to life and work. It’s too long to go into here but socially and culturally the dividing line between Europe and Spain should not be the Pyrenees but rather the southern border of Catalonia. The more I lived here, the more I have come to realize there is a huge difference in many factors. So what, I hear you say? Can’t different people live together in peace and harmony? Yes, but only through mutual respect. In fact, Catalans have tried to get on with Spain for ages, only to find the Spanish establishment trying to do away with these differences time and time again, sometimes subtly, sometimes more blatantly, and even violently.

As our life stabilized and we got a house and a telly, and eventually kids, I became more interested in current affairs once more. Around the year 2000 we got heavily involved in a campaign group to protect the river Ebro and its natural Delta against some crazy plans designed by Mr Aznar’s right-wing Spanish government. Getting back into politics through this campaign, it seemed clear that Catalonia would only have a future as a “different entity” and its language would only survive, if they went for independence. But still, it was something talked a lot about but very little mainstream action was happening. My friend and his buddies were still publishing leaflets, selling flags, and going on demos but it wasn’t a mainstream movement yet.

But, through our time in the Ebro campaign group and my wife’s collaborations with groups promoting the Catalan language (even though every local person speaks it, there has been a huge influx of new-comers who need to be offered the chance to learn Catalan too), and social activities at the local library we were meeting more people, with more reasons, who believed Catalonia needed to move on.

So, the new (2004) socialist government in Madrid offered Catalans the chance to re-write their “statute” (a kind of constitution for the autonomous nations/regions in Spain). Catalans jumped at this and drew up a document which vastly improved their relationship with Spain. But, it was all too good to be true. The socialists themselves watered it down, and then the conservative party took the “statute” to court and managed to get all the new, improved, important parts eliminated. Big mistake. In response, over one million people demonstrated in Barcelona. And the cry we heard on the streets that day wasn’t “we want this improved relationship”, but rather “Independence” directly. Refusing their chance to offer Catalans a new deal, the Spanish political establishment had set a snowball rolling which they have no chance of stopping...

Ever since then, all those Catalanists in the closets have come out, and come out in numbers! There have been annual demonstrations, increasing in number, and increasing in the clearness of their demands. As you may know from previous posts, over 80% of Catalans believe they should hold an independence vote, and around 50-60% would go for independence.

Now, this is all out in the open, there are loads of books, articles, websites, debates explaining the reasons and advantages (and disadvantages) of independence, so, unsurprisingly, I am now more of a Catalanist than ever!

[re-reading this I can see that specific reasons for becoming a Catalanist as promised, are few and far between, but I have done the "objective" side before - here I just wanted to ramble and let my hair down...]

Update on Catalan Issue #CorreL'estiu #Pepetimarieta

By popular demand, the "monthly update on the Catalan Issue" for non-Catalan readers returns... what's new? Very little actually. First, re-read the last few posts on Catalonia I've written. OK, done that? 

Well, the 9 November referendum is still on the cards according to the Catalan govt and about 80% of the populace. Mr Rajoy and the main two political parties in Spain insist it isn't.

Catalonia is in the process of passing a Catalan law which will provide a framework for the referendum to be legal. Spain insists it's illegal according to their constitution.

Catalonia is already manufacturing the ballot boxes (out of eco-friendly card). Spanish "experts" say the police would be sent out to remove them. The Catalans have their own police force, though. What would happen?

Maybe Catalonia will do a clever swap, changing the (illegal?) referendum for a (legal) snap election with a coalition of parties proposing a Unilateral Declaration of Independence? External big-wigs like the EU and the US government don't like this route apparently - they want a negotiated settlement.

Meanwhile, the civil society pro-indy organizations are setting up another "over-one-million-people" activity in Barcelona on 11 September.

Watch this space....

UPDATE: I'm among the motley crew on the beach in this photo.

Meanwhile, a bit of summer fun....

Avalon - Roxy Music #Catalonia #PartyNotOver

Passat una setmana, poca cosa puc afegir als analisi de tothom dels resultats de les eleccions, però intentaré explicar els numeros en l’apartat en anglès pel public no-català. Només diré aquí que queda més que clar que hi ha una majoria clarissima de diputats que voldrien fer el referendum, i una majoria clar, però no tan, de diputats a favor de l’independencia. I si comptem vots, també sembla clarissim que es miri com es miri un 60% dels votants podrien votar per l’independencia.

I aixì és com es mira des de fora – o sigui, “a que espereu?”. Clar, això és facil de dir només mirant els numeros, i si no has llegit Homenatge a Catalunya de George Orwell. Des de fora, crec, que és dificil entendre les peleas menors entre partits, i el temps que s’està perdent. Clar que hi ha altres temes importants que aclarir, però el tema de l’independencia és el Number One, i és la que o s’agafa ara o no l’agafarem en una generació. Oblidem-nos d’altres temes unos mesos (6), posem mans a l’obra i ja vereu com una majoria encara més gran veurà al final que l’unic futur per Catalunya és per aquest camí.

....

Dust settled on the Catalan elections, but not on the post-electoral bickering and whining and arguing and back-stabbing. The Catalan Parliament is a very different from the UK one, with many parties often leading to coalition governments. This time the votes went as follows:

CiU – centre-right Catalanist party = 50 MPs (down from 62)

ERC – left wing Catalanist party = 21 (up from 10)

PSC – socialists, favour a federal Spain = 20 (28)

PP – right-wing conservative “unionists” = 19 (18)

ICV – left wing Catalan ecologists = 13 (10)

Ciutadans – undefinable gang of unionists, I think = 9 (3)

CUP – left-wing alternative Catalanists = 3 (0)

And SI, another Catalanist group, lost their 3 seats.

Given the 135 seats in Parliament, 68 give a majority. Hence it’s clear that CiU+ERC+ICV+CUP = 87 MPs in favour of holding a referendum. ICV aren’t too sure how they’d vote in this referendum, but there would still be 74 MPs clearly in favour of independence, plus som ICV and a couple of PSC too apparently. Votes-wise, a similar situation – about 2/3 of votes went to pro-referendum parties, with only a 1/3 going to those against. So, what are we waiting for? Well, you obviously don’t know the workings of the minds of Catalan politicians, and perhaps a read of Orwell’s Homage To Catalonia would help out first. To cut a long story short, no one trusts the other party, or wants to miss a gear in the race to gain power. Instead of putting aside differences (albeit important ones) in the search for the greater good, they spend all their time – usually – bickering over the details. All very nice, and pure, but not very pragmatic. Yes, there are other problems, especially economic ones, but surely minimum agreements could be reached while the referendum process could go full speed ahead? In my opinion, they should accelerate the push for independence, as it’s the only thing which will allow for real solutions for the economic problems, as well as cultural and language-related ones. Now is not the time for dithering!

Luckily, it looks like the two leaders of CiU and ERC may have reached the same conclusion, but it’s still touch and go ... watch this space for further developments!

Breakaway - Tracy Ullman #Catalonia

Tomorrow is the 11^th September, a day on which 298 years ago Catalonia lost its independence (that’s cutting a long story VERY short, but history ain’t my best subject). This defeat is commemorated every year on this day, the National Day of Catalonia (i.e. a bank holiday). Apart from the usual formal political speeches, there is always a march in Barcelona with the aim of showing support for Catalonia to regain its independence.

This feeling has been growing and growing over the 20 years I’ve been here and now it looks like the break-away option is getting closer and closer .... This year’s march promises to be a belter, with over one million people expected to take part (in a nation of 7 million).

Digressing for a moment - on our summer break in the UK we visited the Yorkshire Sculpture Park,  which this year is showing an exhibition of work by the Catalan artist, Joan Miró. A great time was had, a wonderful park, great art and great walking, and grand food! While there we read that the Park would be organising a special activity on the 11^th to celebrate Catalonia’s National Day. To quote the Barnsley Chronicle – “ The national Catalan Day commemorates the 1714 siege of Barcelona defeat that meant the loss of independence, the abolition of all Catalan institutions, constitutions, rights and freedoms, and the beginning of a centuries-long suppression of its culture, traditions and language. Sculptor Joan Miró was rooted in a deep sense of national Catalan identity and his work is often personal, celebrating his Catalan identity ...”.

So if you can’t make it to Barcelona tomorrow, try the Sculpture Park – failing that raise a glass of Catalan wine or cava for the soon-to-become next EU member state!

....

Cada any des que estic aquí es nota que les ganes i les possibilitats de l’independència de Catalunya estan creixent, encara que en  apunts anteriors he dit el mateix i encara estic esperant tal dia ... a vore si demà el crit del 11 de setembre és prou fort per fer reaccionar el nostre Parlament.

Aquest estiu hem estat al Yorkshire Sculpture Park, un lloc preciós, on aquest any estan fent una exhibició especial de la obra de Miró. Mentre estàvem allí, vam llegir que també volen celebrar la Diada demà amb uns actes especials sobre l’artista. I al diari local, el Barnsley Chronicle, han dit això: “La diada del 11 de setembre commemora la derrota al 1714 que va significar la perdua de l’independencia, l’abolició de les institucions, constitucions, drets i llibertats, i el començament de segles de supressió de la cultura, la llengua i les tradicions de Catalunya”.

En fi, que poc a poc la situació de Catalunya es va coneixent pel món!

Jo votaria a independència, amb la rauxa de Madness

El diumenge, toca eleccions i avui continuo xerrant. Un petit resumen del que penso de cada partit que m’interessa, amb una explicació bastant més llarga i/o simple demà (per no fer-ho massa llarg avui) en anglès.

No puc votar en aquestes eleccions. Fa 21 anys que visc aquí en situació legal, i a més a més com a ciutadà de l’Unió Europea. Pago impostos, respecto les lleis, però no puc votar – ni aquí, ni a Anglaterra. No obstant això, quan penso en votar, sovint no penso en els objectius globals de cada opció (ja que al final potser si que és veritat que no són ells qui manen ...), sinó en anècdotes o sobre politiques concretes que m’interessen (com l’Ebre). Evidentment vull hospitals i escoles com tothom, però trobo que d’això s’encarreguen tots. En fi,

CiU – no els votaré en un futur imaginable si no canvien, i molt, la seva política i moltes de les cares conegudes. Que vinguen ara amb Felip Puig i Francesc Sancho a prometre el Canvi és bastant surreal! Encara me’n recordo de l’època PHN, que ja estàvem al segle 21. Si fossen eleccions locals, encara podria dir que els de Tortosa semblen molt treballadors, amb aparcaments i neteja a dojo, però el tema del monument de Franco m’ha deixat veure com són de veritat.

PSC – encara que penso que tinc idees socialistes, això no vol dir que em puc sentir identificat amb aquest partit. Trobo que el primer pas que han de fer és fer-se un partit català i no un partit a les ordenes de Madrid. En el tema de l’aigua ens han decebut molt els tres partits del tripartit. Si, van derogar parts del PHN. Si, diuen que volen defensar el caudal ambiental de l’Ebre. Però si manen “els seus” a Madrid, i tots plegats, entre Madrid i Barcelona, estan al poder des del 2004, ja no em serveixen bones paraules, sinó fets. Ara ens diran que els dolents són CiU i PP, però la veritat és que estant ells al poder no han fet res en concret sobre aquest tema.

ERC – els tinc carinyo pel fet català, però tres quarts del mateix. Si han estat 8 anys al govern, perquè esperen fins ara per exigir el referèndum? Per que no s’han pres una postura radical desprès de la mani del juliol, agafant la guant del mil·lió de persones? En aigua, el mateix. Els d’ERC de les Terres de l’Ebre, i a Brussel·les, molt bons, però els que manen a Barcelona no van trigar gaire a proposar el transvasament a Barcelona durant la sequera (d’idees) al 2008. També sovint em donen l’impressió d’un partit massa obsessionat per lluites internes i el joc polític, que per mirar el que vol la gent. Ara no els votaria, però en el futur potser si.

ICV – el mateix. Ara no, però un altre cop si. Si renoven de veritat el que tenen. Igual que amb ERC, donaria un 10 pels de les Terres de l’Ebre, o el diputat a Brussel·les, o fins i tot Herrera (que no conec tant), però els de Barcelona (Saura, Baltasar) van ser els que van proposar el transvasament del 2008 – 4 anys desprès de la firma del “Mai més un govern transvasista”. Això fa mal. Tampoc és que han lluït els de Barcelona en el tema dels correbous o el tema de la caça en barraca a les TTE. I si parlem del macro-abocador de Tivissa, acabaríem malament! En fi, espero que el relleu de Herrera i cia els porta per bon camí.
Sobre Catalunya, sembla que encara aposten per re-escriure la Constitució espanyola amb l’esperança de un estatus federal per Catalunya. Trobo que l’historia demostra de que per aquí no aniran els tirs i caldrà un pas més ferm. Crec que ells també ho saben ...

PP – no.

Ciutadans – menys.

Reagrupament – bon idea, però ...

Solidaritat Catalana (SI) – els votaria. Potser em decebran al futur com molts partits, però de moment els donaria un marge de confiança. La proposta, crec que és la correcta. Són una coalició de forces que s’han ajuntat amb un únic objectiu – l’independència. No importa que pensem de Laporta ja que el que proposen és només fer aquest pas primer. Després de consolidar-ho, ja cada u pot anar pel seu compte amb les ganes de ser d’esquerres o de dretes com vulgui la gent. Laporta només intenta glutinar gent de tots els colors que tinguen aquest somni en comú. Crec que la seva proposta és la més factible. Que el Parlament de Catalunya declara l’independencia sense demanar res a Madrid, i després vindran les negociacions amb la UE, els UN, Madrid etc tal com s’ha fet en altres casos coneguts i reconeguts per els Tribunals de dret internacional.

Que pot passar realment? Si SI en té molta força, i ERC i CiU (i ICV) son valents, aquest somni podria succeir.
Si no hi ha prou per formar aquesta coal·lició, almenys que entren al Parlament. Amb 4 anys de paciència i treball serio – i amb "l’ajut" de sempre des de Madrid ja que no ens deixaran treure el cap, cosa que farà vore la realitat encara més clar a més gent – a les properes eleccions, SI tindria dret a sortir a les mitjans tradicionals. Cosa que, volem o no, és molt, però molt important. Amb aquesta situació no hi hauria límits – els límits serien els que posen els ciutadans catalans.
Espero que , surti l’opció que surti, els resultats de les eleccions demostren la realitat d’aquest dia de juliol quan vam somniar ...

Bé, crec que amb aquesta reflexió no m'estic casant amb cap partit, cosa que he intentat evitar al llarg dels anys; més que a un partit, estaria votant a un objectiu.

English version coming tomorrow ...

Madness amb House of Fun

Catalonia, amb una mica de Mishima

Resulta que me n’he assabentat que hi ha eleccions a Catalunya aquesta setmana i voldria fer un parell d’apunts sobre el tema. Això si, sempre en la meva mateixa línea irreverent i no-objectiu com sempre. Primer, però, haurem de fer 4 ratlles en anglès sobre Catalunya pels no-catalans. Si dic alguna cosa no correcte, ja m’avisareu ...

......

Elections for the Catalan Parliament will be held next Sunday. Tomorrow I will write a post summarising my views on the different parties who hope to gain seats in these elections, but first the recent history of Catalonia in 3 seconds ...

Catalonia is a nation, one of the three or four which make up the Spanish State (known to us as Spain). With the re-introduction of democracy after Franco in the late 1970s, Spain drew up a new Constitution and new Statutes defining the powers and rights of Catalonia within the Spanish State. Many of the rights “awarded” to Catalonia have never been fully developed and the last 30 years have seen a constant tug-of-war between Madrid and Catalonia, with Madrid holding all the aces, such as the Constitutional High Courts. Catalonia has traditionally always been, together with the Basque country, the economic power house of the state. As such, it is a net loser economically when we see the money going to Madrid (in taxes), compared to that coming back (in investments). A loser to the tune of 20,000 million Euros per year. I am all for socialism and solidarity but there has to be a rational limit to this. Nowadays, other regions in the Spanish state have much better social services and/or public infrastructures, yet still this huge amount of money is siphoned out of Catalonia to subsidise them.
To top it all, how we invest the money which does come back to Catalonia is restricted as Madrid retains control of many of the important aspects of political life.

On a cultural, national, level, the Catalans are a nation, taking in anyone who lives here irrespective of their birthplace. The Catalan nationality – it seems to me – is more of a thing you can choose to accept and be a part of for its positive outlook, than only being limited to genetic factors. Hard work, progressive, serious, but fun-loving, the Catalans are – in general – more modern thinking than other areas in the Spanish state. One of the main features of Catalonia, the Catalan language, the most important cultural connection we share, is also under threat from Madrid and the Spanish government.

Madrid promised to let the Catalans draw up a new Statute, with more powers and rights, in 2004. This was then passed in the Catalan Parliament, and in a public referendum. It was then drastically cut back in the Spanish Parliament, before seeing some of the most significant parts being wiped out by the Constitutional Courts. This led to a protest of over one million Catalans on the streets of Barcelona back in July. And this is the situation we are in, coming up to elections ...

Googling I am sure more info can be found, or if anyone has any specific questions I’ll take them after a short break for music.... Something Catalan, I like these:

Mishima, amb Miquel a l’acces 14

Independència

Lamentable l'actitud del PP envers la situació lingüistica a Catalunya. Que volen? Que marxem? Al final els del PP seran els que ens obliguen a agafar el guant de l'independència?
Tot això coinicidint amb el mort de Joan Solà i les paraules contundents del seu nebot sobre la falta de valor politic que tenim davant nostra.

La Flama del Obrint Pas, ha servit per fer el lip-dub més gran de l'historia. És impressionant!!

The right-wing political party in Catalonia and Spain has managed to get the use of Catalan, in Catalonia, to take a step back. The Constitutional Court has backed the PP in their insistence on restricting the use of Catalan. After 35 years of democracy and a constant struggle to protect the situation of the Catalan language, we have now gone backwards!
Coinciding with this decision, the sad news as one of Catalonia's most important linguists, Joan Solà passed away last week.

Catalan believers in independence have made this lip-dub (mime) version of La Flama by Obrint Pas, with over 5,000 participants!! It's incredible, from start to finish.

Catalunya sota Espanya (2) - The Future's So Bright ...

Més frases i opinions de Catalunya sota Espanya:

(Sobre la Constitució) Una de les formes més senzilles de no complir una obligació és definir-la de la manera més amplia i vaga possible, de manera que el destinatari entendrà allò que vol entendre, però que no serà més que una de les possibles interpretacions d’un text ambigu, i quan se’n vulgui adonar, es trobarà que els òrgans encarregats d’aplicar i executar l’obligació estan formats i nomenats justament per qui no vol complir-la, que la interpretaran de la manera que permeti incomplir l’obligació amb plena comoditat ...

Article 3 de la Constitució: La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección. Ha passat més d’un quart de segle i ja s’ha vist prou què signifiquen aquestes paraules. En cap moment cap organisme de l’Estat no ha fet res en aplicació del “especial respeto y protección”.

(Mirant dades des de 1800 fins ara) Sembla una llei inexorable de la natura: canvien els reis i els governs, cauen monarquies, governen repúbliques, acabdillen generals, i el dèficit català sura amb plena salut a través de totes les convulsions del segle ...

La diferència essencial i de més importants potencialitats entre el segle XX i el que ara comença és que ... els aranzels que mantenien un mercat espanyol captiu per als productes catalans ha desaparegut. La competència ara és global ... i l’Estat espanyol ja no té cap mena de capacitat de decisió en la matèria, sinó a través de les institucions europees... L’espoli fiscal dels catalans no pot obviar que allò que donava l’Estat suposadament a canvi del dèficit fiscal ja no ho pot donar, ni mai més ho podrà fer.

No és d’estranyar, doncs, que la manca de substrat econòmic de la conveniència del domini espanyol, la revelació d’Espanya com un mal negoci, hagi dut a l’aparició en els últims anys de plantejaments nacionals catalans no basats en qüestions identitàries, i, per tant, la integració en el projecte nacional català de gent que ideològicament, simbòlicament i nacionalment no se sent en principi catalana, però ha vist i comprovat que, per molt que no es consideri catalana, és tractada com a catalana per l’Estat espanyol; és a dir, espoliada i sense poder.

La identitat nacional és objecte d’elecció, no d’atribució natural... És imprescindible un projecte nacional que sigui atractiu no ja per als qui són nacionalment catalans o tenen els trets per ser nacionalment catalans, sinó als qui els interessa formar part d’aquell projecte ...

Una de les causes d’aquest fracàs històric (el projecte nacional espanyol) és el caràcter ètnic del projecte, i la seva correlativa manca d’atractiu per als qui no comparteixen els seus trets. L’imaginari espanyol no inclou elements catalans, ni històrics, ni culturals, ni identitaris: a diferència de la invenció de la britishness ... Si el procés històric hagués dut a un Estat diguem-ne “estimulant”, una mica com el que es va produir a França, on el projecte nacional francès era un projecte engrescador, la nostra desaparició per assimilació ja s’hauria esdevingut.

No cal referir-se als preceptes constitucionals espanyols en la matèria: contra la voluntat pacífica i democràtica del poble català, l’exèrcit espanyol és un tigre de paper.

Que el poder passi de ser espanyol a ser europeu, que no va en contra nostra sinó al marge nostre, assegura que les decisions no es prendran en contra nostra però tampoc es prendran a favor nostre si no hi som, només podem esperar decisions neutrals que ens sigui favorables ...

Carles Boix – En un món de lliure comerç, és a dir, en un món globalitzat, desapareixen els avantatges econòmics dels grans mercats ... la independència política afavoreix els països petits ...

Assolits els objectius comuns (democràcia i pau) que ens unien, ara no som, catalans i espanyols, altra cosa que projectes nacionals contradictoris i interessos contraposats, i bastir un projecte nacional català va en contra del projecte nacional espanyol... Allò que fa uns anys era cert, que el que és bo per a Espanya és bo per a Catalunya, i el que és bo per a Catalunya és bo per a Espanya, ara ja no és cert, entre altres coses perquè aquest plantejament ha estat només català, mai els espanyols ho han dit ni han actuat així.

La Unió Europea és una unió d’Estats al servei dels Estats ... que efectivament assegura cada Estat que els seus interessos seran escoltats i respectats, que no hi haurà imposicions contra la seva voluntat ... la Unió és allò que el projecte nacional català ha volgut i vol fer de l’Estat espanyol...(però) a Europa per ser-hi, cal ser Estat.

L’ampliació (de la UE) del 2004 ... contemplar com nacions que fa quinze anys eren part d’Estats aliens, i en pitjor situació nacional que Catalunya, o fa cinquanta anys eren colònies britàniques, formen part plenament de les institucions de la UE ... perquè són Estats; si n’ets, com Letònia o Malta, ho tens tot a Europa; si no n’ets, com Catalunya o Escòcia, no tens res.

Són llavors dues les opcions de supervivència de la nació catalana: la conversió de l’Estat espanyol en Estat plurinacional, o la creació d’un Estat propi. En el primer cas, l’Estat espanyol seria l’Estat de la nació catalana ... hi seriem amb Espanya, no sota Espanya; en el segon cas, l’Estat seria l’Estat català. (per la primera opció) caldria un canvi tan radical del projecte espanyol que esdevindrien una nació totalment diferent de la que han somniat i treballat per ser. Els espanyols mai ho han volgut, no ho volen, i és improbable que mai ho vulguin.

La independència és més fàcil que convertir l’Estat espanyol en plurinacional, perquè no necessita l’acord dels espanyols sinó només la decisió majoritària dels mateixos catalans.

Cançó: El futur pinta tan brillant que he de portar ulleres de sol, dels Timbuk 3 (1986)

.......

And to accompany more quotes from the book we mentioned yesterday, here are Timbuk 3 with their 1986 hit - The Future (of Catalonia!) Is So Bright, I Gotta Wear Shades.

Cataluna sota Espanya - I want to break free

Acabo de llegir el llibre Catalunya sota Espanya del Alfons López Tena. És molt interessant però en comptes de fer un resumen (millor comprar el llibre - us ho recomano), pos, he copiat 4 frases:

Els catalans som un dels pocs pobles del món que conscientment renunciem al que és millor per a la nostra comunitat.

La llista de nacions que han esdevingut independents a l’Europa dels segles XIX i XX mostra com, dels actuals 27 Estats de la UE, quatre ho són des del segle XIX (Grècia, Bèlgica, Romania, Bulgària) i dotze des del segle XX (Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Hongria, Eslovènia, Irlanda, Malta, Xipre), en un procés que deixa cada cop més aïllades i marginals les nacions europees sense Estat, a contracorrent de la dinàmica continental que identifica Estat i nació pel doble efecte de la desaparició de nacions minoritàries assimilades per l’Estat al servei de la nació dominant, i de la creació d’Estats independents per nacions fins llavors minoritàries.
Ser un poble derrotat, però no desfet, com és el cas de la nació catalana, no és a Europa gaire comú ...

No és difícil entendre la raó de la multiplicació dels Estats a Europa i al món, malgrat les dificultats de tota mena que s’oposen a tot projecte independentista per l’Estat afectat ... la gent, podent escollir, s’estima més tenir un Estat que s’identifiqui amb la seva nació i la protegeixi, en lloc de pertànyer a un Estat d’una altra nació, que en el millor dels casos discriminarà les minories nacionals i intentarà assimilar-los...
Cap nació que s’ha independitzat i que ha constituït un Estat propi no ha volgut després perdre’l i integrar-se en un altre Estat ...

Per als espanyols, llur identitat nacional no és composta sinó unitària; i el que és bo per a Espanya és bo per a Espanya i punt.

L’error català de la transició va ser confiar en l’entesa, confiar que els espanyols havien canviat també en les qüestions nacionals, i que poc a poc la plurinacionalitat de l’Estat seria assumida cordialment com un actiu per promoure, i no com una molèstia per eliminar; i sobre la base d’aquesta confiança acceptar un disseny institucional que manté tots els poders en una de les parts, l’espanyola, i no estableix garanties de cap mena que protegeixi l’altra part, la catalana, en el cas de mala actuació i incompliment de l’acord.

Encara humida la tinta de la Constitució, amb les seves paraules generoses (pueblos de España, nacionalidades, especial respeto y protección), la mateixa discussió de l’Estatut ja va evidenciar que eren només flatus vocis, paraules destinades a entabanar i sense cap transcendència, i començà la contínua i esgotadora guerrilla que encara continua; els catalans demanen quelcom, els espanyols s’hi neguen, i si no hi tenen més remei, ho concedeixen a contracor, amb la voluntat de rependre-ho a la primera ocasió favorable.

Tot l’edifici institucional depèn d’un sol acte, les eleccions generals, i de les decisions que prenguin per majoria unes Corts on els espanyols són majoria. Catalunya no té cap presència a cap òrgan de poder, car tots tenen la composició que resulta de les Corts: el govern, el Tribunal Constitucional, el Consell General del Poder Judicial, i, nomenat per aquest, el Tribunal Suprem ... No és, doncs, d’estranyar que, de cada deu sentències sobre conflictes competencials, nou es dicten a favor de l’Estat central.

Continuarà ...

I la canço? Vull ser lliure - I want to break free, dels Queen.

.......

The possible independence of Catalonia is a long-standing debate but following recent decisions from Madrid, huge protests in Catalonia, and with Catalan elections next month the debate is “hotter”than ever. Over two posts I’ve added a few quotes from a book I’ve just read arguing in favour of independence. I do not have the time or energy to translate it all but a short English summary would read like this:

Spain is a State composed of (at least) three nations, Castilla (or Spain), Catalonia, and the Basques. In an ideal world all three nations would be happy with this situation as the State would treat them all equally and it would be beneficial for all to form a part of this union. However, Spain acts as though Catalonia and the Basques form part of the Spanish nation under them (as opposed to with them) , and over the years has tried to unify all cultural features, and/or annihilate differences, as well as treating them unfairly both economically and politically.

This set-up no longer (if it ever did) has any advantages for Catalonia. Why pay a huge tax bill to Madrid with nothing in return when the market for Catalonia is now the world and not Spain? Why not become an independent State such as Malta, Latvia, or the UK, and enjoy the full benefits of the European Union? Why not be able to enjoy and legislate regarding Catalan culture and language?

The author believes that independence does not have to be requested in Madrid (the answer would be no). If a majority of the Catalan Parliament is in favour, a unilateral declaration of independence should be made and negotiations started with Brussels so as to join the EU.

A brief and too simple explanation, but I’m sure I’ll have more to say over the next few weeks ... today's song needs no explaining!