Un bloc de Brian Cutts amb música, llibres i algun que altre comentari sobre les Terres de l’Ebre o l’actualitat ..... music, books and the odd comment on current affairs, or local news and events in southern Catalonia.
Continuant amb el tema de "cool". Quanta gent va anar a Woodstock o l'Isla de Wight per la seva primera experiencia de música en directe? Quants van anar als concerts de Pink Floyd o els Sex Pistols? Als Blur, o The Boss?
Bé, jo per trencar la virginitat-musical, pos, vaig triar els Orchestral Manoeuveres in the Dark, un grup tan un-cool que cada cop que vull escriure el seu nom he d'agafar el diccionari!. Suposo que rondava l'any 82/83, i cap al City Hall de Sheffield per sentir els OMD. Sembla que encara van tocant avui en dia, suposo que és la nova edat de jubilació que ha ficat ZP ....
Electricity de l'any 1980.
...
How cool must it have been to see the Sex Pistols, or Hendrix, or Led Zepelin in concert - or even go to Woodstock. Yours truly, following of from his cool first album choices, then chose this as his first ever live performance. Orchestral Manoeuveres in the Dark. Far too many vowels in there ..... anyway, repent ye not, I still listen to them when no one is around.
El 16 de juliol de l’any 1945 els nord-americans van fer la primera prova real de la bomba atòmica. Al desert de New Mexico els científics i militars van poder observar una cosa mai vista abans, i només 3 setmanes després, el dia 6 d’agost, la bomba seria llançada sobre Hiroshima, causant destrucció indescriptible i centenars de milers de morts en el mateix instant o dies, mesos, i anys posteriors.
S’ha parlat molt d’aquest invent. Jo crec que la curiositat humana feia inevitable que arribéssim a desenvolupar aquesta manera de crear energia (i, de passo, el poder de destruir el mon), i no es podia aturar. L’ús de les bombes és una altra qüestió. El fet és que el mon estava en guerra (en aquell moment, Alemanya s’havia rendit però el Japó continuava resistint). No sabrem mai quantes persones haurien mort d’haver continuat la guerra mesos o anys més, abans d’acabar de forma “tradicional”. Tampoc entendrem mai perquè el Japó no es va rendir durant els 3 dies posteriors, abans de que els americans llançaven la segona bomba sobre Nagasaki. Ni perquè no van prendre en serio els advertiments abans de la primer bomba ja que és difícil de creure que no sospitaven dels avanços dels científics treballant al Manhattan Project a Los Alamos.
L’únic que sabem és que, per bé o per mal, al 1945 es va alliberar una nova i terrible arma al mon, la qual va canviar l’historia de les següents dècades amb les relacions est-oest basades en el Mutually Assured Destruction, MAD (boig en anglès).
Oblidant per un moment les conseqüències del seu treball, és impressionant saber la feina que van fer els científics, quins, en 10 anys, van passar de tenir unes nocions bàsiques teòriques sobre aquesta possibilitat fins a desenvolupar la bomba. Igual que als anys 60 quan els americans van progressar de la “pirotècnica” a xafar la lluna en un no res. Tant de bo avui en dia poguessin avançar amb tanta rapidesa lluitant contra els problemes de salut i fam que tenim a la terra.
No hauria de ficar el electro-pop light de OMD per a recordar un fet tan significatiu per a la humanitat, però ho faré. Enola Gay (McCluskey) de Orchestral Manouevres in the Dark de l’any 1981. Enola Gay era el nom de l’avió que va llançar la bomba sobre Hiroshima, i la lletra qüestiona la necessitat de tirar-la i la importància de recordar el que vam fer aquest dia. Si voleu alguna cosa més solemne i impactant, us recomano moltíssim que llegiu el llibre Hiroshima del periodista John Hersey.
