Un bloc de Brian Cutts amb música i algun que altre comentari irreverent sobre les Terres de l’Ebre o l’actualitat ..... music and the odd, hopefully irreverent, comment on local news and events.
(El tema d’ahir, però ara en anglès) If we look at the equivalent of Eurovision for foreign-language learning, there at the bottom in a sorry-looking muddle, we’d find the English themselves with null points. Many English feel they already speak a “universal language” and as such the whole business of foreign-language teaching/learning is foreign to them, to coin a pun.
Just above the English, we’d probably find the Catalans and Spanish. It turns out that their level of English is actually lower than that of most other European countries. Why? How do they manage to go through 10-15 years of schooling with 2-3 hours per week of English, and still come out of it with a very weak level – many not being up to B1 rating, on the EU standard classification? To cut a long story short, I have been a private English teacher for 20 years, as well as knowing many teachers, pupils, and parents involved in the state schooling system and so should have some answers. Yesterday’s post was basically this – my top seven things that need sorting, and tout suite!
1. School s start teaching English at the age of 5, and many at 3. And go on till 16 or 18. Obviously (maybe), the earlier you start, the better. But with 25 kids in a class, I’m not sure they can make much progress, especially on the speaking side of things. Much more important than the 4000000 hours, is the class size. Experience shows me that you need a maximum of 10 in a class to get anywhere (or anywhere worth going).
2. Real and ambitious objectives need setting. There seems to be a serious lack of coordination between primary/junior teaching and secondary schools. At 11 the last thing kids want is to start again going back to basics, but bound on using the English they’ve learnt. With the right methods, it shouldn’t be difficult to set an aim – and put the resources in to achieve it – of 16-year-olds leaving school with B1 level by 2014, and by 2016 have 18-year-olds at B2 level. (confused? Check this out) But with REAL and strict exams with 50% of the assessment being orally (as the actress said to the bishop – sorry, couldn’t resist that one ...).
3. I’m told that many Primary/Junior teachers do 90% of their lesson in English, but Secondary school teachers say they can’t – the teenagers wouldn’t follow them. So what’s going on? I think, too many kids manage to “hide” in a class of 25 and manage to get through years of schooling by winging it and never really taking anything in.
4. Teachers have to be not just good, but very good! I’m sure many are – but many have a weak level of English or just can’t be bothered. The latter should resign or get booted out (something virtually impossible, getting rid of a job-for-life public servant over here). The former should be made to spend the month of July on subsidized English courses for themselves, with the aim of all teachers being at C1 level.
5. Re-orientate some teaching methods. Much more listening and speaking practice, but with real work behind it. And forget all those hopeless text books where you just have to fill in the gaps. Get some work done – something copied, something learned! Stop giving out all those lists of vocabulary and verbs and get the kids to make their own lists with the words they are actually using and learning. Oral and listening exams too.
6. Out of school – if films and cartoons are dubbed into Catalan, rather than being broadcast in their original language (with subtitles), it’s a wasted opportunity –apparently many EU countries do not dub. Music, books, internet, films, there’s a whole world out there to practice your English with.
7. The government has proposed teaching other subjects, such as maths or PE, in English. A good idea, but we’re back to square one – with 25 in the class, you’re getting nowhere.
Anyway, that’s all I have time for today – maybe another day I’ll continue with this theme, though blogging about work isn’t my cup of tea.
What would this blog be without a song? The Carpenters with Calling Occupants of Interplanetary Craft ....
Ja que fa uns quants anys que estic aquí a Catalunya, crec que va sent hora de parlar del “fracas” de l’aprenentatge de l’anglès. Per què els catalans (i espanyols) estan baix de tot quan es mira les classificacions de nivell d’anglès? Per que molts jovens que han passat 10 o 15 anys estudiant, acaben l’institut sense poder ajuntar 3 frases ben fetes, i molt menys entendre una conversa? Que falla?
Desprès d’una intensa investigació; 20 anys treballant com a professor en una acadèmia privada, moltes converses amb els tres parts implicats (alumnes, profes, i pares), i ara passar per l’experiència també de ser pare, començo a tenir les idees clars.
Començarem en el que he après de com funciona el sistema escolar actualment– i si m’equivoco, pos, a rectificar! Segons les possibilitats de cada Escola, alguns xiquets fan alguna cosa a P3/P4/P5 o no, però tots comencen en serio al primer curs de Primari (als 6 anys). A partir d’aquí, tan a l’Escola com a l’Institut (ESO), fan entre 2,5 o 3 hores setmanals d’anglès, amb entre 25 i 30 alumnes per classe. Algunes Escoles o Instituts tenen prou recursos per dividir el grup una vegada a la setmana. Vull dir, per exemple, 2 hores amb els 30 junts, i desprès una hora en un grup de 15. Però hi ha llocs que no ho poden permetre. Sembla que van pujant de nivell progressivament , però amb una bona aturada a 1r d’ESO “per repassar”. I si arriben a fer Batxillerat, fan llibres de nivell First Certificate (B2 segons classificació estandarditzada europea), i després els demanen tenir almenys nivell B1 (Per exemple, examen PET) per fer un Grau a la universitat. En cap moment sembla que fan exàmens orals.
I ara les meves opinions. Conec un bon grapat de professors, i crec que són bons i tenen idees bons. De la mateixa manera, no crec que els estudiants siguin millors ni pitjors dels d’altres països – per tant, falla alguna cosa més ...
Està clar que els xiquets petits són “esponjes” per les llengües, i sembla bon idea començar ben jove, però si no es fiquen els recursos, pos, és un temps que no s’aprofita bé. El millor recurs, per mi, està clar – prou temps i professors per tenir grups reduïts. No haurien d’haver-n’hi més de 10 alumnes per classe. El punt basic per aprendre l’anglès és parlar i escoltar (escoltar, una cosa que alguns alumnes no volen donar importància). Si hi ha 25 o 30 alumnes en una classe, com poden parlar? I així a tots les edats, tan d’escola com d’institut – potser es pot ensenyar les mates o la geografia en una classe gran, però una llengua oral, no.
Segon punt; crec que s’hauria de marcar uns objectius reals, i anar-los pujant amb el temps, però posar els recursos que siguin per complir-los. No val a parlar bé, com sovint fan els governants, i després no fer res. No seria massa fort demanar que d’aquí 2 anys tots els xiquets acabin el ESO amb nivell B1 (PET examen en sistema Cambridge). Però amb un examen real i ben fet, on el 50% de la puntuació depen del part oral. Els que fassin Batxillerat, pos, en un temps de 4 anys tenir el B2 (FCE) com a nivell exigit – amb oral evidentment. Com? Pos, primer, els professors de Primari han d’assegurar que cap xiquet acaba 6e sense tenir el nivell que els han marcat, i llavors quan comencen l’ESO haurien de continuar des d’aquí. No caldria cap repass si tothom puja a l’institut amb el nivell assolit. Això, evidentment, depen d’una bona coordinació entre professors de Primari i Secondari, però crec que és evident que això ja hauria d’existir. És de calaix. Hauria de haver algun tipus de contacte permanent entre els dos col•lectius. I, repeteixo, MAI tenir més de 10 alumnes per classe.
Tercer; sé que parlar només en anglès a classe és una utopia ara per ara. Però el 90% de la classe, si que es pot fer. El que no entenc és, si a Primari avui en dia es fa així, com els xiquets pujen a Secondari i alguns professors em diuen que han de fer la classe en català perquè no la poden seguir? On és el fallo? De totes formes, sempre tornem al mateix problema – si hi ha 25 alumnes, és fàcil “amagar-te” i deixar passar els anys sense aprendre gaire cosa, i aprovar el curs “per comportament”.
4t punt; també els professors han de ser molt bons! No diferencio entre mestres i professors, perquè per a mi tots son iguals. No hauria de tenir tanta importància el nivell d’estudis universitaris, sinó les capacitats i ganes per ensenyar. Si hi ha profes sense vocació ni ganes, millor que pleguen ja. Clar, un professor de mates pot “arriscar-se” a no saber temes que no cal explicar a classe aquesta setmana, però un professor de llengua, no. Ha de poder parlar anglès a un nivell gairebé perfecte a classe! Sense voler ser massa radical, demanaria que els professors tant de Primari com Secundari, en un terme curt, també pujessen de nivell – per exemple, assolir el nivell C1, sobretot a nivell oral. Ficar els recursos i estudis per a que, tant els que estan preparant-se ara, com els que ja tenen plaça (i pensió!) assegurada, puguessen arribar-hi en un parell d’anys.
També, hem de saber que la llengua s’oxida (igual com les ganes de treballar). Aquí entra alguna cosa que sempre he pensat, però potser ja no guanyaré gaires amics en dir-ho .... sempre he pensat que les llargues vacances del professorat haurien de servir per reciclar-se i/o millorar-se com a professionals. La meva proposta seria que, en el cas de l’anglès, es dediquen el mes de juliol sencer a això – a cursos intensius d’anglès, si es possible en un país de parla-anglès. Si no, formant un campament artificial aquí (“un poble anglès”). I durant l’any, també, un grapat de caps de setmana intensius. Clar, tot això pagat o subvencionat. També hi ha petits detalls que els professors poden fer mentre estan aquí treballant, com seria el cas de parlar sempre anglès entre ells a la feina. I “viure” l’anglès com si fos la seva llengua materna!
Si tinguis més espai, també començaria a parlar del famós tema dels “funcionaris” – no crec que el sistema d’oposicions t’assegura els millors professors, ni crec que tenir una plaça assegurada per vida t’assegura que vulguen continuar millorant cada dia. Aquí si que faria una patada grossa a tot el sistema i tornaria a començar!
5t; no només en els examens finals, sinó durant tot el aprenentatge, m’ha sorprès molt com mai es fan examens orals ni d’escoltar. És molt important. I els examens escrits, que siguen sempre realistes, sobre l’us real de la llengua. Quants alumnes tenim, que saben 100 verbs irregulars però no poden fer una frase ben feta ni en el present, i molt menys en el passat aplicant precisament un d’aquests verbs que estan tan orgullosos de saber? Deixem anar els examens de llistes i fem coses reals.
De fet, crec que cal ser atrevits i deixar enrere moltes coses. Per molt que insisteixo en el part oral, si no es fa gramàtica i llibres tampoc tindriem res per a parlar. Però aquest part, d’escriure, llegir, i estudiar necessita una cosa important – FEINA! De quin cap han sortit els llibres on els alumnes omplin espais i no els cal copiar cap frase a la llibreta? Deixaria de donar-los tot triturat a punt per a menjar, i els faria treballar. Crec que tot el tema de les llistes (de verbs, de vocabulari, de phrasal verbs etc) només s’haurien de donar un cop els alumnes haguessin usat i après els verbs etc que els van sortint al seu llibre. Primer que aprenen les coses que estan usant, i que fassen ells les seves llistes, treballant-los, i només al final (com a resumen) lliurar-los les famoses llistes.
6t, l’entorn. Per molt que l’ensenyança de l’anglès està ben fet a les escoles, si només es queda en aquest ambient, no ens sortirem. Els xiquets han de saber l’importància de l’anglès avui en dia – i parlo de l’importància de saber parlar, no de tenir un certificat baix el braç. A banda d’això, si no hi ha anglès en el seu entorn social, no ho faran servir mai. Els programes de prime-time dels més petits, els Disney etc, podrien estar només en anglès a la televisió (l’opció de triar és una enganyifa, perquè si poden triar ...). El 50% de les pel•lícules que es passen per la tele podrien estar en VOSC (o VOSA). Igualment al cine. Animar els xiquets a llegir en anglès per plaer, no avorrir-los amb obligacions.
7t; també he sentit l’idea d’ensenyar alguna altra assignatura en anglès. En principi, em sembla bon idea, però estem en lo de sempre. Si no reduïm el grup a 10, com podem estar segurs que el 80% de la classe no està fent el dropo. I d’on surten els professors amb el nivell adequat? És una cosa que s’hauria de començar molt poc a poc, en els primers anys d’educació primària.
8t; un altre idea seria que la Generalitat em contractes com a assessor – això si, demanaria com a mínim una pensió assegurada i un Palauet a Sant Jervasi.
Aquesta cançó sempre va bé per practicar les condicionals, per cert!
....
Too long to offer in English in the same post, so there will be a short summary tomorrow - watch this space!
Potser els visitants regulars (visitants regulars! o aquí hi ha molt de gent a l'atur o gent amb una tolerancia generosa) al bloc se'n recordaran que he tocat al tema concerts alguna vegada. Gràcies a una generosa beca del govern britanic, als finals del '80 vaig viure una epoca gloriosa de poder anar a concerts 2 o 3 cops per setmana ... però ultimament, anem a ben pocs. Tot canvia - començant per les exigencies i interessos de la vida, sumat a familia i feina, i les politiques economiques de Brussel·les, pos potser ara he anat a 4 (de pago) en els ultims 5 anys.
Han anat passant grups i cantants per Barcelona, molts dels quals en un altre moment de la vida hauria anat a vore, però m'he aguantat. Però si que tenia clar que si algun cop venien els Waterboys no ho perdriem per res! Pos, a l'abril van venir, i ho vam saltar - massa seny! Aixi que, avui toca escoltar-los.
....
As regular visitors (i.e. unemployed people - half of Catalonia - or those with a generous tolerance for these half-baked rants) to this blog may have noticed, a recurring theme is that of concerts. That is, all those 80s' concerts I managed to see thanks to a generous government university grant, and all those concerts I don't go to anymore - down to general changes in aims in life, family, work, Brussels economic policies etc. We've probably only been to 4 (paying ones) in the last 5 years.
Many of my favourite groups and singers have been and gone to Barcelona, but we haven't been up to see them. However, we always said if the Waterboys ever came ... well, they've been, and we didn't go. Too much common sense I hear you shout.
Reciclant idees per apunts mentre no tenim temps de pensar en noves .... tornem a estar en temps de cuc de seda, i pels anglo-blocaires, és un tema divertit ja que no en tenim al nostre païs, ni coneixem tot aquest proces.
La cançó, no té res a vore, però m'agrada - Stage Fright del The Band.
...
So, talking about recycling blogging ideas, last year I talked about these little guys - something all Catalan kids do, but very few Yorkshire kids. Silkworms, as posted here.
So, the song has nothing to do with it, it just happens to be on the album I'm listening to today .. Stage Fright by The Band.
Igual que un dia (ahir) et queixes del poc coneixement que tenen molts jovens sobre la historia del pop-rock, avui et trobes en un alumne de 13 anys que té, i escolta cada dia a, tota la col·lecció dels Beatles (clik aqui per anteriors sermons) i està aprenent totes les cançons ... no tot està perdut!
...
Just yesterday you'd have caught me whining about the lack of pop/rock history knowledge of youngsters, but today a pleasant surprise - a 13-year-old just getting into The Beatles (click for previous rants) , already has all the LPs and is working his way through them methodically. And what conversations we have ! All is not lost!
Per bé o per mal, en la feina que faig sovint em trobo en adolescents i ens toca parlar ... per ensenyar frases o paraules en anglès, tinc la mania que si els poden relacionar amb alguna cosa que coneixen, pos, més possibilitat d'aprendre'ls. I aixi sempre que puc, busco referencies en cultura popular, sobretot pel·lis i musica. I sovint, em rep una sorpresa ... com avui, que 0% de la classe coneixia a aquesta cançó!
Però, que els ensenyen a l'escola???
....
For better or for worse, I come into contact with many a teenager in my line of work, and somehow have to get them to learn English. One of my pet theories is that if we can only relate new words and expressions to things they already know, they're going to have a much greater chance of remembering and learning them. And, so I often prepare language references to examples in popular culture, such as films and pop music. And, I often get a surprise - like today, when not one of them had ever heard of this song!! What do they teach them at schools nowadays??
Vinga nois, a vore si fem una espenta i aconseguim tornar a bloquejar .... és una llarga historia, però per motius variades estava buscant altres peces de Henry Hall and His Orchestra, i he trobat aquesta, que no està gens malament. Love is the sweetest thing.
...
OK, let's see if we can kick-start this blog back into action once more .... for reasons too long and tedious to go into now, I was checking out Henry Hall and His Orchestra stuff, and came across this piece which I didn't know, and kind-of like. Love is the sweetest thing.
Feliç Dia de Sant Jordi! .... Today is the 23rd of April - a very special day in Catalonia. The Catalans’ Patron Saint happens to be Saint Jordi (or George in English). Yes, the guy who killed the dragon. Jordi was a Roman soldier born in Palestine in the 3rd century AD who later converted to Christianity. Although the first documented writings of the dragon incident state that it happened in Libya, the Catalans believe it actually happened in the town of Montblanc in Catalonia. They may have a point as I can vouch that there are definitely no dragons currently living in Montblanc. Jordi finished the dragon off with his lance, and from the wound the dragon’s blood spilled out and amazingly turned into a beautiful red rose. Nowadays in dragon-free Catalonia, it is customary to walk the streets on this day with your family. Meeting friends, having a coffee (or beer), and, above-all, browsing at the multitude of open-air book stalls set out everywhere, as the Catalans celebrate this day by giving books and roses to their lovers/partners. Tradition dictates books for men and roses for women, though many men give both a book and a rose to their “better half”. It is an extremely beautiful, cultural and peaceful celebration. There are many public poetry recitals and book-readings today too alongside other literary events. Many countries have also tried copying this idea of a “book giving day”, and in 1995 UNESCO declared 23rd April to be World Book Day (even though, for reasons better known to themselves, the UK celebrates its “World” Book Day in March!). This day has many literary connections. Cervantes was born, and died, on the 23rd April, and Shakespeare also died on this date – but as the English and Spanish used different calendars back then, these “23rd”s were not exactly the same day, if that makes sense!
With a title like this, today's song was an obvious choice:
Recordo botar com un boig amb aquesta cançó a l'institut l'any '84 (clar, era un alumne avançat, que només tenia edat per estar a P5 ;) ) . Trobo que no hi havia per a tant - potser era l'euforia del moment .... i de punk, poca cosa en té!
Bé, i ara a descansar del bloc fins dilluns - Sant Jordi :)
...
Remember jumping around like a mad man in the sixth form common room, back in '84 (before you reach for your calculators, I was of course a few school years ahead of my age ;) ). Listening to it now, I think we must have been high on something - coca-cola and doughnuts, was the standard fare.
By the way, not sure I'd define it as punk rock but if YouTube says so ...
Anyway, and now for a blog-less weekend, see you alls Monday for Book and Rose day!
Visca els elefants! Visca la Republica Independent de Catalunya! ... For those readers not up-to-date with the ins and outs of the Spanish Royal Family, the elderly King of Spain (who, by the way, accidentally shot and killed his brother when they were young) is still a keen hunter. So keen that he spends thousands of (our) Euros on Safari Hunting Trips de Africa to kill those pesty elephants. Anyway, on his latest adventure he has fallen and broken his hip. The Stone Roses - Elephant Stone
No m'atreveixo de contar quanta musica tenim a casa - entre CDs, arxius, LPs, singles, cassettes ... literalment milers d'albums. Però t'adones que hi ha albums que tornes a escoltar un cop i un altre cop. Quan era més jove, i tenia més temps i menys recursos potser es podia escoltar a tot i anar variant, però paradoxament ara que tinc més música que mai a casa, potser acabem escoltant menys varietat que mai! El cas és si només tens un momentet per escoltar cada dia, sovint tries el que t'agrada més. I un dels LPs que sovint acaba dins la reproductora és aquest - una recopilació del Atlantic Soul. Un CD que ja vaig comprar de segona ma, fa anys, crec que no tenia ni reproductor de Cds en aquell moment!
La primera pista és Sweet Soul Music, del Arthur Conley.
...
One day you wake up and find your house is literally full of music - thousands of CDs, LPs, cassettes, download files - and no time to listen to it all. Maybe as a teenager, with limited resources and more free time, I would listen to all my collection, but, paradoxically, the more music I'm getting, the less varied are our everyday listenings. I suppose if you only have a short while each day to put something on, you tend to play it safe.
Anyway, one of the albums which we listen to most is this, an excellent find some years back in a second-hand sale!
Pos, això, que mai t'aniras al llit sense aprendre una cosa més - dit d'altre manera, que el pou de la bona música és infinit i sempre queden cantants per coneixer. Per exemple, aquest, que no coneixia fins fa 15 dies però gràcies al bloc La Voz Telurica i el concert que estan montant per demà a Tortosa - capital mundial de la bona musica (in dreams!!!) - pos, ara li conec, al Carlos Cros.
Un altre concert al qual probablement no aniré, i ja van uns quants, però no per falta de ganes. Igualment us animo a tots, catalans i catalanes, a passar per allí i gaudir d'una bona estona. Més detalls aqui.
....
So, it seems like the Well of Good Music has no bottom, and there's always another good singer you'd never heard of. Today it's this guy, Carlos Cros, who I have only just discovered thanks to the Number One music blog in town, La Voz Telurica, and the concert they are organising for tomorrow night in Tortosa (music city!! If only ...). Yet another concert I probably won't be going to, but still I highly recommend for all you music fans out there. Get your a***s over here and check it out.
Parlant d'illes desertes per on ens podriem escapar, pos, he recordat aquesta cançó. Té la curiositat de que és una cançó de Mike Oldfield i Bonny Tyler del 1987 que jo no vaig coneixer fins els anys 90. No té perdo (lo de no coneixer la canço, vull dir - tampoc és que m'agrada gaire, però hauria de coneixer-la!). Suposo que l'excusa és que va coincidir en uns anys de molt de moviment en la meva vida i no estava tan pendent de les coses importants en la vida. Islands.
....
Talking about desert islands to escape to and spend the rest of your life on ... not me, of course, but some people do talk .... I've remembered this tune. The remarkable thing about this song, for me, is that although Mike Oldfield and Bonny Tyler recorded it in 1987, I didn't hear it until the 90s. Unforgiveable (not as it's so good - it isn't - but for a music freak like me not to know it). My only excuse is that the period it came out in coincided with a tricky period in my life, when I wasn't so focussed on the really important matters. Islands.
Sobre el nom Brian, i tots els Brians d’aquest món, ja s’ha parlat molt, però avuí posaré el meu gra de sorra. Em vaig sentir-me orgullos del meu nom per primer cop a la primera classe de francès, potser a l’edat de 11 o 12 anys. La professora va fer lo tipic, passar una hora explicant-nos la traducció al francès dels nostre noms. Ja sabeu, Mary, pos, ets Marie etc. Però em va dir que els francesos no tenien de “Brian”s :) La part negatiu és que va triar qualsevol nom que començava en B, i em va anomenar Bernad :(
Sembla que Brian vol dir alt (en sentit metaforic) i noble – o sigui, com jo, i tots els Brians que conec. També sembla que és un nom d’origen irlandès, però, en fi, no es pot tenir tot en aquesta vida. De Brians n’hi ha tants de famosos que fins i tot algù ha escrit un llibre!
Jo no arribo a un llibre, però si que us vull oferir un petit example del tipus de persones que som. Brian Wilson, també conegut com a Deu – lider dels Beach Boys. Brian Epstein, manager dels Beatles, fins que va morir massa jove. Brian Clough, el millor entrenador de futbol de tota l’historia. Brian Blessed, un actor de meravella. Brian Johnson, cantant dels AC/DC. Brian The Snail, del programa infantil The Magic Roundabout (la versió superior que el BBC va fer d’una serie francès). Aquest programa molt probablement es va escriure sota l’influencia de diversos tipus de droga, especialment el LCD segons els entesos .... I Brian de la pel•lícula The Life of Brian (“la pel•lí més divertida de l’historia”). Bé, aqui teniu un episodi del Magic Roundabout (amb Brian al minut 0.58) i el tema primer de la pel•lícula.
Per cert, si aquests dies tardo molt en penjar apunts o contestar-vos, és degut a treballar massa – no us imagineu que he fotut lo camp a viure en una isla remota al mig del Pacific ... especialment si no trobo el passaport ... ..... So, is Brian a cool name or isn’t it! The first time I really paid attention to the greatness of this name was in first year French lessons at secondary school (high school for the ultra-cool). As usual the French teacher managed to fill in an entire class telling us the French equivalents of our names. You know, Mary, you can be Marie; John, you’ll be Jean, and so on. But when she announced the French had no Brians, I was overjoyed – not being the keenest French-fan at that time. So she stuck Bernard on me – which kind of put the downers on. (but, apparently Brian is a French surname and means maggot, to them, so all’s well that ends well) Anyway, to cut a long story short, there have been many great and heroic Brians throughout the ages. Not surprisingly as Internet informs us that Brian means high and noble. It is probably of Irish origin but we won’t hold that against it. Anyway, there are so many of us that someone has actually written a book on it. So let’s see a few of those Brians ...
Brian Wilson, leader and composer of the Beach Boys. Otherwise known as God. Brian Epstein, manager of the Beatles, until he died rather too early. Brian Clough, a great football manager from the time when football was still football. Brian Blessed, what an actor, what a voice! Brian Johnson, lead singer with AC/DC. Brian the Snail, from kids’ programme the Magic Roundabout (, probably the only BBC children’s series to introduce the effects of taking LCD to youngsters. Apparently this programme was a re-write of a French one, but much improved of course! And who can forget Brian, of the Life of Brian “the funniest film ever made”. Anyway, here’s an episode of The Magic Roundabout, and the theme song from the Life of Brian.
By the way, if it seems that I am not posting regularly on the blog over the next few weeks, or if I am slow at getting back to your comments and mails, it’s just down to an excessive work-load, of course. Don’t be thinking I’ve fled the country to live a life of Riley on a tropical island or anything like that .... as if that would ever cross my mind! Now, if I could only find that passport ...
A vegades em poso a fer la neteja de casa - el housework. Per tal objectiu, evidentment, cal una bona musica - sovint poso els Guns 'n' Roses, o Nirvana, però l'any passat em vaig comprar aquest CD. Expressement dissenyat per ajudar-te a fer les tasques de casa. Suposo que algu podria preguntar per que surt una dona i no un home a la portada, però davant d'una opció 50/50 suposo que és questió de sort, i no de mala fe ....
La veritat és que el tema, housework, només és una excusa per fer una enessima recopilació de musica pop dels 80 i 60 - surten tots els de sempre (per això ho vaig comprar!). Queen, Blondie, Hot Chocolate, I will survive, Build me up buttercup .... en fi, si us agrada netejar la casa a ritme de musica pop de tota la vida, aquest és el LP que necessites.
Triant una de totes, que tal The Weather Girls, amb It's Raining Men?
...
As I have no plans for fleeing the country, and a firm committment to this stable family life in happy Catalonia, from time to time I actually do my share of cleaning and housework - and obviously I need some cool music. I usually put on Guns 'n'Roses or Nirvana, but last year I couldn't resist buying this little gem - a CD especially designed to "help" with your housework. Sexist design? Maybe, maybe not, it could just as easily have been a man, but with a toss of a coin maybe they chose a woman by chance .....
Anyway, the fact is that the theme of housework is basically just an excuse to make up yet another compilation of classic 60 and 80s pop. As you can imagine, it's all here - Queen, Blondie, Hot Chocolate, I will survive, Build me up buttercup .... So, if it's a good CD you need to accompany your weekly, or monthly, clean-around, this is the one for you!
Aquesta setmana toca celebrar Pasqua i us ofereixo 4 idees reflexions rapides de que fem a Anglaterra – o, més ben dit, que feia jo, i no pas una explicació completa i objectiva.
M’encanta Easter per la barreja de temps que ofereix, primavera, hivern, sol, fresca, no saps mai que pot tocar. M’encanta per la xocolate i les pastes, i per tenir vacances en familia. La part religiosa – que ens diuen que és el motiu real de la festa (encara que sempre, i en totes les cultures, s’ha celebrat la primavera) – pos, no m’afecta gens. Des de que em van deixar d’obligar d'anar a Sunday School (una mena d’esplai religios “light”) als 7 anys, ja no he ficat mai cap corbata amb elastic ni m’he interessat per la religió. No estic dient que no hi ha un Deu o dos (bé, avui no ho dic!), però si que dic que si n’hi ha un, no voldria que anessem tots a una esglesia.
Lo Dijous Sant a Anglaterra es diu Maundy Thursday i en el passat era un dia que la familia real, i altres nobles, tiraven monedes pels “desgraciats” a la sortida de l’esglesia. Com que avui en dia encara som desgraciats, es continua fent – és tradició que la Reina entregi uns diners a un grup de persones aquest dia. Ja no són qualsevol desgraciat sino unes persones que s’han triat per haver fet algun servei per la societat. Els diners consisteixen de 5,50 lliures (ja sé que és simbolic, però ja que hi estem, podrien augmentar-ho!) i unes monedes de plata d’un penique, tantes com anys té la reina. Gastats en una botiga tenen el valor d’un penique, però com que són de plata, la gent no les gasta, però si no tens sentit de la tradició les pots re-vendre al EBay a col·leccionistes per uns 100 lliures.
Del Divendres Sant, Good Friday, lo que realment recordo és que sempre menjavem fish & chips (pataques i pescat fregit de un take-away). De gran em vaig assebentar que era també amb excusa religiosa (de no menjar carn) i aixo em va fer dubtar – una religió que t’anima a consumir junk food (menjar rapida, “basura”) no pot ser del tot dolenta. També recordo que en el passat els pubs anglesos havien de tancar a les 11.00 de la nit (ara no), pero aquest dia s’havien de tancar mig hora abans – per aixo, haviem de beure més rapid!
Pels xiquets la setmana d’Easter consisteix en fartar-te de xocolate, i fer jocs en ous. Es poden decorar, amb pintura o rotulador, bullits o “bufats”. També es pot fer egg-rolling – si trobes una baixada bona, preferentment de gespa suau, pots començar a rodar ous bullits (decorats) a veure qui arribi més a lluny. I egg-hunting, buscar ous (de xoco) pel jardi.
De menjar, la gent tendeix a menjar un bon dinar el Diumenge, Easter Sunday, probablement amb corder. I de postres, xocolate! Però també tenim una pasta tradicional que menjem aquesta setmana, un rival per a la “mona”. Es diuen Hot Cross Buns, son com uns panets dolços amb panses, que es menjen (si vols) torrats (Hot) amb mantequilla. I tenen una creu (Cross) damunt. Bonissimes! I dificils de fer. Aquest any ho hem intentat, i sembla que ens han sortit bé, com vereu a la foto ...
A continuació, fotos, i musica, com no, la Easter Parade, de Sarah Vaughan and Billy Eckstein. ..... OK, just a few quick personal subjective explanations of what Easter means to me, and comparisons, from Catalonia, with my English easters. Easter for me means a wonderful time, the change of seasons, sun, snow, rain, warm, cold, you name it, you never know what you’re gonna get. And free time to enjoy with the family and go for relaxing walks, with loads of chocolate a-waiting when we get home again. Sorry to say, but the religious aspect of Easter just misses me – I ain’t saying there’s no Superior Being (not today anyway) but I am convinced if there is He/She wouldn’t want us to be following an organised religion. To cut a long story short, I try to be good to my neighbour but I don’t need no religion (just someone to tell me Americanisms ain’t funny), and stick to a pagan version of this springtime festival!
Anyway, above I have explained about Maundy Thursday and the Queen’s generous giving of pennys to the serfs. And how on Good Friday we always used to eat fish & chips (hold on, a religion encouraging this can’t be all bad ...). And on Sunday, lamb, and Easter eggs, and egg-decorating, and egg-rolling, and egg-hunts. Yesterday we even tried to make Hot Cross Buns – a kind of sweet tea-cake with dried fruit, best eaten toasted with butter (and with a cross on them for obvious reasons). We had always believed them too complicated to make at home, but 20 years in Catalonia without them and a man’s gotta do what a man’s gotta do – i.e. encourage his wife to try making them. And I take the photos. They’ve turned out quite well.
Catalans eat a “mona”, a bread-type simple cake with boiled eggs wrapped in it, to symbolise the re-birth of Jesus, or the birth of all things come Spring. Anyway, photos, and the Easter Parade.
various Easter cakes and activities, hot cross buns, and the weather.
Today is the 23rd of April - a very special day in Catalonia. The Catalans’ Patron Saint happens to be Saint Jordi (or George in English). Yes, the guy who killed the dragon. Jordi was a Roman soldier born in Palestine in the 3rd century AD who later converted to Christianity. Although the first documented writings of the dragon incident state that it happened in Libya, the Catalans believe it actually happened in the town of Montblanc in Catalonia. They may have a point as I can vouch that there are definitely no dragons currently living in Montblanc.
No m'atreveixo de contar quanta musica tenim a casa - entre CDs, arxius, LPs, singles, cassettes ... literalment milers d'albums. Però t'adones que hi ha albums que tornes a escoltar un cop i un altre cop. Quan era més jove, i tenia més temps i menys recursos potser es podia escoltar a tot i anar variant, però paradoxament ara que tinc més música que mai a casa, potser acabem escoltant menys varietat que mai! El cas és si només tens un momentet per escoltar cada dia, sovint tries el que t'agrada més. I un dels LPs que sovint acaba dins la reproductora és aquest - una recopilació del Atlantic Soul. Un CD que ja vaig comprar de segona ma, fa anys, crec que no tenia ni reproductor de Cds en aquell moment!
Pos, això, que mai t'aniras al llit sense aprendre una cosa més - dit d'altre manera, que el pou de la bona música és infinit i sempre queden cantants per coneixer. Per exemple, aquest, que no coneixia fins fa 15 dies però gràcies al bloc La Voz Telurica i el concert que estan montant per demà a Tortosa - capital mundial de la bona musica (in dreams!!!) - pos, ara li conec, al Carlos Cros. 
Parlant d'illes desertes per on ens podriem escapar, pos, he recordat aquesta cançó. Té la curiositat de que és una cançó de Mike Oldfield i Bonny Tyler del 1987 que jo no vaig coneixer fins els anys 90. No té perdo (lo de no coneixer la canço, vull dir - tampoc és que m'agrada gaire, però hauria de coneixer-la!). Suposo que l'excusa és que va coincidir en uns anys de molt de moviment en la meva vida i no estava tan pendent de les coses importants en la vida. Islands.
A vegades em poso a fer la neteja de casa - el housework. Per tal objectiu, evidentment, cal una bona musica - sovint poso els Guns 'n' Roses, o Nirvana, però l'any passat em vaig comprar aquest CD. Expressement dissenyat per ajudar-te a fer les tasques de casa. Suposo que algu podria preguntar per que surt una dona i no un home a la portada, però davant d'una opció 50/50 suposo que és questió de sort, i no de mala fe ....
Aquesta setmana toca celebrar Pasqua i us ofereixo 4 idees reflexions rapides de que fem a Anglaterra – o, més ben dit, que feia jo, i no pas una explicació completa i objectiva.
