dimecres, 22 de maig de 2019

Pensant en les eleccions de Tortosa

Pensant en les eleccions municipals, he anat apuntant 'random' idees d'alguns detalls que m'agradaria que algun partit local tingues en compte. Una mica de llistat per a veure quin partit guanya més punts i així sabré a qui votar...

Encara no tinc decidit el meu vot a Tortosa, però sí que tinc uns punts per a ajudar-me a triar:

  • Cal un ajuntament independentista. No sé si la nostra generació veurà l’independència, però no podem aixecar el peu de l’accelerador. I molt menys si volem obligar l’estat espanyol o Europa a parlar-ne. Cal pintar Catalunya d’ajuntaments pro-indy

  • Per la mateixa regla de tres, no vull que el meu vot acabi ajudant una coalició que inclou algun dels partits de la repressió (PP, PSOE, Cs) i votaré en conseqüència.
  • Que més? Reclamarem el tancament dels nuclears?

  • Posarem objectius quantificatius per reduir l’ús del cotxe dins la ciutat?

  •  Prendre mesures quantificatives per fer el nostra gra  de sorra per evitar/frenar el calentament global? (dic mesures amb numeros, no pas amb paraules tipus ‘volem una ciutat sostenible’)

  • Cal animar/incentivar l’ús de la bici – començant pels treballadors de l’ajuntament mateix

  • Treure els cotxes dels voltants de les escoles i instituts, i facilitar l’arribada en bici/peu

  • Eliminar l’ultim espai d’aparcament abans de cada pas de vianants per millorar visibilitat i seguretat. Deixar-ho buit, o millor, posar aparcamet bici/moto per visualitzar la millora.

  • Autobusos urbans regulars (cada 10 minuts) i gratis (o un preu simbòlic, una targeta anual per €10)
  • Tolerància zero amb l’ús del mòbil mentre conduim, o amb aparcaments perillosos (passos vianants, doble fila, les puntes dels carrers)

  • Continuar en el bon camí de la cultura, i alhora obrir la porta a idees noves i als més joves – rap, trap, anime,manga, cosplay comics, poetry slams, concerts amb grups originals, e-games, e-sports, espais per assaig grups nous, activitats trenca-normes, trenca-esquemes. Facilitar i donar ales a l’iniciativa privada en tot això.

  • Aprofitar espais poc aprofitats – Jardins del Princep, la ronda del castell, el parc de Ferreries, Reials Col·legis, per fer petites actuacions, musica, poesia, teatre, rap, reggueton, dança ... cada setmana. Festival de rock a les Avançades.

  • Obrir llocs emblemàtics com els Reials Col·legis etc. als turistes els dies que venen turistes (diumenge)

  • Canviar nom dels Jardins del Princep, per el seu nom original

  • Apostar per turisme tot l’any, turisme cultural, rural, historic, i gastronòmic, p.e.. Hi ha zones paregudes a les TE, per exemple el Lake District al UK, que han trobat manera de generar turisme tot l’any

  • Algun tipus d’alberg per a turistes ‘jovens’. Usar els terrenys Renfe (i aquells magatzems) per turisme lligat a la Via Verda, alberg, lloguer de bicis, botiguetes, cafeteria-ecológica, dutxes, etc.
  • Llocs d’oci pels jovens – disco, bolera, bars d’estiu (com es feien abans), el que este de moda (cal parlar en els jovens!)
  • Tombar el monument franquista i posar-ho al museu
  •   Si és cert el que diuen alguns, que hi ha una generació de tortosins que no saben el que era el franquisme, o no els molesta, pos, dissenyar un pla de xoc per ajudar a les escoles/instituts a posar-se les piles.

  •  Fer un hospital nou a un millor lloc

  •  Tenint una de les joies de Catalunya (L’Obsebre) a la ciutat del costat, pensar en com interactuar amb ell, promoure’l, donar suport etc.

  • Tornar a obrir Casa de l’Aigua (o paregut) i ajudar una associació de posar-se en marxa i posar Tortosa al mapa en tema de gestió i estudis d’aigua ( independent de les institucions publiques a l’hora de treballar)

  • Ja que els pobles dels voltants depenen de Tortosa, oferir alternatives als bous (i una mica d’educació sobre el maltractament als animals)
  •    Oferir més estudis universitaris i no-universitaris

  • Prendre en serio el tema de la despoblació ebrenca. Dubto que ens caigui una gran industria des del cel, però si que podem atreure/mantenir petits empresaris atrets per la qualitat de vida de les TE. Petites empreses basades en treballar per les xarxes. Donar espenta i facilitats a la gent que vulgui muntar un petit negoci o fer-se autònom (sí, com el Viver d’Empreses, però encara millor). La sortida a llarg termini serà amb l’iniciativa i actuacións dels individus i empreses, no pas a base d’ajuts o feines públiques. Alguns ebrencs tornarien després de l’universitat si donem facilitats a que puguen deixar voler la seva imaginació i capacitats, i no pas els laberints que ara s’han de seguir per fer qualsevol cosa?
  • That's all folks!

-           
-           

diumenge, 12 de maig de 2019

L'importància de compartir casa amb un animal de companyia

[CAT/ENG] "The greatness of a nation and its moral progress can be judged by the way its animals are treated." ― Mahatma Gandhi
“Es pot jutjar la grandesa d’un país i el seu progrés moral, mirant com tracten als seus animals”

Aquesta frase m’ha fet pensar molt durant molt de temps. També em fa pensar aquella gent que diuen ‘No us amoïnesseu tant pels animals, i penseu més en els humans’. He arribat a la conclusió de si volem pensar en els humans, si volem ser una societat amable i generós, Gandhi tenia raó – com tractem als animals és un bon indicador.

La meva teoria és que a les societats, malauradament, trobem mil raons, o excuses, per ‘maltractar’ als humans – interessos econòmics, de guerra, laborals, capitalisme, consumerisme, relacions personals... gairebé sempre acabem fent mal a algú directament o indirectament en benefici nostra. Sap mal, però és així. Però en el cas dels animals, la societat no treu benefici d’un maltractament als animals, només allò que alguns diuen ‘plaer’. El ‘plaer’ de fer mal pel simple motiu de fer mal. No sé si m’explico: vull dir que no m’agrada gens però puc arribar a entendre (a base de repassar els últims 4 mil anys d’història)  que els humans vivim en una batalla continua entre natros; però que estem en una batalla contra els gats, els bous, o els dragonets, doncs, no ho veig. Per tant, el primer pas per sanejar-nos com a societat seria això, deixar de torturar els animals. I potser això ens portarà al pas de tractar-nos millor com a humans també. 

Anant al grà, he dit això per a reafirmar la meva tesi de que és interessant tenir animals domèstics, crec que aporta molt a les famílies i les persones i ens ajuda a tractar millor tant els animals com als humans. M’he adonat que una casa no és una casa de veritat si no ho comparteixes amb algun animalet. Quan vaig néixer, mons pares van agafar un gos i vam créixer junts. Teníem un lligam molt fort i vaig aprendre molt sobre lo que significa estimar. En morir aquella gosseta, als 15 anys, vam esperar un any (allò de que ‘No sé, és molta feina tenir un altre gos´), però mons pares van acabar agafant un altre gos – un gos perdut que se’ls hi va presentar a casa! Jo vaig marxar a l’universitat i després a Catalunya, però compartia temps amb el gos durant vacances i visites. Amb la meva vida nova a Catalunya, amb dos viatges llargs a Anglaterra  cada any, vaig dubtar sobre tornar a tenir-ne un animal aquí. També vaig passar 3 anys vivint en pisos, cosa complicat per un animal. Però finalment, temps al temps, amb la sortida en escena dels nostres fills i al poder viure en una casa al camp, hem acabat tornant a la bona vida. Peixos a una basseta que tenim al jardí, hamsters i conills que volien els xiquets, però que ara han passat al animal-heaven, tortugues, cucs de seda, insectes de pal, animalets que passen pel jardí i ara un gat, la Nala. 

Veig que els nostres fills també han aprés a estimar els animals i a mostrar les seves emocions. No veuen els animals com a una diana per a tirar-los pedres com alguns xiquets, ni parlen com aquella gent ‘adulta’ que no veuen el tristor en atropellar un animal amb el cotxe. Per no parlar, evidentment, d’aficions bastant cruels en relació als animals que es viuen molt en aquesta zona. Com he dit abans, crec que el primer pas en educar els fills en l’amor i la compassió en la vida pot passar per l’exemple de casa amb un animal de companyia.

I, com podeu haver comprovat, desmunto la teoria de que o has de ser 'de gossos' o has de ser 'de gats'. Pots estimar i apreciar les caracteristiques dels dos!
...

"The greatness of a nation and its moral progress can be judged by the way its animals are treated." ― Mahatma Gandhi
I’ve thought a lot about what this means over the years. And my conclusion is linked to how I feel about the typical phrase people often come out with, “Stop worrying so much about animals, there are humans who are suffering – let’s help them first.” Well, my conclusion is that if we want a society which cares for humans, a society which is friendly and generous, perhaps Gandhi was right – the first indicator of a society is how we treat animals.

What I’ve come to think is that, unfortunately, we have many, many, excuses to mistreat humans – economic issues, wars, work competition, capitalism and consumerism, personal relationships... there are endless situations where humans mistreat other humans for their own benefit, either directly or indirectly. It’s terrible, but the last four thousand years seem to indicate that there is no end in sight just yet to this ‘human eat human’ society. However, in comparison, there’s very little, if any, benefit in mistreating animals. Merely the so-called ‘pleasure’ some people obtain from inflicting pain on others. Not sure if I’ve explained this well; what I mean is that I can just about understand the fact that humans live in a constant battle among ourselves, but I somehow doubt that we are, or should be, in a battle with cats, ants, bulls, or lizards! To sum up, the first step to become a better and healthier society is to stop torturing or harming animals and treat them as you’d like to be treated yourselves. Who knows, a few lessons in love may then run over into our human-human relationships?

Getting to the point, that’s a long-winded introduction to today’s post about why it’s important to have a pet. I firmly believe having a pet around the house is excellent news for the family and household and definitely helps in the upbringing of your own children. My parents got a dog more or less when I was born and we grew up together. We loved and cared for her up until her old age, and when she eventually passed away at the age of 15 it was like losing one of the family – because that’s exactly what she was. Our parents had a year or so off, thinking of all the work involved in having a pet, but soon enough they fell into the trap again and took in a stray which turned up on our doorstep. Between university and moving out to Catalonia, I didn’t see so much of her but we spent time together during my trips back to my parents’ home. Here in Catalonia I spent the first few years living in flats – not good for certain kinds of pets. Plus, the twice-a-year long trips back to the UK would have meant finding a pet-sitter so we left the subject aside for a while. But when our children came along, we soon fell back into the habit, especially as by then we’d moved into a house with a big garden. Encouraged by the kids (though we didn’t need much encouragement), we’ve been through the usual procession of pets; fish, turtles, silkworms, hamsters, stick insects, rabbits, and now we have a cat, Nala. 

Thanks to all this, we’ve brought warmth and caring into our house and our children have learned to love animals and express their feelings and emotions. Though it may seem part of the past, there are still children – and, even worse, teenagers and adults - who think it’s fun to throw stones at cats or don’t see the problem in running over an animal. Touching wood, I hope our children are growing up differently. And, obviously, avoiding the outright cruel ‘hobbies’ related to animals which are still common practice around these parts. As I have tried to say, I think one of the things we can all do to educate our children with love and compassion is to show them this through the example of having a four-legged (or 6-legged, 8-legged, no-legged...) member of the family too!
Oh, and as you will have noticed, I've discovered you don't have to be either a 'dog person' or a 'cat person'. You can love both!



dissabte, 11 de maig de 2019

Els llibres de la Marta Rojals

[CAT] Fa uns anys vaig estar de baixa laboral una temporada i vaig tornar a llegir com un dimoni; llegir com no havia fet en molts anys. En adonar-me’n de la quantitat de llibres que havia engolit, vaig decidir fer ressenyes aquí al blog i vaig  preparar diversos esborranys. Però, desprès d'uns mesos de baixa, vaig tornar a la rutina del treball i la procrastinació i no es va sentir parlar mai més d’aquests esborranys. Fast forward fins a la tardor passat i torno a estar de baixa i torno a llegir. En adonar-me’n que estava llegint el nou llibre de la Marta Rojals, i que a l’ultima baixa havia llegit (i fet apunts sobre) els dos llibres anteriors, vaig pensar que algú m’estava intentant dir alguna cosa. Així que, uns mesos després, us passo quatre reflexions personals sobre aquestes tres novel·les però sense explicar gaire cosa de les histories per si de cas....

El primer senyal que un llibre és bo, per a mi, és quan tens ganes de tornar a llegir-ho en seguida. I és el que m’ha passat amb els tres llibres de la Marta, tots doble-llegits i no dubto que els llegiré per tercer cop d’aquí un parell d’anys. Això és un senyal que són llibres que no depenen tant d’una historia de suspens, d’una sorpresa, o d’un gir final (encara que n’hi ha alguns) sinó del llenguatge i les descripcions. Els tres llibres (Primavera, estiu, etcètera; L’altra; El cel no és per a tothom) descriuen a la perfecció situacions i àmbits que molts catalans podem haver viscut, sobreviscut, o patit. Podem identificar-nos molt també la gent que vivim a fora de les grans ciutats, en pobles o al camp. És a Primavera... on es nota més aquesta barreja de sentiments i actituds, camp/ciutat, quan gent que ha viscut a la ciutat per feina i estudis tornen al poble d’origen i ‘passen coses’. Les descripcions del dia a dia, de moments típics de poble i treball al camp, i, sobretot, els diàlegs totalment creïbles fan que sovint has de parar a respirar i tornar a llegir aquella frase que ‘l’ha clavat’. Això és un punt comú en els tres llibres. Aparentment passa poca acció però és l’acció que la majoria de gent vivim, i patim, cada dia – les relacions humans. No són llibres plens de robatoris, desgracies, o assassinats, sinó llibres plens d’aquells detalls que ens passa contínuament, detalls que poden fer més mal que un llibre ple de sang i fetge. De fet, Marta descriu moments i escriu frases que són com una puntada de peu al fetge o, com a mínim, al cervell. Aquelles comentaris que fem entre natros, amb la parella, els pares, els germans, els amics... frases que només són paraules però poden tocar diana i fer molt de mal. Per a escriure llibres així, trobo que la Marta ha de ser una observadora molt bona de la naturalesa salvatge de les relacions humans. 

Al primer llibre, Primavera..., la retrobada al poble després d’uns anys fa reactivar la memòria de tot el que els va passar de jovens als protagonistes i com els afecta encara. Potser és el llibre del que més es va parlar entre la gent del meu entorn per sentir-se com els protagonistes; la gent ebrenca sovint viuen amunt i avall entre ‘el poble’ i la Metropolis. O acaben vivint on sigui o on poden, però tornen a les Terres de l’Ebre per a desconnectar. Però, clar, com pots desconnectar si has deixat fils pendents o portes els teus problemes a la maleta allà on vas? Deixant el fons de la novel·la a banda – o no? – el que també atreu molt d’aquest llibre (i els altres dos) és el llenguatge. Un català exquisit, amb un us perfecte quan toca (segons la meva opinió, gens-experta) de la llenguatge del sud de Catalunya o del llenguatge col·loquial. Les descripcions del camp, de la feina del camp, i del poble també són perfectes i ajuda a que es converteixen en llibres que posen la seva gra de sorra en defensa del català, una llengua que, malgrat allò que ens diuen, sí que està en perill. I, ja he dit abans, però s’ha de repetir: els diàlegs són joies. Si afegim que en un moment de l’historia, pren importància una de les meves cançons preferides, una canço que també et pot trencar com alguns moments del llibre, que més us puc dir!

Al segon llibre, L’Altra, gran part de l’historia passa a la ciutat però també hi ha aquesta doble arma urbà/rural, degut al passat d’alguns dels personatges. També toca de prop temes que ens ha passat a una generació de jovens, amb el canvi de paradigma econòmic/laboral, i això d’anar saltant de crisi en crisi, el qual ens porta a crisi emocionals que són molt més devastadors de fet que les crisi econòmics de gent que viu relativament bé passa el que passa. Un llibre que tracta d’obsessions, addiccions, de saber dir que no, de saber dir que sí. De parlar, de preguntar, d’insinuar, i del silenci. De conviure o de trencar. D’aguantar o d’explotar. De voler tenir de tot i tenir tot planificat en un món que no ens deixa, un món que ha canviat. És un llibre que posa damunt de paper on són i allò que senten moltes parelles de la nostra generació. No explico coses de l'historia però us puc assegurar que paga molt la pena.

El tercer llibre, El Cel..., és una novel·la diferent en estil que els altres, però igual en el fons. Tracta de tres germans que poc a poc ens van explicant les seves vides, trobades, baralles, i amistats fins arribar a on estan avui en dia, quan es troben de nou al poble per a ‘solucionar’ un problema que ha sorgit. Crec que molta gent que l’ha llegit pot comprendre exactament els triangles i tràngols per lo que passen els germans, desmuntant ràpidament l’estereotip del famós, però caducat, frase ‘el primer és la família’. Prefereixo la frase ‘La família és el que t’ha tocat; els amics són els que has triat’ i afegiria que els amics també els has de saber gestionar! Aquests petits ‘problemes’ entre germans que comencen de ben petit i poden anar a més, aquí es multipliquen per cent entre les dos germanes ja que són bessones i les comparatives, lluites, i competicions són les que són. Per més inri, el germà, Pep, és més jove i sap que passarà la vida sempre com el més jove i, aparentment, menys estudiós o èxitos, amb tot el que això implica. Marta descriu les relacions entre els germans amb molta cura; les mirades, l’amor, l’odi, les frases com a dards, els silencis, i les baralles psicològiques. I ens explica lo just - ni massa ni massa poc. Però prou per haver de deixar el llibre al costat un moment i reflexionar sobre el que estan vivint els protagonistes, i allò que natros també estem vivint. A tot això s’hi suma la relació entre els seus pares, una altra historia que fa pensar molt, i també la relació del pare i la mare amb cada u dels fills. Marta té la capacitat de fer-nos entendre, però, el perquè de cada u dels personatges – vull dir, per què són com són. I ens fa sentir compassió o comprensió per ells. Hi ha moments que penses, uf, jo sóc de l’equip de la persona XX, però de sobte, també veus el punt de vista de l’altre persona i veus que res és fàcil. Som lo que som, per tot lo que hem acumulat. I com fem quadrar el cercle? Com fem entrar els nostres somnis o desitjos en el món que ens ha tocat viure i les relacions que ens envolta? Igual com amb els dos llibres anteriors, hi ha moments que has de deixar el llibre i respirar o treure’t la llosa del ‘és així, és justament així’ de damunt per poder agafar forces per a continuar. Tal com va dir Marta en una entrevista, el llibre és ‘un pou sense fons’. N’hi ha tantes coses dites i no dites en aquesta historia, que fàcilment podria ser l’historia de qualsevol de natros on el riu turbulent de les relacions de família sovint s’endu les nostres vides per llocs on no tenim sortida.

Aquest llibre també toca temes que molts hem viscut de prop, la crisi, el boom urbanístic, la precarietat laboral,  mesclat amb temes eterns com les relacions, les malalties, i els fills. Però la novetat d’El Cel... és que també ens fa un repàs dels últims 40 anys, ja que amb una barreja de flashbacks/flashforwards, ens explica les histories dels tres germans a traves de fils en l’historia i moments concrets, tots definits en el seu moment històric i perfectament entrellaçats entre ells. No em puc imaginar la feina de preparar un llibre així! Però a més a més d’aquesta mena de trencaclosques que funciona de meravella, s’afegeix unes histories que fan vibrar i, com sempre, un llenguatge (diàleg, vocabulari, gramàtica...)  que deixa els llibres de la Marta com exemples del millor que jo he llegit en català. Tots tres són obres d’art en aquest sentit i haurien de ser llibres de lectura per jovens estudiant Batxillerat, trobo jo. La llengua i les histories donen per aprendre molt més, i d’una manera multi-disciplinaria (no només pel tema llengua, sinò com lliçons o reflexions de vida), que alguns dels clàssics que els fan llegir.

Per acabar, veient com la gent a les xarxes socials els agrada remarcar frases de llibres, jo també havia començat una llista de frases dels llibres de Marta però al final en tenia tantes que podria haver fet un llibre! Així que la meva recomanació és de regalar-vos els llibres i sobretot deixar les pantalles de móbils i tablets una estona i regalar-los el temps per llegir i rellegir i pensar i digerir-los. 
 



dijous, 10 de gener de 2019

Depressió



[CAT/ENG] Per a saber que és i com enfocar la malaltia coneguda com a ‘depressió’, més val llegir un llibre d’un expert o, molt millor, parlar en un professional, en comptes de llegir les meves reflexions. Aquí jo simplement vull deixar 4 punts de com ho veig jo des de fora, però des de prop d'una persona que pateix una depressió o alguna cosa pareguda, ja que crec que els problemes de salut mental són unes de les malalties més complicades i més poc compreses per a la gent i si puc donar pistes per a la gent al voltant d’una persona patint, doncs, endavant.

Per mi, el primer problema amb una 'depressió' és el mateix nom. La gent connecta una ‘depressió’ amb el verb deprimir-se i estar deprimit, i això no ajuda gens. Pocs apreciem la gravetat de la malaltia; pensem que és com estar deprimit i comencem a dir coses poc utiles com ‘Anima’t’, o ‘Jo també m’ho passo malament’ etc. Tots ens hem sentit tristos un dia o una temporada (el primer dia de feina després de vacances, "estic depre..", per exemple), però el temps l’ha curat. Això no té res a veure amb la malaltia 'depressió'. El temps tot sol no cura totes les depressions o problemes pareguts. Cal moltes coses més. Fins i tot, més que curar, sovint l’únic que es pot aconseguir és sobreviure i conviure amb el problema. També, pel mateix motiu, 'depressió' és una paraula usada massa sovint per definir problemes o sentiments temporals que realment no són malalties.

Pel que entenc jo, les depressions venen per diferents motius, o sovint una barreja. Poden ser un problema més bé bio-químic, per temes de desequilibris bio-quimics, o més un problema psicològic, que poden tenir els seus orígens en problemes o situacions que li ha tocat viure a la persona en qüestió. Pel fet de que de vegades són una barreja de causes, sovint les ‘solucions’ també són una barreja d’ajut psicològic i medicines. O una de les dos coses. Tot depèn de cada persona – per això, tal com he dit, entenc que és important parlar en algú que sap, i no només fer una buscada a Google. Tal com he dit abans, aquí només vull compartir quatre reflexions per a la gent del voltant, a veure si podem aprendre com ajudar.

Els problemes de salut mental com les depressions poden durar anys i panys, tenir alts i baixos, i de vegades la gent se’n surt, i de vegades simplement aprenen a conviure i gestionar-ho - si tenen sort i tot va bé. Però l’important és rebre el tractament que toca i canviar les coses de la vida que pots fins trobar-te més còmode.

La gent que ho pateix, de vegades son conscients que necessiten ajut, i de vegades la depressió mateixa fa que no demanen ajut. Les símptomes i efectes de patir-ne poden incloure; ganes de no fer res. L’impossibilitat de fer res. Quedar-te a casa, al llit. Apatia continua i cansament profund. O, al contrari, moments de sobre-excitació. Incapacitat de decidir o canviar res. Deixar la feina. Deixar les relacions i 'obligacions' del dia a dia. Obsessions. Atacs de panic/ansietat. Vòmits i migranyes. Altres problemes de salut aparentment físics, però relacionat o provocat per la depressió. No menjar/beure. Menjar/beure massa. Auto-lesions, físics i psicològics. Sensacions insuperables de culpa, de falta de confiança, de falta d’auto-estima, d’inferioritat. Ira. Falta de concentració. Fallos de memòria. No voler acceptar comentaris positives o ajud. Obsessió amb el passat. Paranoia. I, sobre tot, caure en un forat negre del qual és molt difícil sortir-s’en. 

Buah, jo també estava deprimit quan em va passar xx’. Per a la gent del voltant, és un error comparar les nostres baixons amb una depressió o un altre problema greu de salut mental; no podem arribar a imaginar el que està passant pel cap d’aquella persona. Simplement hem d’estar allí per quan ens necessita, i apartar-nos quan no ens necessita. Sí, és cert, de vegades ens cal saber deixar-los sols una estona. No passa res per deixar-los sols si la persona en qüestió sap que allò és el que necessita en aquell moment. Evidentment també, si les circumstancies d’una manera de viure li han portat fins aquí, doncs és evident que ha de canviar coses en la seva vida i hàbits. Potser no ho podem entendre o no ens agrada a la gent del voltant, però hem d’acceptar que la persona ha de trobar una sortida, ha de canviar el que sigui per intentar sobreviure. Sí, sobreviure. Lo primer és la salut. Han d’evitar l’estrès, relacions estressants, treball estressant, moments de tensió, i seguir el que els ve de gust, oblidant-se de les 'obligacions' de la societat moderna. I la gent del voltant ho hem d’acceptar – i entendre’l si podem – però com a mínim, acceptar-ho i estar per ell/ella si o quan ens vol. 

Vinga, anima’t, que has de tornar a aixecar-te i sortir d’aixó’. Bé, per a respondre a aquest comentari típic, la metàfora més comú que he vist és: Veritat que no diries a una persona amb la cama trencada, ‘Vinga, a caminar!’ ? O a una persona amb hepatitis o un problema de cor, ‘Au, és només un problema del cap. Mira a mi, jo no deixo que les coses em fan mal.’ ? Pos, és així. Si una persona té la malaltia coneguda, malhauradament lingüisticament, com una depressió, hem d’entendre que això és una malaltia i no només un estat temporal i que necessita el seu temps i tractament per a curar o, més ben dit, per arribar a un equilibri on es pot gestionar/conviure. Els que estem al voltant hem de saber i acceptar que aquesta persona té un problema, i simplement ajudar en el que podem o el que ens demanem. 

'Tranquil, molt aviat tot tornarà a estar com abans.' En primer lloc, res passa 'aviat' en qüestions de salut mental. En segon lloc, com he dit abans, dificilment la solució passa per tornar a estar com abans.  
'Si estas tant malament, com és que surts de festa?' Pos, com hem dit abans, com gairebé tothom, tenen alts i baixos, coses que els va bé, coses que no. Dies que poden, dies que no.

Que podem fer, doncs, els que estem a prop d'algú patint problemes així? Acceptar. Intentar comprendre, però sense voler saber tot (si ja és prou difícil per al malalt trobar a dins seu el que li passa, només caldria que els amics/families li obliguem a explicar-ho). No demanar explicacions, ni pressionar. Si en vols parlar, primer crea confiança i dona'ls temps. Pregunta'ls si estan bé, si volen parlar. No criticar o comparar o menysprear el que li passa, parlant i comparant-ho amb els teus problemes. Donar ànims, però sense passar-nos – tampoc va bé aquest tipus de super-persona super-positiva que veu que sempre es pot sortir de tot, ja que de vegades cal donar un temps acceptant que sí, que avui toca quedar al llit i no passa res. Si el malalt només sent ‘Vinga, que tu pots’ continuament i ell/ella sap que no, que no pot (avui), l’enfonsarem encara més. Estimar.  Donar-los temps i més temps. Cuidar-te tu també - si la gent al voltant del malalt també cauen, les coses no aniran bé. No buscar una felicitat ‘perfecte’, sinó raonable. Acceptar que les coses no seran com abans. Tot ha de canviar, per molt dur que sembla. Enfocar sempre les coses bones d’aquesta persona, sense qüestionar o criticar com porta la malaltia o la vida en si. Buscar i remarcar les coses boniques que fa. Donar-los anims a fer-ne més. En fi, comprensió. Una depressió no és un baixon, no és tenir els blues i sentir-te trist perquè les coses et van malament, sinó alguna cosa molt més complicada.
....
If anyone thinks they may be suffering from a depression, please see an expert. All I aim to do here is offer a few thoughts I’ve gathered which may help people living near someone with a depression to understand what it is and what they can do to help.
To start with, I believe the word ‘depression’ in itself is what leads many of us to fail to understand the seriousness of the illness. We link it in our minds to the verb ‘being depressed’, ‘feeling depressed’ and so on. And it’s not true. A ‘depression’ is an illness far removed from simply feeling down. So shouting out ‘Cheer up’ or ‘I know how you feel’ is of no benefit of all and will probably do more harm than good. Everyone’s felt down at some moment, but time usually heals it and you end up getting over whatever problem may have made you get the blues. But, from what I see, time alone rarely heals a ‘depression’. In fact, even alongside other pro-active actions like seeing a psychologist and/or taking medicine, a depression may never be cured completely. Maybe it’s just a question of learning how to manage it and live with it? So, first tip; don’t link ‘I’m feeling depressed because xx’ with what a true depression must feel like.

From the little I’ve learnt, I think depressions can have two kinds of causes, or a combination of both: bio-chemical problems, which need medical treatment. Or phsychological problems, which need a different kind of treatment. Or, more probably, as I say, most people need a combination of both. I’ll repeat what I said earlier – I ain’t no expert. If you think you may be suffering from a depression, or know someone who is, please seek help straight away. I’m just laying out here my experiences from living near a case.
Depressions can last years, can have ups and downs, long periods of ‘normality’, and then falling back down again. Sometimes people overcome them, some other cases simply learn to survive and manage them. Others aren’t so lucky. The key thing is for people to get help and treatment and make the changes to their lives which are necessary.

People suffering from a depression sometimes know they need help, or at other times the illness itself prevents them from seeing this. Symptoms and effects may include: Not wanting to do anything. Being unable to do anything. Just wanting to stay at home, in bed. Apathy and exhaustion. Or, sometimes, the opposite; moments of over-excitation. Unable to make decisions or (necessary) changes. Obsessions. Panic attacks. Anxiety. Vomits. Migraines. Other health problems. Not eating/drinking. Over-eating/drinking. Self-harm, both psychological and physical. Unbearable feelings of guilt, lack of self-confidence, lack of self-esteem. Feelings of inferiority. Anger. Inability to concentrate or remember. Unable to accept help or positive comments. Obsessed with the past. Paranoia. And, above all, falling into a black well from which it is very, very difficult to climb out.

 Yeah, I felt bad too when xxxx happened’. One big mistake by those of us near a person with a depression is to try to compare our sad moments with what they are suffering. We have no idea what is happening in that person’s mind, but they definitely don’t just feel down because their dog has died or they’ve lost their job. The best thing to do is not to say things like this, but to simply try and be there when, and if they want us to. Yes, ‘if they want us’. Sometimes it’s important not to put pressure on them; if they need time alone, time to cry, we should accept it. The recovery, if it happens, is not a lineal graph. Remember too that if this person’s life has brought them to this point, they probably need to change (major) aspects of their life and habits whether you agree or not. Maybe you won’t understand, but try and accept it at least. A person with a depression is struggling to find a way out, a way to survive – they don’t need us laying down the rules. They need to avoid stress, tension, work and family situations which create stress. And do the things they feel like doing. Those of us watching and trying to help have to try and accept and understand all this.

 Cheer up. You can’t let this keep you down. Get up!’. One of the best metaphors I’ve read in response to this attitude is, ‘Would you tell a person with a broken leg to ‘get over it’ and ‘get out and run’?’ or a person with a heart disease or hepatitis ‘It’s just in your head. Don’t let it affect you’? Well, that’s the same here. A depression is an illness, not ‘feeling sad’. They need time and the correct treatment to try and reach a balance where they can survive and/or overcome it. All we can do is be there for them.

'Don't worry, you'll soon be over this and everything will be back to normal.' First of all, the word 'soon' and mental health issues don't usually go together. And secondly, as I've said, I think the 'solution' rarely involves going back to where you were before.

So, what can we do if we know someone suffering? Accept them and their illness. Try to understand. But don’t demand full explanations or 24/7 updates – it’s hard enough for them to understand what’s happening themselves without having to give constant explanations to those of us watching. Don’t put pressure on them,. If they want to speak, they’ll only do it in an environment of trust and love. Give them time – and trust and love. Don’t criticize how they are approaching the problem or spend all the time comparing it to your problems. Give encouragement – but don’t overdo it (those super-humans who insist you can fight and win, and don’t let it get to you etc., don’t help – a person telling you ‘yes, you can’ every day when you ‘know’ that you can’t, just needs to step back). Time. Patience. Love. Comprehension. Accept that nothing will be like it was before. Don’t search for a perfect point of happiness or a simple return to where things were before. Look for the positive in the person and talk about it. Look for and point out the beautiful things they do. Don’t tell them how to deal with their problems. To sum up, understanding, trust, and patience. A depression isn’t just feeling blue, it’s something all together much more serious.




dissabte, 29 de desembre de 2018

Disco 2000

[Català/English] Ja s’han acabat les festes de nadal amb la melancolia que també queda reflectit en les millors cançons de nadal; aquella sensació agri-dolç de que, sí, és una festa, però també vol dir que ha volat un altre any i cada any falta gent (o en sobre segons com...), que els xiquets es fan gran, que les possibilitats de complir els somnis es van reduint etc. Llavors ve tot seguit la festa de l’any nou, que ve a ser el mateix sentiment. A més és un moment de mirar de cara al futur. Aquesta cançó – perquè el blog, en teoria, se basa en cançons – es dels 90, quan l’any 2000 era al futur però el significat és el mateix independentment de quan ho escoltem. Una lletra amb la qual molts es podem sentir identificats. Mentre passen els anys, creixem, les amistats van i venen, aquella noia/noi, pos, ja no tens possibilitats amb ell/a... però tots acabarem d’una forma o d’una altra vivint una vida simple i mundana, una vida que normalment no ens conten a les cançons.
...
Looks like Christmas is over. That sweet yet melancholic time of year, a time to enjoy life but also a time to remember those who aren’t here, and those dreams whose odds of happening are getting longer and longer. Feelings expressed so well in so many of the great Christmas songs. Then it’s New Year around the corner and the same story again – another year over, just what have you done? Also a time to look the future in the face, for better or for worse. Today’s song – because, as long-time readers may recall, the blog is supposed to be song-themed – sums up these feelings for me in a certain context. When it was written, by that great Sheffield poet Jarvis Cocker in the 90s, the year 2000 sounded a far-off exotic future, but the feelings the song offers are just the same whenever you hear it. We all grow up, friends change, that girl/boy you fancied has got married to someone else, your dreams have come partly true or landed in a drawer, but more often than not the future offers you a simple mundane life – unlike the futures most Hollywood-esque songs suggest.
...
Oh we were born within one hour of each other
Our mothers said we could be sister and brother
Your name is Deborah, Deborah
It never suited ya
And they said that when we grew up
We'd get married, and never split up
Oh, we never did it, although I often thought of it
Oh Deborah, do you recall?
Your house was very small
With wood chip on the wall
When I came around to call
You didn't notice me at all
And I said let's all meet up in the year 2000
Won't it be strange when we're all fully grown
Be there 2 o'clock by the fountain down the road
I never knew that you'd get married
I would be living down here on my own
On that damp and lonely Thursday years ago
You were the first girl at school to get breasts
And Martyn said that you were the best
Oh the boys all loved you, but I was a mess
I had to watch them trying to get you undressed
We were friends, that was as far as it went
I used to walk you home sometimes but it meant
Oh, it meant nothing to you
'Cause you were so popular
Deborah do you recall?
Your house was very small
With woodchip on the wall
When I came around to call
You didn't notice me at all
And I said let's all meet up in the year 2000
Won't it be strange when we're all fully grown
Be there 2 o'clock by the fountain down the road
I never knew that you'd get married
I would be living down here on my own
On that damp and lonely Thursday years ago
Do it
Oh yeah
Oh yeah
Ah Deborah do you recall?
Oh, your house was very small
With wood chip on the wall
When I came around to call
You didn't notice me at all
And I said let's all meet up in the year 2000
Won't it be strange when we're all fully grown
Be there 2 o'clock by the fountain down the road
I never knew that you'd get married
I would be living down here on my own
On that damp and lonely Thursday years ago
Oh what are you doing Sunday baby
Would you like to come and meet me maybe?
You can even bring your baby
Oh ooh ooh ooh ooh ooh ooh
What are you doing Sunday baby
Would you like to come and meet me maybe?
You can even bring your baby
Ooh ooh oh oh ooh ooh ooh