Article publicat a la Marfanta 29/8/21
Bé, tornant a la història… aquell estiu, un dels meus oncles, amb veure’m entrant a casa amb el disc Time a les mans, em va explicar que un company seu que treballava a la mina amb ell n’era un gran fan, i tenia tota la música de l’ELO si jo volia agafar alguna cosa prestada per a fer les famoses còpies en casset que abans es feien. Wow! Sense dubtar ni un moment, el tímid adolescent va decidir que aniria cap allà, caminant fins a casa seva per a estalviar els cèntims que hagués costat l’autobús. Aquell bon home em va deixar el box set (caixa recopilatòria) Three Light Years que inclou tres LPs; On The Third Day (1973), Eldorado (1974), i Face the Music (1975). Si ja havia començat a descobrir un nou (per a mi) estil de música amb Time, em vaig adonar que aquells discs tampoc eren com cap altre que havia conegut abans; un tipus de música plena de misteris i màgia per a investigar!
En aquests tres discs surten alguns dels èxits més coneguts del grup (Evil Woman, Strange Magic), però tornen a ser àlbums conceptuals, amb preludis, represes, fils conductors, cançons de 6 o 7 minuts plenes de moments instrumentals i lletres estranyes que conten histories de mons màgics. En fi, als 14 anys en aquell moment jo estava més pendent de la música pop i els 3 minuts de fórmula fàcil, però de sobte vaig obrir els ulls – i les orelles – i em vaig endinsar en un nou món.
Per tant, tocava baixar a la botiga a comprar un casset de la marca TDK en sortir de l’institut, afegint mitja hora a la tornada a casa, i a fer més gravacions, i a buscar ‘singles’ (senzills) de segona mà per a veure si tenia sort i trobava algun de l’ELO. A més a més, amb l’obsessió que ja tenia pel grup, mentre els amics aprenien l’alineació del seu equip de futbol preferit, jo sabia de memòria quin era el ‘dream team’ de l’ELO, els components del grup en la seva època dorada. Encara ho puc recitar sense necessitar tirar mà de la Vikipèdia. Bev Bevan, bateria; Richard Tandy, teclats; Kelly Groucutt, baix; Mik Kaminski, violí; Hugh McDowell, violoncel; Melvyn Gale, violoncel… i el gran Jeff Lynne. Lynne va ser cofundador del grup (amb Roy Wood), i el compositor de la música i lletra, cantant, guitarrista, i ocasionalment també tocava altres instruments. Vaja, el Lennon & McCartney d’un grup que molta gent ha comparat amb la qualitat i estil dels Beatles.
Després, trobaria al disc doble, Out Of The Blue (1977), la joia de la corona per a molts fans, un disc ple de meravelles de la música pop. Clar, jo ja feia tard, com és habitual en els meus despertars culturals, i els estava descobrint uns anys després d’aquest moment culminant de la seva carrera. Al principi dels 80 el món de la musica de primera línia ja havia canviat. La gent estava més pels nous estils que estaven brotant i aquell disc ja havia quedat una mica oblidat (com el grup), però Deu-n’hi-do! Us deixo un parell de joies d’aquest disc que encarna el seu moment més eufòric.
La gràcia de l’ELO, per a mi, es troba en la seva música, les melodies enganxoses amb unes combinacions instrumentals perfectes i sorprenents. La lletra, al meu entendre, no és gaire profunda, però sempre està ben feta, amb jocs de paraules i frases bastant millors i més originals que les d’alguns grups de pop, tocant temes o contant histories de punts de vista inesperats.
L’altre LP que tenien a la biblioteca de Barnsley era el Discovery (1979). També tenia ‘hits’ que coneixia i que representaven un intent del grup de deixar enrere una mica el rock i anar de cara a la música de discoteca que s’escoltava en aquell moment, amb tresors com Confusion, Last Train to London, i Shine a Little Love.
I aquí comença a refredar-se la meva relació amb el grup –però només una mica! Per diferents motius, entre ells una sensació d’haver arribat a una mena de punt final amb Secret Messages i el poc èxit que va tenir, el grup es va separar, tornant a ajuntar només tres membres per fer un nou LP bastant fluixet, Calling America, al 86. Jo ja estudiava a la universitat i gràcies a les beques que en aquells anys donaven, la meva col·lecció de bona música va poder anar a més encara! Vaig poder comprar vinils nous i de segona mà cada setmana, i no només copiar-los en casset. També viure a la gran ciutat em va donar l’oportunitat d’anar a molts concerts, gaudint de grans estrelles o grups desconeguts cada setmana. Cheaptrick, Suzanne Vega, Big Country, Orchestral Manoeuvres in the Dark, Huey Lewis, Cutting Crew, Cyndi Lauper son alguns dels noms que em venen al cap…. i l’ELO! Per casualitats de la vida, jo estudiava a Birmingham, ciutat natal del grup. Al 1986 es va organitzar un concert benèfic per a recollir fons per l’hospital infantil de la ciutat, el Heartbeat Concert. A banda de la presencia de George Harrison, van tocar grups locals com The Moody Blues, UB40, i, com a caps de cartell, l’ELO. Evidentment no hi vaig faltar a la cita!
Després d’aquest concert, cada u va continuar pel seu camí, jo acabant els estudis com podia amb la llengua fora i la moral per terra, i agafant un autocar cap a Catalunya i una nova vida, mentre Jeff Lynne i l’ELO van tornar a deixar el grup en espera. Als anys 90 Jeff va fer algunes obres com a solista, va treballar com a productor i/o compositor amb artistes com Tom Petty, Roy Orbison o George Harrison i molts més, i va formar part dels Travelling Wilburys.
No podem continuar l’article sense esmentar la connexió amb les Terres de l’Ebre – com potser alguns sabeu, l’artista ebrenc Ignasi Blanch és amic de l’Olivia Newton-John, amb qui ha fet algunes col·laboracions com, per exemple, il·lustrar aquest llibre de cançons que l’Olivia va publicar per a recollir fons per a ajudar en la investigació del càncer.
Jeff Lynne va treure un altre LP sota el nom de l’ELO però fent el 99% del treball ell tot sol. Zoom va sortir al 2001, però no era el moment encara per al nostre retrobament particular, ja que en aquell moment jo els havia perdut la pista totalment. Diuen que un dels problemes que sempre van patir l’ELO va ser les poques ganes que tenia Jeff Lynne de tocar en públic. Li costava apostar per a fer les gires grans que el grup i els fans necessitaven, ja que ell estava força més content en l’estudi experimentant amb la musica. Però alguna cosa deu haver fet clic, perquè cap al 2013 Lynne va formar una nova versió de l’ELO i va fer alguns concerts esporàdics davant d’un públic amb moltes ganes! Al 2015 va treure l’LP Alone in the Universe i al 2019 From Out of Nowhere, ara usant el nom “Jeff Lynne’s ELO” per a no confondre-se’n amb els altres grups derivats (spin-offs) que diferents membres havien format per a intentar aprofitar-se dels grans èxits del grup. D’aquesta època nova, jo destacaria aquesta peça plena de l’essència de l’ELO i la melancolia o nostàlgia que potser toca si has viscut tota una vida fent música.
Des de llavors el grup de Lynne, l’autèntica ànima de sempre de l’ELO, ha fet diverses gires exitoses amb una posta en escena brutal i el nou grup ple de músics de primera categoria. Estan recollint els fruits de 50 anys de bona feina i el públic ha respost massivament. És igual si són ‘cool’ o no. Com veureu en els vídeos dels concerts nous a continuació, tenen cançons inoblidables que cal reivindicar i gaudir.
Avui, si compres un disc d’ells, no cal posar-ho en una bossa de paper marró quan surts de la botiga, com fan a les pel·lícules quan intenten dissimular la botella de whisky. No cal escoltar-los només amb auriculars per culpa de la por del que diran els amics. Quasi segur que es va inventar el concepte de ‘guilty pleasures’ pensant en l’ELO, referent a aquells plaers i gustos que tens a la vida que no pots contar a ningú per la sensació de vergonya que tindries davant d’aquells amics cools que afirmen que van veure Bob Dylan abans de que agafés la guitarra elèctrica. Al 2021, em sembla que ja toca dir-ho obertament: sóc fan incondicional de l’ELO!
