Un bloc de Brian Cutts amb música, llibres i algun que altre comentari sobre les Terres de l’Ebre o l’actualitat ..... music, books and the odd comment on current affairs, or local news and events in southern Catalonia.
Abans de caure a Catalunya, vivia als People's Republic of South Yorkshire, a uns 15 minuts en cotxe del Yorkshire Sculpture Park. Hi anem sovint perque és un lloc molt bonic per passejar, un parc enorme amb molts d'entorns diferents i sorpreses a cada rinco. No entenc res d'art, pero igualment em fa gracia trobar esculptures i ceramica al mig del paisatge natural.
Segur que si entenia més, encara m'agradaria més - o no. Pero el fet és que, per bé o per mal, a Anglaterra no s'ensenya l'historia de l'art a l'escola obligatoria. Abans de caure a Catalunya, ja de gran, no coneixia qui era Miro ni Dali, ni Moore, ni Monet. I ara, ben just! Em quedo amb Lennon i MacCartney.
Aixo no m'ha impedit disfrutar, però, d'algunes obres. Potser el que més m'agrada, pel sencill i llamatiu, és l'obra de Miro. De fet, hem anat al museu a Barcelona ja 3 cops, i aviat hi tornarem amb els petits - que ja saben molt més d'art que jo.
Per acompanyar, ja he posat sovint musica de Yorkshire, i avui no fallaré. Es el turn de Kate Rusby ...
...
Before I ended up in Catalunya, I used to live about 15 minutes' drive from the Yorkshire Sculpture Park. A place I've always loved as being a great place for a long walk, with surprises around every corner - even though I know nothing about art. Nothing meaning nothing, not false modesty. I didn't know Miro or Dali before I came here. Or Moore or Monet for that matter. Catalan kids actually study art history at school and my 6 and 8-year old kids already know more than me about art and artists. Having said that, though, I do have a soft spot for Miro - who I didn't discover till I actually went to Barcelona for the first time.
Aquesta setmana, uns grups i cantants catalans estan de gira per Canada, gràcies a l'Institut Ramon Llull. Aqui teniu la noticia. Entre ells, estarà Petit, sobre qui ja hem parlat algun cop aqui al bloc. Els desitjem un bon viatje, i molt d'exit.
De Canada, sé poca cosa. M'han dit que tenen ciutats mig sota-terra per quan fa fred, i que molta gent tenen els peus grans. Tenia un amic anglès amb peus molt grans que comprava sabates de Canada. També fan el sirop de auro, i musica com Neil Young, Arcade Fire i els Cowboy Junkies. I Bryan Adams, qui encara no havia passat pel meu bloc. Aqui esta amb el Summer of '69.
...
This week a selection of Catalan groups and singers are on tour in Canada thanks to the support of the Ramon Llull Institute. Among them (in Toronto, if anyone is near), the Canadians will be able to hear Petit, a singer-songwriter who has appeared on this blog before. Best wishes to all of you!
Canada - apparently they have big feet, and shoes. They like Maple syrup, as do I, and musically we can find Arcade Fire, Neil Young, the Cowboy Junkies, and - of course - Bryan Adams.
El dia 10 de setembre, igual que unes altres persones, vam acudir al Palau Sant Jordi per veure i sentir el concert de Sopa de Cabra. Un concert molt esperat, però amb un sabor agri-dolç per alguna gent per la forma en que s’havia venut. Mira, tornem per a fer un últim concert. Pos, no, farem un altre i un altre. I anirem a Tarragona i Mallorca i Gerona. La gent que va pagar el doble per una entrada pel primer perquè pensaven que només n’hi hauria un, o la gent que va volar de Mallorca a Barcelona quan podrien haver-ho vist a casa ... en fi, tornem al concert.
No sóc cap expert en fer critiques musicals, però algunes reflexions sense ordre ni desordre si que puc deixar. Primer, aquest grup son musicalment molt bons! A banda dels habituals membres tenien el guitarrista dels Very Pomelo per substituir el membre original, “Ninyin”, que va morir al 2002. I quina guitarrista! Bonissim! Van tocar tots els temes esperats, des dels més rockeros del principis, fins els pop del final. Evidentment, les cançons de l’època del mig, i les en castellà, pos, no sonaven. De fet només van tocar un troç de “El sexo”, la més coneguda en castellà, dins un medley amb Blujins Rock, quan la gent ja anava tan llançada que ningú va tenir temps de xiular-los. Encara que crec que en aquest concert, no els hauria xiulat ningú fessin el que fessin. Res fora del guió, i en un dels “encores” van tocarRock n Roll dels Led Zeppelin però, no sé si per l’edat de la gent o un desconeixement de la peça, no va rebre gaire entusiasme quan, per mi, era la millor de la nit!
Un gran plus per mi, la puntualitat. Van començar amb només 8 minuts de retard. No entenc com no poden començar a l’hora exacte, però no ens podem queixar, 8 minuts és tot un èxit per un acte així aquí. El concert de U2, però, a Sheffield al 2010 no va començar al minut que tocava, sinó al segon!
Més coses; Quintana ja podria tallar-se els cabells, que tots tenim un edat.
Després de sentir el concert i unes setmanes xupant-me tots els LPs, la conclusió en general que tinc d'aquest grup és que; les lletres de les primeres cançons eren més originals i bones (Boig de la ciutat, carrer dels torrats...). Les cançons dels ùltims LPs havien guanyat molt en musica i producció però les lletres ja són les típiques inutiles, per a mi!, tipus “si tu vens, jo em quedo; no tornaré si tu no vens; si busques, ho trobaras; les estrelles brillen, però la nit és fosca; ella va entrar per la porta i l’amor va sortir per la ximenea”.... Zzzzz.
Més aspectes no estrictament musical: és ben coneguda que Quintana, i suposo el grup, no són dels més radicals en el tema català. Son més del rotllo "tots som iguals, amor i pau ...". Al concert, suposo que veient que el seu mercat és Catalunya després dels entrebancs que han sofert, ho va intentar arreglar – a mitges. No va quedar gens clar el que pensa ara, cosa que no està mal per un missatge polític! En un moment es va enrotllar explicant l’evolució dels seus pensaments però no vaig entendre fins a on ha arribat, o de que parlava realment! De fet, un parell de cops que la gent va començar a cridar Independencia, pos, des del escenari no van fer cap intenció de seguir el joc, i van arrancar en la propera cançó. També em vaig fixar que un cert tipus de gent vestit amb l’uniforme de “pijos de Barcelona” tampoc es van aixecar per cridar-ho.
Tot s’ha de dir, la gent no demanava In-Inde-Independencia, sinò In-Inda-Indapendencia. Suposo que és el mateix. Quintana i cia tampoc canten “Mai trobaras” sinó una cançó pareguda, “Mai trubaras”.
Dins del recinte hi ha uns homes que porten barrils de cervesa a l’esquena i un tub amb aixeta i van omplint gots per a vendre a la gent que no vol marxar del concert per anar al bar. Tot un invent!! Jo vull un! A Tortosa això encara no ha arribat aquesta meravella. La pega és que, encara que evidentment son els venedors oficials, autoritzats pel Palau (un palau amb nom ben català), en un concert (de musica catalana) al capital de Catalunya ... pos, al cartell que tenien, diu només “Drinks – Bebidas” – dos llengues en perill d’extinció!
En fi, ja que no som adolescents, quan anem als concerts ens fixem en més coses i no ens emborratxem com abans, però el resumen seria un aprovat notable :) .... Last week we went to a concert of the Catalan group, Sopa de Cabra. Check ‘em out!
Per acabar le trio de "grups catalans que encara han de arribar a la mega-fama", aqui tenim els ampostins Albert i La Banda dels 13. Molt bons, i es veu que en directe, una passada! Per cert, es pot baixar (i ho recomano) el LP gratis al seu web.
Sabates, botons i dimonis.
...
To finish the trilogy of three yet-to-hit-the-bigtime Catalan groups, here's Albert i la Banda dels 13.
They have put their LP on their webpage for free downloads if you like this song (how can you not?!). Please check it out :)
Continuant amb la "promoció" de grups catalans, aqui està The Basement. Un bon grup de soul basat a Girona però amb una bona barreja de gent - i alguna cosa ebrenca també:) ... Catalan soul group The Basement- with local Tortosa saxophone player!
El diumenge vam comprar el diari Ara i poc a poc, mentre anava llegint, em vaig adonar de la quantitat de paraules angleses que sortien. La gran majoria tenien motiu de ser o, almenys, una explicació, però una en concret em va xocar molt. Aquesta la guardarem pel final de l'apunt. Ara començarem al principi, amb un repas de les que he trobat (qui no te feina, el gat pentina, diuen). Per cert, també en sortien en llatí i italià.
Pagina 13 en un article d’opinió diuen “... made in ...” quan, per molt gracios que queda, crec que fàcilment podrien haver buscat una opció en català – o ficat la traducció en parèntesi. Pagina 16, parlen dels “spin doctors”, i “smart phones”. No està malament perquè almenys expliquen bé primer que és un spin doctor. I és que part del problema, crec, és que qui ha d’inventar i/o acceptar paraules en català treballa massa lent, i les paraules angleses ja estan aquí i arrelades abans de tenir-ne de pròpies. Ja parlarem un altre dia del llast que representa tenir institucions oficials i burocràtiques que han de vetllar per la llengua.
Pagina 24, “best-seller”. Si, tothom ho entén, però un “èxit de ventes”, també. Pagina 27 “only in America”, com ho diu Bassas en la crònica del que passa als EEUU, pos, suposo que fa gràcia. Pagina 31, els famosos “subprimes”. Pagina 37 “at arm’s length”. Aquesta totalment acceptable ja que ve preseguit per l’explicació i terme equivalent en català. Pagina 50, “playback” i “single”. Suposo que pensen que tots les entenem després de tants d’anys d'escoltar música en anglès. Pagina 53, “commercially orientated” i “melting pot”, aquestes dos crec que fàcilment es podrien buscar en català. Pagina 63, “trending topic”. Oi que tothom ho diu en anglès? I “back up” i “cloud computing”? De fet, es veu que on hi ha més paraules angleses és en articles sobre informàtica o economia, que deuen ser els dos temes que avancen tan ràpids que no tenen temps de buscar un equivalent. I per acabar, a la mateixa pagina, parlen de la veu en “off”.
Fins aquí, per mi, ni bé ni mal, sino l’evolució “natural” de una llengua. A l’anglès també li va tocar en el seu moment. És el que hi ha, les llengües, no podem tenir-les a la nevera, són vives.
Però hi ha un límit. A la pagina 46 surt un article subtitulat, “La passió pel ‘running’...”. Dins del text, que parla de la gent que practica l’esport, diuen “Aquest fenomen, que com moltes altres modes s’ha etiquetat amb una paraula en anglès, running, ha crescut els últims anys”. Per tant, entenc que el periodista no és el culpable, evidentment. Senzillament ens explica una realitat. És veritat que la gent que va a córrer, ho diuen “running”? Si és així, pos, si que crec que han passat una certa límit del sentit comú. Que els subprimes i trending topics no tenen traducció en català, que made in America i best-seller, sonen més guais (o sigui, més “cool”!) en anglès, bé, però voler dir-me que no es diu "córrer" a allò que els catalans han fet des de fa anys, des de Guifre el Pelos, pos, anem malament!
Kate Bush (i David Gilmour!) amb Running Up That Hill.
......
Today’s post will make little sense to most modern day English-speakers, who probably do not speak a second language. It refers to the gradual encroachment of English vocabulary into other languages, in our case Catalan. It’s only natural. In fact English itself is a mix and match of many “foreign” words, such as restaurants and bungalows, but as English is now the Number One universal language, this “problem” has moved on. In Sunday’s edition of a Catalan newspaper we counted many words used directly in English – often because Catalan has yet to “invent” a suitable equivalent (subprimes) or simply because the English expression seems “cooler”.
To be specific, the words were; made in; spin doctor; smart phone; bestseller; only in America; subprimes; at arm’s length; playback; single; commercially orientated; melting pot; trending topic; back up; cloud computing; off.
All , more or less, used with a suitable excuse. However, the reason for this post and rant is one word which I cannot understand why it has to be English-ized. Apparently people who go out jogging, or running (córrer in Catalan from the beginning of time), now call the sport “running”.
Kate Bush (and David Gilmour!) with Running Up That Hill.
Abans de caure a Catalunya, vivia als People's Republic of South Yorkshire, a uns 15 minuts en cotxe del Yorkshire Sculpture Park. Hi anem sovint perque és un lloc molt bonic per passejar, un parc enorme amb molts d'entorns diferents i sorpreses a cada rinco. No entenc res d'art, pero igualment em fa gracia trobar esculptures i ceramica al mig del paisatge natural. 
