Vint-i-vuit anys de vegetarianisme a les Terres de l'Ebre

 La història de vint-i-vuit anys de vegetarianisme estricte a les Terres de l’Ebre. 

  Rebobinem la cinta i comencem al principi... quan jo vivia a Anglaterra i encara anava a l’escola i institut, pos, com molts anglesos, no li donava gaire importància al tema del menjar (no era el que ara diem un ‘foodie’) ni m’agradava especialment la carn. Quan vaig anar a la universitat i em tocava cuinar i fer la compra, en seguida vaig veure que evitant comprar carn, estalviaria un munt de diners. Un plat de pasta bullida sense res, unes pataques amb col, arròs tot sol ..., de sobte vaig trobar una manera de poder sobreviure amb els pocs diners que tenia, i fins i tot podia invertir els diners sobrants en els estudis o en altres coses més interessants (o sigui, en llibres, cinema tres cops per setmana, un concert setmanal, cervesa...). Per tant, igual passava setmanes sense tocar la carn, però tampoc era vegetaria ja que de vegades em permetia el luxe de menjar el Maxi-Grill al bar de la universitat. Costava una lliure per un ou fregit, cansalada fregida, salsitxa fregida, xampis fregits, i una llesca de pa fregit. Boníssim i no calia menjar res més en tot el dia! O comprava algun fish ‘n’ chips en dies especials!

  En acabar la universitat, a l’estiu del 1988, em vaig preparar per a fer el famós ‘any sabàtic’ que passaria a Terres de l’Ebre ensenyant anglès i al setembre 1988 ja hi era aquí. Els primers dos anys aquí, vaig menjar ‘normal’ – o sigui, de tot. Paelles, ternasco, plats de carn i de peix, marisc, provava de tot el que hi havia. Però era una mena de traca final, perquè la veritat és que els anys menjant poca carn m’havien sentit millor en qüestió de salut, i a més a més en qüestió de diners (ser ‘veggie’ és un ‘xollo’ econòmic si cuines tu a casa). També a la universitat havia començat a conscienciar-me sobre la crueltat que patien els animals a les granges-fàbriques després de converses amb molts amics veggies i haver-ne llegit tant. Ja em rondava pel cap fer el pas. I és que a Anglaterra, ser vegetaria és molt fàcil, i des de fa molts anys. Cada bar, restaurant, fast food (KFC, MacDonald’s...), botiga, a casa de tothom... sempre hi trobaràs opcions per a vegetarians sense haver de lluitar amb ningú ni donar explicacions. Per tant, encara que sabia que Catalunya seria diferent, a l’estiu 1990 vaig decidir dir prou i em vaig convertir en vegetaria (no en vegà).

   I llavors va canviar tot, per bé o per mal!

  Cuinar per un mateix a casa, cap problema. Però anar a casa d’algú (amics, estudiants, família) o sortir a menjar fora, de sobte tot es convertia en un malson. En aquella època els restaurants i bars ebrencs no en tenia ni idea de la cuina vegetaria. Fins i tot la majoria no sabien ni lo que era, perquè sovint m’oferien plats de peix o marisc. I evidentment als seus menús i cartes del dia, no n’hi havia res de res per a triar. Cada cop que sortia a menjar fora, passava pel rotllo d’haver d’anar a parlar en el cambrer o fins i tot amb el cuiner per veure que poden cuinar – si és que volien fer alguna cosa. De vegades, els amics menjaven un plat exquisit, i jo un entrepà de formatge. Quan no, el plat més habitual que et poden oferir és una amanida. Però una amanida amb tant de verd com si fos per a alimentar una família sencera de conills. Suposo que pensen “Hmm, aquesta amanida i truita d’un ou, li cobrarem al mateix preu que els entrants i ternasco que estan menjant els companys. Per tant, posem-li 4 kilos d’enciam”. I llavors quan t’arriba aquell plat gegant ple d’enciam, tomates, panís de llauna, ceba, olives, i els companys diuen “Oh, quina enveja tenim, que sa” mentre ells ataquen un plat d’arròs negre o una fideuada.... quina gràcia, ha ha. Però la gràcia es va perdent quan son els mateixos comentaris i acudits cada dia que menges amb algú, d’aquí a l’eternitat. Et converteixes en el centre de la conversa o la diana d’un ‘pressing’ constant a cada trobada.

  Mira, si surts en un o dos amics, pos, no sap tant de mal haver de discutir amb el cambrer per aconseguir alguna cosa com la famosa amanida, seguit per una truita, però quan surts en un grup o vas a una celebració i és un menú fixat, llavors has d’anar al restaurant dies abans per parlar-los i acordar alguna cosa. Tot molt complicat quan precisament no saps res de cuinar.

  Un dels pitjors moments és la Gran Boda Catalana. Aquells festins que es feien fa uns anys quan la gent (l’altra gent, vull dir, jo no) anaven sobrats de diners. Primer, has d’anar una setmana abans al restaurant a explicar al cuiner que ets vegetaria i ell, després de bufar molt, et pregunta que vols – com si tu sàpigues cuinar a aquest nivell. Li podries demanar uns canalons d’espinacs, o un pastis de nous i fruits secs, o qualsevol cosa mínimament elaborada però al final veus que ell està pensant més a l’estil ‘amanida + truita + 4 verdures bullides’ i au. Arriba el dia de la boda i tot està calculat com una operació militar. Quasi. Aconsegueixen servir 199 plats de marisc en 3 minuts, però encara tardaran 15 minuts en portar el meu plat d’enciam. Si reclames que et porten també els setrills d’oli i vinagre, pots esperar deu minuts més. Mentrestant, dotze persones a la taula que no conec de res m’expliquen l’enveja que tenen. Fan algun acudit. Em pregunten per què soc veggie i m’expliquen que cal menjar carn. Jo encara estic menjant el primer kilo de panís i ceba quan ells ja no tenen res al plat i estan cantant als nuvis. Quan jo acabo de pasturar, ells ja van per el segon plat, i  així continuem, barrejant la falta d’imaginació del cuiner amb la falta de ‘timing’ i de vergonya del restaurant fins que arribem als postres. Llavors el cambrer diu “No t’he portat res perquè ets vegetaria”... i au, a tornar a donar explicacions.... En fi.

  Quan els cuiners d’aquí (que han passat uns anys estudiant però sembla que no els han ensenyat mai que existeixen veggies o gent de certes religions o amb problemes de salut o al·lèrgies que tenen necessitats de dieta diferents) pensen que saben molt, mira, et fan un plat de verdures a la graella, o uns ous remenats en comptes d’una truita. Però quan no saben tant, pos, lo que hem dit: el plat d’enciam i a pasturar com les vaques.

  Més anècdotes. Vols sortir amb una classe d’alumnes per sopar? Primer, trobem un restaurant que pot fer un plat vegetaria. Una ronda de trucades i a generar embolics i maldecaps per a tothom que, com bons estudiants, volen quedar bé en mi però al final se senten malament perquè sempre falla alguna cosa.

  A més de la gent del dia a dia que no entén el tema, sovint (abans – ara no sé?) et trobes amb molts metges que tampoc estan informats i sembla que la solució per qualsevol qüestió de salut passa per la ‘necessitat’ de menjar carn o peix etc., la famosa dieta 'has de menjar de tot (en moderació)'.  Per tant, algunes visites al metge també es converteixen en una odissea.

  No oblidem aquella gent simpàtica que t’inviten a sopar, però primer t’expliquen el malament que ho han passat pensant en que poden fer, i et pregunten si no trobes que és molt egoista això de voler dir tu el que menjaràs o no a casa d’un altre. Llavors, un somriure i passem als acudits sobre el tema.

  O aquell dia que et preparen una gran sorpresa per un dia especial que no pensaves celebrar, però de sobte apareix un munt de gent i et planten un dinar sorpresa – acompanyat pels mateixos acudits i comentaris durant 2 hores; el dia que en teoria estan fent tot per a tu.

  Qualsevol esdeveniment públic, estil paella popular, o una baldanada per celebrar qualsevol cosa, fins i tot actes organitzats per les autoritats publiques o entitats i partits polítics que reclamen constantment la integració i multiculturitat, o el clàssic ‘pica pica’ per acabar una presentació... tots sense cap opció vegetaria.

  Per cert, m’he adonat que he començat usant el passat dels verbs però he escrit gairebé tot el text fins ara en present. Això és perquè realment no he notat gaires avanços en el tema en tots aquests anys [escric la primer versió d’aquest text al 2018, i aquesta revisió ara al 2024]. Ei, si vaig errat i ara tot és una bassa d'oli, m'alegro!

  Al 2018 vaig donar el tema per perdut. Ara no soc vegetaria ‘estricte’, sinó un ‘quasi-vegetaria', però igualment em fixo en el tema, i trobo que en molts aspectes continuem igual.

  Pel que sento dir, hi ha hagut un ‘boom’ de vegàns però a Tortosa i voltants (Terres de l’Ebre) deuen continuar trobant dificultats, tant ells com els vegetarians. Potser ara els cuiners tenen algun idea més si els hi demanes res, però no tots - i no tots en tenen ganes. Per exemple, sovint et pregunten/preguntaven, “Que vols que intentem fer-te?” Però el problema és que precisament un dels motius per a sortir fora a dinar és el de relaxar-te, i que t’ho cuinen uns altres, i no haver de pensar en que fer o debatre amb el cuiner les opcions que tenen. Si no posen unes opcions a la carta, malament rai.

  Al principi de ser vegetaria estricta, als anys 90, encara sortia a intentar menjar fora, perquè la joventut i ganes de passar-ho bé guanyen la batalla, però poc a poc et vas rendint. Tants anys remenant una amanida, doncs, al final ho deixes córrer, i et quedes a casa on menjaràs millor, cansat d’explicar a tothom perquè ets vegetaria, i de les bromes fàcils (“Hmm, que bona aquesta paella, segur que no en vols?” o “Aquesta vaca només ha menjat herba, així que la pots menjar”). Per tant, vaig entrar el nou mil·lenni menjant ‘verd’ a casa però gairebé sense sortir mai de casa si no fos per una obligació de la família. I tot això et pesa damunt al final, anys i panys ‘sacrificant’ una vida social ‘normal’ com la que veus que porta tothom, de gaudir d’un bon ambient i cultura gastronòmica sense trobades infernals i bromes pesades, pos, al final et poden fer mal a tu i a la gent que tens a prop.

  Ei, que no culpo tampoc a la gent (bé, una mica, sí!) per ser tan pesats. És tal com som en aquesta societat nostra; és més ‘divertit’ i fàcil fotre’ns dels altres o fer bromes fins al cansament. No saben que els veggies sentim els mateixos comentaris i mirades cada dia. A més, sense adonar-me’n originalment, resulta que vaig ser jo, amb aquesta decisió, que vaig obrir els braços i vaig cridar “Ei, soc diferent, feu el que heu de fer”. Suposo que un psicòleg ens podria explicar aquesta obsessió de la gent de ficar-se amb algú que fa alguna cosa diferent, malgrat no afectar-te a tu com a carnívor en absolut. Últimament, es veu més que mai això a les xarxes socials; només cal que algú digui “no cal menjar tant de carn” o “a aquest producte vegà, li posaré de nom ‘salsitxa vegetal’ ” per a provocar tota mena d’insults i ràbia. En fi.

  El fet de ser anglès (an Englishman in old Tortosa, com deia Sting) ha tingut pros i contres. Per una banda, és un comodí que pots jugar, el de “No, tranquil, faig això perquè soc anglès i diferent, i no et vull convertir a tu ni et puc contagiar”, però també és com si sumes dos frikades (en un moment que les frikades no estaven ben vists) i així quan no et peguen cops (verbals) per ser anglès, et peguen cops per menjar verdures, i acabes KO i desitjant que et passen la botella de vi abans que s’acabi...

  Amb la meva parella vam tenir el primer fill al 2003, i vam decidir fer diferents plats també a casa, uns de carn/peix pels xiquets, i alguna cosa a banda per a natros, i això també és complicat però que hi farem, si és una decisió meva. Costa, però es pot fer. El problema no és aquí a casa, sinó continua sent quan vols sortir de casa o et toca un esdeveniment o dinar de família o amics. No pots gaudir del fet cultural de compartir el mateix menjar i parlar-ne, o que tots dos triem dos plats diferents per comparar ("Mmm, que bona aquesta enciam – n’hi vols provar? Ah, tu també tens enciam."). Perds una part molt important de la vida i cultura catalana, de la qual la gastronomia i sobretot poder parlar-ne forma una part important. Per decisió pròpia, sí, teniu raó.

  Va, un altre exemple; ara fa uns anys que a Tortosa fan l’elogiada Ruta de les Tapes. Uns 30 restaurants on tothom surt a xalar cada nit, però no hi ha cap opció ‘veggie’. Els primers anys vaig prendre la molèstia d’escriure’ls als organitzadors proposant que almenys dos o tres ofereixen una opció, però res, em van contestar que això depenia dels restaurants – cosa que dubto ja que l’organització els posa un munt de normes per poder participar, i no els costaria res introduir aquesta norma. I no només per els 4 veggies que vivim a Tortosa; hi ha gent que triaria aquesta opció per gust, per salut, o per religió. Dubto molt, per exemple, que un musulmà o jueu puguis fer la Ruta de Tapes a Tortosa, i després tots ens omplim la boca amb la ‘integració’. I els Tasts de Vins; a quants tasts de vins pots anar, quants ofereixen un maridatge per a veggies? Un any vaig portar 2 vegàns, i jo, un vegetaria, a la Fira de Cervesa de Tortosa després d’haver confirmat en l’organització de que “Sí, segur, segur que hi haurà alguna cosa per menjar”. Pos, no n’hi havia res. I això cansa.

  D’anècdotes dels 28 anys de ser ‘veggie’, en tinc tants que no acabaríem mai; aquella amanida plena de tires de cansalada que, quan demanes si t’ho poden canviar, s’ho enduen, treuen la carn i et tornen a portar el mateix plat. El cambrer que et discuteix sobre si pots menjar tonyina. Les típiques olives que et posen a l’amanida vegetaria, plenes d’anxoves. Aquelles discussions eternes amb els companys de taula pesats sobre diferents bitxos de mar, si realment són animals o no. Escoltar els mateixos arguments cada any; “Mentre maten a xiquets en les guerres, no m’amoïnaré pels animals”, “Les plantes també tenen sentiments”, “Jo també soc vegetaria, però menjo carn en cap de setmana”, “No sembles vegetaria amb aquesta panxa tan gran”, “No hauries de menjar ous, doncs, o tenir un gos, o un cinturó de pell o matar un mosquit”, “Hitler també era vegetaria.”

  Així que, per diversos motius però principalment d’esgotament (en molts aspectes), ho vaig deixar córrer a l’any 2018. Vaig decidir sacrificar els meus principis i una forma de vida, per a guanyar en tranquil·litat. Havia decidit fer-me vegetaria pel bé dels animals, i el meu bé com a persona. Volia evitar o reduir, en el que jo podia, el patiment dels animals i la crueltat que exercim com a societat. Però tampoc pensava que això em condicionaria no solament el menjar que trio sinó gairebé tota la meva vida i relacions socials, convertint-me a mi (precisament algú força introvertida) en el focus de qualsevol trobada o conversa al voltant d’una taula.

Que he guanyat, baixant del vaixell del vegetarianisme estricte? Al principi (ara no, ja ha passat el moment) vaig sentir una mena de alleujament. Pots tornar a formar part de la societat – si vols. Pots gaudir de la vida cultural-gastronòmica en família, i en la vida social-cultural dels catalans, i facilites la vida a tu mateix i als del teu voltant. 

Que he perdut? Salut; estic més que convençut que l’opció veggie és molt més sa. Diners; menjar carn i peix, sobretot si busques opcions de qualitat o criats amb uns mínimes condicions i/o produïts localment, és molt car. Medi-ambient; crec que està prou demostrat que menjar carn no és una opció sostenible per a la població. Malestar intern; la crueltat i patiment dels animals va ser la raó principal per a prendre la decisió firma de convertir-me en veggie fa una pila d’anys, i això no s’ha acabat ni s’ha reduït.

  L’únic que puc fer per a dormir tranquil·lament ara és pensar que almenys he posat el meu gra de sorra durant 28 anys. Ningú és perfecte, com deia Osgood a Some Like It Hot, però almenys he fet alguna cosa. I continuo fent-ne de fet, però d’una manera ‘flexible’. Ara soc allò que alguns diuen ‘flexitaria’; continuo menjant i cuinant una dieta vegetaria el 95% del temps a casa però em permeto menjar carn i peix quan ‘cal’ o quan no hi ha més remei (fàcil) o quan vull reviure algun record, com assaborir els famós ‘fish & chips’. A més, continuo pensant que viure amb l’opció vegetaria o vegà és la correcta, si pots, i així ho explico a tothom qui em vol escoltar.

  Ah, per cert, aquí a les Terres de l’Ebre, sovint em donen l’argument de la caça. “Si no t’agrada veure animals maltractats en granges”, em diuen, “la solució és la caça perquè aquells animals han viscut contents i lliures fins que algú els ha pegat un tir.” Pos, no em serveix. Primer, no tots els caçadors mostren aquesta actitud tan simpàtica i afectuosa per evitar que els animals pateixen. I segon, promoure el fet que la gent pugui gaudir matant, per mi, és un tema que no entenc en absolut i no ens porta res de bo a la societat. Matant animals (o fent-los patir, fins i tot en nom d’una “festa” com es fa amb els bous), no només fem mal a ells sinó a natros mateixos.

  Així que, la conclusió: Dubtes de si fer-te vegetaria o vegà? Només cal mirar qualsevol documental de com tractem els animals a les granges o escorxadors per a sortir de dubtes. Concretament, si algú em demana consell a les Terres de l’Ebre sobre fer aquest canvi de dieta, els diria que ho proven malgrat tot el que acabo d'escriure! No tens res a perdre i sempre pots tornar enrere. També trobo que cada pas ajuda, per tant com a mínim pots treure certs elements de la dieta o fixar uns dies/espais on no menjaràs carn i a veure que tal. També diria d’evitar la moda del fato pre-preparat com hamburgueses vegetals pijos a preus desorbitats etc., i aprendre a cuinar coses bàsiques de tota la vida amb arròs, verdures i llegums. Sortiràs guanyant molt en el tema de butxaca. També recomanaria als restaurants i bars i cuiners ebrencs que anessin a estudiar i voltar uns mesos a Anglaterra on des de fa dècades el tema està tan normalitzat que la gent ni hi pensa. Simplement no donen importància al tema allà, és com si una persona menja pa blanc o pa integral, la seva vida no es quedi gens afectada per aquesta decisió. I, finalment, també proposaria als no-vegetarians que deixessen de fotre la tabarra cada cop que troben un veggie. Que deixen de  repetir els mateixos acudits i estereotips i actituds ‘mascles-alfa’ de lo important que és menjar carn. Que no escolten tant els arguments populistes anti-woke dels ‘usual suspects’. Que no facin aquesta mena de pressing o bullying sobre un tema que a ells no els afecta en absolut.

PD i disclaimer: amb aquest escrit caòtic, exagerat, pintat d’humor negre, i una mica repetitiu, he volgut ‘vomitar’ de cop tots els entrebancs i rotllos que m’han portat a abandonar el vaixell del vegetarianisme pur i també fotre una mica de canya. Però, abans d’acabar, també cal dir que estic molt content dels anys que menjava i cuinava verd. M'ha ajudat a tenir un punt de vista més empàtic del món en general i crec que de cara a mi i als animals, ens ha anat bé. Hem menjat (i mengem) uns plats exquisits a casa i en llocs no-ebrencs, i hem tingut unes converses interessants amb gent que sí que ho entén o volen entendre’l, i que ens hem cuidat mutualment!

(revisió lingüística i ampliació d’un article publicat al 2018)