(Sobre la Constitució) Una de les formes més senzilles de no complir una obligació és definir-la de la manera més amplia i vaga possible, de manera que el destinatari entendrà allò que vol entendre, però que no serà més que una de les possibles interpretacions d’un text ambigu, i quan se’n vulgui adonar, es trobarà que els òrgans encarregats d’aplicar i executar l’obligació estan formats i nomenats justament per qui no vol complir-la, que la interpretaran de la manera que permeti incomplir l’obligació amb plena comoditat ...
Article 3 de la Constitució: La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección. Ha passat més d’un quart de segle i ja s’ha vist prou què signifiquen aquestes paraules. En cap moment cap organisme de l’Estat no ha fet res en aplicació del “especial respeto y protección”.
(Mirant dades des de 1800 fins ara) Sembla una llei inexorable de la natura: canvien els reis i els governs, cauen monarquies, governen repúbliques, acabdillen generals, i el dèficit català sura amb plena salut a través de totes les convulsions del segle ...
La diferència essencial i de més importants potencialitats entre el segle XX i el que ara comença és que ... els aranzels que mantenien un mercat espanyol captiu per als productes catalans ha desaparegut. La competència ara és global ... i l’Estat espanyol ja no té cap mena de capacitat de decisió en la matèria, sinó a través de les institucions europees... L’espoli fiscal dels catalans no pot obviar que allò que donava l’Estat suposadament a canvi del dèficit fiscal ja no ho pot donar, ni mai més ho podrà fer.
No és d’estranyar, doncs, que la manca de substrat econòmic de la conveniència del domini espanyol, la revelació d’Espanya com un mal negoci, hagi dut a l’aparició en els últims anys de plantejaments nacionals catalans no basats en qüestions identitàries, i, per tant, la integració en el projecte nacional català de gent que ideològicament, simbòlicament i nacionalment no se sent en principi catalana, però ha vist i comprovat que, per molt que no es consideri catalana, és tractada com a catalana per l’Estat espanyol; és a dir, espoliada i sense poder.
La identitat nacional és objecte d’elecció, no d’atribució natural... És imprescindible un projecte nacional que sigui atractiu no ja per als qui són nacionalment catalans o tenen els trets per ser nacionalment catalans, sinó als qui els interessa formar part d’aquell projecte ...
Una de les causes d’aquest fracàs històric (el projecte nacional espanyol) és el caràcter ètnic del projecte, i la seva correlativa manca d’atractiu per als qui no comparteixen els seus trets. L’imaginari espanyol no inclou elements catalans, ni històrics, ni culturals, ni identitaris: a diferència de la invenció de la britishness ... Si el procés històric hagués dut a un Estat diguem-ne “estimulant”, una mica com el que es va produir a França, on el projecte nacional francès era un projecte engrescador, la nostra desaparició per assimilació ja s’hauria esdevingut.
No cal referir-se als preceptes constitucionals espanyols en la matèria: contra la voluntat pacífica i democràtica del poble català, l’exèrcit espanyol és un tigre de paper.
Que el poder passi de ser espanyol a ser europeu, que no va en contra nostra sinó al marge nostre, assegura que les decisions no es prendran en contra nostra però tampoc es prendran a favor nostre si no hi som, només podem esperar decisions neutrals que ens sigui favorables ...
Carles Boix – En un món de lliure comerç, és a dir, en un món globalitzat, desapareixen els avantatges econòmics dels grans mercats ... la independència política afavoreix els països petits ...
Assolits els objectius comuns (democràcia i pau) que ens unien, ara no som, catalans i espanyols, altra cosa que projectes nacionals contradictoris i interessos contraposats, i bastir un projecte nacional català va en contra del projecte nacional espanyol... Allò que fa uns anys era cert, que el que és bo per a Espanya és bo per a Catalunya, i el que és bo per a Catalunya és bo per a Espanya, ara ja no és cert, entre altres coses perquè aquest plantejament ha estat només català, mai els espanyols ho han dit ni han actuat així.
La Unió Europea és una unió d’Estats al servei dels Estats ... que efectivament assegura cada Estat que els seus interessos seran escoltats i respectats, que no hi haurà imposicions contra la seva voluntat ... la Unió és allò que el projecte nacional català ha volgut i vol fer de l’Estat espanyol...(però) a Europa per ser-hi, cal ser Estat.
L’ampliació (de la UE) del 2004 ... contemplar com nacions que fa quinze anys eren part d’Estats aliens, i en pitjor situació nacional que Catalunya, o fa cinquanta anys eren colònies britàniques, formen part plenament de les institucions de la UE ... perquè són Estats; si n’ets, com Letònia o Malta, ho tens tot a Europa; si no n’ets, com Catalunya o Escòcia, no tens res.
Són llavors dues les opcions de supervivència de la nació catalana: la conversió de l’Estat espanyol en Estat plurinacional, o la creació d’un Estat propi. En el primer cas, l’Estat espanyol seria l’Estat de la nació catalana ... hi seriem amb Espanya, no sota Espanya; en el segon cas, l’Estat seria l’Estat català. (per la primera opció) caldria un canvi tan radical del projecte espanyol que esdevindrien una nació totalment diferent de la que han somniat i treballat per ser. Els espanyols mai ho han volgut, no ho volen, i és improbable que mai ho vulguin.
La independència és més fàcil que convertir l’Estat espanyol en plurinacional, perquè no necessita l’acord dels espanyols sinó només la decisió majoritària dels mateixos catalans.
Cançó: El futur pinta tan brillant que he de portar ulleres de sol, dels Timbuk 3 (1986)
.......
And to accompany more quotes from the book we mentioned yesterday, here are Timbuk 3 with their 1986 hit - The Future (of Catalonia!) Is So Bright, I Gotta Wear Shades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada