dimecres, 24 de juny de 2009

There Is A Light That Never Goes Out - The Smiths


The Smiths van ser el grup per excel·lència dels teenagers britànics als anys 80. Van durar poc, una pena perquè els seus 4 LPs, a més a més de recopilacions de singles i cares-B, expliquen els alts i baixos de qualsevol adolescent (i més grans) amb dosis iguales de humor i tragèdia. Després, en solitari tots 4 han continuat treballant en diferent aspectes, per exemple la carrera solitària de Morrissey o les nombroses col·laboracions del guitarrista Johnny Marr, però no han tocat mai (per mi) la màgia que van arribar a crear entre 1982 i 1987.

Avui, There Is A Light That Never Goes Out (Morrissey/Marr), del LP The Queen Is Dead, 1986. Les lletres no tenen perduda amb el humor negre de sempre ...

And if a double-decker bus
Crashes into us
To die by your side
Is such a heavenly way to die
And if a ten ton truck
Kills the both of us
To die by your side
Well, the pleasure, the privilege is mine



5 comentaris:

  1. gran tema, i està molt versionat per infinitats de grups, des de Oasis a Mikel Erentxun (ducan dhu).

    ResponElimina
  2. si,´és de les meves preferides dels Smiths, i mira que van fer de bones !
    no coneixia les versions que esmentes, m'les buscaré, gracies

    ResponElimina
  3. la veritat havia sentit algo però sense parar-li massa atenció, tinc una amiga que n'és molt i molt fan. fins que vaig escoltar a morrissey fent irish blood -englis heart. i em vaig baixar tota la discografia tant dels the smiths com de morrisey. potser perquè ho veig des de la distància temporal, i perquè m'agrada molt els grups i la música en gran produccions al darrera m'encanta el que està fent morrissey en solitari.

    tinc un cd baixa't d'internet amb 40 versions més o menys d'esta cançó, si el (re)trobo et passo l'enllaç

    tot i així et deixo amb big mouth strikes again, original vs placebo
    http://eldimoniangelical.blogspot.com/2008/07/bigh-mouth-strikes-again-smiths-vs.html

    ResponElimina
  4. Gracies, ja ho miraré. Avui per casualitat he sentit la versio de Duncan Dhu i, encara que sempre m'han agradat aquest grup, veig que no han aconseguit el "toque" Smiths, saltant les frases de "si un autobus t'atropelli etc " pr algo més so-so :(

    Els Smiths em van agafar en plena adoloscencia, en l'epoca quan et pots obsessionar per la musica i aixi despres de escoltar-los billions de vegades i tenir tots els discs en aquell moment, pos, m'han marcat molt. No només per les lletres de Morrissey sino la guitarra de Johnny Marr, una combinacio molt especial.

    ResponElimina