Take Me Home Country Roads - Olivia Newton-John

Molts anglesos, com que no tenim el Mediterrani a la vora, pos, passem hores en cotxe a l’estiu buscant la costa, la platja, i algo de bon temps. Jo de petit recordo anar a molts indrets, sud, est, oest, primer en tendes de acampar o caravanes, després en Bed & Breakfast, i quan l’economia de la família millorava, hotels, i per fi quan ja ens ho podríem permetre, el viatge cap a la terra promesa – Salou!

De totes les vacances, tan les barats com les exòtiques, tinc bons records però del que més me’n recordo son les hores i hores de cotxe que vam tragar. I del cotxe, les cintes i cintes de Country and Western de la meva mare!
M’és difícil imaginar un estiu ara sense cançons com Take Me Home Country Roads (Denver, Danoff, Nivert), un èxit per John Denver al 1971, però tinc la versió de Olivia Newton John del 1973 dins del meu cap per a sempre.

Your Protector - Fleet Foxes

La segona "cançó d'estiu" inexistent. Tornem als Fleet Foxes, triats com a millor grup de l’any passat per molta gent – com jo. Han sigut "a breath of fresh air!"

Trobo que aquesta cançó també evoca un estiu que encara no ha arribat ....

Your Protector, dels Fleet Foxes, del LP Fleet Foxes de l’any 2008.
I si no us agraden tants d'homes barbuts, també he trobat un altre vídeo-muntatge amb unes fotos ben boniques !!

Happiness - Goldfrapp

Igual que alguns grups han gravat bandes sonores per pel·lícules que no existeixen (exemple, U2 i Brian Eno), pos, prenc la llibertat de triar música que, si jo fos un DJ, ja serien les cançons d’algun estiu. Cançons d'estiu inexistents!

Avui i demà dos cançons que no m’han representat cap estiu real, però que tenen tots els números per formar la banda sonora d’un estiu ideal, però virtual, de moment. No sé si m’explico!

Happiness (Goldfrapp, Gregory) de Goldfrapp del LP Seventh Tree, 2008. Felicitat! Màgia pura!! (oco amb el vídeo, aixó no és una felicitat petita com ens diria el amic, Jesus Tibau, sinó una alegria a lo grande!!)

Ghost Town - The Specials

No totes les cançons o records d’estiu son tan dolços. L’estiu del 1981 a Anglaterra. Després del desastre econòmic que havia sigut el últim govern laborista, amb recessió, el paro creixent pels núvols, i els serveis públics en vaga quasi contínuament, ja portàvem dos anys del govern conservador de Margaret Thatcher. Per bé o per mal, les seves politiques de xoc per “solucionar” els mals endèmics de la societat britànica no havien fet res més que empitjorar la situació, almenys temporalment. Les ciutats industrials veien com es tancaven fabriques, mines, i fins i tot industries senceres amb el pretext de “netejar” els comptes però sense oferir res a canvi, a banda de la invitació del Ministre de Treball de “agafar la bicicleta i sortir a buscar feina”.

Les ciutats industrials del nord i centre d’Anglaterra es convertien en una manera de ciutats fantasmes, botigues tancades, gent sense feina ni rumb, tot a punt per a esclatar amb els aldarulls de les nits d’aquell estiu a Handsworth, Brixton, Toxteth entre altres. I el cert és que la societat anglesa va canviar degut a les politiques d’aquella senyora amb algunes coses millors i algunes pitjors, però les ciutats afectades per la “reformació” de les grans industries no s’han recuperat encara, 30 anys desprès.

Ghost Town (Dammers), dels The Specials va ser l’èxit d’aquell estiu del 81 (i no del 79, com diu al vídeo) en completa harmonia amb les sensacions que es vivia en aquell moment quan molts de joves, i grans, veien els seus somnis acabant a la cua de la oficina del “Inem”.
Per cert, The Specials s’han re-ajuntat i tornen a sortir de gira aquest estiu, serà per alguna cosa que els volem tornar a sentir?

This town, is coming like a ghost town
Why must the youth fight against themselves?
Government leaving the youth on the shelf
This place, is coming like a ghost town
No job to be found in this country
Can't go on no more
The people getting angry

Aquesta ciutat s’està convertint en una ciutat fantasma
Per que la joventut ha de lluitar entre ells mateixos?
El govern deixa els joves al prestatge
Aquest lloc, és una ciutat fantasma
Cap feina es pot trobar en aquest país
No pot continuar així
La gent s’està emprenyant.

Long Hot Summer - The Style Council

De l’estiu de 1983, un altre tema que em ve al cap és Long Hot Summer (Weller) del The Style Council, del seu primer LP Introducing the Style Council.

Believe it or not, aquest grup era el nou grup de Paul Weller, el líder del grup de punk-rock The Jam – quins canvis d’estil (especialment mirant el vídeo)!

Tots els estius dels records de quan érem joves son llargs i càlids. Ara de gran semblen bastant més curts (però igualment càlids aquí a Tortosa) – li haurem de consultar això a Einstein …

Ashes to Ashes - David Bowie

El 20 de juliol de l’any 1969, els americans Neil Armstrong i Buzz Aldrin van caminar damunt de la lluna durant un parell d’hores. Després hi haurien set missions més, però ara fa més de 30 anys que no hi han tornat. Ara el més emocionant que fem els humans és anar al International Space Station – però com que va ser fabricada pels propis humans, les possibilitats de trobar extraterrestres allí son mínimes :(

Va valer la pena l’esforç i diners per arribar a la lluna i després tornar a quedar-nos plantats aquí baix?

Hi ha moltes cançons amb referències de l’espai. Una de les meves preferides és Ashes to Ashes (Bowie) de David Bowie, 1980, que tracta de la caiguda (mental o moral) de l’astronauta Major Tom de Space Oddity.

Ticket to the Moon - ELO

Un dia com avui, fa 40 anys hi havia tres homes que ja havien comprat els seus bitllets per a la lluna i ja estaven a punt d’arribar. No sé com era aquell vol – tenien excés d’equipatge, podien portar més de cent mil·lilitres d’aigua, havien de passar el control de seguretat en mitjons ?

Uns altres que tenien un Ticket To The Moon (Lynne), son el Electric Light Orchestra, Millor Group del Món (amb permís dels Beatles). Del LP Time, de l’any 1981.

Si un elefant veig volar - Cliff Edwards (Dumbo)

Un apunt més personal per la il·lusió que ens ha fet. Com molts de blocaires, participo sovint amb els jocs literaris de Jesús Tibau i, per sort, vaig guanyar el premi del més de juny, un lot de llibres de la URV i un altre lot de llibres amb els contes del pallasso Muniatto.
Aquesta setmana, han anat la meva dona i el nostre xiquet gran a rebre els llibres de mans de l’autora i de la artista dels contes, Olga i Ester, i del Muniatto en persona!
A Andreu li ha encantat poder estar en la gent que ha escrit els contes, per cert, unes histories que ens agraden molt a casa. La seva germana, Amanda, no va poder anar-hi perquè no es podia despertar de la migdiada, cosa que també li va anar bé!

Aquí teniu el link amb fotos de l'entrega dels premis, i més info sobre els contes. Gràcies a Jesus, Ester, Olga i Muniatto, i fins la pròxima, que Amanda us vol conèixer !

Una cançó que segur que els agradarà als xiquets, a l’equip de Muniatto i a tothom que la escolta, Si un elefant veig volar de la pel·lícula Dumbo de Disney de l’any 1941, cantat per Cliff Edwards and the Hall Johnson Choir.

Enola Gay - OMD

El 16 de juliol de l’any 1945 els nord-americans van fer la primera prova real de la bomba atòmica. Al desert de New Mexico els científics i militars van poder observar una cosa mai vista abans, i només 3 setmanes després, el dia 6 d’agost, la bomba seria llançada sobre Hiroshima, causant destrucció indescriptible i centenars de milers de morts en el mateix instant o dies, mesos, i anys posteriors.

S’ha parlat molt d’aquest invent. Jo crec que la curiositat humana feia inevitable que arribéssim a desenvolupar aquesta manera de crear energia (i, de passo, el poder de destruir el mon), i no es podia aturar. L’ús de les bombes és una altra qüestió. El fet és que el mon estava en guerra (en aquell moment, Alemanya s’havia rendit però el Japó continuava resistint). No sabrem mai quantes persones haurien mort d’haver continuat la guerra mesos o anys més, abans d’acabar de forma “tradicional”. Tampoc entendrem mai perquè el Japó no es va rendir durant els 3 dies posteriors, abans de que els americans llançaven la segona bomba sobre Nagasaki. Ni perquè no van prendre en serio els advertiments abans de la primer bomba ja que és difícil de creure que no sospitaven dels avanços dels científics treballant al Manhattan Project a Los Alamos.

L’únic que sabem és que, per bé o per mal, al 1945 es va alliberar una nova i terrible arma al mon, la qual va canviar l’historia de les següents dècades amb les relacions est-oest basades en el Mutually Assured Destruction, MAD (boig en anglès).

Oblidant per un moment les conseqüències del seu treball, és impressionant saber la feina que van fer els científics, quins, en 10 anys, van passar de tenir unes nocions bàsiques teòriques sobre aquesta possibilitat fins a desenvolupar la bomba. Igual que als anys 60 quan els americans van progressar de la “pirotècnica” a xafar la lluna en un no res. Tant de bo avui en dia poguessin avançar amb tanta rapidesa lluitant contra els problemes de salut i fam que tenim a la terra.

No hauria de ficar el electro-pop light de OMD per a recordar un fet tan significatiu per a la humanitat, però ho faré. Enola Gay (McCluskey) de Orchestral Manouevres in the Dark de l’any 1981. Enola Gay era el nom de l’avió que va llançar la bomba sobre Hiroshima, i la lletra qüestiona la necessitat de tirar-la i la importància de recordar el que vam fer aquest dia. Si voleu alguna cosa més solemne i impactant, us recomano moltíssim que llegiu el llibre Hiroshima del periodista John Hersey.

Putting on the Ritz - Fred Astaire

Més records d’estius passats. No sé perquè, però quan era (més!) jove, van passar cada dia una pel·lícula de Fred Astaire a la televisió britànica durant un estiu. Em sonava el nom, i la música però no li havia prestat gaire atenció abans. Vaig mirar la primera i després ja no vaig perdre cap pel·lícula … si, tenien raó, no es movia ningú com ell. Només li faltava fer un moonwalk!

Putting on the Ritz (Irving Berlin) de la pel·ícula Blue Skies, 1946. El clip comença poc a poc, però ...

Give It Up - KC and the Sunshine Band

Un gran èxit de l’estiu del 1983 a Anglaterra va ser Give It Up (Casey) del KC and The Sunshine Band. Era l’època en que la cadena principal de música pop del BBC, Radio One, emetia el seu programa en directe durant tot l’estiu, el Radio One Roadshow, cada matí de 8 a 12 des d’una platja diferent de la costa anglèsa. Un programa prou bo, barrejant els hits del moment amb algunes cançons clàssiques, aparicions de famosos, concursos sobre l’historia del pop etc. A casa escoltant-la cada dia, mentre esperàvem les nostres vacances, tota una generació ens imaginàvem allí, gaudint del sol i la diversió assegurada.

The First Picture Of You - The Lotus Eaters

Tan quan ets petit com quan ets adolescent, sembla que els estius son infinitament interminables (si això és possible!). I això passa a Anglaterra on els xiquets “només” tenen 6 setmanes de vacances, no puc imaginar com de lliure han de sentir els joves catalans quan arriba la campana final del trimestre!

Estiu del 1983, com a teenager, passant dia rere dia tirat al jardí amb la radio sonant, tragant llibre rere llibre, passejant matí i tarda amb el gos o amb els amics, caminant més d’un hora per trobar una pista de tenis on podries jugar gratis, jugant al pitch & putt municipal, i el calor i cels blaus trencats per núvols blancs tipus “The Simpsons”. I la cançó que sentíem a totes hores, The First Picture Of You (Coyle, Kelly) de The Lotus Eaters, una cançó capaç de recrear l’ambient dels estius perduts de la joventut com poques altres.

Sugar Baby Love - The Rubettes

Un altre cançó que sonava molt durant un estiu de la meva joventut. Sugar Baby Love (Bickerton, Waddington) de The Rubettes, va arribar a liderar les llistes de èxits a Anglaterra a l’any 1974.

Records d’estius, l’olor de gespa tallada, la musiqueta de la furgoneta dels gelats, cues de cotxes, hores d’autopista buscant el bon temps i les bones platges del sud d’Anglaterra on passaríem els dies sencers de sol a sol ja que no ens havien parlat dels forats a la capa d’ozó encara. Picnics amb bosses de patates, refrescs, barres de xocolata, ja que tampoc ens havien explicat lo de l’obesitat dels nens. Hores i hores corrent amunt i avall de les platges jugant i investigant, fora de la vigilància dels pares ja que no sabíem res dels pederastes. Quins temps, quina innocència ....