A Anglaterra un nou concepte del que es parla molt són els Guilty Pleasures. En català, els plaers dels quals ens sentim vergonya a explicar, o fins i tot ens sentim culpables (guilty) de tenir.Es refereix a aquells aficions o gustos que no són precisament de moda entre la gent “que sap de que va” o els (casi)intel·lectuals experts en matèria ... per exemple, es pot dir en segons quins cercles que ens agrada Barry Manilow, o hem de parlar sempre de Bob Dylan?
Podem dir que preferim llegir l’ultima novel·la de Dan Brown abans que Tolstoy (en rus si és possible!)? Pos, aquests serien guilty pleasures.
Precisament ara s’utilitza molt aquest terme perquè hi hagut una “rebel·lió” de la gent que volem reivindicar que ens pot agradar qualsevol cosa per molt “poc profund” que és, o fins i tot ens poden agradar els dos, Dylan i Manilow! Ara està de moda fer articles, llistes, blocs, sobre els nostres plaers innomenables sense risc de que ens burlaran a la cara.
Personalment tinc molts! Si que m’agrada la música que “hem de tenir”, els Pink Floyd i Jimmy Hendrix de torn, però també m’agraden Abba, els Carpenters ... al institut, ja que no vivia a California, parlàvem de The Smiths i Clash mentre a l’habitació tenia amagat els discs de rock americà - Boston, Asia, REO Speedwagon!
El numero u dels guilty pleasures ha de ser aquesta cançó, Don’t Stop Believing (Cain, Perry, Schon) de Journey, del LP Escape a l’any 1981. No és podia fer públic aquell gust (ni esmentar el grup) davant de segons qui durant anys, però entre amics puc dir, per fi, que m’agrada i molt, i que són molts bon músics amb un cantant de categoria. O no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada