Un bloc de Brian Cutts amb música, llibres i algun que altre comentari sobre les Terres de l’Ebre o l’actualitat ..... music, books and the odd comment on current affairs, or local news and events in southern Catalonia.
Visca els elefants! Visca la Republica Independent de Catalunya! ... For those readers not up-to-date with the ins and outs of the Spanish Royal Family, the elderly King of Spain (who, by the way, accidentally shot and killed his brother when they were young) is still a keen hunter. So keen that he spends thousands of (our) Euros on Safari Hunting Trips de Africa to kill those pesty elephants. Anyway, on his latest adventure he has fallen and broken his hip. The Stone Roses - Elephant Stone
No m'atreveixo de contar quanta musica tenim a casa - entre CDs, arxius, LPs, singles, cassettes ... literalment milers d'albums. Però t'adones que hi ha albums que tornes a escoltar un cop i un altre cop. Quan era més jove, i tenia més temps i menys recursos potser es podia escoltar a tot i anar variant, però paradoxament ara que tinc més música que mai a casa, potser acabem escoltant menys varietat que mai! El cas és si només tens un momentet per escoltar cada dia, sovint tries el que t'agrada més. I un dels LPs que sovint acaba dins la reproductora és aquest - una recopilació del Atlantic Soul. Un CD que ja vaig comprar de segona ma, fa anys, crec que no tenia ni reproductor de Cds en aquell moment!
La primera pista és Sweet Soul Music, del Arthur Conley.
...
One day you wake up and find your house is literally full of music - thousands of CDs, LPs, cassettes, download files - and no time to listen to it all. Maybe as a teenager, with limited resources and more free time, I would listen to all my collection, but, paradoxically, the more music I'm getting, the less varied are our everyday listenings. I suppose if you only have a short while each day to put something on, you tend to play it safe.
Anyway, one of the albums which we listen to most is this, an excellent find some years back in a second-hand sale!
Pos, això, que mai t'aniras al llit sense aprendre una cosa més - dit d'altre manera, que el pou de la bona música és infinit i sempre queden cantants per coneixer. Per exemple, aquest, que no coneixia fins fa 15 dies però gràcies al bloc La Voz Telurica i el concert que estan montant per demà a Tortosa - capital mundial de la bona musica (in dreams!!!) - pos, ara li conec, al Carlos Cros.
Un altre concert al qual probablement no aniré, i ja van uns quants, però no per falta de ganes. Igualment us animo a tots, catalans i catalanes, a passar per allí i gaudir d'una bona estona. Més detalls aqui.
....
So, it seems like the Well of Good Music has no bottom, and there's always another good singer you'd never heard of. Today it's this guy, Carlos Cros, who I have only just discovered thanks to the Number One music blog in town, La Voz Telurica, and the concert they are organising for tomorrow night in Tortosa (music city!! If only ...). Yet another concert I probably won't be going to, but still I highly recommend for all you music fans out there. Get your a***s over here and check it out.
Parlant d'illes desertes per on ens podriem escapar, pos, he recordat aquesta cançó. Té la curiositat de que és una cançó de Mike Oldfield i Bonny Tyler del 1987 que jo no vaig coneixer fins els anys 90. No té perdo (lo de no coneixer la canço, vull dir - tampoc és que m'agrada gaire, però hauria de coneixer-la!). Suposo que l'excusa és que va coincidir en uns anys de molt de moviment en la meva vida i no estava tan pendent de les coses importants en la vida. Islands.
....
Talking about desert islands to escape to and spend the rest of your life on ... not me, of course, but some people do talk .... I've remembered this tune. The remarkable thing about this song, for me, is that although Mike Oldfield and Bonny Tyler recorded it in 1987, I didn't hear it until the 90s. Unforgiveable (not as it's so good - it isn't - but for a music freak like me not to know it). My only excuse is that the period it came out in coincided with a tricky period in my life, when I wasn't so focussed on the really important matters. Islands.
Sobre el nom Brian, i tots els Brians d’aquest món, ja s’ha parlat molt, però avuí posaré el meu gra de sorra. Em vaig sentir-me orgullos del meu nom per primer cop a la primera classe de francès, potser a l’edat de 11 o 12 anys. La professora va fer lo tipic, passar una hora explicant-nos la traducció al francès dels nostre noms. Ja sabeu, Mary, pos, ets Marie etc. Però em va dir que els francesos no tenien de “Brian”s :) La part negatiu és que va triar qualsevol nom que començava en B, i em va anomenar Bernad :(
Sembla que Brian vol dir alt (en sentit metaforic) i noble – o sigui, com jo, i tots els Brians que conec. També sembla que és un nom d’origen irlandès, però, en fi, no es pot tenir tot en aquesta vida. De Brians n’hi ha tants de famosos que fins i tot algù ha escrit un llibre!
Jo no arribo a un llibre, però si que us vull oferir un petit example del tipus de persones que som. Brian Wilson, també conegut com a Deu – lider dels Beach Boys. Brian Epstein, manager dels Beatles, fins que va morir massa jove. Brian Clough, el millor entrenador de futbol de tota l’historia. Brian Blessed, un actor de meravella. Brian Johnson, cantant dels AC/DC. Brian The Snail, del programa infantil The Magic Roundabout (la versió superior que el BBC va fer d’una serie francès). Aquest programa molt probablement es va escriure sota l’influencia de diversos tipus de droga, especialment el LCD segons els entesos .... I Brian de la pel•lícula The Life of Brian (“la pel•lí més divertida de l’historia”). Bé, aqui teniu un episodi del Magic Roundabout (amb Brian al minut 0.58) i el tema primer de la pel•lícula.
Per cert, si aquests dies tardo molt en penjar apunts o contestar-vos, és degut a treballar massa – no us imagineu que he fotut lo camp a viure en una isla remota al mig del Pacific ... especialment si no trobo el passaport ... ..... So, is Brian a cool name or isn’t it! The first time I really paid attention to the greatness of this name was in first year French lessons at secondary school (high school for the ultra-cool). As usual the French teacher managed to fill in an entire class telling us the French equivalents of our names. You know, Mary, you can be Marie; John, you’ll be Jean, and so on. But when she announced the French had no Brians, I was overjoyed – not being the keenest French-fan at that time. So she stuck Bernard on me – which kind of put the downers on. (but, apparently Brian is a French surname and means maggot, to them, so all’s well that ends well) Anyway, to cut a long story short, there have been many great and heroic Brians throughout the ages. Not surprisingly as Internet informs us that Brian means high and noble. It is probably of Irish origin but we won’t hold that against it. Anyway, there are so many of us that someone has actually written a book on it. So let’s see a few of those Brians ...
Brian Wilson, leader and composer of the Beach Boys. Otherwise known as God. Brian Epstein, manager of the Beatles, until he died rather too early. Brian Clough, a great football manager from the time when football was still football. Brian Blessed, what an actor, what a voice! Brian Johnson, lead singer with AC/DC. Brian the Snail, from kids’ programme the Magic Roundabout (, probably the only BBC children’s series to introduce the effects of taking LCD to youngsters. Apparently this programme was a re-write of a French one, but much improved of course! And who can forget Brian, of the Life of Brian “the funniest film ever made”. Anyway, here’s an episode of The Magic Roundabout, and the theme song from the Life of Brian.
By the way, if it seems that I am not posting regularly on the blog over the next few weeks, or if I am slow at getting back to your comments and mails, it’s just down to an excessive work-load, of course. Don’t be thinking I’ve fled the country to live a life of Riley on a tropical island or anything like that .... as if that would ever cross my mind! Now, if I could only find that passport ...
A vegades em poso a fer la neteja de casa - el housework. Per tal objectiu, evidentment, cal una bona musica - sovint poso els Guns 'n' Roses, o Nirvana, però l'any passat em vaig comprar aquest CD. Expressement dissenyat per ajudar-te a fer les tasques de casa. Suposo que algu podria preguntar per que surt una dona i no un home a la portada, però davant d'una opció 50/50 suposo que és questió de sort, i no de mala fe ....
La veritat és que el tema, housework, només és una excusa per fer una enessima recopilació de musica pop dels 80 i 60 - surten tots els de sempre (per això ho vaig comprar!). Queen, Blondie, Hot Chocolate, I will survive, Build me up buttercup .... en fi, si us agrada netejar la casa a ritme de musica pop de tota la vida, aquest és el LP que necessites.
Triant una de totes, que tal The Weather Girls, amb It's Raining Men?
...
As I have no plans for fleeing the country, and a firm committment to this stable family life in happy Catalonia, from time to time I actually do my share of cleaning and housework - and obviously I need some cool music. I usually put on Guns 'n'Roses or Nirvana, but last year I couldn't resist buying this little gem - a CD especially designed to "help" with your housework. Sexist design? Maybe, maybe not, it could just as easily have been a man, but with a toss of a coin maybe they chose a woman by chance .....
Anyway, the fact is that the theme of housework is basically just an excuse to make up yet another compilation of classic 60 and 80s pop. As you can imagine, it's all here - Queen, Blondie, Hot Chocolate, I will survive, Build me up buttercup .... So, if it's a good CD you need to accompany your weekly, or monthly, clean-around, this is the one for you!
Aquesta setmana toca celebrar Pasqua i us ofereixo 4 idees reflexions rapides de que fem a Anglaterra – o, més ben dit, que feia jo, i no pas una explicació completa i objectiva.
M’encanta Easter per la barreja de temps que ofereix, primavera, hivern, sol, fresca, no saps mai que pot tocar. M’encanta per la xocolate i les pastes, i per tenir vacances en familia. La part religiosa – que ens diuen que és el motiu real de la festa (encara que sempre, i en totes les cultures, s’ha celebrat la primavera) – pos, no m’afecta gens. Des de que em van deixar d’obligar d'anar a Sunday School (una mena d’esplai religios “light”) als 7 anys, ja no he ficat mai cap corbata amb elastic ni m’he interessat per la religió. No estic dient que no hi ha un Deu o dos (bé, avui no ho dic!), però si que dic que si n’hi ha un, no voldria que anessem tots a una esglesia.
Lo Dijous Sant a Anglaterra es diu Maundy Thursday i en el passat era un dia que la familia real, i altres nobles, tiraven monedes pels “desgraciats” a la sortida de l’esglesia. Com que avui en dia encara som desgraciats, es continua fent – és tradició que la Reina entregi uns diners a un grup de persones aquest dia. Ja no són qualsevol desgraciat sino unes persones que s’han triat per haver fet algun servei per la societat. Els diners consisteixen de 5,50 lliures (ja sé que és simbolic, però ja que hi estem, podrien augmentar-ho!) i unes monedes de plata d’un penique, tantes com anys té la reina. Gastats en una botiga tenen el valor d’un penique, però com que són de plata, la gent no les gasta, però si no tens sentit de la tradició les pots re-vendre al EBay a col·leccionistes per uns 100 lliures.
Del Divendres Sant, Good Friday, lo que realment recordo és que sempre menjavem fish & chips (pataques i pescat fregit de un take-away). De gran em vaig assebentar que era també amb excusa religiosa (de no menjar carn) i aixo em va fer dubtar – una religió que t’anima a consumir junk food (menjar rapida, “basura”) no pot ser del tot dolenta. També recordo que en el passat els pubs anglesos havien de tancar a les 11.00 de la nit (ara no), pero aquest dia s’havien de tancar mig hora abans – per aixo, haviem de beure més rapid!
Pels xiquets la setmana d’Easter consisteix en fartar-te de xocolate, i fer jocs en ous. Es poden decorar, amb pintura o rotulador, bullits o “bufats”. També es pot fer egg-rolling – si trobes una baixada bona, preferentment de gespa suau, pots començar a rodar ous bullits (decorats) a veure qui arribi més a lluny. I egg-hunting, buscar ous (de xoco) pel jardi.
De menjar, la gent tendeix a menjar un bon dinar el Diumenge, Easter Sunday, probablement amb corder. I de postres, xocolate! Però també tenim una pasta tradicional que menjem aquesta setmana, un rival per a la “mona”. Es diuen Hot Cross Buns, son com uns panets dolços amb panses, que es menjen (si vols) torrats (Hot) amb mantequilla. I tenen una creu (Cross) damunt. Bonissimes! I dificils de fer. Aquest any ho hem intentat, i sembla que ens han sortit bé, com vereu a la foto ...
A continuació, fotos, i musica, com no, la Easter Parade, de Sarah Vaughan and Billy Eckstein.
..... OK, just a few quick personal subjective explanations of what Easter means to me, and comparisons, from Catalonia, with my English easters. Easter for me means a wonderful time, the change of seasons, sun, snow, rain, warm, cold, you name it, you never know what you’re gonna get. And free time to enjoy with the family and go for relaxing walks, with loads of chocolate a-waiting when we get home again. Sorry to say, but the religious aspect of Easter just misses me – I ain’t saying there’s no Superior Being (not today anyway) but I am convinced if there is He/She wouldn’t want us to be following an organised religion. To cut a long story short, I try to be good to my neighbour but I don’t need no religion (just someone to tell me that an abusive use of "Hollywood" double negatives ain’t funny), and stick to a pagan version of this springtime festival!
Anyway, above I have explained about Maundy Thursday and the Queen’s generous giving of pennys to the serfs. And how on Good Friday we always used to eat fish & chips (hold on, a religion encouraging this can’t be all bad ...). And on Sunday, lamb, and Easter eggs, and egg-decorating, and egg-rolling, and egg-hunts. Yesterday we even tried to make Hot Cross Buns – a kind of sweet tea-cake with dried fruit, best eaten toasted with butter (and with a cross on them for obvious reasons). We had always believed them too complicated to make at home, but 20 years in Catalonia without them and a man’s gotta do what a man’s gotta do – i.e. encourage his wife to try making them. And I take the photos. They’ve turned out quite well.
Catalans eat a “mona”, a bread-type simple cake with boiled eggs wrapped in it, to symbolise the re-birth of Jesus, or the birth of all things come Spring.
Anyway, photos, and the Easter Parade.
various Easter cakes and activities, hot cross buns, and the weather.
Hi ha molta música bona alli fora, i avui no tinc gaire cosa més a dir! Aquests craks han fet un medley amb les tres cançóns dels 80 que es deien igual, The Power of Love, i un altre per completar, Glory of Love. Aqui teniu l'explicació, i aqui la musica ..... .... There's so much great music out there. Aidan Moffat and Bill Wells have made an amazing medley, which they explain here. And the medley, is here ....
Aquesta setmana ha sortit una noticia que m’ha cridat l’atenció sobre una “vaga de deures” a França. Sembla ser que una de les associacions de pares ha proposat una vaga de 15 dies per protestar per l’exces de deures que els seus fills reben a l’escola de primaria. La noticia aqui.
Alguns arguments que donen són; 1. Genera conflictes gairbé diaris entre els nens i els pares. 2. No s’ha demostrat mai l’utilitat de les deures. 3. Els pares no han de fer la feina de professors – “Els nens han de mostrar a casa el que han fet a classe, no mostrar a classe el que han fet a casa” 4. Si els nens han après bé a classe, no cal deures. I si no ho han après, difícilment aprendran a casa.
Bé, com tot en aquest mon, no cal anar d’extrem a extrem, i potser abolir les deures demà seria massa radical per molta gent, però estic d’acord en el fons de la queixa i crec que a Catalunya també s’hauria de reduir dramàticament la quantitat de deures que es donen en aquesta edat (escola de primaria). Estic totalment d’acord en els arguments 1 i 2. El 3, també, si ho entenem bé. És evident que també els pares han de participar en l’educació, no poden rentar-se les mans, i com més interès hi posen a casa, més bé anirà tot. Ara si, que els pares hagin de passar una hora cada dia controlant el tema deures no és exactament una cosa que motivarà ni els pares ni els petits. S’ha de buscar deures per a casa que siguen divertits, propostes de fer amb tota la família. El punt 4, també, estic pel mig – estic d’acord que si no han après les coses prou bé, anant 5 hores al dia, 5 dies a la setmana, des dels 3 o 4 anys fins als 11 (educació primària), pos, alguna cosa falla. Potser els pares poden ajudar a repassar, però també poden ajudar moltes altres coses, com seria reduir els grups dels 25 alumnes actuals fins 15.
En el nostre cas particular, podem comparar dos xiquets de 8 anys, fent 3r de Primari. Un aquí a Catalunya (el nostre fill), i un a Anglaterra (el nostre nebot). El d’aquí pot rebre una mitjana de 8 o 10 “lots” de deures cada setmana, amb almenys una cosa per fer cada dia. Cada tema li podria costar entre 10 i 20 minuts, si ho agafes de bon humor, però no és el cas. Tot i que (crec que ) és un bon alumne a l’escola, a casa tot li ve costa amunt i podem passar hores barallant-nos per acabar la feina! Cada tarda una discussió i tot el dissabte de matí també. El xiquet anglès té 2 “lots” de deures cada setmana – una llista de 15 paraules per memoritzar l’escriptura (cosa que no pot entrar al cap d’un català, però ja se sap lo dificil que és el "spelling" pels anglesos!) i una fitxa de mates. A més, un o dos cops al trimestre ha de fer algun projecte engrescador a casa, però pot tenir setmanes per anar fent-ho, i és realment divertit.
I el resultat final? Ni millor ni pitjor. O sigui, com diuen els francesos, qui pot demostrar l’utilitat d’un bombardeig massiu de deures? I si molt m’apreteu, diria que fins i tot és negatiu, ja que genera “mals rotllos” i treu les ànims de aprendre i estudiar. També em pregunto, quant de temps han de passar els professors a classe cada dia només corregint feina quan podrien estar fent alguna cosa més interessant?
En resumen, la meva proposta seria reduir la quantitat de deures dràsticament durant l’educació primària, fent la meitat del que fan ara (o menys si dic la veritat!). I que siguen coses més divertides.
Fa dies que no connecto les cançons amb el tema de l’apunt, i avui tampoc, simplement una cançó que últimament escoltem molt. Sweet Jane, versió dels Cowboy Junkies.
.................. Apparently a Parents’ association in France has called for a fortnight’s strike on homework in “primary” education i.e. up to 11 years-old. Yipeee!Their arguments are, 1. An excessive amount of homework at such a young age only causes problems and stress at home. 2. The efficiency of this homework is yet to be proved. 3. Parents should not be called on to do the work of teachers. To quote “children should show at home what they have learned at school, and not visa versa”. 4. If pupils have learned the relevant lesson at school, they don’t need more work. If they haven’t, there’s not much chance of learning it at home.
I’d agree 100% on points 1 and 2. Number 3, I can see what they are getting at, but it is quite obvious that parents need to back up and support the school education, and add whatever they wish. However, punishing and controlling little ‘uns because they’re not slaving away at the obligatory, and boring, homework, does not help or motivate anyone. Perhaps if the homework was something enjoyable and stimulating, for kids and parents alike ... Point 4, again, there must be something wrong if kids go 5 days a week to school year after year but still miss essential learning.
Anyway, to reach a scientific conclusion, we have done a spot survey using one Catalan child and one English child as our test cases. Both are 8-year-olds. The Catalan chap gets between 8 and 10 sets of homework every week, often with a one-day deadline. Each piece could take him between 10 and 20 minutes, but usually gets dragged out into hours of arguing and moaning. The English chap gets 2 pieces of homework per week. 15 words which he has to learn how to spell, and some maths, Plus he may get the occasional project to work on at home. Result; neither better nor worse, there are no visible advantages to the Catalan’s hugely increased workload. Einstein, he isn’t.
My proposal, for Catalans – as this is really what worries me, having two Catalan kids, and seeing them struggle every night, and weekend, to get through all this – would be to drastically reduce the homework load – half its present state? And to make it more interesting, something to be done with parents.
Anyway, here endeth the sermon. Today’s song, nothing to do with the post, but one I listen to a lot ... Cowboy Junkies and their version of Sweet Jane.
Si algu ha visitat aquest bloc abans, ja sabrà que sóc una mica antiguat, i em nego a tirar els cassettes de video o de musica encara! Pos, el temps m'acaba donant la rao - el diumenge dia 18 va sortir un article a El Punt celebrant l'invent del cassette, i explicant que potser tornaran a viure :) Els article aqui i aqui.
Per celebrar-ho, avui he posat un de cassettes, gravat a l'any 1984 d'un disc en vinil de la biblioteca de Barnsley - i sona com a nou! Bob Marley.
Ara només cal esperar que es tornen a posar de moda les teles ene blanc i negre ....
....
As anyone who's ever seen this blog before may know, I'm still holding on to my video and audio cassettes. This modern fashion of digital stuff is all well and good, but ... well, just to prove me right, last weekend there were two articles in the Catalan newspaper El Punt celebrating the anniversary of the music cassette, explaining its history, and winding up by saying they are coming back into fashion - especially among young up and coming musicians who find it a quick, and easy way to make demos.
To celebrate this, today we've put a Bob Marley cassette on - originally recorded back in 1984, copying a record from Barnsley library. And it sounds as good as the first day - that is, it sounds OK!
So, don't throw that black and white telly away, they may be the next thing to come back into fashion ....
Abans de caure a Catalunya, vivia als People's Republic of South Yorkshire, a uns 15 minuts en cotxe del Yorkshire Sculpture Park. Hi anem sovint perque és un lloc molt bonic per passejar, un parc enorme amb molts d'entorns diferents i sorpreses a cada rinco. No entenc res d'art, pero igualment em fa gracia trobar esculptures i ceramica al mig del paisatge natural.
Segur que si entenia més, encara m'agradaria més - o no. Pero el fet és que, per bé o per mal, a Anglaterra no s'ensenya l'historia de l'art a l'escola obligatoria. Abans de caure a Catalunya, ja de gran, no coneixia qui era Miro ni Dali, ni Moore, ni Monet. I ara, ben just! Em quedo amb Lennon i MacCartney.
Aixo no m'ha impedit disfrutar, però, d'algunes obres. Potser el que més m'agrada, pel sencill i llamatiu, és l'obra de Miro. De fet, hem anat al museu a Barcelona ja 3 cops, i aviat hi tornarem amb els petits - que ja saben molt més d'art que jo.
Per acompanyar, ja he posat sovint musica de Yorkshire, i avui no fallaré. Es el turn de Kate Rusby ...
...
Before I ended up in Catalunya, I used to live about 15 minutes' drive from the Yorkshire Sculpture Park. A place I've always loved as being a great place for a long walk, with surprises around every corner - even though I know nothing about art. Nothing meaning nothing, not false modesty. I didn't know Miro or Dali before I came here. Or Moore or Monet for that matter. Catalan kids actually study art history at school and my 6 and 8-year old kids already know more than me about art and artists. Having said that, though, I do have a soft spot for Miro - who I didn't discover till I actually went to Barcelona for the first time.
Aquesta setmana, uns grups i cantants catalans estan de gira per Canada, gràcies a l'Institut Ramon Llull. Aqui teniu la noticia. Entre ells, estarà Petit, sobre qui ja hem parlat algun cop aqui al bloc. Els desitjem un bon viatje, i molt d'exit.
De Canada, sé poca cosa. M'han dit que tenen ciutats mig sota-terra per quan fa fred, i que molta gent tenen els peus grans. Tenia un amic anglès amb peus molt grans que comprava sabates de Canada. També fan el sirop de auro, i musica com Neil Young, Arcade Fire i els Cowboy Junkies. I Bryan Adams, qui encara no havia passat pel meu bloc. Aqui esta amb el Summer of '69.
...
This week a selection of Catalan groups and singers are on tour in Canada thanks to the support of the Ramon Llull Institute. Among them (in Toronto, if anyone is near), the Canadians will be able to hear Petit, a singer-songwriter who has appeared on this blog before. Best wishes to all of you!
Canada - apparently they have big feet, and shoes. They like Maple syrup, as do I, and musically we can find Arcade Fire, Neil Young, the Cowboy Junkies, and - of course - Bryan Adams.
Estic pensant en fer un esforç per entrar al llibre de records Guiness - em deu falta poc per ser l'ultima persona a Catalunya en comprar un telefo mobil. O potser seré l'ultim persona en comprar encara diaris en versió paper. Soc ja l'ultim persona que encara mira videos VHS - o que encara vol mirar programes a l'hora que estan programats, i no pescar-los d'internet l'endemà? Seré l'ultim persona qui encara revela fotos?
O l'ultim persona que encara escolta The The?
...
I reckon if I can hold out a little more, I could be on course to enter the Guiness Book of Records - will I be the last person in Catalunya to resist buying a mobile phone? Or perhaps I'll be the last person to still buy newspapers (and not just read 'em online)? Or the last person to watch VHS videos - or even try and watch TV programmes at the time they are shown, rather than catch up with them on internet the next day? Perhaps I'm the last person who actually gets their photos developed?
Sembla que haurem de fer una visita al Amazon, i començar a agafar els DVDs dels series The Monkees! So, it's over to Amazon and a credit spree on Monkees DVDs ... What is a childhood without them? Another couple of gems today ... first, She, another of my faves, and clicking here a very recent appearance on Later With Jools :)
Per més informació dels Monkees, ja sabeu, ataqueu el Google! / And here's where we leave it, for more information on the group, check out Google or your local library :)
Una altra peça classica dels Monkees - aquesta va ser escrita i cantada per Micky Dolenz, 1967. Si busqueu el titol en un diccionari, sabreu perque es va canviar de nom pel mercat anglès - dient-ho "Alternate Title"!!
Aquesta potser és la meva cançó preferida dels The Monkees. Gravat al 1967, i amb els Monkees tocant alguns dels instruments de veritat, es troba al LP The Birds, The Bees and the Monkees.
Daydream Believer.
...
Probably my all-time fave Monkees track. By this time they were taking part in writing and producing of the music, and played some instruments on this track. Released in 67, and found on the 1968 LP The Birds, The Bees and The Monkees.
De totes els grans grups musicals que hem anat penjant en aquest bloc, els The Monkees són els que més em van marcar de petit. Si, està clar que els Beatles són els millors de tots els temps, però a casa nostra sonaven poc durant els meus primers anys de contacte amb la musica. Mons pares preferien els Stones, o els Simon & Garfunkel, però sovint la musica que més recordes és aquella que tu has trobat tot sol .... els dissabtes de mati, durant els 70 i 80, a les televisions anglesos sempre emetien programes pels jovens, ja que no feiem extra-escolars ni teniem Wii i a fora plovia. Potser vaig passar cada dissabte de mati fins els 14 anys mirant la tele. En un moment donat, que suposo devia ser pels mig-finals 1970, el BBC va re-emetre, i tornar a re-emtre, la serie dels The Monkees i aqui em vaig quedar enganxat!!
L'historia dels Monkees és interessant. A l'any 1965 uns productors americans van decidir formar un grup america per copiar l'exit dels Beatles. Van triar 4 nois que s'adaptaven al perfil que buscaven, i es va començar a gravar una serie televisiva surreal i molt divertit, amb unes cançons pop per excel·lencia. Sovint s'ha burlat dels Monkees per ser un grup creat i no "natural", pero despres de tot, en questió de musica pop que importa? Tots volem ser Bob Dylan? De totes formes, tampoc eren 4 nois del carrer sense idea - Peter Dork, Michael Nesmith i Davy Jones eren musics que ja havien tingut algo d'exit en diferents grups o cantant sol. Micky Dolenz també estava intentant entrar en el mon de la musica pop. I tant Micky com Davy ja eren actors televisius una mica coneguts. O sigui, de "tontets", res!
Les primeres cançons van ser escrites per grans compositors com Neil Diamond, Boyce/Hart, Goffin/King. Tampoc és motiu de criticar-los, dic jo - quantes cançons va escriure Frank Sinatra o els Four Tops?
De totes formes, l'empresa que els tenia contratats va anar flexibilitzant el tema (per les bones i per les males!), i poc a poc els van deixar tocar (i no només cantar com era el cas a la primera serie) i escriure cançons. Fins al punt que al segon any ja van sortir de gira ....
En fi, sempre m'han agradat molt, i encara que ja han aparegut 3 cops pel bloc abans, aquesta setmana els tornarem a escoltar en homenatje a Davy Jones qui va morir el dimecres passat.
Comencem amb una de les va cantar Davy, Valleri.
....
Always loved the Monkees. Always have and always will. Perhaps that what happens with your First Loves? Back in the 70s when kids Saturday TV in England relied on many re-runs of American comedies, I was amazed by and fell completely in love with this band!!
Yeah, we all know that they weren't a "real" band - being formed by a record company and having many hits written for them. But, they were real musicians and actors, and found some kind of magic together. Hardly a surprise that by year two they were playing and writing their own material, eventually going out touring!
Anyway, as you may or may not know, this week Davy Jones has passed away. So let's have a few Monkees' hits ....
