Continuant amb l’apunt d’ahir, i intentant actualitzar el coneixement d’algunes comèdies anglesos que, o no han passat per la televisió catalana, o no les han donat importància. Si mirem els anys 90, hi havia dos series molt bones, que barrejaven, com gairebé sempre, situacions surrealistes, amb personatges molt bons.
The Vicar of Dibley (la vicaria de Dibley) va ser una invenció del guionista Richard Curtis (Blackadder, 4 Bodes i Un Funeral etc), sinònim de bona comèdia. Tracta d’un poble molt petit amb un bon grapat de personatges molt exagerats, i la seva vicaria, l’actriu Dawn French. Va començar als principis dels 90, i va durar fins el 2007. No ho he vist aquí, però avui en dia, amb les possibilitats de les (ja no tant) noves tecnologies, segur que es pot veure.
Una altra sèrie bona, que per casualitat també tenia una figura de l’església al mig, va ser Father Ted (El Pare Ted), basat en les aventures d’un capella irlandès i els seus amics. També he de dir, que cap dels dos series són una burla de l’església, senzillament agafen aquests rols perquè el tema religió dona per molts de situacions irreals. Però, la majoria dels gags, també haguessin funcionat amb un carter o un policia. A la sèrie Father Ted sortien molts de comediants irlandesos, que després han continuat amb altres programes i espectacles. Els productors d’aquesta sèrie tenien clar que només feien 3 temporades, però l’anecdot més trist de les gravacions és que l’actor principal va morir el dia després d’acabar la gravació de la tercera temporada, en el seu millor moment de gloria quan tenien molts de plans per davant.
Bé, primer, una escena del reunió consell del poble de Dibley, i després (com que el bloc va de música) Father Ted i el seu amic intenten composar una cançó per competir al Eurovision!
........ Two more hot tips for any non-UK readers who may not have seen these two comedies. The Vicar of Dibley, and Father Ted. Both started in the 90s, Father Ted only running for three series (a pre-determined decision), and the Vicar going on till 2007. Both programmes share a religious person as their main character, but the humour is far from being anti-religious, the script-writers rather use the surreal (a great English comedy style) situations that the characters fall into. In fact many of the jokes could just as easily be played off any profession. Great scripts, wonderful acting, and very human humour, led to these two shows going down in comedy history.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada