Humor

Arriba un moment en la vida d’un professor quan dius, “Si, com ho diuen en aquella cançó dels Guns & Roses”. I l’alumne et pregunta, “Dels qui? De quin any estàs parlant?”. “Pos, 91, 92 ...”. “Ho sento, jo no havia nascut”. Uf, moments així et fan adonar que el temps corre, i no li podem fer res. Moments que t’han quedat a la memòria com si fos ahir, el concert en homenatge a Freddy Mercury, el Live Aid, de sobte han quedat a la pre-historia. He après que encara que hi ha alguna excepció, la majoria de joves només coneix la música d’ara, i potser això és el més natural.

Però canviant d’art, si que he tingut una sorpresa aquesta setmana quan un alumne, d’uns 15 anys, m’ha començat a parlar dels programes de comèdia Blackadder (escurço negre) i The Young Ones (Els jovens). Aquests programes es van fer i emetre als principis dels 80 – ara fa 30 anys! No és el primer cop. De fet, sovint la primera pregunta que em fa alguna gent quan em presenten i s’assabenten que ets “el anglès” de la festa, també és “T’agrada el Blackadder/Monty Python/Fawlty Towers ...?”. Una persona, una vegada, va venir directe cap a mi per a dir-me que La Vida de Brian era la seva pel·lícula preferida. I tant que m’agraden. M’agrada molt l’humor, i no sabia abans que es defineix com “humor anglès”. Pensava que senzillament era “humor”, però potser si que tenen rao, que l’humor anglès té alguna cosa especial .... El cert és que hi ha molta gent amb un record simpàtic per aquells anys dorats de la comèdia anglesa, dels anys 70 i 80. I, per fi, d’aquí ve l’idea per l’apunt d’avui. Comentar que no es va acabar l’humor als 80, i que avui en dia es poden trobar molt bones series anglesos. Avui i demà farem una mini-llista (ja que tampoc les coneix totes, vivint a uns 1500km de distancia i una conexió d’internet que si que és dels 80!). Una de les millors series del mon mundial i de tota l’historia de l’univers és The Office (La oficina). És com si fos un documental de la vida avorrida i burocratica en una oficina avorrida, amb treballadors sense motivació ni interès pel que fan, i un jefe super-enrotllat amb totes les noves tècniques de man-management. No hi ha acudits ni humor directe. És molt sutil, i l’humor surt per natural, i a vegades moments tristos també. S’ha de veure en versió original ja que el llenguatge és clau – i si has viscut en una oficina d’aquests tipus, millor. Una de les coses millors que van fer, els creadors, és limitar-ho a 14 episodis, i acabar-ho. Després es va fer una versió americana que no està mal, però no arriba al nivell que l’original. En aquesta escena, Dave, el jefe, fa entrevistes amb els treballadors per evaluar els seus punts debils i forts ...
......
... Makes you realise how time flies when it suddenly hits you that Live Aid happened over 25 years ago, that Freddy Mercury died 20 years ago, that most of your students hadn’t been born when Nirvana brought out Smells Like Teen Spirit .... Just as surprising as mentioning an “old” song to a teenager who has never heard of it, this week a teen came up to me raving about Blackadder and The Young Ones – two classic comedies from the 80s. I don’t really know why, but it is quite common actually – many Catalans, young and old, have English comedy up on a pinnacle. Many a time has the ice been broken with me, the Englishman, with a question about Monty Python and Fawlty Towers.

However, it seems to stop there, in the 70s and 80s. So over the next couple of days I present my thesis that English comedy has continued and is alive and well, and I’ll recommend a few shows for any of my Catalan buddies to check out. Today, The Best Comedy of All Time! The Office. No more explanation needed I hope for any English bloggers – merely to point out that the US version is good, but the original UK one is streets ahead.